Jo tenia 17 anys, i, això de que hi hagués un poeta que a l'hora cantés, em va semblar molt atraient, i, a més, en català!
La coberta del senzill d'en Raimon omplia els aparadors de les moltes cases de discos que en aquell moment hi havia a Barcelona, i apareixia anunciat com "El poeta de la cançó", suggerint-nos amb això, als joves, que el català era una llengua vàlida per dir més coses que no solament la conversa casolana de família.
Hem d'explicar que, en aquella època, tot i que parléssim català amb família i amics, estudiàvem només en castellà, escrivíem en castellà lletres i postals, llegíem en castellà, i cantàvem en castellà.
Clar que hi havia les excepcions de les persones que mantenien encesa la flama, però eren això, excepcions, degudes a un esforç i a una voluntat, gens fàcil de portar endavant, entre molts esculls.
Va haver d'arribar, poc temps després, Joan Manuel Serrat, per a que comprenguéssim que es podien dir paraules d'amor senzilles i tendres en català, ja que, fins aquell moment, el cinema només ens mostrava les escenes romàntiques en castellà, aquells eren els models d'amor de parella que teniem els joves, i alguns ens preguntàvem: Es pot ser romàntic en català?
Això sona ara molt rar, oi?, doncs així va ser, joves amics, que ja heu crescut amb la normalització!
Per això, ahir al Palau, la gent va vibrar, una vegada més, quan Raimon va cantar:
"Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
jo vinc d'un silenci
que no és resignat
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà"
i quan ens recordà:
"Qui perd els origens
perd identitat"
Una cosa remarcable, és que, en l'actuació d'en RAIMON d'ahir, l'acte va començar amb la CORAL INFANTIL DE L'ORFEÓ CATALÀ, que van interpretar, amb les seves precioses veus, dues cançons, no menys boniques, d'en RAIMON, i això és simbòlic, i també esperançador; les noves generacions ja han fet seus aquest cants tan significatius per a nosaltres.
https://www.youtube.com/watch?v=hSAX6uDh0_k
Clar que hi havia les excepcions de les persones que mantenien encesa la flama, però eren això, excepcions, degudes a un esforç i a una voluntat, gens fàcil de portar endavant, entre molts esculls.
Va haver d'arribar, poc temps després, Joan Manuel Serrat, per a que comprenguéssim que es podien dir paraules d'amor senzilles i tendres en català, ja que, fins aquell moment, el cinema només ens mostrava les escenes romàntiques en castellà, aquells eren els models d'amor de parella que teniem els joves, i alguns ens preguntàvem: Es pot ser romàntic en català?
Això sona ara molt rar, oi?, doncs així va ser, joves amics, que ja heu crescut amb la normalització!
Per això, ahir al Palau, la gent va vibrar, una vegada més, quan Raimon va cantar:
"Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
jo vinc d'un silenci
que no és resignat
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà"
i quan ens recordà:
"Qui perd els origens
perd identitat"
Una cosa remarcable, és que, en l'actuació d'en RAIMON d'ahir, l'acte va començar amb la CORAL INFANTIL DE L'ORFEÓ CATALÀ, que van interpretar, amb les seves precioses veus, dues cançons, no menys boniques, d'en RAIMON, i això és simbòlic, i també esperançador; les noves generacions ja han fet seus aquest cants tan significatius per a nosaltres.
https://www.youtube.com/watch?v=hSAX6uDh0_k
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada