traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

diumenge, 22 de febrer de 2015

Article 223) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 17

CALAFELL RÀDIO  -   SARAU DE POESIA  -  22 02 15

Programa 17 de la 4a temporada


Contingut:

Música:    Dis, quand reviendrais-tu?     -     BARBARA

Poemes:   OSIO MANDELSTAM
                 MIGUEL HERNÁNDEZ

Música:    Llegó con tres heridas   -  Joan Manuel Serrat
                 Para la Libertad             -  Joan Manuel Serrat
                 El niño Yuntero             -  Joan Manuel Serrat
                 Nanas de la cebolla        -  Joan Manuel Serrat

Lectura del pròleg de Joan Manuel Serrat al llibre de poemes de Miguel Hernández publicat per "El PAÍS, S.L. 2009" 
                
 Música:    La meva terra és el mar   -  LAX'N  BUSTO

-----------------------------------------

Complements: 

Si no es veu el vídeo, aneu a l'enllaç:


---

Acabo de descobrir que, casualment, ahir a la nit, amb poques hores de diferència amb el nostre programa d'aquest matí a Calafell Ràdio,  Informe Semanal, de TV Española, va dedicar més de deu minuts a Joan Manuel Serrat.  Si no el vareu veure, ara teniu la oportunitat:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/informe-semanal/informe-semanal-50-anos-verso-verso-serrat/3008460/

divendres, 20 de febrer de 2015

Article 222 - UNA VISITA PLENA D'ENERGIA

Seu de l'Associació de Veïns
Una visita de 25 noies i nois entre 11 i 13 anys, és, veritablement, una visita energètica.

Doncs avui, la seu de l'Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni s'ha omplert d'aquesta energia, i, també, sorpreneu-vos: de poesia!

Perquè aquesta comissió dels jovenets, alumnes de l'Escola Pia Sant Antoni, que venia encapçalada per la seva professora Mònica Vidiella, i per Imma Llort representant la Casa d'Àsia, ens duia un missatge poètic, sota el títol:

POEMES QUE ENS APROPEN 2015


Aquest acte al Barri de Sant Antoni, és consequent a una idea de Casa Àsia que es fa en col.laboració de Sant Antoni Comerç amb l'Ajuntament del districte, per a qui treballa Xeix.

Però són els alumnes, els qui han estat els veritables protagonistes de l'acte, i és que, ben orientats per la seva professora havien realitzat, prèviament, un ampli treball de recerca d'un poema, per treballar-lo i recitar-lo. Una vegada feta aquesta feina, ens l'han vingut a oferir a diversos establiments, botigues, i entitats del barri. 

Un dels afortunats receptors hem estat l'Associació de Veïns de Sant Antoni, i, naturalment, el grup de poesia del barri; POEMES AL NAS DE LA LLUNA, grup, com ja hem explicat als alumnes, creat a Calafell, i criat entre Calafell i Barcelona, i, actualment, ja amb delegació al Barri de Sant Antoni.




No solament ens han llegit els versos de la Marçal, també ens han fet una pinzellada biogràfica de la poetessa, i ens han explicat el significat de les metàfores del poema, mostrant-se predisposats a contestar tota pregunta que els hi volguéssim fer sobre el seu treball, el poema i la poetessa.

Bona feina!, crec que aquest curs estan tots aprovats, oi, Mònica? 

El poema que els alumnes van escollir, entre tots i democràticament, és: BRIDA, de Maria Mercè Marçal: 


Per la nostra banda, POEMES AL NAS DE LA LLUNA, en justa correspondència, els hem ofert un poema suculent, el PA AMB TOMÀQUET, de Miquel Martí i Pol:

           PA AMB TOMÀQUET
                   (Miquel Martí i Pol)

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser
que és més saborós que els altres
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
            perquè acompanyin el pa
            ben sucadet amb tomàquet;
            pernil de bon mastegar,
           llonganissa de la Plana,
           que els osonencs en això
           tenim molta anomenada.
           Déu ens dó tot el que he dit
           i bons amics a la taula
           per compartir el que mengem
          i fer petar la xerrada,
          que conversar amb els amics
          sempre sol despertar gana
         i el menjar, si és compartit,
          resulta més saludable.
                   ******
POEMES AL NAS DE LA LLUNA – Grup de Poesia
nasdelalluna.blogspot.com.es


Moltes gràcies a tots!!!

diumenge, 15 de febrer de 2015

Article 221) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 16

CALAFELL RÀDIO   -   SARAU DE POESIA  -  15 02 15 
programa 16 de la 4a temporada

Enllaç per escoltar-lo:  https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia


Imatge procedent de: www.taringa.net

Contingut:

Música: Que tristes tienes los ojos - ELS SAPASTRES

Poemes:  Mark Strand
                Sara Teasdale
                Guillaume Apollinaire

Música: Frío, Frío... - Juan Luís Guerra

Poemes: Sílvia Bel
               
Música: Día de los enamorados - Monna Bell

Poemes: Agustí Bartra

Música: Caminant - Roger Mas
----------------------------
Complements:

El dia de Sant Valentí, o "Día de los enamorados", no tenia a Espanya, gairebé cap ressò, fins que, l'any 1959, Fernando Palacios, va dirigir "El dia de los enamorados", amb un repartiment en el que no hi faltava el bo i millor del cinema espanyol de l'època: Conchita Velasco, Toni Leblanc, Antonio Casal, Maria Mahor..., i, per acabar-ho d'adobar, la música es d'Augusto Algueró

Hoy es el día de los enamorados,
con ansias y esperanzas de un querer.
Por eso, teniéndote a mi lado,
tu amor en este día lograré.

Hoy es el día de los enamorados,
juntemos tu sonrisa y mi canción.
Que ha de unírse por un beso
nuestros lábios con amor.
Tendrás por siempre mi corazón.

San Valentín, yo no te olvido
porque su amor
en esa fiesta he conseguido.

Hoy es el día de los enamorados
y sólo lo que importa es el querer.
Y por eso he de pedir
que siempre vele por los dos
y nos proteja, San Valentín.

Hoy es el día de los enamorados,
con ansias y esperanzas de un querer.
Por eso, teniéndote a mi lado,
tu amor en este día lograré.

Hoy es el día de los enamorados,
juntemos tu sonrisa y mi canción.
Que ha de unírse por un beso
nuestros lábios con amor.
Tendrás por siempre mi corazón.

San Valentín, yo no te olvido
porque su amor
en esta fiesta he conseguido.
Y por eso he de pedir
que siempre vele por los dos
y nos proteja, San Valentín

Hoy es el día de los enamorados
Y felices tú yo yo
viviremos siempre así,
porque sabemos

que nos protege San Valentín.


Antonio Casal, Jorge Rigaud, i una joveníssima Conchita Velasco. Imatge: facebook - Fotos de la cronología
                                           

I la bellesa de María Mahor - http://www.todocoleccion.net/

dilluns, 9 de febrer de 2015

Article 220) SARAU DE POESIA - 4a temporada, programa 15

CALAFELL RÀDIO                             
      SARAU DE POESIA
                  08 02 15

Programa núm, 15 de la 4a temporada

Enllaç per escoltar-lo:  https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia


Contingut
Foto procedent de: comfluència.com 

Música: Al vent - Raimon

Poemes: Carles Miralles
                Oscar Wilde
                 
Música: El llimoner - Maria Cinta

Poemes: Luís García Montero
               Jaime Gil de Biedma
               Miquel Martí Pol
               Joan Vinyoli

Música: Aniversari - Manel

Poemes:Bartomeu Rosselló Pòrcel

Música: Brama - Buhos
------------------------------------------------------------
Complements:

D'Oscar Wilde són molt famosos els seus aforismes, existeix un ingent recull de les seves frases, per temes, per la seva procedència de terminades obres...
Llegiu algunes de les seves nombroses sentències:

“En los días que corren la gente sabe el precio de todo y el valor de nada.”
“Definir es limitar”
"A ti te agrada todo el mundo, o lo que es lo mismo, no te importa nadie".
"Cada acierto atrae a un enemigo. Para ser popular hay que ser mediocre"
 "El destino nunca deja de zanjar sus cuentas".
 "En cuanto a creer cosas, me puedo creer cualquiera con tal de que sea totalmente increíble".
 "No quiero estar a merced de mis emociones. Quiero usarlas, disfrutarlas, dominarlas."
"Para recuperar la juventud, basta con repetir las mismas locuras".
"Nada es completamente cierto".
"Me encanta el teatro. Es mucho más real que la vida"

Oscar Wilde; (Dublin1854 - París1900)   

diumenge, 8 de febrer de 2015

Article 219) LES CARTES DEL JOAN - V - XILE I LA FI DEL MÓN

Mapa antic - Flickr.com

07.02.15. XILE I LA FI DEL MÓN.   (5)

Benvolguts, 

Desert, platja, muntanya, llacs, glaceres....en aquest país tenen de tot, oiga.

El Desert d'Atacama és l'àrea més famosa del nord de Xile encara que, una zona des de la frontera a Bolívia i una bona part d'aquest país, és un espai desèrtic hiper-mega-enorme ! Et trobes grans extensions de dunes, penyassegats tipus "Cañón del Colorado", salars, valls, llacs, coves..... fa molta calor. Sembla ser que és el desert més calurós del món. Des de San Pedro de Atacama (poble molt maco i que, tot i que viu del turisme, les seves cases d'adob amb sostres de palla i fang i els seus carrers de terra, li donen un punt atractiu), després de fer escala a Arica (ciutat afectada pel tsunami del Japó) i també a Iquique, vaig fer tours a El Valle de la Luna, El Valle de la Muerte, Geiseres de El Tatio, Salar de Atacama, Lagunas del Altiplano, entre altres llocs que visitàvem en el trajecte. A destacar El Valle de la Luna i el seu Mirador de Cari. No se pas com deu ser la nostra lluna però, aquesta vall amb les seves muntanyes tallades de forma capritxosa pel vent i, el recorregut que varem realitzar tipus "Indiana Jones", mereix el qualificatiu de meravella. Els Geiseres de El Tatio són molt més grans que els de Bolívia però, potser per aquest motiu no impressionen tant com els altres, que estan tots en un puny i donen més sensació de perill i misteri. El Salar de Atacama també és espectacular però..... després del d'Uyuni.....
Valle de la Luna - Xile - Wikipèdia

Com que Xile és tant llarg, més de 4.000 kilòmetres, prefereixo no fer tirades llargues per a que no s'em faci pesat. Així faig parada a La Serena per visitar un dels observatoris astronòmics ja que aquesta zona dels Andes està considerada el millor lloc del món per observar el firmament, per la seva neteja atmosfèrica.

Valparaiso, la següent parada, és una ciutat encantadora tot i que jo la trobo una ciutat antiga. L'estructura dels carrers i la falta de manteniment en moltes instal·lacions, li donen un aire retro. Les seves casetes del S. XIX amb façanes de vius colors i finestres enreixades, que pugen pels "cerros" decorats amb "ascensores" (funiculars) que t'ajuden en la pujada, fan que tot el voltant de la ciutat sigui com un muntatge de casetes de fusta i color. Viña del Mar, enganxada a Valparaiso, és tot el contrari. Tot super modern amb grans avingudes i molt de l'estil nord-americà. El seu punt fort és la platja. Tot i que és prohibit banyar-se perquè és considera molt perillosa, els banyistes no es tallen un pèl perquè saben que no els multaran. La ciutat, correria el perill de dessapareixer si al turista no li permeten el bany !

Terratrèmol a Santiago !!! Tot i que els santiagenyos, o com se diguin, tenen molt per la mà això dels tremolors i més després del que van tenir el 2010 de 8'8 de l'escala dels tremolors. Despertar-te a les 2'20 de la matinada per un soroll tipus "canonades metàl·liques tremolant" i veure que la làmpada que penja no para quieta, doncs, bé, fa que el primer que facis és vestir-te per si de cas ! Ells ni immutar-se, es clar ! La ciutat és fantàstica. M'ha sorprès molt agradablement. És enorme. Més de 7.000.000 de persones hi viuen. Quasi una tercera part de tot el país. Tenen de tot i més. No és pas tant maca com Barcelona, que és més una ciutat de disseny, però és més "ciutat" que Barcelona. M'agrada. És una gran ciutat. Això si, tot és molt car (bé, de fet, a tot Xile). Els preus si que són com Barcelona !
Una cosa bona i una dolenta a la capital. Primer la dolenta: Volia viatjar fins l'Ílla de Pasqua, a fer una visita als rapanuinenses. Resulta que no hi ha passatge per anar-hi fins d'aquí un mes, em diuen a la LAN que són els únics que hi volen. I per tornar, fins d'aquí dos mesos ! Total, adéu a la meravella dels Moais. Encara que hi ha una altra opció: comprar ara els passatges d'anar i tornar per fer-ho a finals d'agost des de Lima (Perú) o bé a primers de setembre des de La Paz (Bolívia). O sigui, fer-ho al final del viatge. Aquesta era la cosa dolenta. Ara la bona: Torno als dos dies a l'oficina de la LAN a informar-me per comprar els "boletos" pel final del viatge i... magia potagia !, hi havia un bitllet lliure per anar-hi el 21 de febrer i tornar quatre dies més tard ! Per descomptat els vaig comprar ipso-facto. A més molt bé de preu. Ara haig de coordinar la pujada per Argentina durant el mes de febrer, per desplaçar-me des de Mendoza, que és molt prop de Santiago. O sigui, Mendoza-Santiago-Illa de Pasqua i tornada a Mendoza per continuar la ruta argentina. Guai, no ? Així el desplaçament no és tant lluny com des de Lima o La Paz, i a més molt més barat.

Per cert, com som a l'estiu, em trobo que a molts llocs fan "Festa Major" o be fan festivals tipus "Grec de Barcelona". No paro de veure espectacles i quasi bé tots gratuïts.

Ja a la Región de Lagos, iniciant la Carretera Austral a la Patagònia Nord, passo uns dies a Puerto Varas. Un poblet a la vora del llac Llanquihué, i visito unes cascades que baixen entre roques volcàniques, i també un altre poblet que es diu Frutillar, molt estil alemany, doncs sembla que aquesta gent es van instal·lar per aquesta zona fa moltíssims anys i han deixat empremta. Igual que a Mallorca, vamos!

Chiloé. La segona illa més gran de tot Xile. Em quedo cinc dies a Castro i faig escapades a Piñihuil a veure pingüins, al Parc Natural de Chiloé i a la costanera vila de Delcahue. Tot això guarnit amb els palafitos, que són uns troncs que sostenen cases de fusta al damunt, a la vora de l'aigua que puja i baixa segons la marea. És molt maco. Aquí a Chiloé, els chilotes (que són els habitants d'aquí), juntament amb els mapuches, que són també en aquesta zona, cada dia es manifesten per alguna cosa. Ara protesten perquè el govern vol construir un mega-pont per unir l'illa amb el continent i fer més fàcil l'accés però, per descomptat, jo també crec que, tret que trauria molts llocs de treball als barquers, també desapareixeria l'encant d'arribar en barqueta.

En un altre ferry arribo a Chaitén. Recordeu fa uns anys que es va haver de tancar l'espai aeri degut als cendres d'un volcà islandès de nom impronunciable ? Recordeu que només uns mesos més tard també es va fer el mateix a molts aeroports sud-americans ? Doncs bé, el volcà causant d'aquesta última explosió de cendres va ser el Chaitén, just tocant a la ciutat del mateix nom. Després de 9.000 anys i tot i que ningú sabia que era un volcà, va enviar cendres fins a 20 km. d'altura, arribant aquesta fins i tot a Buenos Aires que es troba a 2.600 km de distància. Quasi tota la ciutat del seu nom, va quedar sepultada sota un metre de cendra i el riu que hi passa es va sortir de mare i inclús va canviar el seu recorregut. Tota la brutícia que va arrossegar, com arbres o cases, va anar a parar a la platja i, va ser tant brutal, que es van guanyar uns 500 metres de platja al mar. Ara, anys més tard, encara té un aspecte desolador, així com el resultat d'un tsunami. El poblet, d'uns 3.000 habitants, mica a mica es recupera però molta gent no hi vol tornar per si de cas.

D'aquí en avall del país, en el recorregut de la Carretera Austral, és molt deficient l'oferta de transport. Per desplaçar-te d'un poblet a un altre que tens a prop, potser t'has d'esperar tres dies, i això si aconsegueixes bitllet. Per aquest motiu decideixo fer les mínimes escales per tal d'arribar al sud el més aviat possible. Vaig fins a Coyhaique (espectacle de paisatges !) i prenc un altre ferry fins a Chile Chico per poder creuar la frontera. L'única manera d'arribar al Parc Nacional Torres del Paine és per camins argentins ja que, la Carretera Austral s'acaba una mica més avall de Coyhaique. Després tot són llacs, muntanyes i glacials. No hi ha camins.

Al fer aquest mini recorregut per terra argentina, visito, per que em ve de pas i guanyar temps, kilòmetres, i diners, el Parc Nacional Los Glaciares que té dues meravelles de la natura, però, ara no toca.

Parque Nacional Torres del Paine. Déu meu quin espectacle ! Ni els millors pintors paisatgistes podrien imaginar escenes com aquestes ! Faig un tour de tot un dia visitant les àrees més destacades, i en cadascuna d'elles et quedes bocabadat ! Una meravella top-ten !

Abans quan, en arribar a Chiloé, us deia que era la segona illa més gran de Xile, segur que algú de vosaltres es deu haver preguntat: i quina és la primera ? Doncs bé, després de travessar l'Estrecho de Magallanes amb la companyia d'uns quants dofins, arribes a l'illa més gran del país: Isla Grande de Tierra del Fuego. Tret del Parc Nacional, que està molt bé, però no pas tant com l'anterior, hi ha la ciutat d'Ushuaia que té l'honor de ser la població més al sud del planeta. Realment és molt avall ! Segur que us heu adonat que aquest correu és mega llarg però, és que el país també ho és ! més que no pas de Barcelona a Moscou ! He estat quasi set setmanes baixant i sense entretenir-me massa. Aquí però, diuen: "Quien se apura, pierde el tiempo". és ben veritat que recórrer aquesta zona és un plaer per a la vista.

Ara, quan ets aquí, a la fi del món, quan ja no queda res, ni ningú, més enllà, fas el trajecte en barqueta pel Canal Beagle, entre lleons marins, cormorans i pingüins i arribes al "Faro del fin del mundo", et poses repenjat a la proa com si fossis al Titànic i, en veu baixa, crides: .................holaa?................holaa? ?................que hi ha algúú?............. holaa ?

A reveure!,
Joan

Resposta:

Benvolgut Joan,

Primer de tot, gràcies per aquest fantàstic viatge que ens estàs proporcionant. Sense gastar-nos ni un duro, sense sortir de casa, estem fent un recorregut sensacional. T'ho agraïm de debò!

I també hi ha sensacions que jo les comparteixo amb tu, per exemple, el que dius a la última part de la teva carta; aquesta buidor, aquesta falta de resposta, de no saber si hi ha algú més, més enllà, o estem sols. Doncs mira, això em passa a mi amb el blog, segons les estadístiques, hi ha unes 35 visites diàries, però, llevat d'aquest número estadístic, jo em pregunto si de debò algú llegeix el blog, haig de pensar que son lectors silenciosos, que llegeixen i callen, amb lo bonic que seria que diguessin alguna cosa. Sí que hi ha algú que ho fa, però sempre són els bons amics habituals, amb lo bonic que seria que molta més gent participés, sobre tot davant de cartes tan interessants com aquestes teves.

En fi, seguirem el viatge, ara el teu. Vaig a cercar algunes imatges adients i algun poeta d'aquestes terres.

Que segueixis tenint un bon viatge, Joan, molta sort i aventures felices.

Seguirem esperant les teves noticies. Una abraçada,

Maica
Atardecer en chile - Foto procedent de: http://www.mivertigo.com/tag/chile/
Glacera del Canal del Beagle - Viquipédia







El poeta més conegut de Xile, és, sens dubte, PABLO NERUDA, doncs, un poema seu, dedicat a Xile:

Cuándo de Chile
          Pablo Neruda

OH Chile, largo pétalo
de mar y vino y nieve,
ay cuándo
ay cuándo y cuándo
ay cuándo
me encontraré contigo,
enrollarás tu cinta
de espuma blanca y negra en mi cintura,
desencadenaré mi poesía
sobre tu territorio.

Hay hombres
mitad pez, mitad viento,
hay otros hombres hechos de agua.
Yo estoy hecho de tierra.
Voy por el mundo
cada vez más alegre:
cada ciudad me da una nueva vida.
El mundo está naciendo.
Pero si llueve en Lota
sobre mí cae la lluvia,
si en Lonquimay la nieve
resbala de las hojas
llega la nieve donde estoy.
Crece en mí el trigo oscuro de Cautín.
Yo tengo una araucaria en Villarrica,
tengo arena en el Norte Grande,
tengo una rosa rubia en la provincia,
y el viento que derriba
la última ola de Valparaiso
me golpea en el pecho
con un ruido quebrado
como si allí tuviera
mi corazón una ventana rota.

El mes de octubre ha llegado hace
tan poco tiempo del pasado octubre
que cuando éste llegó fue como si
me estuviera mirando el tiempo inmóvil.
Aquí es otoño. Cruzo
la estepa siberiana.
Día tras día todo es amarillo,
el árbol y la usina,
la tierra y lo que en ella el hombre nuevo crea:
hay oro y llama roja,
mañana inmensidad, nieve, pureza.

En mi país la primavera
viene de norte a sur con su fragancia.
Es como una muchacha
que por las piedras negras de Coquimbo,
por la orilla solemne de la espuma
vuela con pies desnudos
hasta los archipiélagos heridos.
No sólo territorio, primavera,
llenándome, me ofreces.
No soy un hombre solo.
Nací en el sur. De la frontera
traje las soledades y el galope
del último caudillo.
Pero el Partido me bajó del caballo
y me hice hombre, y anduve
los arenales y las cordilleras
amando y descubriendo.

Pueblo mío, verdad que en primavera
suena mi nombre en tus oídos
y tú me reconoces
como si fuera un río
que pasa por tu puerta?

Soy un río. Si escuchas
pausadamente bajo los salares
de Antofagasta, o bien
al sur, de Osorno
o hacia la cordillera, en Melipilla,
o en Temuco, en la noche
de astros mojados y laurel sonoro,
pones sobre la tierra tus oídos,
escucharás que corro
sumergido, cantando.

Octubre, oh primavera,
devuélveme a mi pueblo.
Qué haré sin ver mil hombres,
mil muchachas,
qué haré sin conducir sobre mis hombros
una parte de la esperanza?
Qué haré sin caminar con la bandera
que de mano en mano en la fila
de nuestra larga lucha
llegó a las manos mías?
Ay Patria, Patria,
ay Patria, cuándo
ay cuándo y cuándo
cuándo
me encontraré contigo?

Lejos de ti
mitad de tierra tuya y hombre tuyo
he continuado siendo,
y otra vez hoy la primavera pasa.
Pero yo con tus flores me he llenado,
con tu victoria voy sobre la frente
y en ti siguen viviendo mis raíces.

Ay cuándo
encontraré tu primavera dura,
y entre todos tus hijos
andaré por tus campos y tus calles
con mis zapatos viejos.
Ay cuándo
iré con Elías Lafferte
por toda la pampa dorada.
Ay cuándo a ti te apretaré la boca,
chilena que me esperas,
con mis labios errantes?
Ay cuándo
podré entrar en la sala del Partido
a sentarme con Pedro Fogonero,
con el que no conozco y sin embargo
es más hermano mío que mi hermano.
Ay cuándo
me sacará del sueño un trueno verde
de tu manto marino.
Ay cuándo, Patria, en las elecciones
iré de casa en casa recogiendo
la libertad temerosa
para que grite en medio de la calle.
Ay cuándo, Patria,
te casarás conmigo
con ojos verdemar y vestido de nieve
y tendremos millones de hijos nuevos
que entregarán la tierra a los hambrientos.

Ay Patria, sin harapos,
ay primavera mía,
ay cuándo
ay cuándo y cuándo
despertaré en tus brazos
empapado de mar y de rocío.
Ay cuando yo esté cerca
de ti, te tomaré de la cintura,
nadie podrá tocarte,
yo podré defenderte
cantando,
cuando
vaya contigo, cuando
vayas conmigo, cuándo
ay cuándo.

Poema procedent de:   http://www.poemas-del-alma.com/pablo-neruda-cuando-de-chile.htm







dissabte, 7 de febrer de 2015

Article 218) EL DIT A LA LLUNA

L'amic Ricardo Fernández, ens ha posat el dit a la lluna, i clar, no ens podem estar de recollir el seu poema i desar-lo en el nostre apartat Notícies i poemes de la Lluna, amb el seu permís, (encara no el tinc, però ara li ho demanaré) com que el Ricardo és un bon amic, de ben segur que no me'l negarà, de manera que ja l'enganxo:

LUNÁTICO QUE FUI

¿Por qué viene lunático de luna?
¿cuánto hay de cierto que si luce llena
te puede transformar en un licántropo
que aflore en ti la fiera que hay dormida?

Lunático por ti, fui hombre lobo
o cordero pascual, si lo pedías,
más constato que tú, como la luna,
te creces y descreces en pasiones.

Hoy toca que estés llena y todo vale,
hasta que pronto mengües y los celos
te lleven a la nueva discusión
que olvidarás, voluble, cuando crezcas.

Este fiel selenita, mi lunática,
deja de ser satélite de ti
cansado de tus fases, el licántropo
echa el diente a las otras del astral.

Llevas razón, la fiera ha despertado
y abandona tu cárcel. De luneo
salgo de caza en busca de una estrella
y en vez de tibia luz encuentro un sol:

Tierno cobijo en cada amanecer
que me da rienda suelta por las noches.
"¿Lo entiendes, cielo? ¡Cómo no escoger
pasión con libertad y sin reproches!"

Ricardo Fernández Esteban ©

Foto procedent de:  http://leon2085.deviantart.com/art/Luna-Llena-IV-150235961

diumenge, 1 de febrer de 2015

Article 217) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 14

                                            CALAFELL RÀDIO                                                                 SARAU DE POESIA
                                                                            01 02 15      
Foto procedent de: http://decoracionsevilla.com
            

 Programa núm. 14 de la 4a temporada

Enllaç per escoltar-lo:
https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia

Contingut:

Música:   Abuelito dime tu - T'he Baby Rocks

Convidat: JAUME DE BARGAS - Tema: Ofici d'avi

Poemes: BORIS VIAN

Música: LE DESERTEUR - Boris Vian

Poemes: JOAN SALVAT PAPASSEIT

Música: POEMA INACABAT - Esther Formosa/Toti Soler
              TEMPS - Els Versaris
---------------------------------------------------
Complements: 

Escoltem novament, i ara veiem també, Esther Formosa, en una cançó molt bonica: La memòria i la mar.

Si l'enllaç no funcionés, busqueu al YouTube: Esther Formosa Quartet - La memòria i la mar