traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

dimarts, 29 d’abril de 2014

Article 115) JOAN ALCOVER: LA TRAMA DE LA VIDA

Las hilanderas - Velazquez.
El podeu admirar al Museu del Prado.
En primer terme, filadores  treballant a la
fàbrica de tapisos. Al fons, la Fàbula d'Aracne
i , és que, la filadora (la balanguera) sempre ha
estat un símbol.

LA BALENGUERA

          La balenguera fila, fila,
          la balenguera filarà.
               (Cançó popular)


La balenguera misteriosa,
com una aranya d’art sutil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

Belllugant l’aspi el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba qui vendrà.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.

La balenguera fila, fila,
la balenguera filarà.
 
(Joan ALCOVER, Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona, 1951) 

Joan Alcover (1854-1926), es va inspirar en una cançó popular mallorquina per escriure aquest poema. El compositor Amadeu Vives, el va musicar, i juntes, música i lletra, van esdevenir una bellíssima cançó, que, l'any 1996, es va constituir com a himne de Mallorca.

La podem sentir en la veu incomparable de Maria del Mar Bonet:




divendres, 25 d’abril de 2014

114 - SER O NO SER...MEDIÀTIC (en defensa del gremi de llibreters)

Fotografia del diari  ara.cat
Bon dilema ens ha creat Pilar Rahola. Fins ara Shakespeare, ens tenia Dhesesperare (perdoneu l'acudit tan dolent, però no he pogut resistir-me) amb el dilema del Ser o no ser, que, des de joves, molts, ens estem plantejant.

I ara ve, Pilar Rahola, i encara ens ho complica més. Perquè, ara, hem de decidir, no solament si som o no som, si no també, si som, o no som, mediàtics.

No ho dic per mi, no (ja ho voldria!), els meus poemes, les meves col·laboracions a la ràdio, o aquest digne blog, no li arriben ni a la sola de la sabata al més baixet dels mediàtics; no, jo penso en tothom.

Perquè ningú no està lliure de convertir-se en mediàtic un dia més o menys llunyà; els qui concursen al Saber y Ganar (magnífic programa per cert), els qui elaboren menges delicioses a la tele, els qui canten en cor, o solistes... i surten als mitjans, tots aquest i molts més tenen números per a convertir-se en mediàtics, i, si això us passa a algú de vosaltres, llavors...què fareu?, eh?, que farem?. La cosa s'ha de tenir pensada, ara, que hi som a temps.

Això, fins ara, mai no m'havia preocupat. Mediàtic -ho dic des de la meva ignorància- se li diu a aquell rostre conegut per sortir habitualment en els mitjans de comunicació, per tant, quan un d'aquests rostres “mediàtics” publica un llibre, no em sembla cap pecat dir que és un escriptor mediàtic.

Després hi haurà la inevitable valoració literària de la publicació, i veurem si és un bon escriptor mediàtic, o un mal escriptor mediàtic, o simplement històric, o poeta, o novel·lista, o qüentista...però això ja és un altra pel·lícula, dic jo!

Un, és, el que fa, i, si surts a la tele un dia si i un altre també, i gairebé tothom et coneix (els hi agradis o no), ets mediàtic, i si publiques un llibre, serà el llibre d'un escriptor mediàtic, et plagui o no et plagui aquesta inicial classificació. Després, depèn de la qualitat del que has escrit, podràs guanyar-te altres epítets, de moment, dona gràcies per ser mediàtic, i no un “don nadie”, o un escriptor “novell”, o “principiant”, o alguns d'aquest qualificatius, que entendria més que no agradessin, i, en canvi, no veig que ningú protesti per que el posin en una llista “d'Escriptors novells”.

Senyors llibreters, no s'han d'avergonyir de la seva llista de mediàtics, és tan digne com qualsevol altra llista. Pel que fa a la Sra. Pilar Rahola, la treuen de la llista i ja està, si no hi vol ser-hi...! és el seu problema, no el de vostès. En canvi, em sembla més preocupant que eliminin la llista; quina culpa en tenen els altres mediàtics que estaven ben cofois de ser-hi?

Mireu, benvolguts llibreters, no sigueu tant seriosos, deixeu-vos anar una mica, com jo, que, quan era petita i una nena em deia: Idiota!, jo li contestava: I tu més!.

A que vostè també es defensava així, admirada Sra. Rahola? 

No obstant, jo la comprenc, Sra. Rahola, no es pensi que no entenc el seu problema, per això m'animo a donar-li i un últim consell, que evitarà que la tornin a posar en el sac del mediàtics:  El proper llibre publiqui'l amb pseudònim!

------------------------------------------------------------------------------

Però això és un blog de poesia (encara que no ho sembli), i per tant, hem de posar poesia, bona poesia,
com aquest clàssic xinés, que jo crec que ens agradarà a tots:


‘Esperant en primavera’, de Du Fu (712-770)


ESPERANT EN PRIMAVERA

Al meu país assolat per la guerra
Ja no li resten més que muntanyes i rius
La primavera arriba
La ciutat colgada de males herbes
Afligit, deixo caure les meves llàgrimes sobre les flors
I els meus sanglots dispersen els ocells colpits per la por
Els focs al front cremen tres mesos sencers
Espero notícies de la meva família
Que em són més estimades que l’or
Em grato el cap
Acaricio el poc cabell grisós que em resta
Les agulles ja no arriben a agafar-lo
.
Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or), 2005. ISBN 84-8415-734-2.


113 - SANT JORDI MATA L'ARANYA III

El meu Sant Jordi 2014, 2a part


Continuant amb el relat del meu Sant Jordi, ara ens traslladarem a Barcelona, i començarem a caminar per la Rambla de Catalunya, fins arribar a la parada de la meva editora; Amàlia Sanchís, ella està allí, com sempre, i... oh sorpresa, allí, adquirint llibres de poesia, trobo també un gran amic:  Edu Barbero!

De, Eduardo Barbero, no n'havia parlat encara, però pensava fer-ho. No obstant està en aquest blog des del primer moment, i, a més, és lo primer que veieu quan obriu el blog, perquè, aquesta nit estrellada, plena de poètiques lletres, i amb una preciosa lluna!, és obra d'Edu Barbero. Quan va fer aquest poema visual  -perquè això és la obra; un poema visual-  em va agradar tant, que li vaig pregar que me'l vengués per a Poemes al Nas de la Lluna. Edu no me'l va voler vendre; va voler regalar-me'l, des de llavors, té, la meva incondicional amistat.

Ens acomiadem fins aviat, i seguim, cadascú el nostre particular passeig. De tant en tant trobo un llibre que m'atrau i el compro, avui no miro prim, és un dia en el que m'agrada omplir-me de llibres. A mitja tarda ja he adquirit llibres dels següents escriptors:

Joan Brossa
Carles Duarte
Enrique Vila-Matas
José Antonio Arcediano
Josep Palau i Fabre
Un llibre per infants il·lustrat per Pilarín Bayés

És un dels anys que he adquirit menys llibres, però ja està força bé, i tots ells són uns llibres que m'encanten.



A mitja tarda, me'n vaig a l'Hotel Majéstic, on tenia el compromís de recitar, a les 7 de la tarda, des d'un balcó de l'hotel.  Vaig demanar anar-hi tard, perquè no sabia a quin hora podria arribar, però el temps m'ha condit força, són poc més de les sis i ja he fet gran part del que havia de fer, a alguns llocs no he pogut arribar perquè em quedaven massa lluny, així que hi renuncio, i me'n vaig directament cap a l'Hotel Majéstic.

Només arribar surt en aquell moment una companya poeta que acaba de recitar; Trinidad Casas, pujo a una habitació del primer pis, on, Monique Alonso, la comisària d'aquest acte, auspiciat per l'Hotel Majéstic, té instal·lat tot l'equip: altaveus, micro, taula de mescla, llibres de poesia, aigua, gots...

Li explico que, finalment,  he pogut arribar abans del que pensava. Li sembla molt bé que ja hi sigui,  i em convida a començar,  ja,  a recitar. Surto al balcó i recito poemes de Machado durant deu minuts.

Tot el dia s'han estat recitant poemes d'Antonio Machado, la nova direcció de l'hotel ha designat una de les suites amb el nom: Suite Antonio Machado, en record a que Antonio Machado es va allotjar en aquest hotel quan va haver de fer parada a Barcelona, camí de l'exili.

És per aquest motiu i en homenatge del poeta, que, avui, s'ha recitat al llarg de tot el dia Antonio Machado. També ara trobo companyes i companys poetes. Quan arribo, ja hi es Neus Aguado, al cap de poc arribaran Maria de Luís, i Ricardo Fernández. També hi ha altres poetes i poetesses a qui no coneixia.
L'autora del blog

Ens demanen que ens quedem una estona per fer roda de recitació. Jo repeteixo dues vegades més, fent lectures de deu minuts cada vegada.

A tres quarts de 8, la comissària, Monique Alonso, llegeix els últims versos del poeta, els que li van trobar a la butxaca, en morir.
Monique Alonso llegeix els útims
poemes, a la seva esquerra Neus Aguado,
alrededor algunes de les lectoras d'avui

I,  per tencar l'acte, Monique Alonso i les que ens hem quedat fins el final, llegim, entre totes, l'últim poema d'avui: AUTORRETRATO.  El posarem a continuació:







AUTORRETRATO

Antonio Machado

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla 
y un huerto claro donde madura el limonero;
mi juventud, veinte años en tierra de Castilla;
mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

Ni un seductor Mañara ni un Bradomín he sido
-ya conocéis mi torpe aliño indumentario-;
mas recibí la flecha que me asignó Cupido
y amé cuanto ellas pueden tener de hospitalario.

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
pero mi verso brota de manantial sereno;
y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

Adoro la hermosura, y en la moderna estética
corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
mas no amo los afeites de la actual cosmética
ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

Desdeño las romanzas de los tenores huecos
y el coro de los grillos que cantan a la luna.
A distinguir me paro las voces de los ecos,
y escucho solamente, entre las voces, una.

¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
mi verso como deja el capitán su espada:
famosa por la mano viril que la blandiera,
no por el docto oficio del forjador preciada.

Converso con el hombre que siempre va conmigo
-quien habla solo espera hablar a Dios un día-;
mi soliloquio es plática con este buen amigo
que me enseñó el secreto de la filantropía.

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
el traje que me cubre y la mansión que habitó,
el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Y cuando llegue el día del último viaje
y esté a partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Marchem alegres, amb una rosa, obsequi de l'Hotel, i una carta personalitzada, d'agraiment, signat per la gerència. Ens acomiadem; esperem tornar-nos a veure en actes tan simpàtics com aquest.

Així he posat fi a la meva diada de Sant Jordi 2014.       

Espero que la vostra hagi estat igualment una bonica diada de Sant Jordi; plena de llibres i...alguna rosa!

Expliqueu-nos-ho!                             

(Nota: les fotografies de l'acte han estat facilitades per Monique Alonso)

Una amiga m'envia una fotografia que em va fer, quan, passant per casualitat davant del Majestic, em va veure recitant: gràcies Mares!


 foto: Mares Mínguez

dijous, 24 d’abril de 2014

112 SANT JORDI MATA L'ARANYA II

                                                EL MEU SANT JORDI 2014

Calafell Ràdio, sempre
al peu del dia
El meu Sant Jordi 2014, va començar a Calafell. Feia un dia magnífic, ple de sol, i sabia, que, a la platja, al costat de la Confraria de pescadors, hi estaria Calafell Ràdio, per fer una festassa de llibres, converses, entrevistes, recomanacions... En fi, que la ràdio volia viure en primera persona aquest dia tan important per a la cultura.

Marta Rius i Eduard Habas
posen a punt els micros
Marta Rius entrevistant
 l'autora d'aquest blog




Jo hi vaig anar a primera hora, perquè havia de marxar cap a Barcelona, to i així vaig tenir temps d'estar uns minuts en el programa de Marta Rius

Un dia magnífic per estar al aire lliure, parlant de llibres, de poemes, de flors...







Si voleu escoltar l'especial Sant Jordi de CALAFELL RÀDIO, del 23 d'abril 2014, no teniu mes que entrar per la porta de l'enllaç:
            https://enacast.com/calafellradio/historic/especialsantjordi

dimecres, 23 d’abril de 2014

Article 111) SANT JORDI MATA L'ARANYA

Bon dia amants dels llibres!, aquest és el nostre dia!

Es aquesta entrada, que aniré completant durant els propers dies, us convido també a que expresseu -si en teniu ganes- les vostres impressions, experiències, vivències..., del dia d'avui. O els llibres que heu adquirit, els que recomaneu, els que us han agradat...

Només heu d'anar a baix, on diu: Comentaris, clicar on hi ha el llapis, i escriure el que vulgueu sobre la diada d'avui. Així enriquirem, entre tots, el record d'aquest dia ple de sol, de llibres, i de roses.


LA DIADA DE SANT JORDI

Joan Maragall (1860-1911)


La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist

i els nens i nenes ploraven.
                     
              ***   

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.



Que passeu un molt feliç dia de Sant Jordi!!!

dijous, 17 d’abril de 2014

Article 110) POESIA I MÚSICA, A DOJO, A LA CASA BARRAL III

I arribem al quart i últim acte de RAPALA, d'enguany, tot esperant que es repeteixi aquesta feliç iniciativa en primaveres següents.

Aquest últim espectacle, va tenir lloc el passat 12 d'abril, es va titular BARRALADES, i va ser un interessant i molt ben muntat passeig pels escrits de CARLOS BARRAL.

Dos actors, dels que, lamento, no hagin aparegut publicats els noms (igual que, agrairia saber els noms dels integrants del primer espectacle: Senyor Gripau, senyora mort, ja que tots ho van fet molt i molt bé), van personificar, amb dignitat i encert, el desaparegut escriptor i poeta,  i, en aquest últim dia de RAPALA, també un cantautor, Pau Saura, va aportar una ventada d'aire nou,  amb les seves originals cançons i original forma d'interpretar-les, mostrant el seu talent,  bon fer, i simpatia.

Les fotos:
Pau Saura

Del mobiliari Casa Barral
Ivonne Hortet i Joan Olivella

La canalla també en va gaudir
Sempre hi ha noves formes de dir les coses,
 Pau Saura ens ho demostra



Ivonne Hortet, Joan Olivella i Sandra Suárez,
escolten atentament les lectures dels
textos de'n Carlos Barral


L'actor dóna veu a Carlos
Barral de jove
Barral jove, a l'esquerra, Barral gran, a la dreta
sentim no saber els noms dels actors-lectors.

L'esperit Barral estava allí












Article 109) POESIA I MÚSICA, A DOJO, A LA CASA BARRAL, II

Continuem amb la crònica de RAPALA;  els quatre dies de poesia i música van ser un èxit, tant de qualitat dels espectacles, com d'assistència de públic.

Dels dos primers dissabtes ja he deixat constància en l'article 107, ara parlarem del tercer dissabte, que va anar a càrrec de dues noies magnífiques com són: la  Sílvia Comas, i la Sílvia Bel.

Algunes fotografies:



De'n Sílvia Comas ja anàvem seguint el camí, des d'aquell llunyà Amapola, que ens va regalar, inicialment, en unes Festes de la Mercè de Barcelona, i vam seguir l'evolució del duo, també esplèndid, que formaven Silvia Comas i Lídia Pujol; una altra cantautora sensacional.

Ara tenim aquest duo singular, original, interessantíssim: Sílvia Bel-Sílvia Comas. Veus delicioses, simpatia, música i poesia.

Va ser una vetllada molt, molt agradable. Agraïm a la Regidoria de Cultura de Calafell, que ens les hagi dut a la Casa Barral, i esperem que no sigui aquesta la única vegada.


diumenge, 13 d’abril de 2014

Article 108) PROJECTE ÀGATHA; POESIA SOLIDÀRIA

Projecte Àgatha, com el seu nom indica és un projecte, i Àgatha, és un nom, el nom d'una nena com tantes. I també és el nom d'una nena AUTISTA, com tantes nenes i nens autistes hi ha al mon.

Els pares de l'Àgatha, van parlar amb un poeta, aquest, va parlar, amb un músic, junts, vans parlar amb més poetes, junts, van parlar amb més pares de nens autistes, junts van parlar amb un editor.

I quan ja eren 150 persones que parlaven i parlaven, i escrivien versos, i el músic anava musicant alguns d'aquests versos, van pensar que era el moment de fer alguna cosa,  alguna cosa més que versos, per a que aquestes nenes i aquests nens tinguessin la millor vida possible en tots els aspectes; mèdics, socials, educatius...

I va resultar que totes aquelles persones estaven disposades a renunciar als seus drets d'explotació, per a que es pogués fer un llibre que expliqués a tothom, des de la poesia, què és l'autisme, què senten els pares, i els amics, inclús què sent un mateix autista. I va resultar, que l'editor, es va oferir a fer l'edició de franc, i així, de l'un a l'altre, la dissenyadora del logo, els il·lustradors, la traductora... tots van decidir no cobrar res, i va sortir un llibre preciós, que tots els que hi participàrem el vam adquirir els primers! Ara, ja està a disposició de tothom qui ho vulgui; és una petita joia plena d'alegria, de color, de poesia, d'estimació..., i aquí, encara hi podeu afegir més adjectius; tants adjectius bonics com volgueu.

El llibre es va titular: AUTISME trenquem el silenci amb la POESIA

I va arribar el dia de la presentació del llibre, i el Casal del Metge, va posar les seves instal·lacions a disposició del Projecte Agatha.
Eduard Miró i Marta Pérez Sierra
impulsors del projecte

Salvador Pané interpretant els poemes
que va musicar
L'accés al Casal del Metge
   
       
Laura Borràs, Directora de la
Institució de les Lletres Catalanes
         
                        
Daniela Violi, autora del logo
Carles Duarte








          Teresa Costa-Gramunt





          
        
Salvador Riera
Rosa Maria Esteller


Maica Duaigües, Daniela Violi, i
Rosa Maria Esteller




dissabte, 5 d’abril de 2014

Article 107) POESIA I MÚSICA, A DOJO, A LA CASA BARRAL I

Aquesta primavera, la Regidoria de Cultura de Calafell, ha tingut la bona pensada d'omplir la Casa Barral de poesia i de música. Albert Pijuan és el director artístic d'aquesta seqüència d'espectacles, que estan tenint lloc determinats dissabtes del mesos de març i abril d'enguany.

Albert Pijuan ha preparat una
excel·lent RAPALA
El títol que li han posat a la globalitat d'aquests espectacles, és RAPALA, que sembla ser que es tracta d'un sistema de pesca. Molt adequat per lo original de la paraula, i perquè encaixa molt bé amb l'interès que pel mon de la mar va manifestar sempre CARLOS BARRAL.

El 15 de març, l'espectacle va ser Senyor Gripau, senyora mort, basat en l'obra del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons. Aquest dia va comptar amb la presència de la vídua del poeta Carlos Barral, Ivonne Hortet

.Aquests actes s'estan fent en motiu dels 25 anys de la mort del poeta.

15 de març, Ivonne Hortet
 amb l'autora d'aquest blog

Detall de la Casa Barral











Sr. Gripau, Sra. Mort (Fotografia de Jordi
 Targa, fotògraf  oficial de Calafell)

Sr. Gripau, Sra. Mort (Fotografía de Jordi
Targa, fotògraf oficial de Calafell)
Amb un original muntatge, i l'esplèndida actuació de les actrius, se'ns ha obert l'interès per conèixer la obra de Sebastià Pons. 

El 29 de març, el protagonista de la vetllada va ser Eduard Escoffet,  
que ens va oferir un tast de la seva poesia.
Eduard Escofet


Jordi Targa
Finalment tancarem aquest article amb una fotografia de qui sempre està fotografiant als altres: Jordi Targa, fotògraf oficial de Calafell, ha accedit, en aquesta ocasió, a ser ell, el protagonista de la meva càmera; gràcies Jordi!

divendres, 4 d’abril de 2014

Article 106 ) JOSEP COLET I GIRALT, PENSA...

Josep Colet i Giralt, ens va presentar, el proppassat dia 1 d'abril d'aquest 2014, el seu últim llibre de poemes, que porta per títol: PENSO QUE PENSO.

Va ser una presentació pre-oficial, en el seu estudi, destinada als seus deixebles del SIP (Seminari d'Investigació Poètica) i als seus deixebles del Seminari de Filosofia Globalista, que també va comptar amb la presència del prologuista de l'esmentat llibre: Lluís Busquets i Grabulosa.

En aquest clima d'intimitat (érem com una trentena de persones, tots del cercle d'ambdós seminaris), es va desenvolupar la celebració, que, Josep Colet va voler encetar amb la lectura de poemes d'una de les seves alumnes més prolífiques: Rosa Maria Bisbal.

Tot seguit, l'amfitrió, va anar llegint alguns dels poemes del seu llibre esmentat, del qual ens va obsequiar amb un exemplar dedicat, a cada un de nosaltres.

Les lectures van anar endolcides amb un berenar amb tota mena de delícies per al paladar, tant dolces com salades, i el corresponent cava. Així va transcorre una tarda de SIP i de Filosofia, aquesta vegada, conjunta, i ben original i agradable.

No us puc oferir cap bombó dels que ens va obsequiar, però sí que us puc transcriure algun poema del mestre, la qual cosa constituirà el millor aliment per als que teniu fam i set de poesia.

MOTS TRANSITIUS
Josep Colet i Giralt

Sóc com la llebre, presa d'una cursa,
que sap que el gos del temps ha de guanyar;
el tram fins a la meta se m'escurça
i allà sols hi ha la boca d'aquest ca.
I corro pel meu fat indeturable
sentint sobre la pell l'alè implacable
del meu desconegut devorador...
Sóc un humà valent, que es mor de por!

SECORS
Josep Colet i Giralt

Les fulles seques ja no fan sardanes
ni van d'ací, d'allà saltironant;
després de ploure resten molles, planes,
i moren sota els peus d'un vianant,

Les boques seques ja no fan paraules
ni van d'ací, d'allà dialogant;
després de parlar massa són com baules
d'una cadena muda i sense cant.

Les vides seques ja no fan florides
ni van d'ací, d'allà fructificant;
després de viure tant, resten marcides,
vençudes per les ombres del minvant.

Les fulles seques són els dits del vent
que fan adéu!, definitivament.

Del pròleg de'n Lluís Busquets i Grabulosa, extraurem també unes paraules: "Ara, en plena maduresa, el poeta, tot i assolir la forma absoluta de la puresa que voldria ullpresa, embruixada o fascinada per una transcendència eterna, ens deixa amb l'enjòlit d'una escletxa de dubte que el seu anhel no sigui sinó un somni de joventut."   (Penso que penso - Josep Colet i Giralt - Editorial Comte d'Aure - Primera edició abril 2014)

Properament tindrà lloc la presentació oficial. Estigueu atents!