La temàtica de l'arquitectura, que estem tocant en el darrers articles, em fa recordar una deliciosa publicació de poesia temàtica, que va aparèixer durant uns anys, dirigida per l'activista poètica, Adriana Ferran, per altra banda, sòcia de PNLL i bona amiga nostra.
 |
| La imatge de la coberta és del pintor Oriol Balmes |
DEPOÈTICA era el títol de la publicació, i cada una de les seves aparicions anava sempre acompanyada d'un recital dels mateixos poemes que constitueixen el llibre, i que tenia lloc a la Casa Elizalde de Barcelona.
Avui ens centrarem, únicament, en un d'aquests exemplars, que no anaven numerats, sinó, identificats per la data d'aparició, en aquest cas el 5 de desembre de 2003.
D'aquest exemplar, dedicat a la poesia urbana, extraurem alguns poemes:
PLAÇA DE LA VILA (Marius Sampere)
Brollador, fullam, bust de Llorenç Serra,
trapezis, bancs, la Plaça de la Vila
on tota nostra gent desfila i fila
el teixit de ser un punt d'aquesta terra.
Al vespre droga, vi, guitarra, guerra
dels qui "passen" d'un mon que ja vacil·la.
De dia el guàrdia, l'ordre, la tranquil·la
ratlla del temps-costum, que mai no s'erra.
I dalt, l'Ajuntament, la intacta gerra
curulla de papers, la gran sibil·la
que t'inscriu, i t'educa i et vigila
i et fa pagar i, finalment, t'enterra.
I sempre els dèbils: els coloms i els vells
picant engrunes de minuts al sol,
feliços i cansats de tant ser ells,
uns i altres a punt d'aixecar el vol
pisos enllà, cap el segon bressol
on hi haurà discursos ni castells.
Marius Sampere
Va interpretar el poema, la reconeguda rapsoda Rosa Trian, i, Adriana Ferran va sintetitzar el tema com: La veu de l'observador.
Possiblement, aquesta "Plaça de la vila" correspon a Santa Coloma de Gramamanet, on Marius Sampere hi està força arrelat)
ssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss
Un altra poema sobre tema urbà, va ser el de Rosa Maria Esteller, Adriana Ferran el va sintetitzar com: La veu ufana, i el va llegir la pròpia Rosa Maria Esteller:
LA GRAN CIUTAT
Malgrat sorolls i bullicia,
m'agrada la gran ciutat;
tot ho trobo una delícia
i el meu cor resta encantat.
Places i avingudes grans,
bells jardins tots plens de flors,
parcs preciosos per a infants,
que alegren els nostres cors.
D'art i cultura en va plena:
grans i insignes monuments,
museus de tota mena
per passar-hi bons moments.
Oficines i comerços
d'esperit ben diligent
tot d'una ens sentim immersos
en un gran nucli de gent.
Des del mar a la muntanya
te un gran sentit d'unitat;
cap persona es troba estranya
si estima i dona amistat.
És la meva gran ciutat,
per a mi la més estimada;
el meu cor em té robat,
i de tots és ben aimada.
Jo a Barcelona he nascut,
d'això n'estic orgullosa;
i aquí ma vida he viscut,
sentint-me sempre joiosa!
Rosa Maria Esteller
eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
M'agrada recordar a la bona amiga, malauradament ja traspassada, Maruixa de Siles, ella va intervenir en aquest exemplar fent la revisió del català, també com a poeta, i, com a intèrpret del mateix poema, Adriana Ferran va titllar el poema com: La veu desconcertada:
LA CIUTAT, EXISTEIX?
Camino per la gran ciutat,
travesso carrers i places,
la gent passa indiferent
pel meu costat,
ni una cara amiga
entrelluco entre els passants.
Tot em sembla estrany, desconegut.
Per què el que ara veig,
és tal i com jo ho vaig viure
quan era un infant?
Una parella jove es fa un petó
llarg i caragolat
davant mateix d'El Corte Inglés.
No els cal intimitat.
Res no existeix llevat d'ells mateixos
que s'estimen o... només ées el sexe
el que els atrau?
Ni se n'adonen de la brutícia i el soroll
que regnen per tot arreu
ni de la multotud que es va formant
a mesura que passa el temps.
Serà perquè el món que els envolta,
com el meu, és inexistent?
Maruixa de Siles
Probablement, aquella dona jove, dinàmica, locutora de ràdio, correctora de català, enginyosa i devertida, Maruixa de Siles, ja estava lluitant, en aquell moment, contra la cruel malaltia que se l'enduria poc temps després, així entenem, ara, que valorés el seu món com a inexistent, recordo encara la meva impresió, quan un dia, parlant d'altres coses, ens va dir, de sobte, a dues amigues, que li quedava poc temps de vida, no ens ho podíem creure, jo vaig dubtar si parlava seriosament o en broma. La resta de la conversa va anar tota en broma, bromes intel·ligents que feia ella, i que nosaltres intentàvem de secundar.
Des d'aquí volem expresar, el nostre record i estimació a la seva persona, agraint la simpatia i l'amistat que ens va donar.
sssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssssss
Un altre poema d'aquell llibre és el de Dolors Castellà i Costa, que Adriana Ferran va denominar com La veu del record:
RECORDS AMABLES
Recordo un carrer amb olor de romaní.
Amb gent amable, veïns d'abans
Voreres amples amb el seu jardí
Les mares cosien, jugàvem els infants
La guerra per salvar un bocí de llenya
Els enemics del carrer veí per Sant Joan
Les revetlles, les curses de sacs, tots fèiem penya
Els petards i els amors que anaven encetant
La riba, l'olivera, aquella cova...
Quàntes hores de jocs i d'alegries
Les nits clares d'estiu, la neu tant nova
Quanta nostàlgia em porten aquells dies
Però el temps implacable m'ha allunyat
Del carrer, dels amics, d'aquell balcó
I se'm neguen els ulls i m'he penjat
D'un record, d'un carrer, i d'una olor.
Dolors Castellà i Costa
Amb gent amable, veïns d'abans
Voreres amples amb el seu jardí
Les mares cosien, jugàvem els infants
La guerra per salvar un bocí de llenya
Els enemics del carrer veí per Sant Joan
Les revetlles, les curses de sacs, tots fèiem penya
Els petards i els amors que anaven encetant
La riba, l'olivera, aquella cova...
Quàntes hores de jocs i d'alegries
Les nits clares d'estiu, la neu tant nova
Quanta nostàlgia em porten aquells dies
Però el temps implacable m'ha allunyat
Del carrer, dels amics, d'aquell balcó
I se'm neguen els ulls i m'he penjat
D'un record, d'un carrer, i d'una olor.
Dolors Castellà i Costa
ccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccc
El meu poema, CIUTAT MALALTA, Adriana Ferran el va subtitular, amb molt bon criteri: La veu de l'advertiment, i diu així:
El meu poema, CIUTAT MALALTA, Adriana Ferran el va subtitular, amb molt bon criteri: La veu de l'advertiment, i diu així:
CIUTAT MALALTA
La ciutat està malalta,
els carrers més asfaltats
tenen quiestes de tristesa
i no poden respirar.
La ciutat està ferida,
els barris estan sofrint,
solituds ben amagades,
en els pisos, porta endins.
La ciutat està enfebrida
de sorolls i de brogits,
de les motos i dels cotxes
que no saben on fugir,
d'una pressa que ens esborra
fins i tot el nom d'amic.
No hi ha prou per a guarir-la
amb fer espais verds i pintar
les façanes de les cases,
és necessari plantar
un somriure a cada cara,
donar feina a l'aturat,
protegir els sense sostre,
i a la mainada educar,
donant-los un bon exemple
de solidaritat.
Si això no ho fem,
sens dubte,
la ciutat es morirà.
Maica Duaigües
ddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddd
Tanco aquesta mostra, que podria ser molt més llarga (sento haver-me deixat poemes de bons amics), però, repeteixo, això no és més que una mostra, però els poemes els trobareu en el llibre, o han sortit en altres publicacions, o sortiran...! Tanco aquesta mostra, doncs, amb el poema de la pròpia creadora del llibre, Adriana Ferran (la poeta dels petons), que, en aquest cas, dona veu a la pròpia ciutat, que no sembla estar massa contenta, ja que la subtitula: La veu de l'avorriment.
LA REINA DE LES FORMIGUES
Sóc la ciutat
Em sento el ventrell inflat,
com una massa amorfa,
que palpita i s'esbatega
per sortir de la pressió
que em tenen sotmesa.
Sóc una colònia d'individus:
amb estatuts, amb lleis,
amb obligacions... forçades!
Amb idees equivocades que parlen de
llibertat!, d'amor!, de felicitat!
Quimeres incongruents
que em provoquen...
MAL DE VENTRE.
Adriana Ferran
Quina pena que la ciutat hagi de sentir-se així. Lluitem perquè es guareixi i sigui feliç, per a que nosaltres també ho puguem ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada