traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dimarts, 31 de març de 2015

Article 240) LA BELLA RAQUEL, SÍMBOL INTERNACIONAL DEL PARAL·LEL ANYS 1900...


Recordem RAQUEL MELLER, i demanem a l'Ajuntament, que la seva escultura, la que va fer l'escultor Josep Viladomat, l'any 1966, es mantingui cuidada, amb la col·laboració, naturalment dels veïns, i també s'ha de tenir cura del seu entorn, i del Teatre Arnau; testimoni dels seus èxits.

També demanem, ara, als ciutadans, que la cistelleta de pedra de Raquel Meller, sigui novament emplenada de flor fresca regularment, com ha succeint durant tant anys. 

No permetem que la deixadesa i la brutícia malmetin un lloc tan emblemàtic del Paral·lel, com és aquesta cruïlla del Carrer Nou de la Rambla-Avinguda Paral·lel.

Fa veritable pena, veure en quin estat es troba avui en dia, igualment volem reivindicar la necessitat de disposar del Teatre Arnau, com a teatre, com a centre de documentació teatral, com a museu del teatre..., volem que la placeta del davant de l'Arnau, sigui agradable i acollidora, no demanem massa, per això, amb aquest article, donem suport a la plataforma SALVEM L'ARNAU, i, amb l'Arnau, fem digne tot el seu entorn, un entorn teatral al qual Barcelona, no li pot donar l'esquena, per tot el que li deu, d'esplendor internacional, i de magnífics artistes, durant una extensíssima part del segle XX.
----------------------------------------------------------------------

La Barcelona nocturna, des del 1892, tenia un nom: PARAL·LEL, i, el Paral·lel, a partir del 16 de setembre de 1911, va tenir també un referent que es va fer internacional: RAQUEL MELLER, aquesta data és la del seu debut, que la història del Paral·lel no dubte en qualificar de "gran" al teatre ARNAU.

El seu triomf, quatre anys més tard, a Saragossa, ja seria "apoteòsic"

Entre tant, una gira per EE.UU, entre altres actuacions a l'estranger
------------------------------------------------------------------------------------------------

Hem demanat als nostres socis, i als bons amics poetes, que escriguessin poemes  dedicats a RAQUEL MELLER, i aquí els tenim:

Poema de la creativa poetessa ADRIANA FERRAN  (La poeta dels petons), 
DEDICAT A RAQUEL MELLER  -poema i muntatge fotogràfic: Adriana Ferran-



Raquel Meller 1912
Foto: BermeMar.com

JOSEP COLET I GIRALT, mestre i amic, excel·lent poeta barceloní, coneixedor de totes les barcelones de la Barcelona del segle XX, escriu aquest sonet dedicat a RAQUEL MELLER:

CUPLETISTA I MITE

La Francesca fou Meller, la Raquel,
i va vestir la veu de melodia;
la seva joventut, bella i rebel,
posà, dins la cançó, la picardia.

Barcelona va ser la seva nau
i el port del seu viatge més feliç:
va omplir tota la copa de l'Arnau
amb el xampany que la portà a París.

El món del bell cuplet, tot va ser seu;
posà al seu art, sovint, veu catalana.
La seva imatge, un escultor la féu
present per sempre en nostra vida urbana.

Fou, Raquel Meller, cupletista i mite,
i el temps la portarà per sempre escrita.

          JOSEP COLET I GIRALT
                -Març del 2015-
                                                               Joaquín Sorolla (1918)
                                                             


Un altre poema dedicat a la RAQUEL MELLER, aquest és de ROSA MARIA BISBAL, bona poetessa, deixeble del mestre Josep Colet, i amb un considerable nombre de llibres de poesia publicats, escriu aquest poema:

COM LA VIOLA

Cantava com ocell un íntim cant;
feia un vol de qui vol arribar a estrella
i, d'ençà d'una edat de flor novella,
s'alça com la lluerna irradiant.

Amb nom de Raquel Meller, fou el sol,
d'un cel brillant amb llum de primavera
i amb un aroma de "violetera"
omplí d'aplaudiments el seu redol.

Una força impulsava el seu destí,
Barcelona, París i tota Europa,
l'escuma del seu cant omplí la copa
de l'èxit fulgurant del seu camí.

Barcelona li serva la figura
i el seu record perviu en l'escultura.

                                     ROSA MARIA BISBAL
                                              -Març 2015-


--------------------------------------------------------------------

EL CERCLE DE RAQUEL

El meu avi em parlava, com la gent del seu temps,
d’una màgia especial, d’una gràcia infinita
que explicava el seu èxit, compartit a tants llocs,
malgrat la seva mida, menuda i delicada,
i un caràcter de diva, difícil, cantellut.

Jo la recordo gran però sempre enigmàtica,
encara amb un estrany orgull extraordinari,
pietosa i cosidora, com sempre havia estat,
i amb aquell tarannà tocat pel gran misteri
de la gràcia d’un art que ja em semblava antic.

Tornaven els cuplets quan jo tot just creixia
enmig de tants silencis i de nostàlgies velles,
i en vam aprendre alguns, que es cantaven de nou,
ja que sempre, amb el temps, retornen les cançons
que ens evoquen perfums d’uns dies esvaïts.

A Hollywood, París, Roma i la Costa Blava
els homes saberuts, escriptors i poetes,
periodistes, pintors, la gent més important
es va inclinar davant d’aquell rostre de fada
i d’aquelles històries d’amors i patiment.

Es deia que agraïda, al rei tan bescantat
va convidar a dinar quan tots el rebutjaven
i fins ella mateixa li va fer un bon arròs
encara vora el mar de la mítica França
en temps de canvis grans i trasbalsos i guerres.

Després, entre silencis i un cert oblit culpable
es va engrunar el record de tantes meravelles,
però en resta una font on la seva figura
eterna i juvenil ofereix les violetes
d’ahir a la gent d’avui, que no sap apreciar-les.

La llegenda retorna i a l’avinguda mítica
allà on els primers èxits la van fer universal
i desitjada i bella, famosa i envejada,
les runes d’un teatre esperen acollir
les músiques d’avui i les violetes noves.


Júlia Costa i Coderch (abril, 2015)


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

POEMES QUE LI VAN ESCRIURE ELS POETES DE L'ÈPOCA:

Esta Raquel, por su "aquel"
por su genio y por su sal
ha hecho el nombre de "Raquel"
una vez más, inmortal.

                           Manuel Machado

--------------------------------------------------------------------

A Raquel Meller

Ta veu és dolça, fresca, enamorada.
Si cantessis al bosc, s'aturaria
la font per a sentir-te, i l'ocellada;
si cantessis pel mar, amb goig l'onada
estenent-se a tos peus s'adormiria.
Quan l'home et sent, es diu: «La vida és bona!»
i del cor se li afluixen les cadenes,
i el cel aspira en ton encís de dona.
Mes quan calles, la ditxa l'abandona:
que són més fortes allavors les penes.

                                 Angel Guimerà


A Raquel Meller

Tu voz es dulce, fresca enamorada.
Si cantases en el bosque, se detendría
la fuente para oirte y el canto de los pájaros;
si cantases en el mar, la ola, tendiéndose
a tus pies, de gozo se adormecería.
Cuando alguien te oye, se dice a sí mismo: "La vida es buena",
y del corazón se aflojan las cadenas
y aspira el cielo en tu encanto de mujer.
Pero cuando callas, la dicha lo abandona
pues son más fuertes entonces las penas.


------------------------------------------------------------------


Además de su arte, que seduce y encanta,
y su intensa mirada que, amorosa, fascina,
tiene aire picaresco de artista parisina
e ingenuidad de niña con carita de santa.

Con tal dulzura entona las canciones que canta,
y da a sus creaciones gracia tan femenina,
que la frase más fuerte, en su voz cristalina,
inocentona y suave brota de su garganta.

Yo no sé si la he visto vestida de pastora en un valle,
o alegrando la escena con su gracia española,
o con mantón de flecos por madrileña calle,

o si fue en un convento de tierra burgalesa;
o si la ví una tarde vestida de manola,
camino de los toros, en clásica calesa.

¡Francisca Marqués López, la gran "Raquel Meller", la reina indiscutible del cuplé!




-------------------------------------------------------------------------

PARA RAQUEL, gracia morena, 
risa es primor, llanto es primor...
Cuando Raquel sale a escena
rie el amor, llora el amor.

         Cristóbal de Castro

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
AGRAIMENT:   Per confegir aquests articles sobre Raquel Meller, i sobre el teatre Arnau, comptem amb la valuosa col·laboració de la Bibliotecària de la "Biblioteca-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, de l'Institut del Teatre": Teresa González Borrajo, a la qual volem testimoniar des d'aquí el nostre agraïment.

dilluns, 30 de març de 2015

Article 239) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 21

CALAFELL RÀDIO - SARAU DE POESIA
29 03 15

Programa núm. 21 de la 4a temporada
Imatge: todocoleccion.net






Enllaç per escoltar-ho:

https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia



Contingut:

Convidades: Alumnes castellanoparlants de l'Escola de Català per Adults, de Calafell. Elles són:  Francis, Encarna, Asun, i Marce, i ens fan una lectura dramatitzada de: L'Empordà, de Joan Maragall.

Poemes: JOAN NIN ROMEU
               VÍCTOR ALARI

Música: La Dansa de la Pluja - CLARA

Poemes: ILLA ESCRITA, de Jaume Pont  -Poema del Dia Mundial
           de la Poesia 2015-  (Francis recita la versió en castellà)  
           L'EMIGRANT, de Verdaguer, reciten a duo: Maica-Encarna
           LA CREMA de  Miquel Martí Pol
           TORRE EN MEDIO de Carlos Barral    

Música: Adiós muchachos - CARLOS GARDEL
-----------------------------------------------------------



Lectura dramatitzada de L'Empordà. Foto Aj,Calafell



  I ara mireu, aquesta preciosa versió de l'Emigrant, que fa PERET:

        https://www.youtube.com/watch?v=PWKF3mluv9A 

                                   

------------------------------------------------------------

I també us posem les lletres de dos poemes que hem recitat avui:

POESIA, POESIA
             (Joan Nin Romeu)

 Poesia, poesia...
Joiosa sonoritat,
missatge on l'harmonia
es fa viva realitat.

 Poesia, poesia...
Garlanda d'inspiració,
que es transforma cada dia
en onades d'emoció.

 Poesia, poesia...
Llaç on la pena i dolor
s'entrellaça amb l'alegria
de la joia i de l'amor.

 Poesia, poesia...
Font serena, dolç esclat,
on l'ànima s'extasia
d'una ardent serenitat.

 Poesia, poesia...
Emoció que s'encomana,
suaument, Oh, melodia,
que com bàlsam es desgrana!

 Poesia, poesia...
Plaer del cor i l'esperit;
esperança i melangia;
raig de llum dins de la nit.

 Poesia, poesia...
Sóc feliç, t'he conegut!
Sense tu no sentiria
tot el goig que tu m'has dut!

(del llibre: "De tot", de Joan Nin Romeu)
------------------------------------------------

DE TANT EN TANT LI ESCRIC A LA LLUNA...                
              (Víctor Alari)

De tant en tant li escric a la lluna,
perquè ella sap què és estar sola,
sola ben sola, i el vent la brassola,
de tant en tant el meu cor dejuna

i busco records per tenir alguna cosa,
i els penjo amb xinxetes a prop d'on escric,
m'atipo d'enyor pessic a pessic,
i si em ve d'un jardí el perfum d'una rosa,

agraeixo l'encís que em fa estremir.
Si la lluna pel cel, amb banya afilada,
no esquinça el llençol de son que em vol cobrir,

tindré, portat per una ratapinyada,
un somni molt dolç fins al matí.
El penjaré demà, moll de rosada.

(Del llibre: "Brasa de Crepuscle", de Víctor Alari i Pons) 
-------------------------------------------
     

Foto: Bibliocolors.blogspot.copm.es




diumenge, 29 de març de 2015

Article 238) LA BOHÈME, ÇA VOULAIT DIRE: ON EST HEREUX

Si alguna vegada heu pensat que us hauria agradat viure la bohèmia de París; de Montmatre, no penseu pas que és impossible. Podeu copsar un regust de bohèmia musical, els dissabtes, de 18 a 20, a pocs metres del Liceu de Barcelona, en el cor de la rebotiga de la Casa Beethoven.

Si entreu allí, un dissabte entre aquestes hores, per adquirir un poster d'en Beethoven, un llibre sobre música, o una partitura, sentireu música, tot seguit, la curiositat us impulsarà a endinsar-vos en l'estret pas a la rebotiga, i, si teniu sort, i no hi ha massa gent, podreu veure escenes com les que presentem en les imatges que vaig captar. 

Ah!, i aquests bohemis, no passen gana, a mitja tarda, apareixen safates amb bunyols...bombons..., misteriosos gots de paper; suculenta ambrosia...

Aquest reforç alimentari, em recorda una entrevista que li va fer T.V española, fa molts anys, a Arthur Rubinstein, quan aquest tenia uns 90 anys, aproximadament. L'entrevistador li va preguntar, alguna cosa així com, on es trobava la inspiració, si era en el cervell o en el cor, i el gran músic li va donar una resposta que em va deixar totalment sorpresa: Ni en el cor, ni en el cervell; en l'estómac!

Rosa Maria Llobet



A quatre mans
Mentre uns toquen, altres ballen





Això és una veritable festa bohèmia



Raimon García, interpreta de memòria
Mazurka No 47, de Chopin,  de memòria!!!
La melodia de Josep Baró
engresca a participar
Ojos negros; una música que ens atrapa

 El músic més jove de Casa
 Beethoven







Beethoven, present i etern en cada casa
gràcies als posters

Quin bé de Déu de llibres de música i partitures...!
El final és compartit

Els bohemis es resisteixen a marxar


Una foto de grup i... fins el proper dissabte!

La Rambla amaga secrets, un d'ells, és la bohèmia
de la Casa Beethoven

-----------------------------------------


Ningú com Charles Aznavour ens ha sabut parlar tan exactament de la bohèmia


https://www.youtube.com/watch?v=yk7VtI-MYi0




------------------------------------------------------------------------------------

Una cançó preciosa, la música de la qual vam poder escoltar ahir dissabte, a la Casa Beethoven:
OJOS NEGROS, cançó tradicional russa.

Aquí teniu la lletra:

Ojos negros, que me miran,
ojos negros, que fascinan, 
ojos negros, dulces ojos 
tan crueles, tan piadosos. 
Ojos negros, que me matan. 
ojos negros, que arrebatan, 
ojos negros, dulces ojos, 
triste vida de mi corazón. 

Voy cruzando por la vida  deslumbrado   
bajo el sol abrasador de tus pupilas, 
voy cruzando por la vida 
como una pobre, alma perdida. 

I en el fondo de mi alma solo brilla 
el calor abrasor de tu mirada
en el fondo de mi alma 
donde tu amor siempre vivirá. 

Ojos negros, que me matan; 
ojos negros, que arrebatan; 
ojos negros, dulces ojos, 
triste vida de mi corazón. 


==========================================

Per saber més sobre Casa Beethoven:
http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/es/calaixera/biografies/lenigma-de-clifton-worsley-pioner-del-jazz-a-barcelona/

divendres, 27 de març de 2015

Article 237) LES CARTES DEL JOAN . VIII - URUGUAY, SERRAT, I HOWARD CARTER

23.03.15.  URUGUAI,  SERRAT,  I  HOWARD CARTER.  (8)

Benvolguts,



L'entrada en aquest petit país va ser per Colonia del Sacramento, que és a només una horeta en ferry des de Buenos Aires (Argentina).  És un lloc molt coquetó. Carrers empedrats amb llambordes, arbres super alts que fan ombra contínuament, cotxes d'època dels que nosaltres només veiem exposats en algunes ocasions, aparcats en qualsevol carrer, i la història de quan aquesta ciutat era centre de contrabandistes.

La capital, Montevideo, no té massa a destacar tot i que els seus habitants se senten molts orgullosos d'ella. La típica Plaza de Armas, què és la plaça major, un passeig marítim d'uns cinc quilometres, molts centres comercials i molts teatres.

Una mica més enllà i camí de l'enorme Brasil, Punta del Este i Punta del Diablo.  Punta del Este, ara mateix que s'acabat l'estiu, és una ciutat fantasma. Molts hotels, molts apartaments i moltes torres i xalets, tot de luxe, però ningú pels carrers. Tot molt ajardinat i molt ben cuidat. Molta plata. És una mena de Puerto Banús, a Marbella.  Punta del Diablo és tot el contrari. No hi ha cap edifici més alt de dues plantes. Els carrers sense asfaltar.  Els hotels són cabanyes o bungalows i l'ambient molt relaxat. Em recorda a la Formentera de la bona època, la de fa més de 30 anys !

Uruguai no dóna per a massa més.  Una carn tan excel.lent com la d'Argentina, tangos també com al país del sud, i Joan-Manuel Serrat, també tant escoltat en cada racó; l'adoren.


Aprofito que aquest correu és una mica més curtet, per aclarir-vos alguns dubtes que vosaltres mateixos em plantegeu en els escrits que m'envieu.

Les distancies per Xile i Argentina i, ara també ho serà Brasil, són enormes.  Vols anar al lavabo i són 1.000 km !  Els recorreguts curts, 6/8 hores de bus, m'agrada fer-los de dia perquè així gaudeixo del paisatge, en el qual, en algunes ocasions, et trobes verdaderes meravelles.  Quan la durada és llarga, 12/14/16 hores, prefereixo fer-les de nit perque ho passes dormint i no se't fa pesat.  Hi ha autocars amb diferents tipus de seient. Des del més corrent, reclinable, fins al més sofisticat, amb els seients més amples i totalment reclinables fins l'horitzontal.  També porten hostesses que et serveixen el sopar i l'esmorçar i qualsevol cosa que necessitis. Et passen pel·lícules, et munten partides de bingo gratuïtes o algun altre joc i amb premis, i, alguna vegada, inclús actuacions musicals en directe. Els bitllets... molt cars!

Els menjars doncs, bé, sobre la marxa proves, o no, coses noves, però sempre hi ha alguna tonteria que t'agrada.  Gana, no passes.

Els preus, fins ara:  Paraguai molt barat, Bolívia encara més, Xile com Barcelona,  o més car, Argentina,  rondant Barcelona, i Uruguai, caríssim, clarament per sobre nostre. Per descomptat quasi bé sempre, la despesa més elevada és l'hotel.  Després que una nit vaig pagar 60 euros per una habitació que no era gran cosa, el plantejament el vaig dirigir majorment cap als Hostels. Dormir en una habitació compartida de quatre o sis llits, et surt per uns 15 euros, amb esmorzar. La major part de les vegades que l'he utilitzat, a més, he estat totalment sol. Tots els dormitoris acostumen a ser mixtes, així és més divertit.

Les fotos, doncs bé, com que volia fer alguna cosa que no fos el de sempre, tot el que estic tirant és amb la nova càmera 3D.  Ja veurem després que faré. De moment porto tirades més de 7.000 fotos !


Tutankamon
Algú de vosaltres també em pregunta si no em canso d'anar amunt i avall.  Doncs la veritat és que no, perquè sempre vas veient coses noves i, quan canvio de país, parteixo de cero. Faig "borrón y cuenta nueva". És com si comencés el viatge de nou.  A més faig meva la resposta de Howard Carter, quan, al mirar pel foradet que van fer a la tomba de Tutankamon, abans d'obrir-la, li van preguntar..... puede usted ver algo ?....... i ell va respondre........  veo cosas maravillosas  !

Fins aviat,

Joan

---------------------------------------------------------------------------

Resposta:

Benvolgut Joan,


Aquest autobusos que dius, sonen fantàstics, seria qüestió de posar-los també aquí. Per exemple, fer una volta per tota Espanya en un autobús d'aquests podria ser molt xuli, no?

En canvi d'Hostels, a Barcelona, ara n'està ple, i alguns fan molt bona pinta, crec que són una magnífica solució.

Estic desitjant que ens parlis del Brasil -ja saps que és el meu país preferit- i, tot i que ja vaig anar en el 2011, no em faria res de tornar-hi. M'esperes?

Poso algunes fotos dels llocs dels que parles, més alguna cançó relacionada, i, per al·lusions, El Sr. Tuthankamon i el Sr. Howard, també han demanat d'apareixer en aquest article.

Vinga, vinga! cap al Brasil!

Una abraçada,

Maica


-----------------------------------------------------------------------------------------------

Marujita Díaz - Al Uruguay:

https://www.youtube.com/watch?v=A6g9Gnu_pj4



Colonia de Sacramento - Foto:GEO.es



Serrat y el Uruguay: 
   http://www.elpais.com.uy/divertite/musica/serrat-latinoamericano-barcelona.html



Howard Carter 



I, si finalment, si hem de parlar d'un poeta uruguayo, jo mai em deixaria a Mario Benedetti:


DE QUÉ SE RIE
         Mario Benedetti

 En una exacta
foto del diario
señor ministro
del imposible

vi en pleno gozo
y en plena euforia
y en plena risa
su rostro simple

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

de su ventana
se ve la playa
pero se ignoran
los cantegriles

tienen sus hijos
ojos de mando
pero otros tienen
mirada triste

aquí en la calle
suceden cosas
que ni siquiera
pueden decirse

los estudiantes
y los obreros
ponen los puntos
sobre las íes

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

usté conoce
mejor que nadie
la ley amarga
de estos países

ustedes duros
con nuestra gente
por qué con otros
son tan serviles

cómo traicionan
el patrimonio
mientras el gringo
nos cobra el triple

cómo traicionan
usté y los otros
los adulones
y los seniles

por eso digo
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe

aquí en la calle
sus guardias matan
y los que mueren
son gente humilde

y los que quedan
llorando de rabia
seguro piensan
en el desquite

allá en la celda
sus hombres hacen
sufrir al hombre
y eso no sirve

después de todo
usté es el palo
mayor de un barco
que se va a pique

seré curioso
señor ministro
de qué se ríe
de qué se ríe.

Poema procedente de : POEMAS DEL ALMA


dijous, 26 de març de 2015

Article 236) ADMISIÓ DE SOCIS

POEMES AL NAS DE LA LLUNA obre l'admissió de socis 2015, si teniu interés en formar part del nostre cel, manifesteu aquesta voluntat escrivint a la següent adreça:

nasdelalluna@gmail.com

La condició bàsica per ser soci és l'abonament de la quota mínima anual d'adhesió.


Durant aquesta campanya 2015, queda sense efecte la quota de d'inscripció, passant a abonar-se directament la quota anual.

Les peticions d'ingrés rebudes seran proposades en la propera reunió de junta, i rebreu resposta dintre de la següent setmana de la reunió.

dimarts, 24 de març de 2015

Article 235) HOMENATGE A JOSÉ MANUEL BLECUA TEIXEIRO, ANY 1984

José Manuel Blequa Teixeiro
JOSÉ MANUEL BLECUA TEIXEIRO (1913-2003) es molt conegut pels antics alumnes de filologia de la Universitat de Barcelona, perquè al llarg de molts anys, el seu nom va ser puntal, en l'esmentada universitat, com a catedràtic de LITERATURA ESPAÑOLA.

No és estrany doncs que, en el moment de voler fer-li un homenatge, aquest es traduís en poesia. És per això que avui faig aquest article, per honorar-lo una vegada més, però també, per recuperar uns poemes, que grans poetes, li van escriure, i, que, potser, si no els donéssim a conèixer, dormirien, qui sap quan de temps,  en aquella publicació de l'any 1984, editada per  Edicions Universitat de Barcelona, sota el títol: POESIA EN HONOR DE J.M. BLECUA

Naturalment, i encara que em sap greu, no puc inclouré en aquest article tots els poemes que conformen el llibre, jo faré un amplia selecció, però, la resta de poemes, us recomano que els llegiu en aquest enllaç:  http://www.cervantesvirtual.com/obra/poesia-en-honor-de-jm-blecua/



 JORGE GUILLÉN

       NOVENTA

                 I

Tengo tan buena suerte que soy nonagenario.
No sé si algún poeta que hablase nuestro idioma
Subió por el Parnaso a tan dichosa loma.
El ritmo guía a veces por un mundo muy vacío.

                II

Sí, cumplí mis noventa
De modo natural.
La vida cotidiana
Va por su curso a un mar.
           
                III

Cesaron las alharacas.
Sin inquietud de monólogos,
Voy sereno al desenlace
Tan callando.
                          18 de enero de 1983



VICENTE ALEIXANDRE

EN MI FIN ESTÁ MI PRINCIPIO

La figura pequeña, allá lejos, no dice, no diría,
la verdad. Quizá de lejos un muchacho.
Ah, pero algo distinto.
Viene de allá su vida, su cuerpo
viene de allá, y desciende.
Antaño creció, subió, se irguió. Cuando seguro ascendía
y cuando gallardo llegó, se alzó en la cumbre.

Mas la cumbre, el cénit, un punto solo,
y pronto, según las luces bajan, según el sol
del horizonte largo baja,
baja también su cuerpo, en el escarpe.
Lo que baja es su vida, su sombra dulce
primero; su violentada sombra después,
y baja siempre.
Regresa
hacia
su punto de partida. Lo vemos poquito a poco pasar por
         donde anduvo cuando avanzaba,
llegar a donde vuelve, cuando regresa.
Ya casi un joven de nuevo. Vedle lejos.
Su figura semeja, más pequeña, a aquella antaño.
Vedle más lejos. Sí: un muchacho ahora.
Mañana un niño
muerto.


MARIÀ MANENT 

DARRERIES DE MAIG

El lligabosc lluïa la flor prima
per un camí perdut;
m'arribà quan cercava, pensívol, una rima
la flauta del cucut.

Com una onada trista m'acotxava,
primaveres antigues venien cap a mi:
amors, temences, rossinyols, flor blava
èreu com una boira que em cloïa el camí.



TOMAS GARCÈS 

VIATGE A TRES PAÏSOS

INTERLAKEN

Entre dos llacs, entre dos llacs, el prat.
A tocar de la mà, cristall o núvol,
l'esmolada blancor de la jungfrau.
I en la capsa de música del dia
les campanetes primes dels cavalls.

PAISSATGE GALLEC

Ran de la prada verda, oberta, sense fi,
pins i eucaliptos formen un perfumat coixí.
Vies de tren, de cap a cap, la tallen
i es perden, lluny. Al riu, els bedolls s'enmirallen.

En el silenci vert,
el batec s'endevina, la paraula no es perd.
Deixeu que l'hora fugi.
L'herba els riells adelerada amaga
i quan la llum del cap al tard s'apaga
la prada es tanca, delitós refugi.

LA FIRA D'AGRIGENTO

A la fira d'Agrigento 
no volies aturar-te.
¿On era el cotó de sucre
d'aquelles fires llunyanes?
Girava la rosa verda,
cavalls de cartró giraven.
A la fira d'Agrigento
no volies aturar-te.

Però jo hi era, i en torno
amb una pinta de plata.
Pentina't a poc a poc,
pentina't sense anyorança.

Dels cabells de neu i lluna
sortiran somnis encara.


RAFAEL ALBERTI

RETORNOS DEL COMETA HALLEY

Ya era yo lo que era
cuando apareció el cometa.
R. A.


Tú me arrastras, me llevas,
me suspende tu cauda rutilante.
Yo soy tu cola, tu incendiado núcleo.
Tú ya eras yo, cuando te apareciste,
como yo tú, llegados desde los más remotos infinitos.
Te descubrí una noche insomne de mi infancia,
y asido de tu inmensa cabellera
ascendimos del mar de mi bahía.
Luego nos fuimos, desapareciendo
en los ciegos espacios insondables,
de incandescentes niños,
muchachas y paisajes de altas temperaturas,
durante tantos siglos.
Pero ahora, de pronto, de nuevo nos anuncian,
estupefactos telescopios hablan
de nuestra aparición por una sola noche,
cometa peregrino de mi vida,
invisible errabundo

a través de los siglos y cifras estelares. 

                  

  LORENZO GOMIS

BIEN SUPO VER EL BOSCO
EL JARDÍN DE LAS DELICIAS

¿Has caído del cielo? Adán está sentado
con el perfil flamenco y el pelo alborotado.
Se pregunta, perplejo, quién lo habrá desnudado
y quién es el señor que está de pie a su lado.

Pálida brota Eva, casi Venus de hierba.
Es la típica novia. El pudor la preserva.
Su tímida mirada para el suelo reserva.
El índice, olvidado, en el sexo conserva.

Disfrazado de obispo, Nuestro Señor los casa.
«Este jardín os doy y será vuestra casa.
Que crezca con vosotros el fermento en la masa.»
Mientras dura el sermón, uno al otro repasa.

La propuesta es bien clara: vivir como pareja.
Ser león y leona, ser cordero y oveja;
formar dúo en el canto, diálogo en la queja,
engendrar sin dolor, ser conejo y coneja.

«Pálida Eva, dime; dime, pálida Eva,
de mi carne costilla, de Dios última prueba,
punto final del orbe, seno de vida nueva,
si harás lo que te diga cuando yo el dedo mueva.»

«Eres un ser antiguo, muy señor mío Adán.
En ti se mueve el mono con su mímico afán.
De las huellas de Dios nunca tus pies saldrán,
como animal perfecto tus hijos te tendrán.»   

«Otra cosa soy yo. De ti Dios me ha sacado.
Así, dirán un día, de ti me ha liberado.
Sólo entre sueños fue mi nido tu costado.
Podemos vivir juntos, pero hemos terminado.»

«Mira qué bien el Bosco lo ha pintado en su tabla,
delicias de presente, un futuro de fábula.
Es inútil que viertas en mi oído tu bla-bla.
Yo soy la fantasía, surrealismo al habla.»

«Cazador, pescador, gastrónomo gotoso,
llegarás renqueando con el bastón al foso
y allá te pararás, de pronto, tembloroso.
¿Quién te ha engañado, di? Me acusarás, hermoso.»

«La mujer que me diste me hizo comer la fruta,
dirás con vocación de viudo que se enluta.
No te hará caso Dios: juntitos por la ruta
del mundo nos pondrán a seguir la disputa.»

Dos Adán, asombrado -no tiene aún apellido-,
contempla la doncella que se ha desprendido
del orden natural, por Dios establecido.
De la serpiente, cerca, se adivina el silbido.

El poeta Jesús, palabra creadora,
se queda pensativo algo más de una hora.
«El lobo treinta y uno como el uno devora.
Mas haces la mujer y se vuelve señora.»

Mil lobos son iguales, nada importa al guarismo,
millones de hormiguitas van rectas al abismo.
Pon lava en el volcán y tendrás cataclismo.
Mas haz una mujer y ya nada es lo mismo.»

«Adán bajo control yo bien creo que estaba,
como papa y pastor el mundo gobernaba.
Ya sé que estaba solo, pero solo mandaba.
Eva funda la historia y el paraíso acaba.» 


ANGEL CRESPO

VARIACIONES SOBRE UN TEMA
DE FRANCISCO DE QUEVEDO

               TEMA:
Polvo serán, mas polvo enamorado


         VARIACIONES:

                  I
Polvo seré, mas polvo enamonado
que en alas del recuerdo se alza en vuelo
para seguir su vocación antigua
en la que por Amor se vio burlado:
pues ejerció contra él injusto celo,
y con su llama amable pero ambigua,
y con sus enemigas y ficciones,
nos solía mudar las ocasiones.

                  2
Podré, suelto, poder lo que querría
haber podido, pues caeré en tu pecho

como el polvo que al sol danza y se alegra;
que no he de ser ceniza en tumba fría,
pues te daré calor, cuando deshecho,
ilustrando de luz tu noche negra:
y no he de ahorrar, ya polvo, por quererte,
esfuerzo al viento, sustos a la muerte.


                  3
Pondré en torno a tu oculta calavera,
por nieve y rosas y oro al sol flotante,
velo inconsútil de variado oriente;
seré sutil simún desde que muera,
polvo que siente en halo palpitante,
giro en torno a tus pasos permanente,
o bien seré de polvo fina alfombra
con el perfil y el peso de tu sombra.

                  4
Caeré sobre tu afán y en tu reposo
cual cendal de celoso paroxismo,
ora a sabiendas, ora a la ventura:
que, siendo polvo oscuro o luminoso,
y cambiando, seré siempre yo mismo
según la circunstancia y tu figura;
y tan de ti he de ser como soñaba
cuando el polvo ante ti me dibujaba.

                 5
Cuando poses la mano —y, pensativa,
con la otra brindes a tu sien estrado—
en abandono entre ligero y grave,
yo caeré en tus recuerdos desde arriba
para cubrir las señas del pasado,
y haré que el descender sea tan suave
que olvides el deseo y la impaciencia
y vuelva todo a ser pura inocencia.

                 6
Y cuando tú, ya en polvo convertida,
seas bajo las flores nuevo Oriente,
y ecuador soterrado de otro cíelo;
cuando olvide lo oscuro su medida
y sea tu Estigia cristalina fuente
—¡tanto poder al polvo da el anhelo!-
yo bajaré a fundirme en nueva horma
y ambos seremos una sola forma.

                  7
Alados y exhalados, surgiremos,
y de mi polvo la querencia viva
al tuyo y mío, en vórtice fogoso,
por tierra, fuego y agua, con sus remos,
y por el aire, llevará; y arriba
—tanto que el sol se muestre ya celoso—
subirán nuestros fuegos de tal suerte
que al polvo nieguen, y a la misma muerte.



ENRIQUE BADOSA

CUANDO TRAS CADA PUERTA...

                                             A José Manuel Blecua

Cuando tras cada puerta se yergue un precipicio
—suele ser por la noche, si nos hallamos solos-,
sirvámonos el whisky que nos gusta,
con mucho hielo de ecuanimidad.
Acariciemos cautos el escote
de Amarilis, jocundo,
o bien de Florís, tímido, y acaso
habrá que perdonar o agradecer
unos sujetadores de negro transparente.
Con todo esto no será preciso
poner música clásica,
y que perdone Mozart, tan amado.
Sin embargo, pensemos con prudencia
los más serenos versos de los grandes maestros,
o los que deseamos escribir
con no menor afán de perfección
y de librarnos ya de los abismos. 



CARLOS BARRAL

QUEBRANTO DEL VIDRIO

Te conviene saber
que cada nuevo encuentro con el mundo insidioso,
cada nueva agresión de lo aparente
—aunque fuera diáfano y tranquilo—
y de las gentes aunque sosegadas,
es injuria penúltima y, a veces,
se hace injuria constante.
El que parece espejo transitable y es
piedra veloz y repentina espada
que las nubes empuñan y un rumor
de bandadas de pájaros inciertos,
—tal vez en las esquinas del aire reluciente
o el azul afilado hincándose en lo vivoes
injuria final que se contenta
por esta vez con menos y que vuelve
impensable clemencia al cielo airado.
La atmósfera enemiga
con escudo de arena transparente
o sangriento portillo acuchillado
no es excepción ni acaso, es advertencia
—perenne- de que es azul la muerte
que los dioses prefieren, leve olvido,
brevísimo,
del arte de vivir, al pie del muro
arruinado y escrito
que cerca la ciudad atormentada.



J. M. CABALLERO BONALD

FRONTERA

¿Sientes gemir la mano
                                       en la baranda,
sientes también la mano aunque no gima
aferrada a los hierros
ferroviarios, tanteando las puertas
engrasadas de hollín y cardenillo?
¿No ves de súbito la sombra
surcando los andenes, la estás viendo
reptar bajo la marquesina
donde un anónimo viajero
se despide de nadie,
                                 donde
tú mismo esperas
la llegada de un tren que ya se ha ido?



JOSÉ AGUSTÍN GOYTISOLO

DIME OH ENCUBRIDORA

                                        A. José Manuel Blecua

Pesadumbre que llegas otra vez
y ya te fuiste
                   dime
oh encubridora
                         si todas las imágenes
de lo que fue mi vida
y que en las turbias noches tú me muestras
temblando como llama de candil
multiplicada en un espejo roto
y que de pronto escapan como lagartijas
trepando por los muros del jardín
de una casa sin amo
                                dime ya
¿podré leer alguna vez
el libro de la vida? ¿estaré allí
apuntado con mi nombre? ¿mi pasado
es el mío o será todo esto un gran error
un cambio en los papeles
y alguien me puso en el lugar de otro hombre
de un desgraciado al que odio y no conozco?


                                                                         1983



JOSÉ CORREDOR-MATHEOS

BORRA TODA HUELLA

                                    I
Sentir la muerte lejos,
sentir la vida lejos:
gozar sólo del viento,
de toda la fragancia
de tus pasos.
Si no quieres morir,
no te importe vivir.
Haz como si creyeras
en la vida,
mas no cuentes a nadie
tu secreto.
                                               7-III-1983


                                     II

¿Hay inmortalidad
que pueda compararse
a este saberte polvo?
¿Por qué quedar prendido
entre las cosas,
por qué quedar perdido
entre cenizas?
El sol, algunas veces,
dice claro
dónde está tu verdad,
y hay días de lluvia
que iluminan
tus estancias vacías.
Ser mortal es gozar
las cosas que no son.
Piensa en que ya no estás,
y borra toda huella
de tus pasos.
                                             30-I11-1983

                                      III

Inscribes porque ignoras,
porque aún tienes miedo.
Las palabras se olvidan,
los cristales se quiebran,
tus sentimientos mienten.
Todavía no escribes porque sí.
No has conseguido aún
que algunos versos
resulten necesarios
a los dioses.
Todavía tu voz
es sólo tuya:
no es de nadie.
                                           30-III-1983 


JOAQUÍN MARCO

DE TAN CORTÉS SONRISA
        (HOMENAJE)
                             
                                       A J. M. Blecua 



Desde este torrente revuelto de palabras
que van desde Berceo hasta Vallejo,
en Keats, Eluard o Goethe (sólo aparentemente sereno)
intentamos descubrir en vano
las que son claridad, clave, aroma
de nuestra propia vida. Son los versos de luz,
los oscuros pasajeros de inmisericordes penas,
los del aire que gime, los que nombran los pájaros,
los peces, los que cantan amor, goce,
muerte sin fin.

Los poetas se esconden en manuscritos,
en amarillas páginas impresas, gastadas por el tiempo,
como si un otoño gozara en dejarlas caer
y ya en la tierra, podridas en el humus,
quedaran para siempre en el olvido.

En vano trataban de fijarlas, de establecer su música,
descifrar los ritmos y cambiar su esencia.
Es un trabajo arduo de erudición y crítica
que en vano esconde aquel desasosiego
que aceptas y comprendes, quevedesco y altivo,
tradicional, moderno, amigo de Guillén,
cautivador de un Lope deshauciado,
institucionalista por más señas.
Viven en tu memoria no sólo los recuerdos
de otras ciudades, sino los versos ya definitivos.


ELOY SÁNCHEZ ROSILLO

LA VENTANA

En las tardes de marzo, cuando nada
queda ya en mi ciudad que recuerde el invierno
y una dulce pereza invade el ánimo
dispuesto a la indolencia,
es hermoso mirar por la ventana
mientras se oye una música,
ver las horas pasar, ver cómo el tiempo
fluye y va declinando poco a poco
la luz crepuscular.
                              Ningún cuidado
nos turba el corazón y nos ocupan
pensamientos amables, acaso vagamente
melancólicos.
                       Llegan
las sombras a las calles y a la estancia
en la que, en paz, a solas, nos sentimos
tal vez casi dichosos.
                                 En el cielo
se apaga el sol, y luego, muy despacio,

la noche va encendiendo las estrellas.


FRANCESC PARCERISAS

RETAULE A «THE CLOISTERS»

Per a vosaltres el món era un passatge forçat,
camí de salvació o d'infinita condemna
-com el gos d'aquest retaule que ha de córrer
travessant tot el mercat, un tall de carn a la boca.
Nosaltres, però, no esperem res. No tenim
dimonis ni sers alats que vetllin vora el coixí
per disputar-nos les ànimes en una llarga contesa.
El nostre apocalipsi és allò que ens és donat:
gratacels, llums, insomnis, ponts de ferro.
Com us envegem la pau d'aquesta pintura bella
on fespiga i la rosella s'enamoren. El vostre temps
s'ha detingut en aquesta cicatriu de la memòria.
Viviu com viu el que és etern i el que és inútil.
I jo us envejo la vida i em pregunto si algun dia
seré també com el drac, l'unicorn o el porc senglar:
un fantasma del temps que guaita des d'un retaule

els rostres dels visitants que la mort li envia.



PERE GIMFERRER

FRAGMENT S D'UN POEMA
      ESCRIT L'ANY 1970

                                         A José Manuel Blecua

Els escurçons que mouen només un dit de foc
i la boira que tant ha brusk la tempesta,
les despulles del cel, la finestra esbotzada,
l'espai que no conté ni una estella de llum,
la boscúria dels astres.
Atuïda de fustes i d'escuts, la tardor
és un puny ple de boscos.
La foscor a les garrigues i l'arbreda que es mou.
Se sent caure la nit — com quan t'atures
i el teu passat et pren sota la llàntia
com el foc a la llana o l'estopa dels àcids — la renglera
del passadís, l'estança ja corcada d'escates,
el pànic amb ulleres fosques de jardiner,
faldilles grogues amb volants i cabells rossos sota una
          llum de magnesi.
(I si el nostre passat ens fes por, és el nostre passat
        l'enemic.)