traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

dimecres, 19 de febrer de 2014

Article 95) CARLOS BARRAL: AMOR A CALAFELL

Calafell és un poble senzill, un poble ben repartit entre platja i muntanya, de bona gent, treballadora i sana. Amb el seu petit Castell,  enlairat, amb els seus ametllers i vinyes, amb els seus dos deliciosos poetes: Joan Nin Romeu i Víctor Alari. Amb el bot salvavides, que no es pot enfonsar, amb la seva mar apte per la canalla, les seves dues esglésies... És un poble beneit pel sol i per el bon temps. 

Aquest paisatge, però, no ha estat, ni és actualment, tan lineal com el pinto ara; al llarg del temps, el poble, no ha estat sempre, com finalment el resumeixo. Hi havien altres coses entre mig. Una xica picabaralla entre popets -franja de mar- i terrosets - des de l'altra banda del tren fins al Castell. Uns poetes -que he citat- però que en vida no eren considerats com a tal, Joan Nin Romeu era, simplement un veí que feia versos a tot i a tothom, i, encara que, és ben cert que guanyava molts premis dels concursos poètics de la contrada, no per això deixava de ser un pagès com els altres. I de Víctor Alari, encara se'n parlava menys, perquè vivia i treballava de mestre en una altra població.

Calafell tenia, i te, ara encara més, un distintiu especial, i també relacionat amb la poesia, vet aquí!

Calafell tenia... un enamorat barceloní!; llavors era un nen, i es deia Carlos, vivia -quan estava a Calafell- a  a la franja de mar, i frisava per ser un popet, sempre barrejant-se amb els homes de mar, imitant els seus posats, somiant segurament vestir la seva roba, fumar la seva pipa, caminar descals com els curtits homes del mar. De petit això devia començar molt suaument, per anar-se'n accentuant a mesura que va anar madurant, i convertir-se, finalment, en una icona, ell va escollir ser aquest personatge: un home de mar, de Calafell.

Carlos Barral no podia inhibir-se, no obstant, del seu "Apellido industrial"com ell mateix explica, i aquell noiet, àvid lector d'aventures marítimes i admirador d'herois mitològics, es va trobar amb la obligació de comandar una editorial important i navegar-la arreu del mon, aquesta va ser la seva heroïcitat.  Una vegada complert el seu deure, va a tornar a la seva estimada població, com els navegants tornen a l'amor de la llar, després de dures proves i viatges.

En els seus desplaçaments, sempre deixava caure, un moment o altre, el nom de Calafell, això, i que, a vegades havien de venir a veure'l alguns escriptors, per la feina d'ell com editor, va fer que Calafell comencés a ser un lloc de referència en  el mon literari.

Carlos Barral, va resoldre, la seva dualitat de vida i de sentiments, en la poesia, va ser poeta, jo crec que voluntàriament, penso que va escriure poesia com una autoteràpia, perquè era l'únic camí que li permetia ser, el tipus d'heroi, el tipus d'home, que de menut, probablement, havia somniat arribar a ser.

Tampoc en aquella època, els seus veïns, veien a Carlos Barral com el veiem ara, llavors era, un barceloní mig estiuejant, mig calafellenc, que rebia amics passotes, molts d'ells estrangerots. i que bebien pels descosits. 

El vent es va endur la sorra que tapava i desfigurava la veritable forma de les coses, i una vegada assossegat el record en el temps, ens queda el Museu Casa Barral, ens queden unes magnífiques memòries que retraten esplèndidament la societat industrial d'una època, ens queda la icona d'un home personalíssim, i ens queden uns poemes que son ell; ell mateix, el seu esperit, en versos.

D'aquell Calafell idil·lic, d'homes de mar i de platja amplíssima, poc en resta, l'interès econòmic va fer canviar la bellesa per el ciment, i ara vivim de records.