traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

divendres, 29 d’agost de 2014

Article 160) FLOTANT, A LA CASA BARRAL AMB EDUARD INIESTA

Foto extreta del web d'Eduard Iniesta
Si al matí hem flotat al mar de Calafell, en un dia preciós, de bandera verda  i mar calma, a la nit hem tornat a flotar amb la música d'Eduard Iniesta, a la CASA BARRAL.

Entrar en una sala (en aquest cas, jardí) a escoltar Iniesta, és deixar tota la motxilla de pensaments, o preocupacions,  a fora, i preparar-te a viure, per una estona, en un altre món, un món de dimensions exclusivament musicals; el món particular d'Iniesta.

La fotografia que veieu, no és de broma, l'Eduard, toca, o "sona" com m'ha semblant que deia en alguna cançó, tots aquests instruments, els coneix, com la palma de la seva ma, els estima..., millor dit, jo crec que els adora, i els instruments, agraïts de la seva devoció, li ho donen tot. Tot això que després els oients recollim embadalits, i elevats a uns quants centímetres del terra. 

És la quarta vegada, al llarg d'uns pocs anys, que tinc la sort d'escoltar en viu i directe a Iniesta, i sempre m'impressiona, sempre em dona alguna cosa d'ell mateix; la força, la passió, la bonhomia... 
Però, sobre tot, el que ens arrossega d'ell és el nervi, la fibra musical, que el converteix en part de l'instrument tan aviat l'agafa entre les seves mans.

La vetllada d'aquesta calorosa nit d'estiu a la CASA BARRAL, ha gaudit d'un teló de fons de pluja seca, amb trons i llamps que il·luminaven l'escena reverencialment,  tot el recital ha transcorregut sense pluja, inclús hi ha hagut temps per demanar un bis (i aquesta vegada ens ofereix la seva versió d'El cant dels ocells), deprés, una mica de plujeta -no gaire- ha vingut a refrescar suaument, aquesta preciosa nit.

Al llarg de la vetllada, Iniesta ha tingut paraules de grat pel lloc on estàvem, i també ha recordat els 25 anys de la mort de Carlos Barral. Planer i entregat, en nombroses ocasions ha donat oportunitat al públic per unir-nos al seu cant.

Us poso un vídeo que he trobat per internet, enregistrat, fa algun temps, a Catalunya Ràdio:

https://www.youtube.com/watch?v=Wdu8lttYBBQ


I també us poso la lletra d'una de les seves cançons, la primera que ens ha interpretat aquesta nit.

10.000 veus  

10.000 veus emboscades
dins d’un paper.
1.000 paraules prenyades
de sentiments urgents.Que viatgen fugint del temps,
són batecs i clams,
passions, traïcions,
amors i plors.Mil preguntes ocultes
sota un segell.
I unes mans que tremolen
al veure el remitent.Són memòries i són miralls,
són batecs i clams,
passions, traïcions
amors i plors.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Article 159) RIURE ÉS VIURE

Aquesta és la fórmula!
Ells són FÓRMULA CÓMICA, i en ells ha confiat la Regidoria de Joventut de Calafell, el bon humor d'aquest mes d'agost.

Jo he assistit a una de les seves activitats: un taller d'ESQUETX CÒMIC, i ha estat divertit a l'hora que interessant. Ruben, Júlia i Guillem, ens han introduït en el mon de la creació audiovisual -en aquest cas, disparatada, ja que es tractava d'esquetx còmic-, però, la part tècnica és aplicable a tota mena de realització audiovisual.

Partint d'una pluja d'idees, hem passat, d'un poema còmic d'ambient medieval, a trobar-nos en una classe de literatura amb alumnes indisciplinades,  i... enamorament final? no ens ha quedat gaire clar... final obert?

No importa, el fet és que hem aprés a enfocar el que voliem enfocar, i, com que tenim ganes de continuar, i s'han rebut peticions de persones que no podien venir a l'agost, però vindrien amb gust en mesos lectius, la Regidoria de Joventut ha programat pels divendres: 7, 14, i 21 de novembre 2014, un taller com aquest que acabem de fer, però més ampli. 

El poema, que ha estat punt de partida de la subsegüent pluja d'idees, ha estat: 

EL CONDE SISEBUTO

A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.
Perteneció a un gran señor
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto,
y su esposa, Leonor,

y Cunegunda, su hermana,
y su madre, Berenguela,
y una prima de su abuela
atendía por Mariana.
Y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra, su tía,
y su nieta, Rosalía,
y el hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,
noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.
Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.
Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
-¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-. ¡Vaya un apuro!
De pronto, algo que resbala
siente sobre su cabeza,
extiende el brazo, y tropieza
¡con la cuerda de una escala!

-¡Ah!... -dice con fiero acento.
-¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
-¡Ah!.. -repite venturoso.
-¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.
Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde, la Pepa.

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
le seca bien con serrín.
-Lisardo ... mi bien, mi anhelo,
único ser que yo adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,

¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿que sientes, Lisardo amado?
Y él responde: -Siento frío.
-¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esa manta.

-Ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
-Yo te adoro como un niño.
-Mi pasión raya en locura,
si no me quieres, me mato.
-La mía es un arrebato,
si me olvidas, me hago cura.

-¿Cura tú? ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!
Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es un padre muy bruto,

y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.
-Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cojen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
-¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.
Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

-¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?. ¿dónde?
Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.

Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.
El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.

También quedó el conde loco
de resultas del espanto,
y el perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.
Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,

de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,
de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,
que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo

Joaquín Abatí Díaz (1865-1936)

dilluns, 25 d’agost de 2014

Article 158) "VIDAS ESCRITAS" La bugaderia de Javier Marías

Som al mes d'agost, i, una de les millors coses que podem fer, per acompanyar les hores de repòs i de calor,  és dedicar-nos a la lectura. 

A la Biblioteca,  he trobat un llibre que, penso, pot ser interessant:

"VIDAS ESCRITAS", de l'escriptor espanyol Javier Marías, membre de la Real Academia Española, novelista, traductor, assagista... i, en aquest llibre, també, biògraf.

La prosa de Javier Marías, no és la meva predilecta, però, potser cal llegir-lo, ha publicat tant...!, té tants premis...!, potser l'he llegit poc, i és que, quan he volgut llegir-lo, només m'ha enganxat fins una primera part de la novel·la, a la segona part ja he trobat que el tema del principi es diluïa, per canviar en un altre tema, i aquest embolic ja m'ha avorrit.

Però això em va passar en una de les seves novel·les, aquest llibre és d'un altre tipus.

A més, segueixo tenint interès en conèixer la seva escriptura, no per ell mateix, sinó per l'admiració que jo tenia per el seu pare: JULIAN MARÍAS, filòsof i escriptor de magnífics assaigs en llibres, revistes, i periòdics. Alguna cosa deu haver heretat el fill, de l'esplèndida ploma del pare -penso jo- 

De manera que, examino el llibre, i veig que és primet, 254 pàgines; és llegible, i, el tema, promet; vides d'escriptors; una mena de biografies, però, amb la originalitat, de que, cadascuna, no va més enllà de sis o set pàgines, o sigui, una lectura ràpida, còmoda per a lectors apressats.

Ara bé, les dades biogràfiques d'aquests grans escriptors es limiten al costat més fosc, lleig, i desagradable de les seves vides, o potser és que ha triat als personatges més infames de la literatura?

Els draps més bruts d'aquests escriptors són exposats en el llibre, sense restriccions, convertint-lo en una veritable bugaderia. No sé si la meva amiga Nora, li diria a això "Marujismo", però la veritat és que les vides d'aquests personatges no tenen res a envejar als programes més cutres de la teleescombreria, la diferència és que aquests autors estan inclosos entre els grans de la literatura universal, i, alguns d'ells, fins i tot, són NOBEL! 

Acabada la lectura, la meva valoració final és que m'ha interessat, m'agraden força les biografies, i, aquest llibre te l'avantatge de reunir molta informació en molt poques pàgines. La lectura es fa molt àgil i entretinguda.

Els autors que Javier Marías ha estudiat, són:

WILLIAM FAULKNER
JOSEPH CONRAD
ISAK DINESEN
JAMES JOYCE
GIUSEPPE TOMASI DI LAMPEDUSA
HENRY JAMES
ARTHUR CONAN DOYLE
ROBERT LOUIS STEVENSON
IVAN TURGUENIEV
THOMAS MANN
VLADIMIR NABOKOV
RAINER MARIA RILKE
MALCOM LOWRY
MADAME DU DEFFANT
RUDYARD KIPLING
ARTUR RIMBAUD
DJUNA BARNES
OSCAR WILDE
YUKIO MISHIMA
LAURENCE STERNE

A la vintena de biografies, afegeix més de trenta fotografies, d'aquests i d'altres autors, amb comentaris personals de Javier Marías, de l'actitud del protagonista de cada fotografia.

Segueix la bibliografia emprada per a la realització del llibre.

I, finalment, una relació de totes aquelles obres, d'alguns  d'aquests autors, que Javier Marías ha traduït.

Les lectures i les traduccions fetes, garanteixen que Javier Marías ha treballat el tema a consciència.

Definitivament, si els vostres gustos literaris coincideixen amb els meus, us interessarà, si més no, per ampliar els vostres coneixements sobre aquests grans personatges de la literatura universal, per altra banda, és una lectura breu i molt adequada per tancar les lectures de la última setmana que ens resta d'aquest mes d'agost.
----------------------------------------------------------------------------------------------

El poema que poso a continuació, no està inclòs en aquest llibre,  però és d'un dels autors biografiats per en Javier Marías.


Fragment d'un poema de WILLIAM FAULKNER:


El joven Richard, de camino al pueblo,
sintió que la vida crecía en su interior,
tensa como un hilo de plata contra el que
soplara el cierzo del deseo,

hasta convertirse en un ruido monstruoso que lo envolvía
con una lluvia de tierra y fuego,
y lo desollaba exquisitamente
con látigos de colas vivas.

Bajo el arco en el que vivía Mary
y en el que las noches eran breves y feroces,
la antigua música de ella se concertaba con la de él,
igual que la cítara se concierta con el arpa,

y se arremolinaba el fuego de Richard
en el fuego de Mary,
y todo aliento se polarizaba cuando
una muchacha se soltaba el pelo.

Trobareu el poema sencer en aquest enllaç:
http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/24469/Faulkner_Poesia_reunida

diumenge, 24 d’agost de 2014

Article 157) Lectura poètica d'Anna Maria Díaz

Amb motiu de la presentació del llibre de poemes de la poetessa MERCÈ SOLÉ I PRADO, "Respiro, bategant paraules", la nostra sòcia Anna Maria Díaz, va fer lectura d'una part dels versos del poemari.


La vetllada va tenir lloc a Castellet, el proppassat 4 de juliol de 2014  

Algunes instantànies de l'acte, que ens han arribat:





A continuació, dos dels preciosos poemes de MERCÈ SOLÉ

INSTANT FOTOGRAFIAT
En les golfes dormint
hi ha un tros de fusta
amb el meu nom gravat,
també una casa pintada
amb trossos de caramel,
i una dolçor atrapada
entre gargots.
(Mercè Solé - Respiro, bategant paraules)

PRIMAVERA ESCLATANT
La primavera
ha esclatat del seu ventre,
la llum penetra
per les seves fulles,
els lledoners cofois
s'alcen mirant el cel.
(Mercè Solé - Respiro, bategant paraules)

dissabte, 23 d’agost de 2014

Article 156) VULL FER UN BLOG!

Foto extreta de:   http://www.estebantorres.com/
Des de que vaig començar a fer aquest blog, em trobo que algunes amigues em diuen: "a mi també m'agradaria de fer un blog", o, encara pitjor; "jo també hauria de fer un blog"

I jo penso: "hauries" de fer un blog?, què potser és obligatori?

Llavors jo em dedico a treure'ls aquesta idea del cap, i els dic que internet ja va massa ple de blogs d'escassa o nul·la qualitat, que ho deixin estar, i en canvi, participin en els bons blogs que ja existeixen (com per exemple, aquest meu).

Però això també em fa sentir una mica cruel, a la cap i a la fi, si els fa il·lusió...!

De manera que, el que vull fer ara, és una mica de reflexió sobre el fet d'embolicar-se a muntar un blog, i, una vegada ben analitzat el tema, decideixin lliurement, si es llencen a fer el blog, o no.

La primera pregunta que jo els faria als qui vulguin fer unb blog, és: "tens temps per actualitzar regularment un blog?", perquè, dintre d'aquest camp, una de les coses més tristes que hi ha és entrar en un blog i veure que fa un any que no s'actualitza, és francament desagradable, a més de que, als lectors, ens fa perdre un temps preciós. Jo m'he donat de baixa a alguns blocs als que m'havia subscrit,  perquè portaven UN ANY I MIG!!! sense dir ni "mu"

Vull recordar que nosaltres, Poemes al Nas de la Lluna, teniem una preciosa pàgina web, que vaig donar de baixa quan va arribar un moment en que no podia atendre-la, d'aquesta manera ningú ha tingut la decepció d'obrir la pàgina i veure que portava dos anys amb les mateixes noticies. Només ara, quan he tingut la seguretat de poder disposar del meu temps, he creat aquest blog.

Bé, suposem que us heu fet la pregunta, i la resposta és que esteu totalment disposats a fer una renovació i actualització regular de les notícies del blog.

Molt bé, salvat el primer escull, us poso una altra prova de foc:  "De què parlaràs en el teu blog?" Ah! això és important,  perquè si el tema no interessa a una majoria, la gent no entrarà. De temes hi ha molts, però es que també hi ha molts blogs!, el teu ha de tenir alguna característica especial perquè la gent tingui ganes de veure'l.

Els blogs que més es miren son els que pertanyen a entitats, a organismes, associacions, clubs... perquè és una excel·lent manera de que els socis estiguin ben informats del que succeeix en la seva entitat, i, perquè al ser d'un grup o associació ja garanteix un interès comú per determinat tema. 

Tot i així, hi ha entitats que tenen blogs impresentables, sense utilitat ni "ganxo" ni cap gràcia. De manera que, no oblideu; fer un blog, exigeix, a més d'entrega; creativitat.

Dintre de tot, hi ha moltes variants; alguns blogs són preciosos per la utilitat o interès del seu contingut.  Altres, per la originalitat de les seves imatges, altres, pel rigor de les seves notícies, o la bona ploma del redactor, per la tècnica en que estan fets i els seus efectes especials; moviment, música...

Ara bé, si es tracta d'un blog particular, ha de ser boníssim perquè entri algú més que el teu novio,o la teva germana, clar que potser això és tot el que vols; compartir-lo amb la família i quatre amics, penjar les teves fotos... Si és això el que vols, endavant! tens llum verda per fer el blog.

No obstant això, si ets particular i tens una idea creativa, també pots fer un blog i tenir èxit. Hi ha blogs molt útils, amb tutorials que ens ensenyen a fer coses que els altres no sabem fer (també hi ha tutorials que son per cremar-los), si tens alguna habilitat especial, pot ser interessant penjar uns videos en els que ensenyis a fer allò que tu saps fer tan bé: (manualitats, cuina, etc) 

Aquest tema podria ser molt més extens, però jo només pretenia una reflexió, i ja està feta.

Us adjunto unes adreces que us poden ser d'utilitat si us decidiu a ser "blogeros":

http://www.estebantorres.com/general/10-respuestas-a-por-que-un-blog/
http://particulatraviesa.com/como-profesionalizar-un-blog-y-no-morir-en-el-intento/
http://parabloggers.com/feo-blog-esfuerzos-no-valen/
http://abrahamlaria.com/los-5-peores-errores-de-un-blogger/

Que tingueu sort!

divendres, 22 d’agost de 2014

Article 155) FIDELITATS



FRANCESC XAVIER SIMARRO es va posar en contacte amb mi quan vaig proposar la col·laboració dels amics del blog, en l'article 152) Vacances dels amics.

En Simarro va recordar-me les seves col·laboracions -fa anys- en el web del mateix nom: POEMES AL NAS DE LA LLUNA.  És veritat; durant la vida d'aquell web, ell va ser un dels primers, i més intensos col·laboradors. 

Aquell web es va tancar, quan, amb motiu d'una època meva en que no m'hi podia ocupar del grup, vaig haver de deixar les activitats de Poemes al Nas de La Lluna. Superades les dificultats que m'impedien entregar-me a la tasca poètica, vaig aconseguir entomar, novament, les regnes del grup que, anys enrere, jo mateixa havia fundat.

Gràcies a la fidelitat i suport d'alguns socis i amics, Poemes al Nas de la Lluna, torna, novament,  a respondre a la filosofia de la qual va sortir, i que és la següent: 

Grup fundat a Calafell, amb l'objectiu de donar a coneixer la poesia, en especial de dos poetes de Calafell, ja traspassats, però que no volem oblidar: Joan Nin Romeu, i Víctor Alari, però també tota la poesia, i tots els poetes, de Catalunya, i de tot el mon.

Grup dedicat a la poesia catalana en primer lloc, per això, ens agrada gaudir, de tant en tant, de vetllades de poesia totalment en català. Però també volem coneixer i gaudir de tota la poesia, espanyola,  i universal, en totes les llengües.

Grup dedicat a fer de la poesia una eina de cultura i d'integració, sense límits d'edat, sexe, llengua o nacionalitat. 

Grup sensible i obert a totes les arts plàstiques, musicals, teatrals,  etc.

Grup que desenvolupa la seva realització a tot arreu, però en especial a Calafell, per ser el lloc del qual va sortir, es va reafirmar, i va actuar al llarg dels primers anys de la seva existència. Però també, a Barcelona, lloc on vaig nàixer, estudiar, treballar i viure, la major part de la meva vida.

Aquests són alguns dels trets principals dels grup, però n'hi ha més. En articles futurs en seguirem parlant.

Des de fa un any, aquell web ha trobat la seva continuïtat en aquest blog. És ben cert que no és el mateix, per allò que ja deia Heraclit: Ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. Però crec que és una adequada plataforma per anar acomplint els nostres propòsits.

Convidem a la col·laboració als vells socis i amics, la fidelitat dels quals és fonamental, i també convidem a incorporar-se a les noves coneixences i relacions que anem fent.

Avui parlem, com ja hem dit al principi, d'un d'aquests vells amics Francesc Xavier Simarro, i dels llibres que va començar a publicar des de l'any 2010, i us posaré un poema de cadascun d'aquests llibres:

OMBRA

Ombra tossuda, de grisor variable,
la diagonal que avança pel paper.
Ets un paràsit de la meva escriptura.
Qui persegueix el volar de la ploma.
Qui besa fulls sense emetre cap so.
Qui marca el punt per on navega el blau.
Qui fa del blanc, façana sense porta;
rellotge de sol que no marca cap hora.
Malament rai quan es perdrà el teu gris.
És llavors quan les ombres són ben dins,
i no és bon temps per fer rajar paraules.
I moc el llum, i creixes en grisor.
I passa el temps i no sempre escric clar.
I és clar que vens quan m'apropo al paper.


Francesc Xavier Simarro
(La roda de l'afilador -2010)

EL VENT

El vent s'emporta allò que deixo mut
mentre la impressora vomita fulls
i escric a les fosques amb ulls oberts.
El vent belluga robes al terrat,
teixits amarats de veus i de sols.
Amb ulls oberts sóc teixit pels segons
i em faig tapís trenat de sang i pell
que vomito mut la set d'infinit.
Impressiona la foscor del no dir,
quan et sents amarat de voluntat.
Sota un cel de tardor, vomita fuls
la impressora que escriu sense voler.
Sense voler, el temps ens porta el futur
que viatja sol, mentre l'escriu el vent.

(Xavier Simarro - Tocat pel temps - 2012)

Estripo un paper.
Cau un polsim de lletres,
la sorra del cor?

Posar data al full
humiteja un blanc incert,
diana del temps.

Ens devem al temps?
És un comptable exigent,
banquer despietat.

Un temps a tocar
ja en sabré de ser feliç.
M'assec i n'aprenc.

Vestit de quietud,
Intento seguir escrivint.
El temps sembla mort.
L'esquella ressona lluny.
No veig galopar cap mot.

(F. Xavier Simarro - Passatger - 2014)


divendres, 15 d’agost de 2014

Article 154) MARIA

West Side story, va ser una pel·lícula fenomenal. Moltes jovenetes, que l'any 1962 teniem 16 anys, vàrem plorar irreprimiblement, en veure-la en la seva estrena al cinema Aribau de Barcelona. Leonard Bernestein va dotar d'una música arrebatadora tota la pel·lícula, i de totes les melodies del film, la que més va impactar en el públic, potser va ser, la que, en Toni, (modern Romeu), va interpretar quan es va sentir enamorat d'una actual Julietta, que en la pel·lícula serà:  MARIA

Per a totes les   MARIES, avui, que és la Mare de Déu d'agost, dediquem la bellíssima cançó de Leonard Bernstein.


La versió espanyola de Maria, també era molt bonica:

Maria
(Letra española Mapel). 

La palabra más delicada es;
María, María, María, María.

Para mí la palabra
más bella que existe, es;
María, María, María,

María, mi vida se llama
María
por eso al pronunciar
su nombre siempre soy feliz.

María.
Mi vida se llama María.
Y no me cansaré
de oir su nombre repetir.

María.
Dulce música de campanas
que es un rezo
al decirlo en voz baja.
María.

Un verso que es vida:
María.

María;
Maria, María, María,

Para mi la palabra
más bella que existe es
María...

dimarts, 5 d’agost de 2014

ARTICLE 153) GALERIA MARIA ARA V

3 curiosos (1998)
La Galeria Maria Ara segueix enriquint-se, aquesta vegada és la col·leccionista particular E.C. qui vol compartir amb els lectors i amics de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, el seu fons de col·lecció de l'artista pintora MARIA ARA, desapareguda a primers d'aquest any.

Diuen que una persona no mor del tot mentre en segueixin parlant (bé) d'ella, mentre la seva obra artística segueixi circulant, i així és com els poetes, pintors, escultors, escriptors... esdevenen immortals, estimulant en els altres, els qui els van conèixer i els qui no, el gust per la creació, l'al·lè de l'esperit, de la inspiració... 

La noche (2007)

Caballo Reina
Muchacha del sombrero

Noche de Amor ( Ceràmica - 1982) 
Raím del futur

Sense títol 2
Sense títol
Verano 2005

Recordem que la tècnica emprada quasi sempre per MARIA ARA, és la pintura a l'ou sobre retaule, tècnica molt laboriosa, de la qual trobareu amplia explicació si cliqueu el següent enllaç: http://www.xtec.cat/~mplanel4/tegp/aquosos/doc8.pdf.

També recordem que, en els articles 80, 83, 84, i 92, d'aquest mateix blog, trobareu més obres i informació de l'artista MARIA ARA.

dilluns, 4 d’agost de 2014

Article 152) VACANCES DELS AMICS - AGOST 2014

VACANCES!!!
Preciosa paraula, que ens il·lusiona, i ens fa somriure i somniar... tot i que... finalment, potser no sortim de la nostra ciutat. Però, és igual, inclús en el pitjor dels casos, es a dir, que passem l'agost treballant, no és el mateix, sempre trobem el moment de fer una escapadeta per anar a banyar-nos, o ens fiquem en un cinema fresquet, o anem a un restaurant guapo a fer una paella, o visitem els magnífics museus de la nostra ciutat, barrejant-nos amb els embadalits turistes..., i ens sentim una mica com ells...

POEMES AL NAS DE LA LLUNA us fa una proposta:  Envieu-nos la vostra salutació des d'allà on estigueu, i, si pot ser, un poema, o fragment de poema d'un poeta del lloc on passeu les vacances, o un poema vostre parlant del lloc, o una petita anècdota del vostre viatge...
I, si pot ser, adjunteu una fotografia del lloc on sou, o d'alguna imatge referida al lloc on sou.

Així, tots en gaudirem de les vacances de tots.

I aquí tenim la primera salutació; ens ve de BUENOS AIRES, i ens l'envia TERESA MARTÍN TAFAREL:

¿Y fue por este río de sueñera y de barro
                    que las proas vinieron a fundarme la patria?

                    A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
                    la juzgo tan eterna como el agua y el aire.


Borges lo dice y es así: Buenos Aires parece eterna, con atardeceres encendidos, cielos luminosos y lluvias torrenciales, con su caos febril y sus gentes acogedoras... Y en esta ciudad estoy con mis recuerdos y mi presente, y desde aquí os envío un abrazo muy fuerte. ¡Hasta octubre!
Teresa

Gracias, Teresa Martín Tafarel! menudas vacaciones; hasta octubre!, quien pudiera...! pero, si bien no podemos estar en Buenos Aires contigo, sí nos queda el recurso de leer a Borges, como tu, subliminalmente, nos sugieres. Feliz estancia!.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La segona salutació que rebem, ens arriba de Calafell; Antoni Freixes, per desitjar a tots els lectors de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, un bon estiu, ens adjunta la fotografia del Castell de Calafell:

Castell de Calafell


I també ens adjunta un poema del poeta local: JOAN NIN ROMEU

CALAFELL

Calafell nasqué algun dia
ignorat d'un temps llunyà,
un dia desconegut
moltes centúries enllà.

La nuvolosa del temps
fa impossible de saber
qui fou el que s'instal·là
primer, en aquests indrets.

Ningú sabrà mai el nom
de l'home, ni en quin moment,
posà la primera pedra
del seu primer fonament.

De segur que com tants pobles
d'aquestes i d'altres terres,
va nàixer entre el ressò
de lluites, combats i guerres.

I com a prova pal·lesa
de la meva afirmació,
s'aixequen, encara, avui,
plantades dalt d'un turó,
les desgastades parets
que un dia sigueren llises;
d'un vell Castell, arrelat,
damunt de les roques grises.

A resguard de les parets
protectores del Castell,
que s'alçaven, vigilant,
les terres a l'entorn d'ell;
i amparant-se en la recer
que aquells murs els prometia
aquells murs escrutadors
d'horitzonts de llunyania;
poc a poc alguna llar
prengué forma al seu envolt,
arrapant-se per les roques
dels seus peus com a cargols.

I així fou, com, sense gestes
que mereixin monuments,
Calafell nasqué algun dia
perdut en la nit dels temps.

I a través d'una filera
d'anys i anys, segles inclús,
arribaren els moments
que ja tots hem conegut.

Ara, avui, ja Calafell
escampat per la pendent,
busca encara nous espais
on poder anar creixent.

I per plans i per torrents
i per boscos i turons,
amb força va rebrotant
amb ufana de plançons.

L'empeny un afany de viure
que ningú pot refrenar,
i s'escampa cada dia
de la serra fins el mar.

Tot en pes ha conegut
una tal transformació,
que és difícil, ja, de fer,
alguna comparació.

Solament damunt d'un cel
amb clarors de llunyania,
immutable al curs del temps,
es retalla cada dia
l'entranyable silueta
de l'humil i antic castell,
que segle darrera segle
simbolitza a Calafell.

JOAN NIN ROMEU (1922-1998)
(Del llibre DE TOT)

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'Amiga NORA, en envia aquest text i aquesta fotografia. Ella passa les seves vacances a la ciutat de Barcelona, i sap trobar la poesia en els seus carrers:

Les meves vacances són urbanites. 
A Barcelona es pot veure aquesta paret mitjancera, al barri del Born, on han copiat el bonic cal·ligrama de Salvat-Papasseit.
Per a tu Maica, i per a tots els lectors del blog!
Nora.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ens arriba una nova salutació estival, és de l'amiga CARMEN PLAZA, i ens diu així:

Que ilusión leeros de nuevo!
Aún de vacaciones os llevais la poesia a cuestas.
He escrito una pequeña lira, al lado del mar. Cualquier mar es mi mesa favorita para escribir.
Ahí va, por si os gusta.

"LIRA PARA CANTAR AL VERANO

Si después del verano
una ortiga vendrá tras otra ortiga,
basta alargar la mano
y entender el arcano
de encerrar el calor en una espiga.

                        Carmen PLAZA
                        Agosto 2014"

Besos a todas y a todos.
Carmen                   

Carmen: nos ha encantado, gracias por esta lira acabadita de componer!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El nostre amic JOAN BOSCH, ens explica com seran les vacances que està a punt de començar:

"Me'n vaig a un poblet, sense cap comerç, sense bars ni restaurants, on t'has de desplaçar a 20 quilòmetres si vols comprar qualsevol cosa amb cara i ulls (si no, depens de la furgo ambulant). És un poble bàsicament ramader, boví i oví, amb roures i alzines, molts ocells i un terreny ondulant, res semblant a la Castella plana i seca, tot i que també hi fa molta calor i has de matinar o esperar al vespre per poder sortir sense que el sol t'aplani. És a la provincia de Salamanca, gairebé on es troba amb Zamora i Portugal, a tocar dels Arribes del Duero, on el riu s'enfonsa i fa de frontera. Si no hi has de treballar és un lloc ideal per recloure't en la lectura i l'escriptura, per gaudir de la calma i tranquilitat, per desconnectar del brogit de les grans ciutats. Inclús, per desconnectar d'internet, doncs hi ha molt poca cobertura, la qual cosa, avui en dia, tan dependents com ho som, acaba essent una murga.
El poble es diu --com podeu veure a la foto, no es podria dir de cap altra manera-- La Peña. 
Bon estiu!

Joan"

Sí, sí...  ja veiem d'on li ve en nom! Molt original i bonica la foto. De ben segur que passaràs un mes d'agost molt bucòlic i feliç. Nosaltres així t'ho desitgem.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ara m'adono, que jo, encara no us he posat la meva salutació de vacances. Doncs aquí la teniu. De la petita volta que vaig fer el proppassat juliol pel midi francès, em quedo amb Narbone, i, d'aquesta població, destacaria la casa de CHARLES TRÉNET. L'escoltem? Naturalment que sí, i, precisament, en una de les cançons més adequades per aquesta època: La Mer.


Bon estiu a tots!!!
Maica Duaigües
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L'amiga ASSUMPTA, ens envia la seva salutació des de..., ah!, aquí està la seva broma, vol que ho endevinem, i ens diu:

En veure despertar el major lluminar ...els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa..... En sentir la música i la lletra els sentiments a flor de pell .a on soc?acaba el concert un dia plujós de principis d'agost Bon estiu !!!!!!Assumpta

I, per més facilitat ens envia varies fotografies, normalment en posaria una, en aquest cas en penjo tres, i a veure si algun lector/lectora, identifica el lloc on està de vacances l'Assumpta.




Si sabeu on està de vacances l'Assumpta, envieu la resposta a: nasdelalluna@gmail.com
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


JÚLIA COSTA, ens saluda amb una fotografia i un poema, i ens diu "la fotografia és de Batea, a la Terra Alta, i el poema també s'inspira en aquest poble"

Doncs, si anar a Batea, ens garanteix gaudir d'aquest panorama, i,  sobre tot, escriure poemes tant bonics com el que ens envia la Júlia, de ben segur que un dia o altre hi anirem!



Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.

Júlia Costa

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Maria Marquet ens envia una salutació envoltada d'altes muntanyes, no ens diu el nom del poblet on està, i les fotografies (que potser són de mòbil), han quedat una mica fosques, a més de que el dia, com ja explica ella, era plujós. Tot això, no facilita la identificació del lloc. Però, és igual, el que sí ens ha arribat, és l'atmosfera  i és bonic el contrast amb les fotos estiuenques que havíem vist fins ara. L'afectuós misatge de la Maria, diu així:

"M'ha agradat molt revisar el blog. Molts amics. Textos i fotos bonics. Bons desitjos estivals.
Adjunto dues  fotos perquè vegeu com passo una part de les meves vacances. En un poblet de muntanya, amb una temperatura ideal. Més aviat tenim fresqueta i per moments fred. La pluja no ens ha desemparat , per això estem eixerits i ben conservats.
Els meus millors desitjos per a tots.
Una abraçada estival molt afectuosa
MM"

                                              

----------------------------------------------------------------------------------------------


Anna Rosell ens envia un missatge de salutació des del Masnou, i,  a l'hora, ens informa d'un acte de poesia al qual ens convida a tots. La fotografia que acompanya, és, precisament, d'ella mateixa, en una actuació d'aquesta festa, que es repeteix al llarg de tot l'estiu, i que té el seu origen en estius anteriors, (quatre) com ella mateixa ens explica:

"Des d’El Masnou –la meva residència habitual- us envio aquestes paraules de salutació (faré vacances la segona quinzena de setembre). Però què més pot desitjar algú que considera la seva residència habitual com un lloc gairebé permanent de vacances? I més encara a l’estiu… . Enguany he organitzat la IV Edició de Poesia a la Platja, com sempre aquí a El Masnou, i tots els dilluns de l’estiu –de juliol fins a mitjans de setembre- gaudim d’una atmosfera perfecte de poesia i de música de cantautors/es (i la de les ones) a la guingueta La Xankla, a la vora del mar, en companyia de la lluna i bon airet. Tothom hi és convidat/da."

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ja tenim resposta a la incògnita que ens plantejava ASSUMPTA PLAJA (vaig ometre el cognom per no donar pistes), ara, com que ja tenim la solució, ja el podem posar: les fotografies amb pluja, el concert, el poema... corresponen a...
Ens ho explica TRINIDAD CASAS:

He vist en el blog  l'apartat de vacances dels amics.
Volia dir que m'ha agradat molt aquesta iniciativa de l'Assumpta d'endevinar el lloc. 
Per les fotos que envia,  veig que són de la Casa Museo de Pau Casals i l'Auditori.  Us diré que, l'Assumpta està de vacances a la platja de Sant Salvador (El Vendrell). 
Allà he viscut jo fins els 21 anys que vaig venir a viure a Barcelona. Als jardins de Pau Casals de petita hi jugava "a cuit i amagar". La platja de Sant Salvador forma part de la meva historia.
Quan pugui, us enviaré també un record de les meves vacances.
Una abraçada,
Trini Casas 
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fidel a la seva paraula, aquí està lasalutació de TRINIDAD CASAS:

Per tu,  Maica, i pels lectors de POEMES AL NAS DE LA LLUNA,
 Desde hace muchos años tengo una cita veraniega en un lugar de Asturias cuyo nombre anoté en mi cartera (como diría A. Machado).
 Allí, a la sombra de un magnolio, escribí este poema que os envio.
 También os envio un poema de Xuan Bello, un escritor asturiano que además de escribir poemas, traducciones, ensayos... tiene un libro titulado "Historia universal de Paniceiros" que os recomiendo.
 BON ESTIU!!!!
 Trini Casas

El magnolio     

Te yergues en la tarde como un tótem.
Voz de la tierra que emerge.
Las hojas de hermosura noble
entretejidas de magnolias
parecen un poema
con todas sus sílabas en perfecta armonía. 
Imagen de sabiduría antigua        
que asciende hacia el cielo indescifrable.

Bajo tus ramas maternales 
se sosiegan los pensamientos
enlentecen los días
y la sangre se apacigua. 
Ningún dios me había cobijado 
El Magnólio
con la misma exacta devoción.
El ser y el no-ser se unen              
en un retroceder hacia la nada plena. 
Extrañeza entrañable ante lo sagrado...
Acogida en tu regazo
me sumerjo en los espacios infinitos de la mente
y vislumbro los misterios de lo eterno.


Para ti el tiempo no son horas 
sino sol que acaricia y oxigena tus venas verdes.
La lluvia ha mitigado tu sed
y resplandeces en esta tarde de estío al borde del anochecer.
Sin hacerte preguntas heideggerianas 
te basta la lluvia y la tierra para tu existencia.


Trinidad Casas

I, a continuació, el poema que ens envia també la Trini, d'un poeta asturià:

Poema de Xuan Bello

Tu,
que podríes ser Joâo Velho
na claridá azul de Sintra.
Allá alantre, distante y amigu,
presientes al to señor El-Rei,
Don Sebastián.

Tu,
qu’andes una tierra remota
y llámente Jean Vieilh.
Remembres aquellos díes
tan tristes de l’Auvernia
mentes escuches la primer vez
-inmensa y rara-
la voz del díos del ríu:
Mississipi.

Tu,
John Oldman,
bucaneru en Tortuga:
el mesmu Henry Morgan
ha disparar per ti.

Tu,
que dibes ser Juan el Viejo
allá nes tierres de Soria:
llabren afuera los bueis
la seronda del Faidor.

Y tu,
qué estraño,
llamate Xuan Bello
y tar equí, n’Uviéu,
pasando visiones escures
al asturiano claro.
Saber que la to patria
Siempre queda aende:
ellí onde tu nun tas.

Xuan Bello (Paniceiros, Asturias, 1965) es uno de los escritores más destacaos de la literatura contemporánea en lengua asturiana. Tiene publicados cinco libros de poemas.
Gràcies Trini, per donar-nos a conèixer aquest poeta, per als qui estimem les llengües -totes les llengües- és un plaer poder llegir aquest poema en asturià.
Des de Catalunya: BON ESTIU, ASTÚRIES!!!
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La salutació que ens arriba ara, ens ve de Menorca, ens l'envia MARIA DABEN, i ens diu el següent:

Aquest estiu l'estic passant molt atabalada,  amb feina a una botiga de temporada. Per aquesta circumstància  no tinc temps d'escriure molt. De totes maneres, us passo un poema, d'un poeta menorquí, en Ponç Pons. És un escriptor que m'agrada molt perquè els seus textos són treballats i alhora senzills, flueixen; i en, aquest cas, em va a la perfecció per descriure la meva relació amb l'illa:

DE L'ÚNICA MANERA
(de Ponç Pons)

Estranya amor estrany amant una illa 
que pens de lluny i veig sola i vençuda 
tirada enmig del mar seca i venuda 
cristall de llum trencat que ja no brilla

L'antiga i aspra veu astral perilla 
setjada a mort en vils paranys perduda 
mesella arrel de raça avui retuda 
carcassa d'euga en zel que no renilla

Fidel com som t'escric mentre somnies 
hereva d'ombres noves albes i erres 
sagnant pel llarg camí ventós dels dies

Apàtrida enyorós d'unes desferres 
m'entrec a tu i ferit per melangies 
et bes plorant al cos des d'altres terres 
                                                              Ponç Pons

La foto correspon a unes ruïnes prehistòriques, concretament, a la torre d'en Galmès, d'un poblat talaiòtic.         


Una abraçada a tots!
Maria
Deliciós poema, Maria, magnífica fotografia, i excel·lent notícia, saber que estàs treballant! Unes vacances amb feina, també poden ser boniques. Estic segura que tots els lectors t'estan desitjant, mentre et llegeixen, que siguis molt feliç !
----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Després de saludar-nos, FRANCESC XAVIER SIMARRO MONTANÉ, ens diu:


Una aportació al tema de les vacances.
Vaig anar a Bellver de Cerdanya del 9 al 15 de juliol i del 8 al 10 d'agost d'aquest estiu.  us envio uns haikús i tankes referits a la localitat i a la casa on escric ( les seves golfes ) També  veureu un parell de fotos de Bellver.

Planejar de l’au
a prop del *Carrer del Mig.
Paraules sens vol.
  • Carrer del nucli històric de Bellver de Cerdanya.

La tarda a Bellver
s’omple d’aigua, llamps i trons.
Ensumar un Bell mot.

La tarda a Bellver
s’omple d’aigua, llamps i trons.
És Ver el que escric?


F. Xavier Simarro
Del meu llibre “ Passatger “ publicat per STONBERG editorial.


Banyat en silenci,
sona l’esquella de lluny.
El riu segueix sec.
No surt cap mot de la deu.
La tarda és un bany de gris.
                                   F. Xavier Simarro 




Que bonic! no  m'estranya gens que això t'inspiri, crec que, vivint aquí, tots podriem ser poetes!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Una nova participació en aquesta salutació de vacances, és la de EDUARD MIRÓ, que ens diu així:

Agraeixo la possibilitat de participar en el blog. Em sembla molt interessant.
El comentari sobre el meu estiu segurament serà diferent a tots els altres perquè el meu pare ens va deixar el dia 1/7/14,com a bon català, i com a  fundador de l´Acadèmia Miró va esperar que acabéssim l´escola per anar-se´n sense fer gaire soroll , amb dignitat i humilitat. Per tot això , ara les meves vacances a Tavertet consistiran en passar el dol i reflexionar sobre la buidor d´un ésser estimat(de pare només en tenim un)de tot allò que em va ensenyar, de les seves llums i ombres, com  deia el meu amic l´Abat Cassià Mª Just,de la realitat de la mort, de les nostres petites morts. Tavertet és un lloc molt adient per contemplar, pensar i assaborir els instants. I per llegar: m´enduc dos llibres relacionats amb aquesta vivència, un d´ells ,"La prueba del Cielo" d´un neurocirurgià que va estar en coma i va viure una experiencia molt especial. Aquest llibre  el vaig començar a llegir quan acompanyava al meu pare , a la  nit, en les seves últimes hores . I l´altre llibre és el de l´Elisabet Kübler-Ros , "La muerte, un Amanecer" de  la mateixa temática. 

Pel que fa al meu poema, no pot ser un altre que el que figura en el meu llibre "Morir d'amor a Tavertet al capvespre" poema que està dedicat al meu pare" A la masia de les Peces(Albinyana)". 

A LA MASIA DE LES PECES (ALBINYANA)
(Al Magí, el meu pare)

I aquell matxo
que et perseguia
corda arrossegant,
pels camps polsosos de les Peces,
que des d'Albinyana
sentien renillar espaordits.
I tu, per sort,
damunt de l'únic arbre
de branques trencadisses
i fruits de setembre,
guaitaves la pedra llisa,
menjada pel sol
i rosegada per la pluja.
Aclofat com en un niu
d'aquells que queien en el torrent,
veies llunyana la masia,
amb el fumerol vertical de la llar
que no et socorria.
Però dominaves lleument
amb la mirada
aquells ulls vidriosos,
tot barrejant-se
la teva suor amb la d'ell.
Esperant algun crit
que et vinclés l'ànima
i regalimés tota l'adrenalina
omplint aquella vinya teva
coronada amb el barret de palla,
i a l'altra banda,
tot l'or, el blat encara per segar.
I tu, allí, a dalt de la figuera
sense falç ni barret; despullat
amb l'últim bri de palla que s'enduia el vent,
per veure si el cavall traginer
decidia menjar-se'n una espurna
i arrencar un galop calmat
que compassés la teva fugida;
lliscant per la saba resseca,
tronc avall, tortuós,
d'escorça  centenària.
I quin luxe, ara, 
rememorar tot l'instant
de fam i ensurt;
de llàgrimes i de suor
i cor bategant, al ritme,
in crescendo de les peülles:
sec ressò d'infant,
emmirallat avui de barba blanca,
rasposa de quatre dies, sense afaitar.
Mentre beses la néta,
immers en el teu llindar,
ella no sap res d'arbres,
ni de crineres, ni de crits,
ni d'allà, ni d'enllà.
Només entoma, riallera,
quatre punxes blanques
i uns llavis ressecs
d'una força lleu;
només, la de la tendresa.
I tu, amb els ulls plorosos,
i la mirada llunyana
ets damunt de l'arbre
esperant que el "matxo"
desfili entre camps de blat.
          Eduard Miró - Alella, 1 d'agost de 2000

En la portada del llibre, es mostra aquest raconet del meu petit món que és Tavertet. 



Potser alguns lectors del blog , pensaran que és un mal rotllo treballar el tema de la mort durant les vacances, però forma part d´algun moment de les nostres vides i ara, per a mi, és  el que sento i desitjo fer. 

Bones vacances per a tots,
Eduard Miró

Gràcies, Eduard, per la teva participació, tan sentida. No et preocupis, aquest contrapunt de la mort, en una època d'alegria i de vacances, no em sembla fora de lloc, al contrari, qui sap!, quants dels nostres lectors poden estar passant, o han passat, per moments similars...!, les teves paraules els poden acompanyar també en el seu dol.

Perquè la vida és així, diversa, variable, plena de goig, de records, i, a voltes, de tristesa...
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Missatge rebut d'ANNA MARIA DÍAZ:

Hola, amics lectors del blog!
Aquet any ha estat per a mi: "d' estiu sense vacances!"

Però, la veritat es que vivint en un lloc tan tocant a mar, com és Segur de Calafell... gairebé no te n'adones; la platja... els turistes... las Festes Majors....

Pasejar entre les gents que mengen gelats, que es recreen la vista en la mar, asseguts a las terrasses dels bars, del passeig marítim...

I jo... una turista mes, en el poble.

La meva finalitat aquest estiu a estat, avançar, en el meu: projecte d'Empresa!!! i anar finalitzant tot el treball de l'anterior tardor, de l'hivern passat, de la primavera última...

Il·lusionada per aconseguir el somni, que, actualment, ja es, gairebé, una realitat!

Per aquells que vulgueu saber quina ha estat la meva inversió de vida al llarg dels darrers dotze mesos, us poso l'enllaç al meu somni de futur:  www.parolestyle.com

Espero que us agradi passejar per el meu web. Encara falten alguns detalls: els idiomes (en principi català i angles), corregir alguns textos... és la recta final!!!

Us envio la foto del quadre " respirant-te" i el poema corresponent al quadre:

Deixaré que el vent m'empenti
fins allà on siguis tu.
Deixaré que els meus cabells s'enredin
amb el teu cos, quan et trobi.
I si arribo on jo vull,
quan sigui allà on ets tu.
M'envoltaré en els teus braços,
deixaré que els meus llavis
s'omplin dels teus petons,
donaré gracies al aire,
i restaré, per sempre, amb tu.

Caram!, Anna Maria...!, ens has deixat quasi sense respiració. QUINA PASSIÓ...!
Però, una creadora, i a l'hora dona d'empresa, ha de ser així: plena de força, de resolució, de projectes...
Mirarem el teu web, i volem que els teus somnis es facin realitat. imagina't que tots els lectors del blog elevem el nostre desig de que tots els vents et siguin favorables. I així serà!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adriana Ferran, a més de poeta de cor i sentiments encesos, és amiga fidel, i jo no volia que hi faltés en aquest recull de salutacions de vacances, per això la vaig convidar a participar, convençuda que ens donaria un nou contrapunt, a les ja tan diverses visions de les vacances, que ens han arribat. Efectivament, la visió de l'Adriana trenca el tòpic d'un estiu idíl·lic, per a recordar-nos la fúria de la natura. 

Estimats tots-totes: la Maica m’ha fet l’honor de demanar-me si volia participar en el Joc de les vacances, i jo encantada li he dit que sí. Com que aquest any ha plogut tant per tot arreu, m’he passat l’estiu sota el cel blau de Mataró mirant si, per fi, arribaven els núvols. He escrit com sempre, però no he tingut TV perquè no funciona i la casa que esmena els desperfectes està tancada. Així és que mirant el cel, finalment s’ha enfosquit fins el punt d’haver d’encendre els llums; i, com que estic en el Maresme ha passat el de sempre: o no plou o diluvia. Petons. (de moment això, ara ve el poema. gràcias Maica.)



-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Estem acabant l'agost, però encara ens arriben salutacions dels amics del blog, algunes en passat, perquè ja ha han tornat de les seves vacances, com la que ve a continuació i ens l'envia MARIA TERESA SALADRIGAS, no ens explicita quina és la platja, i jo no soc capaç de concretar-la, però no cal, aquest cel, aquesta mar, aquesta sorra... em sonen tant properes...!

La seva salutació, diu:

Hola lectors del blog!

Està clar on hem passat nosaltres les vacances, oi?
La mar sempre em fascina; la seva immensitat, la seva calma, el canviar dels blaus i el contrapunt tan blanc de les onades. Sembla que et repti a aprofundir la vida i a embellir-la, com ella n'és de profunda i de bella.   En fi, que em poso filosòfica, com també veureu pel poema que us adjunto.
Felicito a tots els qui participeu en aquesta salutació de vacances, i contagieu l'entusiasme a tots els lectors.
Una abraçada.
Mariateresa

PLATJA FINAL
He recollit petxines a la platja, d’un blanc
suau i lluminós, arribada la fi
d’un bell i llarg viatge
sovint fosc.

El mar les ha brunyit; la travessia, dura,
n’ha arrabassat el cos; com un cinyell agut
no ha deixat la figura
ni el record.

Frec a frec amb la corba daurada que flameja
enribeten de neu el balanceig constant,
el retornar del viure
que mai cessa.

És temps de navegar, d’inventar-se un camí
que segueixi l’onada i deixar-se xuclar
pel remolí de l’aigua
fins al fons.

I enlairar-se en un salt des del fosc més pregon
i sentir-se arrencar un a un els terrors
envoltada d’escuma
i de sal.

Acabat el meu vol, tranquil·la esdevindré
en la platja final, una petxina blanca
lluminosa de mar
i de sol.


Precioses paraules poètiques les de Maria Teresa Saladrigas, com preciosos i inspirats són sempre els seus poemes.
------------------------------------------------------------------------------------------