traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dissabte, 26 de juliol de 2014

Article 149) MONTSERRAT MARTÍNEZ I FREIXAS; BONA AMIGA, DELICADA POETA

Se'ns acaba d'anar una excel·lent amiga, i poetessa de delicada sensibilitat: MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS.

Penso,  que la millor manera de perpetuar el seu record, és reproduint els seus versos, publicats per l'amiga comuna Adriana Ferran, en la inoblidable col·lecció de llibres DEPOÈTICA, de contingut temàtic, que l'Adriana va editar al llarg d'uns quants anys, a raó de quatre llibres per any.

El primer llibre que em ve a les mans, és el de desembre de 2006, tema: Poemes de NADAL, Montserrat Martínes va participar amb un poema que regalima amor a la família, així era, el seu Nadal:

EL MEU NADAL

Records joiosos de Nadal
quan seiem tots a taula
i crèiem en la Paraula:

Vents de guerra portaren Nadals
plens de tristesa i desolació
Amb poc menjar i molt d'amor
seiem a taula.

Passaren Nadals i més Nadals
i una nova generació
-Jordi, Sílvia i Marcel-
va seure a taula.

I vingueren aquells Nadals
quan l'absència era emoció,
recordança i secret enyor,
seiem a taula.

Altres temps, altres Nadals,
esperança i renovació,
Sílvia ens donà Gerard i Aleix
i junts seguérem a taula.

I el darrer Nadal,
una nova taula
en el llarg camí de la vida.
El primer Nadal de la petita Júlia.

Aquesta és la senzilla faula,
del passat, del present i del futur,
d'una família que per Nadal
seu a taula.

MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (la veu de la taula i la família)
DEPOÈTICA - desembre 2006

-----------------------------------------------------------------------------------
El segon llibre que trobo a la meva biblioteca, és el dedicat a les flors:

LILES

Què us puc dir de les flors
que ja no s'hagi dit?

Qui no te un record,
d'un dia, d'una flor?
El meu, té el color suau
d'un cel de primavera.
L'aroma delicat
de la primera il·lusió,
aquella que s'escau
a l'edat jove;
fet de petites coses
que el temps va trenant,
fins a fer-ne un lligam,
que uneix dues vides;
com les flors menudes
que el vent s'enduria,
i serien oblidades
si la natura generosa
no les unís formant
una sola flor,
al capdamunt de la tija
ferma i flexible a l'hora,
oferint-se amorosa,
bella i fragant,
com una aurora.

Ell va enviar-me un ram de liles liles
un dia del meu Sant.

MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (les flors de les liles)
DEPOÈTICA - març 2007

-------------------------------------------------------------------------------------

Tinc més llibres d'aquesta col·lecció, en els que van ser publicats diversos poemes de Montserrat Martines i Freixas, a mesura que els vagi trobant els afegiré en aquest record de la Montserrat.
-------------------------------------------------------------------------------------

Per cert, quan l'Adriana Ferran va tancar la publicació dels llibres temàtics de poesia, i va donar un nou gir a la seva vida, la Montserrat Martines li va dedicar un poema que l'Adriana va publicar en el seu blog "Poemes dedicats a l'Adriana Ferran". Aquí poso l'enllaç:    http://adrianaferran-lapoetadelspetons.blogspot.com.es/2012/06/montserrat-martines-i-freixas-adriana_20.html
-------------------------------------------------------------------------------------

El següent poema és del llibre: POEMES A CATALUNYA - SETEMBRE 2006

CATALUNYA

Catalunya és:
la que em va donar
el pit de la mare,
el primer plor, el primer bressol,
els braços d'infantesa.

Catalunya és:
on vaig aprendre
a parlar i a resar en català.
L'escola on vaig llegir
els nostres poetes.

Catalunya és:
veure el meu pare
tornant del camps de concentració
gairebé mort,
ple de misèria i sense veu.

Catalunya és:
on tinc arrels profundes,
nissaga de molts segles
amb l'alè valencià
que porta un avi Martines
farà aviat dos-cents anys.

Catalunya és:
la terra on he viscut
quan no ens deixaven viure
hi he viscut, pensat, treballat,
estimat i patit, en català.

Mireu si n'és de gran Catalunya!

Montserrat Martines i Freixas -  (la veu de la definició) -  DEPOÈTICA

--------------------------------------------------------------------------------------
Notareu que he modificat el seu primer cognom, tot i que veig a les necrològiques, que surt com a Martínez, l'Aadriana Ferran em diu, que la Montserrat, posava sempre Martines, amb essa i sense accent. També és cert, com veureu, que en el poema just anterior, ella parla d'un avi "Martines", això encaixa amb el que em diu l'Adriana.
---------------------------------------------------------------------------------------

JOC CRUEL

La vida és un joc de fet i amagar,
ens dóna i ens pren.
Ens mostra la bellesa i la foscor,
la poesia i el dolor.
Altiva i riallera,
humiliada i presonera,
maldo per alliberar-me
dels fils de la teranyina
que jo mateixa vaig teixint.
Joc cruel, que volem perllongar
malgrat les ferides
de cada dia, de cada any,
del plor de tantes vides
colpides pel desengany.
La lluita, però, es va acabant.
Ho podeu veire bé
en la passa més lenta,
en el rostre marcit,
el cos vençut
pel pes de tants pensaments.
Sé que no puc guanyar
la darrera aposta.
De fet, crec que no
n'he guanyat mai cap.
Però sabeu, tant se me'n fa!,
perquè jo no he jugat.
Jo he viscut, he donat,
he estimat i he caminat
vers la claror, l'harmonia
i la gran Pau.
I aquesta sí, que la voldria guanyar
quan arribi el dia
en que seràs vençuda, vida!,
i dolçament m'adormiré
en l'abraçada de la mort

Montserrat Martines Freixas  (el joc de la mort) - DEPOÈTICA

------------------------------------------------------------------------------------------

A continuació he trobat el llibre POEMES DE FAMÍLIA - gener 2008, la Montserrat hi va participar amb el poema:

A SÍLVIA

En néixer vas ser filla,
germana, neta, neboda
i més.
En créixer has estat primer
promesa, esposa i mare,
després.
Tots aquests noms t'han estat donats.
Amb ells has teixit la teva vida.
N'has fet un bell tapís
on tot i tots hi són representats.
Intel·ligent, pacient, amorosa,
has acomplert la tasca diària.
Uns quants punts cada dia
i també moltes nits han calgut
per anar brodant a poc a poc,
les hores felices amb fils daurats,
les de consol amb els colors
de la tristesa.
Es va trencar el fil.
Ja no ets neta.
El vas nuar amb mà ferma.
Novament es trencar.
Aquesta vegada e l vas nuar
amb mans tremoloses
per brodar el nom del pare
amb els colors del record.
Ara, en el meridià de la vida,
voldria que aturessis la mà,
l'agulla enlaire
i abans de continuar teixint,
m'escoltessis.
Encara hi ha un nom, un nom únic
que no et pot prendre ningú.
No t'ha de fer por.
No vol dir trencar llaços,
només agafar la punta
aquella que en estirar, desfà el llaç
sense desfer el nus.
Aquest nom és teu i només teu.
És el jo amb que vas néixer.
Amb ell podràs anar teixint
el teu futur de DONA
amb els teus propis colors.

Montserrat Martines Freixas -  (un familiar únic)    DEPOÈTICA

Emocionant poema aquest que acabo de transcriure, i dona la mesura de la seva finíssima sensibilitat.
-------------------------------------------------------------------

Un aclariment: la definició del poema, entre parèntesi, al costat de la signatura, és obra de l'Adriana Ferran, a qui agradava fer aquest apunt en tots els poemes que publicava.
-------------------------------------------------------------------

Adriana Ferran, m´envia aquest poema, que jo no tenia, de la Montserrat Martines Freixas. És trist i preciós. Montserrat Martínes, dominava l'art de la metàfora, com queda ben reflectit en aquest poema:

SALA D’ESPERA

Ja fa temps que hi sóc asseguda.
Esperant.
De tant en tant surto a l’andana
i veig passar trens com un llamp.
Aquesta és ja, una estació vella
que no té cap interès.
M’agradaria que algun tren
passés una mica més lent
i poder veure les cares dels passatgers;
algunes de rialleres,
amb els ulls il·luminats
pel desig de les imatges encara per descobrir;
d’altres, potser mostrant la tristesa
de qui va a acomiadar algú estimat.
Diuen, que la vida
passa de pressa com els trens.
No és cert, és llarga, molt llarga,
plena de paranys, d’ensurts i de tragèdies;
també però, de moments de joia,
de naixements, d’algun encert i fins i tot,
d’alguna espurna del que en diem ‘felicitat’.
Espero asseguda, acompanyada d’un llibre:
Filosofia de la raó pura” de M. Schoebel.
Un vell amic, un mestre, un guia
pels camins de la vida.
M’ha donat la mà i m’ha ajudat a trobar
el sentit profund de l’amor, de l’amistat,
del misticisme; a sadollar aquesta set
immensa de saber, de comprendre.
Hi ha dies que em trobo sola, molt sola;
però, no puc fer altre cosa que esperar el tren,
que algun dia s’aturarà a aquesta vella estació.
Hi pujaré sabent que vaig al encontre
dels esperits estimats i enyorats,
fa tant de temps.

Montserrat Martínes i Freixas
Empresària. Representant de laboratoris farmacèutics.

--------------------------------------------------------------------------------

Un altre bonic poema, que ens envia l'Adriana, de la Montserrat Martinez i Freixas. És un poema amb sensacions gràfiques i tàctils; ens pinta un paisatge ben detallat, amb colors i textures, i ens fa notar l'igua, l'escuma, el vent...

EL RIU

Sota un arc de pedra malmès pels segles
el riu lliscava suaument cansat del llarg camí.
Amb veu quieta cantava a la molsa de la riba
el record d’un temps d’aigües abundants.

Trepitjant amb els peus nuus
el pedruscall de la seva llera, que el feria,
enlairant-se sobre el rocam
escumejant amb el coratge de la joventut;
sentint els verds ombrívols de l’arbreda
i les clarors enceses de l’estiu
vestint-lo amb nous colors.

Amb veu poruga l’hi parlava
de vents furients i pluges desfermades,
sacsejant les seves entranyes verges
trencant els límits.

Ara que posseeixo la saviesa,
ja no serà la meva llera,
altres aigües us diran noves cançons.

Ja sóc tan sols un vell viatger
que cerca fondre’s en l’abraçada del gran riu.
Sé que res em pertany.

Montserrat Martínes i Freixas

2.2009










dimarts, 22 de juliol de 2014

Article 147) FRAU ?

Cartell extret de: 
http://en.wikipedia.org/wiki/F_for_Fake
L'existència és CIÈNCIA-FICCIÓ o no és.

Quan vaig veure, l'any 1973 la pel·lícula d'Orson Wells, FRAUDE!, haig de reconèixer, que no em va agradar gens.

No obstant, cosa estranya, tot i no agradant-me i considerant que era un frau vers l'espectador, no la vaig poder oblidar, i vaig anar aprofundint en el personatge, fins arribar a convertir-me en una veritable experta sobre ELMYR DE HORY.

Per això mateix vaig acceptar d'immediat participar en el debat sobre Elmyr de Hory, que va tenir lloc durant la filmació d'un documental sobre la seva vida, millor dit, el que jo pensava que seria, un documental. El que tots, pensavem, que seria, un documental !

Com ja he dit al principi, l'existència és ciència-ficció, o no és, i aixó mateix va quedar demostrat al llarg de la filmació.

Després de les declaracions del meu col·lega, Pau Ruiz, especialista en Picasso, i de les meves pròpies explicacions fruit d'un llarg treball d'investigació, els directors del curtmetratge, Célia Bertran, Nil Boladeras, i Lluís Coll, van voler continuar cercant persones expertes en Elmyr de Hory, per millor completar el perfil biogràfic d'aquest personatge. 

I aquí, aquí...va començar l'aventura, una odissea que no sabem on ens portarà, perquè la Temis, una singular persona, a la qual els directors van conèixer a través d'una seva amiga; la Pilar Fuster, no té límits... no... té... límits...

En aquests moments, ho confesso, no sé on son, ni la Cèlia, ni el Nil, ni el Lluís, ni en Pau..., el curtmetratge el van donar per acabat abans de dessapareixer, ells,  i tots els qui hi van intervenir en el rodatge.

Jo també soc a punt de marxar. Ja tinc preparat un petit equipatge, molt petit, perquè no sé on em tocarà d'anar, què li haurà aconsellat la casa, a la Temis, sobre mi? 

Retrobaré a la Cèlia en aquest viatge?, o... potser a en Petrarca !

Pel que pugui ser, i per si no tornem cap de nosaltres, us deixo el curtmetratge, tot i que suposo que els autors ja han tingut prou cura de depositar-lo en lloc segur, on la Història pugui tenir coneixement d'aquests fets extraordinaris, succeïts d'una manera tan senzilla, com aquesta que veureu en el film.

Adeu amics que m'heu conegut, conserveu el meu record !

ÀNGELS LLAVINA
Barcelona, 21 Juliol 2014 - (SEGLE XXI d.c.)






dimecres, 9 de juliol de 2014

Article 146) ENTRANYABLE TELEVISIÓ

Bon dia,  Sr. Cuní !  li vaig dir ahir a en Josep Cuní, a diferència del:  Bon vespre Sr. Cuní ! que li dic cada tarda quan engego la tele. I, a més, a diferència de l'habitual, aquesta salutació no ha estat virtual, sinó real i amb encaixada de mans.  Aquí una foto deixa constància de la trobada.

La televisió, fa, moltes vegades, ho sàpiga o no, una funció de família, i no solament pels qui no en tenen -en aquest cas encara és més important- sinó també els qui en tenim una de família, ens hem acostumat a veure, amb assiduïtat, els programes que ens agraden, i, els qui fan aquests programes, acaben sent com de casa. Entren cada dia al nostre menjador, ens fixem en la corbata que s'han posat, els examinem com examinaríem un familiar al qui apreciéssim, comentem amb els de casa (els de veritat) si el presentador en qüestió, fa bona cara o sembla cansat, o empipat, etc.

Recordo, que una vegada, quan feien el programa El Convidat, (que procurava no perdre'm), em vaig creuar, a la Rambla de Catalunya, amb Albert Om.  Em resultava tan familiar, que li vaig dir alegrement: Adeu !, l'home es va girar i em va seguir amb la mirada, amb cara d'intentar recordar on m'havia vist. Jo, molt somrient vaig seguir el meu camí. Després vaig pensar que havia d'haver-me aturat i dir-li que no fes esforços de memòria, que no em coneixia de res, però, que a mi, en canvi, en resultava tan habitual veure'l, que la salutació m'havia sortit espontània. 

Tinc una amiga, que no es perd mai La Cocina de Sergio, i té tan bon rotllo amb ell, que ja li diu "tito Sergio"; "no me llames a la una y media que estoy en la cocina con tito Sergio" em deia dies enrere.

Pel que fa a mi, crec que ja ho he dit en algun altre article, quan soc a casa, procuro prendre el cafè de la sobretaula amb en Jordi Hurtado.

Ho reconec, apart de la meva pròpia família, tinc una família televisiva que em proporciona algunes estones agradables, de la qual cosa els hi estic ben agraïda, per la informació que em donen, i per les converses interessants i intel·ligents que "tenim".

Per aquest motiu, quan vaig rebre, fa uns dies, un correu de la Universitat, informant que ahir es celebraria, en una sala de la Universitat de Barcelona, una taula rodona-debat, amb: Josep Cuní i Josep Antoni Duran i Lleida, amb títol: "Política i periodisme (unes relacions incòmodes)", i convidant-me a assistir, vaig decidir que no hi podia faltar.

El debat va ser força interessant. De Duran i Lleida, solament diré que ha estat tan ponderat com es habitual en ell. Del personatge que a mi m'interessava, que és en Cuní, puc dir coses tan superficials com que no anava tan ben pentinat com quan surt a la tele, i que no duia corbata (crec que és la primera vegada que el veig sense corbata). Una altra curiositat és que, les seves notes, les prenia amb ploma estilogràfica.

Per part meva, he anotat algunes coses de les que es van dir en el curs del debat:

Duran Lleida va citar el principi de Jefferson i Josep Cuní va aclarir que aquest principi era: No pot haver-hi democràcia sense informació.

Perill del periodista: caure en l'excés.

Error: confondre el tipus de relació. (entrevistat-entrevistador)

Tots dos busquen l'exclusiva, aquesta coincidència genera complicitats, però també divergències.

El periodista és investigador, però també missatger.

Ha d'exercir la seva feina, des de la seva llibertat.

El punt de la llibertat; on acaba la d'un, comença la de l'altre.

Duran Lleida va recordar que la seva primera vocació va ser el periodisme, tot i que, finalment, va fer la carrera de dret.

De Gaulle va dir: No hauriem de llegir els diaris, sinó, escriure'ls.

Nous tipus de periodisme a partir de les noves tecnologies, però, sense relació humana.

El periodisme encara no ha assimilat bé l'impacte de les xarxes socials.

Una notícia no pot sortir d'un anònim; les xarxes socials estan transgredint això.

L'objectivitat no existeix, però, l'objectivitat està en el mètode a seguir.

Les xarxes socials responen a sentiments, virulències...

El titular només és síntesi, i hem entrat en una societat de titulars. En els 140 caracters d'un twitter, no hi ha més que titular. 

Cuní va recordar que el president Pujol era el mestre de les giragonses; quan no l'interessava entrar en una qüestió, trobava sempre el camí de sortir-se'n.

El periodisme és tècnica, es capacitat, és art... i s'ha de posar una certa fantasia.

Duran, critica que, no solament al twitter, en els mitjans convencionals de comunicació, tampoc hi ha contrast de fons, moltes vegades.

Els principals adversaris estan a casa teva -indica Duran-

No es pot fer política a base de tuits. La política és pedagogia, explicació, i avui no és així.

Duran reconeix que te una bona relació humana amb en Cuní, i per això estan allí, d'altra manera no hi serien. Jo temo determinades entrevistes, per la mala qualitat d'alguns professionals -diu Duran- potser jo mateix em poso a la defensiva.

Cuní insisteix en que no es pot fer periodisme a través de les xarxes socials, aquestes són mitjà de transmissió de sentiments, no de comunicació.

El periodista no és un fiscal.

Qualsevol periodista està marcat pel Watergate, que és l'expresió de la màxima llibertat.

Duran aconsella: Hem de racionalitzar els sentiments, si es deixa (l'entrevista) en mans dels sentiments, no acaba mai bé.

Finalment, Cuní declara que: El plató, és un ring !

Fins aquí, algunes, de les interessants raons que varem escoltar els assistents. Esperem que aquestes entrevistes obertes, dins la Universitat, es repeteixin.

Gràcies a la Universitat de Barcelona, a en Josep Cuní, i al Sr. Duran Lleida.



FOTOS DEL DIA:


Esperant l'arribada dels protagonistes


En aquest entorn




Cara a cara




I, ara, com que aquest blog -tot i que no ho sembli gaire- és de poesia i de literatura, posarem alguna cosa d'aquestes:

Aquí tenim 10 frases que va dir Gabriel García Marquez, en un discurs sobre premsa:

“Aunque se sufra como un perro, no hay mejor oficio que el periodismo”

“El periodismo es una pasión insaciable que sólo puede digerirse y humanizarse por su confrontación descarnada con la realidad”

 “Los periodistas se han extraviado en el laberinto de una tecnología disparada sin control hacia el futuro”

“Actualmente las salas de redacción son laboratorios asépticos para navegantes solitarios, donde parece más fácil comunicarse con los fenómenos siderales que con el corazón de los lectores”

“La prisa y la restricción del espacio ha minimizado el reportaje, que siempre tuvimos como el género estrella”

“El empleo desaforado de comillas en declaraciones falsas o ciertas permite manipulaciones malignas y tergiversaciones venenosas que le dan a la noticia la magnitud de un arma mortal”

 “La grabadora es la culpable de la magnificación viciosa de la entrevista”

 “El infortunio de las facultades de Comunicación es que enseñan muchas cosas útiles para el oficio, pero muy poco del oficio mismo”

 “La ética debe acompañar siempre al periodismo, como el zumbido al moscardón”

“Como los periodistas sufríamos tanto, teníamos que emborracharnos todos los días”












dilluns, 7 de juliol de 2014

Article 145) Memòria dels escrits llegits en l'homenatge a FREDERIC MISTRAL celebrat el 5-7-2014

 MIREIA, per Emma (9 anys)

Una Mireia de pronunciades galtetes, ulls somniadors, i un mig somriure deliciós, se'ns apareix damunt la mar, mentre, un sol intens, acaricia la sorra i l'aigua.

I, en el seu poema ràpid, l'Emma ens expresa les seves ganes d'aprendre l'occità.

-------------------------------------------------------
No tinc la fotografia del poema de Marta Teixidó, però sí la lletra. El seu poema ràpid, va ser aquest:    

                             Homenatge
             Mestre Mistral, de Malhana fill lleial,
                 Artista  que excel·lies  en poesia,
                 Referent fidel a ta llengua materna,
             Tresor silenciat de la terra occitana                                    Avui, jo t'homenatjo, valuós Frederic.  

                                                                            (poema ràpid de Marta Teixidó Abril)        
                    ------------------------------------------------------------------------------------                                           

Poema ràpid, amb retrat de'n Mistral
(Emma, 9 anys)

Poema de Rosa M. Bisbal
                                   ---------------------------------------------------------                                                                                                                          


   Rosa Maria Bisbal, ens va portar un poema que te dues dedicatòries; per una part el va fer en memòria de Frederic Mistral, i, per altra banda, el va dedicar a un seu amic -el millor-  segons diu. 
--------------------------------------------------------------------------------     

              

                                                         MIREIA
                                                             
                                                         Canconeta dedicada a totes les Mireies petitones

                       Mireia...
                       Encara no em comprén
                       i jo li parlo
                       Mireia....
                       Li dic com és el mon;
                       que ha d'estimar-lo.

                                                                            Li ensenyo el cel
                                                                            bonic com ella,
                                                                            Mireia...
                                                                                               I el sol lluent,
                                                                            rient com ella,
                                                                            Mireia...

                                                                            I li assenyalo el camí,
                                                                            i li demano al destí,
                                                                            què serà de Mireia?
                                                                           Mireia...

                                                                                   Maica Duaigües ( escrita el 1977)  

                                         ------------------------------------------------
                                       
El següent poema ràpid ha estat escrit entre:  Kamila, Emma, Marta V., Eulàlia, Pep Sala, Maria Lluïsa, Antoni, Rafel, Marta T., i Maica.
                             

Poema ràpid, comunitari



Els poemes els vàrem deixar en el monument;
com un regal poètic per als vianants
Poema ràpid de l'Antoni
Eulàlia ha fet un poema i un paisatge, idíl·lics!

Poema ràpid de la Kamila (9 anys)
Poema ràpid de la Maica


---------------------------------------------------------------------------------
Maria Lluïsa potser ha reflectit els sentiments de Mireia....

ENYORANÇA


                 Lluny, molt lluny
                 Un record perdura
                  Insisteix persistentment
                Sento l'anyorança.
                 Amor meu, espero retrobar-te

                                                 Maria Lluïsa
-----------------------------------------------------------------------
                  
Poema ràpid de Rafel Soteras:

                                                     Un signe
 
                     I
Rosa com un signe
alt, bell... i l’occità
fereix amb la paraula...
Es belluga el sentit envers
la barca del temps...

           II

        Records d’una llengua
        amagada en la follia...
        o bé tot el contrari...
        i que a estones esdevé
        alegre i trista al mateix temps...
        La barca de la vida?

                                                                       Rafel Soteras i Roca


I un altre poema de'n Rafel Soteras, dedicat a les Mireies:
                                  
                  Tretze, catorze...

Tretze, catorze
 Mireies que miren
 i abasten tot de cicles
 que són com la mar
 i l’aire, que comencen
 i acaben a l’abast de la mà
 d’un Frederic Universal
 com si fos
 una mena de vent
dit Mistral
que així no es pot assenyalar
sinó Mestral,
i apareix una destral
que ens porta ben bé
els dotze cants...

Rafael Soteras i Roca





diumenge, 6 de juliol de 2014

Article 144) Memòria gràfica de l'Homenatge a Frederic Mistral celebrat el 5-7-2014



El llibre ha estat font d'inspiració
per fer els versos d'aquest matí

La festa ha començat amb un
taller de poesia ràpida


Poemes que tenen el valor de
l'immediatesa i espontaneïtat
De la conferència de Jordi Font
Publicacions en occità, i... el Pare
Nostre
, en occità i amb il·lustracions
referides a la pagesia occitana

Esperança Pasqüet, interpreta
L'Emigrant, lletra de'n Verdaguer.
música d'Amadeu Vives
La segona cançó:
Collarets de llum, lletra de
Martí Pol


Núria Bayó, presidenta del Cercle
d'Agermanament Occitano-Català, ens
fa una interessant conferència
El Racó de Cultura viu un dels
seus dies més culturals

Ens van entrar unes enormes
 ganes d'anar-hi
L'Anna pren força anotacions, de la
conferència de Núria Bayó

   
               
                       

Els vestits típics
                                 
Tothom canta La Coupo Santo
D'esquerra a dreta: Núria Bayó, Esperança Pasqüet,
Jordi Font, i Raquel Olivella
Lectura davant del monument:
En primer pla,  l'Anna, seguida
de'n Pep, i de'n Rafel,  llegeixen el
Mireia de Frederic Mistral 
Montserrat, també llegeix el Mireia de Mistral
Rosa Maria Esteller llegeix un fragment
del seu llibre Cartes a Mireia

  

Raquel Olivella (tercera a l'esquerra)
ens ensenya i ens dirigeix el cant de
l'himne occità


Maria Llegeix un text en francès


Eulàlia llegeix un conte occità
Una  lectora, llegeix una altra de
les Cartes a Mireia

En Rafel, ja fa temps va escriure un
poema dedicat a Frederic Mistral

El taller de poesia del matí


Tots hem anat a l'Avinguda Mistral

Raquel Olivella dirigeix el cant
                                           

 No tenim registre sonor de la nostra interpretació de l'himne, però, per a recordar-lo, i, per aquelles persones que no el coneguin, us posem aquest bonic vídeo: