traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

dilluns, 4 d’agost de 2014

Article 152) VACANCES DELS AMICS - AGOST 2014

VACANCES!!!
Preciosa paraula, que ens il·lusiona, i ens fa somriure i somniar... tot i que... finalment, potser no sortim de la nostra ciutat. Però, és igual, inclús en el pitjor dels casos, es a dir, que passem l'agost treballant, no és el mateix, sempre trobem el moment de fer una escapadeta per anar a banyar-nos, o ens fiquem en un cinema fresquet, o anem a un restaurant guapo a fer una paella, o visitem els magnífics museus de la nostra ciutat, barrejant-nos amb els embadalits turistes..., i ens sentim una mica com ells...

POEMES AL NAS DE LA LLUNA us fa una proposta:  Envieu-nos la vostra salutació des d'allà on estigueu, i, si pot ser, un poema, o fragment de poema d'un poeta del lloc on passeu les vacances, o un poema vostre parlant del lloc, o una petita anècdota del vostre viatge...
I, si pot ser, adjunteu una fotografia del lloc on sou, o d'alguna imatge referida al lloc on sou.

Així, tots en gaudirem de les vacances de tots.

I aquí tenim la primera salutació; ens ve de BUENOS AIRES, i ens l'envia TERESA MARTÍN TAFAREL:

¿Y fue por este río de sueñera y de barro
                    que las proas vinieron a fundarme la patria?

                    A mí se me hace cuento que empezó Buenos Aires:
                    la juzgo tan eterna como el agua y el aire.


Borges lo dice y es así: Buenos Aires parece eterna, con atardeceres encendidos, cielos luminosos y lluvias torrenciales, con su caos febril y sus gentes acogedoras... Y en esta ciudad estoy con mis recuerdos y mi presente, y desde aquí os envío un abrazo muy fuerte. ¡Hasta octubre!
Teresa

Gracias, Teresa Martín Tafarel! menudas vacaciones; hasta octubre!, quien pudiera...! pero, si bien no podemos estar en Buenos Aires contigo, sí nos queda el recurso de leer a Borges, como tu, subliminalmente, nos sugieres. Feliz estancia!.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La segona salutació que rebem, ens arriba de Calafell; Antoni Freixes, per desitjar a tots els lectors de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, un bon estiu, ens adjunta la fotografia del Castell de Calafell:

Castell de Calafell


I també ens adjunta un poema del poeta local: JOAN NIN ROMEU

CALAFELL

Calafell nasqué algun dia
ignorat d'un temps llunyà,
un dia desconegut
moltes centúries enllà.

La nuvolosa del temps
fa impossible de saber
qui fou el que s'instal·là
primer, en aquests indrets.

Ningú sabrà mai el nom
de l'home, ni en quin moment,
posà la primera pedra
del seu primer fonament.

De segur que com tants pobles
d'aquestes i d'altres terres,
va nàixer entre el ressò
de lluites, combats i guerres.

I com a prova pal·lesa
de la meva afirmació,
s'aixequen, encara, avui,
plantades dalt d'un turó,
les desgastades parets
que un dia sigueren llises;
d'un vell Castell, arrelat,
damunt de les roques grises.

A resguard de les parets
protectores del Castell,
que s'alçaven, vigilant,
les terres a l'entorn d'ell;
i amparant-se en la recer
que aquells murs els prometia
aquells murs escrutadors
d'horitzonts de llunyania;
poc a poc alguna llar
prengué forma al seu envolt,
arrapant-se per les roques
dels seus peus com a cargols.

I així fou, com, sense gestes
que mereixin monuments,
Calafell nasqué algun dia
perdut en la nit dels temps.

I a través d'una filera
d'anys i anys, segles inclús,
arribaren els moments
que ja tots hem conegut.

Ara, avui, ja Calafell
escampat per la pendent,
busca encara nous espais
on poder anar creixent.

I per plans i per torrents
i per boscos i turons,
amb força va rebrotant
amb ufana de plançons.

L'empeny un afany de viure
que ningú pot refrenar,
i s'escampa cada dia
de la serra fins el mar.

Tot en pes ha conegut
una tal transformació,
que és difícil, ja, de fer,
alguna comparació.

Solament damunt d'un cel
amb clarors de llunyania,
immutable al curs del temps,
es retalla cada dia
l'entranyable silueta
de l'humil i antic castell,
que segle darrera segle
simbolitza a Calafell.

JOAN NIN ROMEU (1922-1998)
(Del llibre DE TOT)

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'Amiga NORA, en envia aquest text i aquesta fotografia. Ella passa les seves vacances a la ciutat de Barcelona, i sap trobar la poesia en els seus carrers:

Les meves vacances són urbanites. 
A Barcelona es pot veure aquesta paret mitjancera, al barri del Born, on han copiat el bonic cal·ligrama de Salvat-Papasseit.
Per a tu Maica, i per a tots els lectors del blog!
Nora.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ens arriba una nova salutació estival, és de l'amiga CARMEN PLAZA, i ens diu així:

Que ilusión leeros de nuevo!
Aún de vacaciones os llevais la poesia a cuestas.
He escrito una pequeña lira, al lado del mar. Cualquier mar es mi mesa favorita para escribir.
Ahí va, por si os gusta.

"LIRA PARA CANTAR AL VERANO

Si después del verano
una ortiga vendrá tras otra ortiga,
basta alargar la mano
y entender el arcano
de encerrar el calor en una espiga.

                        Carmen PLAZA
                        Agosto 2014"

Besos a todas y a todos.
Carmen                   

Carmen: nos ha encantado, gracias por esta lira acabadita de componer!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El nostre amic JOAN BOSCH, ens explica com seran les vacances que està a punt de començar:

"Me'n vaig a un poblet, sense cap comerç, sense bars ni restaurants, on t'has de desplaçar a 20 quilòmetres si vols comprar qualsevol cosa amb cara i ulls (si no, depens de la furgo ambulant). És un poble bàsicament ramader, boví i oví, amb roures i alzines, molts ocells i un terreny ondulant, res semblant a la Castella plana i seca, tot i que també hi fa molta calor i has de matinar o esperar al vespre per poder sortir sense que el sol t'aplani. És a la provincia de Salamanca, gairebé on es troba amb Zamora i Portugal, a tocar dels Arribes del Duero, on el riu s'enfonsa i fa de frontera. Si no hi has de treballar és un lloc ideal per recloure't en la lectura i l'escriptura, per gaudir de la calma i tranquilitat, per desconnectar del brogit de les grans ciutats. Inclús, per desconnectar d'internet, doncs hi ha molt poca cobertura, la qual cosa, avui en dia, tan dependents com ho som, acaba essent una murga.
El poble es diu --com podeu veure a la foto, no es podria dir de cap altra manera-- La Peña. 
Bon estiu!

Joan"

Sí, sí...  ja veiem d'on li ve en nom! Molt original i bonica la foto. De ben segur que passaràs un mes d'agost molt bucòlic i feliç. Nosaltres així t'ho desitgem.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ara m'adono, que jo, encara no us he posat la meva salutació de vacances. Doncs aquí la teniu. De la petita volta que vaig fer el proppassat juliol pel midi francès, em quedo amb Narbone, i, d'aquesta població, destacaria la casa de CHARLES TRÉNET. L'escoltem? Naturalment que sí, i, precisament, en una de les cançons més adequades per aquesta època: La Mer.


Bon estiu a tots!!!
Maica Duaigües
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

L'amiga ASSUMPTA, ens envia la seva salutació des de..., ah!, aquí està la seva broma, vol que ho endevinem, i ens diu:

En veure despertar el major lluminar ...els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa..... En sentir la música i la lletra els sentiments a flor de pell .a on soc?acaba el concert un dia plujós de principis d'agost Bon estiu !!!!!!Assumpta

I, per més facilitat ens envia varies fotografies, normalment en posaria una, en aquest cas en penjo tres, i a veure si algun lector/lectora, identifica el lloc on està de vacances l'Assumpta.




Si sabeu on està de vacances l'Assumpta, envieu la resposta a: nasdelalluna@gmail.com
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


JÚLIA COSTA, ens saluda amb una fotografia i un poema, i ens diu "la fotografia és de Batea, a la Terra Alta, i el poema també s'inspira en aquest poble"

Doncs, si anar a Batea, ens garanteix gaudir d'aquest panorama, i,  sobre tot, escriure poemes tant bonics com el que ens envia la Júlia, de ben segur que un dia o altre hi anirem!



Estiu

Al relleix del finestral
mirant la plaça abaltida
hi tinc un test sense flors
on dorm un esqueix de vida.

El sol pinta les teulades
per a donar-me el bon dia
amb colors del temps que ve
i una mica de mentida.

Sento els estornells amics,
I entre els núvols que matinen
hi dibuixen els falciots
els caminals de les vinyes.

Les campanes de les vuit
desvetllen les hores tristes
i una veïna amatent
espolsa estores antigues.

Els paletes han trobat
les eines esmorteïdes
entre somnis de palaus
i de cases presumides.

Entre margeres i bosc,
més enllà de les botigues
els tractors enderiats
festegen amb les collites.

Madura el raïm primer,
i entre la verdor infinita
reflecteixen els penjolls
el poble, els camins, l’ermita.

Matí d’un temps que és el meu
i d’una gent que m’estima
i d’un present que se’n va
però que encara em necessita.

Espurna d’eternitat.
Un lloc, un moment, un dia,
que no tornarà mai mes
damunt la terra petita.

Júlia Costa

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Maria Marquet ens envia una salutació envoltada d'altes muntanyes, no ens diu el nom del poblet on està, i les fotografies (que potser són de mòbil), han quedat una mica fosques, a més de que el dia, com ja explica ella, era plujós. Tot això, no facilita la identificació del lloc. Però, és igual, el que sí ens ha arribat, és l'atmosfera  i és bonic el contrast amb les fotos estiuenques que havíem vist fins ara. L'afectuós misatge de la Maria, diu així:

"M'ha agradat molt revisar el blog. Molts amics. Textos i fotos bonics. Bons desitjos estivals.
Adjunto dues  fotos perquè vegeu com passo una part de les meves vacances. En un poblet de muntanya, amb una temperatura ideal. Més aviat tenim fresqueta i per moments fred. La pluja no ens ha desemparat , per això estem eixerits i ben conservats.
Els meus millors desitjos per a tots.
Una abraçada estival molt afectuosa
MM"

                                              

----------------------------------------------------------------------------------------------


Anna Rosell ens envia un missatge de salutació des del Masnou, i,  a l'hora, ens informa d'un acte de poesia al qual ens convida a tots. La fotografia que acompanya, és, precisament, d'ella mateixa, en una actuació d'aquesta festa, que es repeteix al llarg de tot l'estiu, i que té el seu origen en estius anteriors, (quatre) com ella mateixa ens explica:

"Des d’El Masnou –la meva residència habitual- us envio aquestes paraules de salutació (faré vacances la segona quinzena de setembre). Però què més pot desitjar algú que considera la seva residència habitual com un lloc gairebé permanent de vacances? I més encara a l’estiu… . Enguany he organitzat la IV Edició de Poesia a la Platja, com sempre aquí a El Masnou, i tots els dilluns de l’estiu –de juliol fins a mitjans de setembre- gaudim d’una atmosfera perfecte de poesia i de música de cantautors/es (i la de les ones) a la guingueta La Xankla, a la vora del mar, en companyia de la lluna i bon airet. Tothom hi és convidat/da."

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ja tenim resposta a la incògnita que ens plantejava ASSUMPTA PLAJA (vaig ometre el cognom per no donar pistes), ara, com que ja tenim la solució, ja el podem posar: les fotografies amb pluja, el concert, el poema... corresponen a...
Ens ho explica TRINIDAD CASAS:

He vist en el blog  l'apartat de vacances dels amics.
Volia dir que m'ha agradat molt aquesta iniciativa de l'Assumpta d'endevinar el lloc. 
Per les fotos que envia,  veig que són de la Casa Museo de Pau Casals i l'Auditori.  Us diré que, l'Assumpta està de vacances a la platja de Sant Salvador (El Vendrell). 
Allà he viscut jo fins els 21 anys que vaig venir a viure a Barcelona. Als jardins de Pau Casals de petita hi jugava "a cuit i amagar". La platja de Sant Salvador forma part de la meva historia.
Quan pugui, us enviaré també un record de les meves vacances.
Una abraçada,
Trini Casas 
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fidel a la seva paraula, aquí està lasalutació de TRINIDAD CASAS:

Per tu,  Maica, i pels lectors de POEMES AL NAS DE LA LLUNA,
 Desde hace muchos años tengo una cita veraniega en un lugar de Asturias cuyo nombre anoté en mi cartera (como diría A. Machado).
 Allí, a la sombra de un magnolio, escribí este poema que os envio.
 También os envio un poema de Xuan Bello, un escritor asturiano que además de escribir poemas, traducciones, ensayos... tiene un libro titulado "Historia universal de Paniceiros" que os recomiendo.
 BON ESTIU!!!!
 Trini Casas

El magnolio     

Te yergues en la tarde como un tótem.
Voz de la tierra que emerge.
Las hojas de hermosura noble
entretejidas de magnolias
parecen un poema
con todas sus sílabas en perfecta armonía. 
Imagen de sabiduría antigua        
que asciende hacia el cielo indescifrable.

Bajo tus ramas maternales 
se sosiegan los pensamientos
enlentecen los días
y la sangre se apacigua. 
Ningún dios me había cobijado 
El Magnólio
con la misma exacta devoción.
El ser y el no-ser se unen              
en un retroceder hacia la nada plena. 
Extrañeza entrañable ante lo sagrado...
Acogida en tu regazo
me sumerjo en los espacios infinitos de la mente
y vislumbro los misterios de lo eterno.


Para ti el tiempo no son horas 
sino sol que acaricia y oxigena tus venas verdes.
La lluvia ha mitigado tu sed
y resplandeces en esta tarde de estío al borde del anochecer.
Sin hacerte preguntas heideggerianas 
te basta la lluvia y la tierra para tu existencia.


Trinidad Casas

I, a continuació, el poema que ens envia també la Trini, d'un poeta asturià:

Poema de Xuan Bello

Tu,
que podríes ser Joâo Velho
na claridá azul de Sintra.
Allá alantre, distante y amigu,
presientes al to señor El-Rei,
Don Sebastián.

Tu,
qu’andes una tierra remota
y llámente Jean Vieilh.
Remembres aquellos díes
tan tristes de l’Auvernia
mentes escuches la primer vez
-inmensa y rara-
la voz del díos del ríu:
Mississipi.

Tu,
John Oldman,
bucaneru en Tortuga:
el mesmu Henry Morgan
ha disparar per ti.

Tu,
que dibes ser Juan el Viejo
allá nes tierres de Soria:
llabren afuera los bueis
la seronda del Faidor.

Y tu,
qué estraño,
llamate Xuan Bello
y tar equí, n’Uviéu,
pasando visiones escures
al asturiano claro.
Saber que la to patria
Siempre queda aende:
ellí onde tu nun tas.

Xuan Bello (Paniceiros, Asturias, 1965) es uno de los escritores más destacaos de la literatura contemporánea en lengua asturiana. Tiene publicados cinco libros de poemas.
Gràcies Trini, per donar-nos a conèixer aquest poeta, per als qui estimem les llengües -totes les llengües- és un plaer poder llegir aquest poema en asturià.
Des de Catalunya: BON ESTIU, ASTÚRIES!!!
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
La salutació que ens arriba ara, ens ve de Menorca, ens l'envia MARIA DABEN, i ens diu el següent:

Aquest estiu l'estic passant molt atabalada,  amb feina a una botiga de temporada. Per aquesta circumstància  no tinc temps d'escriure molt. De totes maneres, us passo un poema, d'un poeta menorquí, en Ponç Pons. És un escriptor que m'agrada molt perquè els seus textos són treballats i alhora senzills, flueixen; i en, aquest cas, em va a la perfecció per descriure la meva relació amb l'illa:

DE L'ÚNICA MANERA
(de Ponç Pons)

Estranya amor estrany amant una illa 
que pens de lluny i veig sola i vençuda 
tirada enmig del mar seca i venuda 
cristall de llum trencat que ja no brilla

L'antiga i aspra veu astral perilla 
setjada a mort en vils paranys perduda 
mesella arrel de raça avui retuda 
carcassa d'euga en zel que no renilla

Fidel com som t'escric mentre somnies 
hereva d'ombres noves albes i erres 
sagnant pel llarg camí ventós dels dies

Apàtrida enyorós d'unes desferres 
m'entrec a tu i ferit per melangies 
et bes plorant al cos des d'altres terres 
                                                              Ponç Pons

La foto correspon a unes ruïnes prehistòriques, concretament, a la torre d'en Galmès, d'un poblat talaiòtic.         


Una abraçada a tots!
Maria
Deliciós poema, Maria, magnífica fotografia, i excel·lent notícia, saber que estàs treballant! Unes vacances amb feina, també poden ser boniques. Estic segura que tots els lectors t'estan desitjant, mentre et llegeixen, que siguis molt feliç !
----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Després de saludar-nos, FRANCESC XAVIER SIMARRO MONTANÉ, ens diu:


Una aportació al tema de les vacances.
Vaig anar a Bellver de Cerdanya del 9 al 15 de juliol i del 8 al 10 d'agost d'aquest estiu.  us envio uns haikús i tankes referits a la localitat i a la casa on escric ( les seves golfes ) També  veureu un parell de fotos de Bellver.

Planejar de l’au
a prop del *Carrer del Mig.
Paraules sens vol.
  • Carrer del nucli històric de Bellver de Cerdanya.

La tarda a Bellver
s’omple d’aigua, llamps i trons.
Ensumar un Bell mot.

La tarda a Bellver
s’omple d’aigua, llamps i trons.
És Ver el que escric?


F. Xavier Simarro
Del meu llibre “ Passatger “ publicat per STONBERG editorial.


Banyat en silenci,
sona l’esquella de lluny.
El riu segueix sec.
No surt cap mot de la deu.
La tarda és un bany de gris.
                                   F. Xavier Simarro 




Que bonic! no  m'estranya gens que això t'inspiri, crec que, vivint aquí, tots podriem ser poetes!
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Una nova participació en aquesta salutació de vacances, és la de EDUARD MIRÓ, que ens diu així:

Agraeixo la possibilitat de participar en el blog. Em sembla molt interessant.
El comentari sobre el meu estiu segurament serà diferent a tots els altres perquè el meu pare ens va deixar el dia 1/7/14,com a bon català, i com a  fundador de l´Acadèmia Miró va esperar que acabéssim l´escola per anar-se´n sense fer gaire soroll , amb dignitat i humilitat. Per tot això , ara les meves vacances a Tavertet consistiran en passar el dol i reflexionar sobre la buidor d´un ésser estimat(de pare només en tenim un)de tot allò que em va ensenyar, de les seves llums i ombres, com  deia el meu amic l´Abat Cassià Mª Just,de la realitat de la mort, de les nostres petites morts. Tavertet és un lloc molt adient per contemplar, pensar i assaborir els instants. I per llegar: m´enduc dos llibres relacionats amb aquesta vivència, un d´ells ,"La prueba del Cielo" d´un neurocirurgià que va estar en coma i va viure una experiencia molt especial. Aquest llibre  el vaig començar a llegir quan acompanyava al meu pare , a la  nit, en les seves últimes hores . I l´altre llibre és el de l´Elisabet Kübler-Ros , "La muerte, un Amanecer" de  la mateixa temática. 

Pel que fa al meu poema, no pot ser un altre que el que figura en el meu llibre "Morir d'amor a Tavertet al capvespre" poema que està dedicat al meu pare" A la masia de les Peces(Albinyana)". 

A LA MASIA DE LES PECES (ALBINYANA)
(Al Magí, el meu pare)

I aquell matxo
que et perseguia
corda arrossegant,
pels camps polsosos de les Peces,
que des d'Albinyana
sentien renillar espaordits.
I tu, per sort,
damunt de l'únic arbre
de branques trencadisses
i fruits de setembre,
guaitaves la pedra llisa,
menjada pel sol
i rosegada per la pluja.
Aclofat com en un niu
d'aquells que queien en el torrent,
veies llunyana la masia,
amb el fumerol vertical de la llar
que no et socorria.
Però dominaves lleument
amb la mirada
aquells ulls vidriosos,
tot barrejant-se
la teva suor amb la d'ell.
Esperant algun crit
que et vinclés l'ànima
i regalimés tota l'adrenalina
omplint aquella vinya teva
coronada amb el barret de palla,
i a l'altra banda,
tot l'or, el blat encara per segar.
I tu, allí, a dalt de la figuera
sense falç ni barret; despullat
amb l'últim bri de palla que s'enduia el vent,
per veure si el cavall traginer
decidia menjar-se'n una espurna
i arrencar un galop calmat
que compassés la teva fugida;
lliscant per la saba resseca,
tronc avall, tortuós,
d'escorça  centenària.
I quin luxe, ara, 
rememorar tot l'instant
de fam i ensurt;
de llàgrimes i de suor
i cor bategant, al ritme,
in crescendo de les peülles:
sec ressò d'infant,
emmirallat avui de barba blanca,
rasposa de quatre dies, sense afaitar.
Mentre beses la néta,
immers en el teu llindar,
ella no sap res d'arbres,
ni de crineres, ni de crits,
ni d'allà, ni d'enllà.
Només entoma, riallera,
quatre punxes blanques
i uns llavis ressecs
d'una força lleu;
només, la de la tendresa.
I tu, amb els ulls plorosos,
i la mirada llunyana
ets damunt de l'arbre
esperant que el "matxo"
desfili entre camps de blat.
          Eduard Miró - Alella, 1 d'agost de 2000

En la portada del llibre, es mostra aquest raconet del meu petit món que és Tavertet. 



Potser alguns lectors del blog , pensaran que és un mal rotllo treballar el tema de la mort durant les vacances, però forma part d´algun moment de les nostres vides i ara, per a mi, és  el que sento i desitjo fer. 

Bones vacances per a tots,
Eduard Miró

Gràcies, Eduard, per la teva participació, tan sentida. No et preocupis, aquest contrapunt de la mort, en una època d'alegria i de vacances, no em sembla fora de lloc, al contrari, qui sap!, quants dels nostres lectors poden estar passant, o han passat, per moments similars...!, les teves paraules els poden acompanyar també en el seu dol.

Perquè la vida és així, diversa, variable, plena de goig, de records, i, a voltes, de tristesa...
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Missatge rebut d'ANNA MARIA DÍAZ:

Hola, amics lectors del blog!
Aquet any ha estat per a mi: "d' estiu sense vacances!"

Però, la veritat es que vivint en un lloc tan tocant a mar, com és Segur de Calafell... gairebé no te n'adones; la platja... els turistes... las Festes Majors....

Pasejar entre les gents que mengen gelats, que es recreen la vista en la mar, asseguts a las terrasses dels bars, del passeig marítim...

I jo... una turista mes, en el poble.

La meva finalitat aquest estiu a estat, avançar, en el meu: projecte d'Empresa!!! i anar finalitzant tot el treball de l'anterior tardor, de l'hivern passat, de la primavera última...

Il·lusionada per aconseguir el somni, que, actualment, ja es, gairebé, una realitat!

Per aquells que vulgueu saber quina ha estat la meva inversió de vida al llarg dels darrers dotze mesos, us poso l'enllaç al meu somni de futur:  www.parolestyle.com

Espero que us agradi passejar per el meu web. Encara falten alguns detalls: els idiomes (en principi català i angles), corregir alguns textos... és la recta final!!!

Us envio la foto del quadre " respirant-te" i el poema corresponent al quadre:

Deixaré que el vent m'empenti
fins allà on siguis tu.
Deixaré que els meus cabells s'enredin
amb el teu cos, quan et trobi.
I si arribo on jo vull,
quan sigui allà on ets tu.
M'envoltaré en els teus braços,
deixaré que els meus llavis
s'omplin dels teus petons,
donaré gracies al aire,
i restaré, per sempre, amb tu.

Caram!, Anna Maria...!, ens has deixat quasi sense respiració. QUINA PASSIÓ...!
Però, una creadora, i a l'hora dona d'empresa, ha de ser així: plena de força, de resolució, de projectes...
Mirarem el teu web, i volem que els teus somnis es facin realitat. imagina't que tots els lectors del blog elevem el nostre desig de que tots els vents et siguin favorables. I així serà!

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Adriana Ferran, a més de poeta de cor i sentiments encesos, és amiga fidel, i jo no volia que hi faltés en aquest recull de salutacions de vacances, per això la vaig convidar a participar, convençuda que ens donaria un nou contrapunt, a les ja tan diverses visions de les vacances, que ens han arribat. Efectivament, la visió de l'Adriana trenca el tòpic d'un estiu idíl·lic, per a recordar-nos la fúria de la natura. 

Estimats tots-totes: la Maica m’ha fet l’honor de demanar-me si volia participar en el Joc de les vacances, i jo encantada li he dit que sí. Com que aquest any ha plogut tant per tot arreu, m’he passat l’estiu sota el cel blau de Mataró mirant si, per fi, arribaven els núvols. He escrit com sempre, però no he tingut TV perquè no funciona i la casa que esmena els desperfectes està tancada. Així és que mirant el cel, finalment s’ha enfosquit fins el punt d’haver d’encendre els llums; i, com que estic en el Maresme ha passat el de sempre: o no plou o diluvia. Petons. (de moment això, ara ve el poema. gràcias Maica.)



-----------------------------------------------------------------------------------------------------

Estem acabant l'agost, però encara ens arriben salutacions dels amics del blog, algunes en passat, perquè ja ha han tornat de les seves vacances, com la que ve a continuació i ens l'envia MARIA TERESA SALADRIGAS, no ens explicita quina és la platja, i jo no soc capaç de concretar-la, però no cal, aquest cel, aquesta mar, aquesta sorra... em sonen tant properes...!

La seva salutació, diu:

Hola lectors del blog!

Està clar on hem passat nosaltres les vacances, oi?
La mar sempre em fascina; la seva immensitat, la seva calma, el canviar dels blaus i el contrapunt tan blanc de les onades. Sembla que et repti a aprofundir la vida i a embellir-la, com ella n'és de profunda i de bella.   En fi, que em poso filosòfica, com també veureu pel poema que us adjunto.
Felicito a tots els qui participeu en aquesta salutació de vacances, i contagieu l'entusiasme a tots els lectors.
Una abraçada.
Mariateresa

PLATJA FINAL
He recollit petxines a la platja, d’un blanc
suau i lluminós, arribada la fi
d’un bell i llarg viatge
sovint fosc.

El mar les ha brunyit; la travessia, dura,
n’ha arrabassat el cos; com un cinyell agut
no ha deixat la figura
ni el record.

Frec a frec amb la corba daurada que flameja
enribeten de neu el balanceig constant,
el retornar del viure
que mai cessa.

És temps de navegar, d’inventar-se un camí
que segueixi l’onada i deixar-se xuclar
pel remolí de l’aigua
fins al fons.

I enlairar-se en un salt des del fosc més pregon
i sentir-se arrencar un a un els terrors
envoltada d’escuma
i de sal.

Acabat el meu vol, tranquil·la esdevindré
en la platja final, una petxina blanca
lluminosa de mar
i de sol.


Precioses paraules poètiques les de Maria Teresa Saladrigas, com preciosos i inspirats són sempre els seus poemes.
------------------------------------------------------------------------------------------