traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dimarts, 29 de desembre de 2015

Article 303) ANY NOU, VIDA NOVA

" Fortuna, ha arribat amb els braços carregats de regals per a tu. Obro la porta, entra un visitant que ve de Lluny . Porta els regals a la mà, el regal de les hores i els moments, el regal dels matins i les nits, el regal de la primavera i l'estiu, el regal de la tardor i l'hivern. Ha d'haver regirat el cel per trobar uns presents tan excepcionals"                                                                                                                 Abbie Graham.

"Si un avança confiat en direcció als seus somnis i s’esforça per viure la vida que ha imaginat, trobarà èxits insospitats en el seu dia a dia."        
                   Henry David Thoreau


Hi ha qui diu, que el mes de desembre, és el mes dels miracles. Per què?, no ho sé, segurament que cadascú té el seu miracle, per alguns serà el retrobament amb algú que mai no ha oblidat i feia temps que no veia, per altres, l'esperança d'un nou propòsit que, de ben segur, aconseguirà l'any vinent, per un altre serà el misteri del regal de qui l'estima, i encara, per uns altres, serà la il·lusió d'embolicar regals amb els papers més lluents...
I no ens oblidem dels miracles de la cuina; l'escudella i carn d'olla per tota la tropa familiar, els canelons per altres tants... tot, tot son petits miracles fets contra rellotge, perquè el temps no s'atura, i tu, vols arribar a tot, en aquests pocs dies que falten per acomiadar l'Any.

Tot el miracle està en un Nen
(Imatge extreta del blog: rosarioporlavida.ning.com)


nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn
De regalet, us posem un conte de Nadal, de O. Henry, l'he tret de la pàgina: http://www.ciudadseva.com/


El regalo de los Reyes Magos

[Cuento. Texto completo.]

O. Henry

Un dólar y ochenta y siete centavos. Eso era todo. Y setenta centavos estaban en céntimos. Céntimos ahorrados, uno por uno, discutiendo con el almacenero y el verdulero y el carnicero hasta que las mejillas de uno se ponían rojas de vergüenza ante la silenciosa acusación de avaricia que implicaba un regateo tan obstinado. Delia los contó tres veces. Un dólar y ochenta y siete centavos. Y al día siguiente era Navidad.

Evidentemente no había nada que hacer fuera de echarse al miserable lecho y llorar. Y Delia lo hizo. Lo que conduce a la reflexión moral de que la vida se compone de sollozos, lloriqueos y sonrisas, con predominio de los lloriqueos.

Mientras la dueña de casa se va calmando, pasando de la primera a la segunda etapa, echemos una mirada a su hogar, uno de esos departamentos de ocho dólares a la semana. No era exactamente un lugar para alojar mendigos, pero ciertamente la policía lo habría descrito como tal.

Abajo, en la entrada, había un buzón al cual no llegaba carta alguna, Y un timbre eléctrico al cual no se acercaría jamás un dedo mortal. También pertenecía al departamento una tarjeta con el nombre de "Señor James Dillingham Young".

La palabra "Dillingham" había llegado hasta allí volando en la brisa de un anterior período de prosperidad de su dueño, cuando ganaba treinta dólares semanales. Pero ahora que sus entradas habían bajado a veinte dólares, las letras de "Dillingham" se veían borrosas, como si estuvieran pensando seriamente en reducirse a una modesta y humilde "D". Pero cuando el señor James Dillingham Young llegaba a su casa y subía a su departamento, le decían "Jim" y era cariñosamente abrazado por la señora Delia Dillingham Young, a quien hemos presentado al lector como Delia. Todo lo cual está muy bien.

Delia dejó de llorar y se empolvó las mejillas con el cisne de plumas. Se quedó de pie junto a la ventana y miró hacia afuera, apenada, y vio un gato gris que caminaba sobre una verja gris en un patio gris. Al día siguiente era Navidad y ella tenía solamente un dólar y ochenta y siete centavos para comprarle un regalo a Jim. Había estado ahorrando cada centavo, mes a mes, y éste era el resultado. Con veinte dólares a la semana no se va muy lejos. Los gastos habían sido mayores de lo que había calculado. Siempre lo eran. Sólo un dólar con ochenta y siete centavos para comprar un regalo a Jim. Su Jim. Había pasado muchas horas felices imaginando algo bonito para él. Algo fino y especial y de calidad -algo que tuviera justamente ese mínimo de condiciones para que fuera digno de pertenecer a Jim. Entre las ventanas de la habitación había un espejo de cuerpo entero. Quizás alguna vez hayan visto ustedes un espejo de cuerpo entero en un departamento de ocho dólares. Una persona muy delgada y ágil podría, al mirarse en él, tener su imagen rápida y en franjas longitudinales. Como Delia era esbelta, lo hacía con absoluto dominio técnico. De repente se alejó de la ventana y se paró ante el espejo. Sus ojos brillaban intensamente, pero su rostro perdió su color antes de veinte segundos. Soltó con urgencia sus cabellera y la dejó caer cuan larga era.

Los Dillingham eran dueños de dos cosas que les provocaban un inmenso orgullo. Una era el reloj de oro que había sido del padre de Jim y antes de su abuelo. La otra era la cabellera de Delia. Si la Reina de Saba hubiera vivido en el departamento frente al suyo, algún día Delia habría dejado colgar su cabellera fuera de la ventana nada más que para demostrar su desprecio por las joyas y los regalos de Su Majestad. Si el rey Salomón hubiera sido el portero, con todos sus tesoros apilados en el sótano, Jim hubiera sacado su reloj cada vez que hubiera pasado delante de él nada más que para verlo mesándose su barba de envidia.

La hermosa cabellera de Delia cayó sobre sus hombros y brilló como una cascada de pardas aguas. Llegó hasta más abajo de sus rodillas y la envolvió como una vestidura. Y entonces ella la recogió de nuevo, nerviosa y rápidamente. Por un minuto se sintió desfallecer y permaneció de pie mientras un par de lágrimas caían a la raída alfombra roja.

Se puso su vieja y oscura chaqueta; se puso su viejo sombrero. Con un revuelo de faldas y con el brillo todavía en los ojos, abrió nerviosamente la puerta, salió y bajó las escaleras para salir a la calle.

Donde se detuvo se leía un cartel: "Mme. Sofronie. Cabellos de todas clases". Delia subió rápidamente Y, jadeando, trató de controlarse. Madame, grande, demasiado blanca, fría, no parecía la "Sofronie" indicada en la puerta.

-¿Quiere comprar mi pelo? -preguntó Delia.

-Compro pelo -dijo Madame-. Sáquese el sombrero y déjeme mirar el suyo.

La áurea cascada cayó libremente.

-Veinte dólares -dijo Madame, sopesando la masa con manos expertas.

-Démelos inmediatamente -dijo Delia.

Oh, y las dos horas siguientes transcurrieron volando en alas rosadas. Perdón por la metáfora, tan vulgar. Y Delia empezó a mirar los negocios en busca del regalo para Jim.

Al fin lo encontró. Estaba hecho para Jim, para nadie más. En ningún negocio había otro regalo como ése. Y ella los había inspeccionado todos. Era una cadena de reloj, de platino, de diseño sencillo y puro, que proclamaba su valor sólo por el material mismo y no por alguna ornamentación inútil y de mal gusto... tal como ocurre siempre con las cosas de verdadero valor. Era digna del reloj. Apenas la vio se dio cuenta de que era exactamente lo que buscaba para Jim. Era como Jim: valioso y sin aspavientos. La descripción podía aplicarse a ambos. Pagó por ella veintiún dólares y regresó rápidamente a casa con ochenta y siete centavos. Con esa cadena en su reloj, Jim iba a vivir ansioso de mirar la hora en compañía de cualquiera. Porque, aunque el reloj era estupendo, Jim se veía obligado a mirar la hora a hurtadillas a causa de la gastada correa que usaba en vez de una cadena.

Cuando Delia llegó a casa, su excitación cedió el paso a una cierta prudencia y sensatez. Sacó sus tenacillas para el pelo, encendió el gas y empezó a reparar los estragos hechos por la generosidad sumada al amor. Lo cual es una tarea tremenda, amigos míos, una tarea gigantesca.

A los cuarenta minutos su cabeza estaba cubierta por unos rizos pequeños y apretados que la hacían parecerse a un encantador estudiante holgazán. Miró su imagen en el espejo con ojos críticos, largamente.

"Si Jim no me mata, se dijo, antes de que me mire por segunda vez, dirá que parezco una corista de Coney Island. Pero, ¿qué otra cosa podría haber hecho? ¡Oh! ¿Qué podría haber hecho con un dólar y ochenta y siete centavos?."

A las siete de la noche el café estaba ya preparado y la sartén lista en la estufa para recibir la carne.

Jim no se retrasaba nunca. Delia apretó la cadena en su mano y se sentó en la punta de la mesa que quedaba cerca de la puerta por donde Jim entraba siempre. Entonces escuchó sus pasos en el primer rellano de la escalera y, por un momento, se puso pálida. Tenía la costumbre de decir pequeñas plegarias por las pequeñas cosas cotidianas y ahora murmuró: "Dios mío, que Jim piense que sigo siendo bonita".

La puerta se abrió, Jim entró y la cerró. Se le veía delgado y serio. Pobre muchacho, sólo tenía veintidós años y ¡ya con una familia que mantener! Necesitaba evidentemente un abrigo nuevo y no tenía guantes.

Jim franqueó el umbral y allí permaneció inmóvil como un perdiguero que ha descubierto una codorniz. Sus ojos se fijaron en Delia con una expresión que su mujer no pudo interpretar, pero que la aterró. No era de enojo ni de sorpresa ni de desaprobación ni de horror ni de ningún otro sentimiento para los que que ella hubiera estado preparada. Él la miraba simplemente, con fijeza, con una expresión extraña.

Delia se levantó nerviosamente y se acercó a él.

-Jim, querido -exclamó- no me mires así. Me corté el pelo y lo vendí porque no podía pasar la Navidad sin hacerte un regalo. Crecerá de nuevo ¿no te importa, verdad? No podía dejar de hacerlo. Mi pelo crece rápidamente. Dime "Feliz Navidad" y seamos felices. ¡No te imaginas qué regalo, qué regalo tan lindo te tengo!

-¿Te cortaste el pelo? -preguntó Jim, con gran trabajo, como si no pudiera darse cuenta de un hecho tan evidente aunque hiciera un enorme esfuerzo mental.

-Me lo corté y lo vendí -dijo Delia-. De todos modos te gusto lo mismo, ¿no es cierto? Sigo siendo la misma aún sin mi pelo, ¿no es así?

Jim pasó su mirada por la habitación con curiosidad.

-¿Dices que tu pelo ha desaparecido? -dijo con aire casi idiota.

-No pierdas el tiempo buscándolo -dijo Delia-. Lo vendí, ya te lo dije, lo vendí, eso es todo. Es Nochebuena, muchacho. Lo hice por ti, perdóname. Quizás alguien podría haber contado mi pelo, uno por uno -continuó con una súbita y seria dulzura-, pero nadie podría haber contado mi amor por ti. ¿Pongo la carne al fuego? -preguntó.

Pasada la primera sorpresa, Jim pareció despertar rápidamente. Abrazó a Delia. Durante diez segundos miremos con discreción en otra dirección, hacia algún objeto sin importancia. Ocho dólares a la semana o un millón en un año, ¿cuál es la diferencia? Un matemático o algún hombre sabio podrían darnos una respuesta equivocada. Los Reyes Magos trajeron al Niño regalos de gran valor, pero aquél no estaba entre ellos. Este oscuro acertijo será explicado más adelante.

Jim sacó un paquete del bolsillo de su abrigo y lo puso sobre la mesa.

-No te equivoques conmigo, Delia -dijo-. Ningún corte de pelo, o su lavado o un peinado especial, harían que yo quisiera menos a mi mujercita. Pero si abres ese paquete verás por qué me has provocado tal desconcierto en un primer momento.

Los blancos y ágiles dedos de Delia retiraron el papel y la cinta. Y entonces se escuchó un jubiloso grito de éxtasis; y después, ¡ay!, un rápido y femenino cambio hacia un histérico raudal de lágrimas y de gemidos, lo que requirió el inmediato despliegue de todos los poderes de consuelo del señor del departamento.

Porque allí estaban las peinetas -el juego completo de peinetas, una al lado de otra- que Delia había estado admirando durante mucho tiempo en una vitrina de Broadway. Eran unas peinetas muy hermosas, de carey auténtico, con sus bordes adornados con joyas y justamente del color para lucir en la bella cabellera ahora desaparecida. Eran peinetas muy caras, ella lo sabía, y su corazón simplemente había suspirado por ellas y las había anhelado sin la menor esperanza de poseerlas algún día. Y ahora eran suyas, pero las trenzas destinadas a ser adornadas con esos codiciados adornos habían desaparecido.

Pero Delia las oprimió contra su pecho y, finalmente, fue capaz de mirarlas con ojos húmedos y con una débil sonrisa, y dijo:

-¡Mi pelo crecerá muy rápido, Jim!

Y enseguida dio un salto como un gatito chamuscado y gritó:

-¡Oh, oh!

Jim no había visto aún su hermoso regalo. Delia lo mostró con vehemencia en la abierta palma de su mano. El precioso y opaco metal pareció brillar con la luz del brillante y ardiente espíritu de Delia.

-¿Verdad que es maravillosa, Jim? Recorrí la ciudad entera para encontrarla. Ahora podrás mirar la hora cien veces al día si se te antoja. Dame tu reloj. Quiero ver cómo se ve con ella puesta.

En vez de obedecer, Jim se dejo caer en el sofá, cruzó sus manos debajo de su nuca y sonrió.

-Delia -le dijo- olvidémonos de nuestros regalos de Navidad por ahora. Son demasiado hermosos para usarlos en este momento. Vendí mi reloj para comprarte las peinetas. Y ahora pon la carne al fuego.

Los Reyes Magos, como ustedes seguramente saben, eran muy sabios -maravillosamente sabios- y llevaron regalos al Niño en el Pesebre. Ellos fueron los que inventaron los regalos de Navidad. Como eran sabios, no hay duda que también sus regalos lo eran, con la ventaja suplementaria, además, de poder ser cambiados en caso de estar repetidos. Y aquí les he contado, en forma muy torpe, la sencilla historia de dos jóvenes atolondrados que vivían en un departamento y que insensatamente sacrificaron el uno al otro los más ricos tesoros que tenían en su casa. Pero, para terminar, digamos a los sabios de hoy en día que, de todos los que hacen regalos, ellos fueron los más sabios. De todos los que dan y reciben regalos, los más sabios son los seres como Jim y Delia. Ellos son los verdaderos Reyes Magos.

FIN

diumenge, 6 de desembre de 2015

Article 302) M'agrada el NADAL!

Imatge extreta del blog: 
http://ladimensiondelili.blogspot.com.es/





Aquesta bonica cançó M'agrada el Nadal, es la que dona títol al meu post d'avui, si no apareix el video, poseu la següent adreça en la barra de direccions:
Durant aquests dies l'aniré nodrint d'imatges, paraules, o notícies del NADAL, què em voleu ajudar?


----------------------------------------
Júlia Costa ens felicita el Nadal amb aquest poema. Moltes gràcies Júlia, i molt bon Nadal per a tu també!
Recordeu que, si premeu ctrl  +, a l'hora, podreu eixamplar el text i les imatges.
------------------------------------------------------------

Al llarg d'un any, hem perdut éssers estimats. Aquest primer Nadal sense ells és el més dur, Antoni Freixes ha escrit un petit poema -no més d'una quarteta- en la qual ha volgut posar tota la fe i l'esperança, que tant necessitem; en un racó, en el cel -diu ell- on l'absent viu, i, des d'allí, aquest ésser absent, ens desitja el millor.
Penso que potser, aquest racó, també pot estar a dins dels nostres cors. Sigui com sigui, el poema, de l'Antoni, dins de la seva senzillesa, em sembla que ens duu uns missatges importants: Que ningú és mort del tot, mentre que el recordem, que la fe és un consol, i que el record dels que ens han estimat ens protegeix i ens esperona a ser millors. M'agrada també la paraula absent, que utilitza l'Antoni, i que podria ser, per un viatge, per exemple, si no fos perquè ens parla del cel, i això ens fa comprendre que es tracta d'una absència definitiva. Crec que és molt el que ens diu i ens suggereix, en aquests quatre versos:

Dalt del cel hi ha un racó
on l'absent canta el Nadal
i ens desitja el millor
si és que ho fem tot com cal.


                                                                 Antoni Freixes

------------------------------------------------------------

Jo també us vull felicitar el Nadal amb la meva nadala d'enguany:

ORACIÓ
Nadal 2015

M'agafo ben fort
al fil de la fe
que em ve dels ancestres.

I esguardo el miracle
d'aquest nou Nadal,
que torna com sempre,
malgrat injustícies
i malgrat les guerres.

Oh! Nin de l'Amor,
oh!, Déu de la vida,
perdona'ns a tots,
i que aquestes Festes
s'estengui la pau,
per tota la terra,
i que tots els homes
puguin ésser lliures.

                                       Maica Duaigües



nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn


Ens ha arribat un correu de Laly Álvarez, que ens regala una traducció al castellà d'aquests dos últims poemes, i ens diu:

"A ver si he entendido bien estos dos últimos cristmas:

Me abrazo muy fuerte
Al hilo de la fe
Que me viene de los antepasados
Y observo el milagro
De esta nueva Navidad,
Que vuelve, como siempre,
A  pesar de las injusticias,
Y a pesar de las guerras.

Oh! Niño del Amor,
Oh! Dios de la Vida,
Perdónanos a todos,
Y que en estas Fiestas
Se extienda la paz
Por toda la tierra,
Y que todos los hombres
Puedan ser libres.
          
                   Maica Duaigües (traducción al castellano, de Laly Álvarez)


En lo alto del cielo hay un rincón
Donde el ausente canta a la Navidad
Y nos desea lo mejor
Si es que hicimos lo que debíamos.

                    Antoni Freixes (traducción al castellano, de Laly Álvarez)


Laly Álvarez, continua dient-nos:  Ambos son preciosos, y confirman los bonitos poemas que se pueden leer en este blog. Mil gracias. Yo, os correspondo con mi humilde poema:

Por muchos reveses que tenga la vida,
el árbol, el Niño, la alegría al juntarnos,
la vela encendida…
todo nos recuerda que existe el milagro
que nos hace hermanos.

                                      Laly Álvarez

Un fortísimo abrazo a todos los lectores, deseándoos de todo corazón lo mejor para el 2016. Dios nos regale sus bendiciones a todos.

Gracias Laly, en justa correspondencia, yo también he traducido tu entrañable poema al catalan, aquí lo tienes:

Per molts entrebancs que la vida tingui,
l'arbre, el Nin, l'alegria al juntar-nos,
una espelma encesa...
tot ens recorda que arriba un miracle
que ens fa ser germans.

                                        Laly Álvarez (traduccido al castellano por: Maica Duaigües)

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

Un altre bon amic, Jaume de Bargas, ens envia la seva felicitació, molt esperançadora. Ens diu:

Quan s'obri la porta del nou any, desitjo que hi trobeu un munt de dies joiosos.

                                                  BON NADAL !!!
                                                                            Jaume de Bargas

Can Bofarull - Els Pallaresos (Alt Camp)


I, perquè no es falti res, ens envia fins i tot, la porta!, una porta imponent, i misteriosa, tot i que ell ens explica on la podem localitzar, i ens diu que és una antiga masia, avui visitable, que va ser reformada, a partir de 1914, per  l'arquitecte Jujol.

Una porta, qui sap si màgica!, una porta que ens caldrà obrir, si més no amb la fantasia, segurs de que a l'altra banda ens està esperant tot el que desitgem per el 2016.

Gràcies, Jaume, pels bons desitjos i per l'aportació artística i cultural!

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn


Una altra felicitació artística, és la que ens ve de l'ordinador de GUSTAVO VEGA, poeta visual, que ens regala uns bons desitjos sense caducitat:


I, ens l'acompanya amb aquests paraules:

FELIZ 2016!!!  y lo que reste de siglo,
                                                      Gustavo Vega

Gracias, Gustavo, y nosotros deseamos hacer este recorrido por los años venideros, siempre en la cercanía de tu agradable amistad. Muchos éxitos en 2016!
nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

Anna Maria Díaz, artista de la pintura i el disseny, ens envia igualment, una artística felicitació:

¡Felices Fiestas!   Bones Festes!  Jai Zoriontsuak! 

dissabte, 5 de desembre de 2015

Article 301) SARAU DE POESIA, 5a temporada, programa 10

SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
29-XI-15

Podeu escoltar el programa en el següent enllaç:


Programa 10 de la 5a temporada

Contingut:

Música: Las Mañanitas -  Raphael i Los Gemelos

Convidada: Goya Gutiérrez; conversem amb ella, i ens llegeix alguns poemes del seu últim llibre.

Música: JACQUES - Luís Eduardo Aute

Lectura del llibre de Josefina Peraire: PER RUTES DE SILENCI I CRITS DE TRAMUNTANA.

Música: La chanson des vieux amants - Jacques Brel

292929292929292929292929292929292929292

Complements:
Goya Gutiérrez, Poeta, i directora de la
revista de poesia, ALGA

Le plat pays, Jacques Brel:
https://www.youtube.com/watch?v=qfkH9VsQgHI


29229292929292929292929292929292929292929292929


Núria Feliu, la interpreta, traduïda al català, amb aquesta lletra:

Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d'atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l´oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.

292929292929229292929292929292929292929292922929292929229292929292929292929292929292929

divendres, 4 de desembre de 2015

Article 300 ) EL RASTRE DE LLUM DE ROSA GALCERAN

Pintura a l'oli de Rosa Galceran
Rosa Galceran havia pintat nombrosos paisatges amb aquest motiu:
 El camí.
..................................

El poema amb el que ens va deixar el seu comiat, ha estat aquest:

                                                POTSER VINDRÉ

                                                Quan ja no hi sigui
                                                 potser vindré
                                                 dins de l'estoig
                                                 del teu record.

                                                 Arribaré
                                                 dintre dels somnis
                                                  plens de tendresa
                                                  que t'embolcallen.

                                                  Mentre la pau
                                                   s'escamparà
                                                   com una brisa
                                                   dins la nit blanca.

                                                   I tot l'enigma
                                                   es desclourà
                                                   cobert de llum
                                                   dintre de l'ànima.

                                                   ROSA GALCERAN


Un dels molts dibuixos a color, de Rosa Galceran,
amb  el seu estil personal

.....................

Deixo, a continuació, constància del meu adéu, en aquest poema; el primer que vaig escriure des que vaig tenir notícia del seu traspàs:

      PER UN ADÉU          

Per un adéu tan tendre  
em sobra veu:   
per expressar-te amor,
no hi ha paraules;
tu les vas emprar totes,
les més dolces, i viuen,
endins dels llibres teus
com en un calze.

Combregaré amb els versos que escrigueres
quan necessiti l'aliment de l'ànima,
i sens cridar el teu nom
et trobaré
perquè la teva aroma
sempre em durà la calma.

Maica Duaigües

                           ..............................................................................................................................................................                          
       

dijous, 3 de desembre de 2015

Article 299) SARAU DE POESIA, 5a temporada, programa 9

SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
15-XI-15   
(data capicua! - cap i cauda - palindrom)


http://www.paisajesybodegones.com/
Programa 9 de la 5a temporada

Podeu escoltar el programa en el següent enllaç:


Contingut:

Música:   Els veremadors - Joan Manuel Serrat

Col·laborador convidat: Jaume de Bargas, ens parla avui de: 
 Les barraques de pedra    

Música:  Poseu vi - Miquel del Roig

Poeta:   Joan Margarit

Música: La geografia del vino - Los Trovadores

Poetes:  Pablo Neruda
              Nicanor Parra
              Jorge Luís Borges
              Salvador Estévez
              Jaume subirana en català, i, en traducció al castellà de 
                         Jordi Virallonga
              Joan Nin Romeu
              Josep Maria de Sagarra
     
Lectura de poemes del llibre "De sol i de Sal", poetes catalans, traduïts al castellà per Jordi Virallonga.

Música: LES RONDES DEL VI - Miquel Cors
------------------------------------
Complements:

Foto: Veremadors 1930 

Més cançons sobre el vi: La taverna d'en Mallol. Canta Emili Vendrell.
https://www.youtube.com/watch?v=QO12YsFQ8y4

                     

dimarts, 1 de desembre de 2015

Article 298) SARAU DE POESIA, 5a temporada, programa 8

SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
08-XI-15
Programa 8 de la 5a temporada

Podeu escoltar el programa en aquest enllaç:
https://enacast.com/calafellradio/#/programs/saraudepoesia/calafellradio_podcast_7188


Contingut

Música:  My way - Frank Sinatra

Poeta:     Carlos Vitale
             
Música:  Naber - Hande Yener

Poetes:   Joan Maragall
               Vicente Huidobro

Música:  Lluna de setembre - Héctor Vila

Lectura del poemari de Rosa Maria Bisbal: EN TEMPS DELS CÀTARS.

Música:   ELS HOMES - La Orquestrina Galana

Complements:

Traducció al català de My way, interpreta: Josep Carreras

https://www.youtube.com/watch?v=E_FKg4f_NtM



COM HE FET SEMPRE

Ja sé que és molt a prop
el meu final, sé que m'espera.
Ja ho sé, però no tinc por,
per mi serà una altra frontera.

Jugant, tot he perdut
no es pot pas dir que he estat exemple
i visc com he volgut,
com he fet sempre

L'amor no ha estat res més
que uns bons moments que he pogut viure,
cap d'ells no ha fet després
que jo deixés de ser ben lliure.

Voltant, he vist mig món
i encara tinc el cor alegre
i faig de rodamón
com he fet sempre.

Si és que he sofert, si és que he plorat,
no ha estat pas res, ni me n'he adonat.
Només he après a ser feliç.

I si avui és un dia gris,
i a mi no em plau, el faré blau,
com he fet sempre.

Potser també he dubtat
quan he buscat nova alegria,
potser la llibertat
no l'he trobat allà on volia.

Però, arreu, tota la gent,
busca, lluitant, plena de febre.
Jo ho veig mig somrient,
com he fet sempre.

I ja comprendreu que sigui així,
si és que demà m'he de morir.
Més val passar sense patir,
més val parlar sense fingir,
més val marxar sense plorar,
com he fet sempre.        




dilluns, 30 de novembre de 2015

Article 297) SARAU DE POESIA, 5a temporada, programa 7

SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
01-XI-2015
Programa 7 de la 5a temporada


Contingut:

Música:  Què feliç era mare! - Marina Rossell

Poetes: Francesc Parcerisas
            Miquel Martí Pol
            Bernat de Ventadorn
            Joana Raspall
            
Música: Madrugaba el Conde Niño -  Paco Ibáñez 

Poetes:  Anne Sexton (traducció de Montserrat Abelló) 
              Rosa Leveroni
              Salvador Espriu
              Joana Raspall
              
Música: Yo soy aquel - Raphael

Poetes:  Joan Vinyoli
             Àngel Guimerà
             Joan Salvat Papasseit
             Àngel Daban   
             Rafael Alberti

Música: Tens un amic - Gossos


..............................................

Complements:

Francesc Parcerisas

Anne Sexton


Rosa Leveroni


Joan Vinyoli, pintat per
Ignasi Mundó


Àngel Guimerà



              
            
            




dissabte, 28 de novembre de 2015

Article 296) SE'NS HA ANAT LA FADA: ROSA GALCERAN

ROSA GALCERAN -Foto del 15-02-2013
realitzada per Ana Portnoy

Des que vaig començar a tractar ROSA GALCERAN, vaig pensar que havia trobat la meva fada, ara la he perdut. També les fades han perdut la seva reina; ella era sens dubte la reina de les fades, i ho era sense voler, amb la seva bondat innata, amb el seu caràcter profundament afectuós i compassiu.

En el meu anterior article comentava que era el seu 98è aniversari, això era dimarts passat, dia 24, molt pocs dies després, ja no la tenim.

Però, aquesta mirada seva, brillant i tendre, la conservarem sempre amb nosaltres, tant de bo se'ns encomanin, una miqueta de les seves grans qualitats; com amiga, com artista, com a dona ferma i entregada.

Recordem les seves paraules, els seus poemes, guardem-los amb nosaltres.

COMIAT

Els adéus em fan mal... No t'allunyis de mi!
El teu bes amical és com un rajolí,
nèctar dolç de sabors amb esclats de claror,
diamants de fulgor dins la meva foscor.

Van passant anys i anys i s'escola la vida.
És ben plena d'afanys, i, sovint, sens sortida
per allò que ens viu dins: els tresors més ocults
en els íntims jardins, i els records insepults.

Ha arribat el moment de la teva partença
i em mossega, silent, la més aspra sofrença.
Em fa por que el teu fat de mil urpes de foc
em declari, cruel, una guerra d'enlloc.

Deixaràs el caliu que la llar feu feliç
per volar al teu estiu... I glaçar-me el somrís!

Rosa Galceran (Fira de tardor)


20 anys dibuixant azucena, totes les époques, tots els temes
van passar a través de les seves vinyetes.
COM UN ULLAL DE FERA

                                       Sonina

La cambra avui és buida i solitària!
cada racó m'evoca mil records,
arpegis de tendreses i d'acords
brollant d'un arpa muda, en la fondària.

Sento la teva  veu, com un teixit
embolcallant-me sempre solidària,
amb un amor d'intensitat primària
que esdevenia font a dins el pit.

Més, la tristor enarbora la bandera
deixant el meu camí sense sentit.
I al cor em clava el seu ullal de fera

tot destrossant, amb un salvatge embat,
el temps d'aquella màgica foguera
que caldejava amb goig el nostre fat.

Et perdo, i no sé perdre't, estimat!

Rosa Galceran  (Fira de Tardor)

Rosa Galceran de jove

RECORD LLUNYÀ

                         Sots-sonet

Sovint ressona en mi la passa lleu
que eixuga el plor, l'angoixa, la basarda
i em fa sentir que el cel és molt més blau.

És sols el teu record, oh, pare meu,
qui em torna tot l'encís de cada tarda
quan a prop teu fruïa glops de pau.

Xisclaven cap al tard les orenetes
omplint l'espai de gràcils siluetes.

Avui, mirant-me-les en soledat,
les ales de l'enyor m'han envoltat!

Rosa Galceran (Fira de tardor)

L'ESTANY

Voldria ser un estany d'aigües ben clares
per reflectir tothora el blau del cel
i els raigs de les més altes alimares.
Tenir nenúfars de profunda arrel
per abraçar les seves flors més cares
i maridar-les amb algun estel.

Voldria ser un estany de limpidesa
on cignes del més pur plomatge blanc
nedessin dins les aigües, amb destresa,
amb tota la covada a cada flanc.
I en somnis, solcar llum i placidesa
i alhora un doll d'oreig sense entrebanc.

Voldria ser un estany ple d'encanteri
emmirallant ocells en constant vol,
amb ulls esmaragdins, xops de misteri.
Voldria ser cançó de pluja i sol,
cinta d'arc iris dins l'espai eteri...
I, de la pau, trobar tot el gresol! 

Rosa Galceran  (Fira de tardor)

ORACIÓ

Senyor, feu que retrobi la gran pau,
que amics, o be enemics mai no em fereixin,
car resta la meva ànima esmussada
sentint el plor que em llisca coll endins!

Vull ofegar-me aquest dolor que em corca.
Senyor, voldria soterrar el neguit
i que el meu cor esdevingués estany
perquè hi creixessin delicats nenúfars.

Feu que les pedres que han ferit les aigües,
mai més no llisquin sobre el meu espill,
que al fons del fons un llot d'oblit, compacte,
sigui en sudari etern del pedregam!

Rosa Galceran  (Fira de tardor)







dimecres, 25 de novembre de 2015

Article 295) 98 ANYS DE ROSA GALCERAN

FELIÇ ANIVERSARI, ROSA GALCERAN!!!



POMES AL NAS DE LA LLUNA, felicita de tot cor a

ROSA GALCERANque acaba de complir 

98 anys !

Rosa Galceran va néixer en temps d'Advent, temps d'esperança, per això avui pertoca de celebrar els dos aconteixements; el seu aniversari, i l'esperança d'un nou Nadal, i que millor que fer-ho amb un poema de la mateixa Rosa Galceran? 

TORNAVEU DEL NADAL

Torna Nadal amb sons de joia
d'un bell ressò
s'eleva prest, fendint tothora
dolces cançons.

Brolla tendresa sobre la terra
com un bressol
que el cor acull marcant mil somnis
que ens fan conhort.

Anhels de pau indiquen hores
lliures de dol
s'aixequen prest, solcant tot l'aire
amb ritme foll.

Eleva el vol germà que esguardes
sense consol
un cel sembrat d'estels que brillen
per l'horitzó.

Torna Nadal, xop d'harmonia
embolca el món
i amb clara llum els cors aplega
curulls d'amor.

Rosa Galceran (la veu de la tendresa)
(Del llibre Depoètica - Poemes de Nadal - 
Editat per Adriana Ferran - 2006)