Tu –em dius– ets un esperit religiós i vius anguniejat per la teva personal pervivència. Jo només crec en la meva desaparició total, absoluta, definitiva. Tu aspires a ser un mastodont, jo no arribaré a ser una formiga. Qui és el més insensat? Digue'm alguna cosa. Escriu-me quatre ratlles! Encara que només sigui una postal!
--------------------------------------
Retrato de Rainer Maria Rilke
hecho por Paula Becker.
(Rainer Maria Rilke)
¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.
Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!
Convidat d'avui: JAUME DE BARGAS, ens parla de "EL BOSC"
Poemes:
Joan Maragall
Cançó: lectura de la lletra de la cançó: Los árboles, lletra: Francisco Naranjo.
Poemes:
Walt Whitman
Jordi Cornudella
Ponç Pons
Música: TEMA DE LARA - José Guardiola
Continuació de lectura, fragmentada, del llibre de Maria Martí Baiget: L'Onze de setembre al Castell de Calafell 1987-21013, avui any 1989, glosador: Tilbert Dídac Stegman: Música: La Muralla de Berlín, del mestre Vicenç Sabater i lletra de Joan Serra - Canta: SALOMÉ.
El mestre Vicens Sabater, va composar, música i lletra, una cançó que tothom ha sentit alguna vegada: LA MONYOS: https://www.youtube.com/watch?v=5xJ9wzn9SHk
Contingut:
Música: LAS HOJAS VERDES - Duo Dinámico
Poemes: ÁLEX CHICO JOAN PERUCHO ALFONSINA STORNI GUSTAVO ADOLFO BECQUER
Musica: UN MECHÓN DE TU CABELLO - ADAMO
Lectura fragmentada del llibre: MEMORIAS, de CARLOS BARRAL
Poemes: CARLOS BARRAL
Música: LOS NIÑOS DEL PIREO - José Guardiola
---------------------------------------------
Complement:
CANCIONCILLAS IDEALES NOSTALJIA GRANDE Juan Ramón Jiménez Hojita verde con sol, tú sintetizas mi afán; afán de gozarlo todo, de hacerme en todo inmortal.
Continuacióde lectura fragmentada del llibre de Maria Martí Baiget: L'Onze de Setembre al Castell de Calafell 1987-2013, Avui: any 1988, glosador: Josep-Lluís Carod Rovira.
29.04.15. BRASIL (2a part). OBRIGADO SENHOR NIEMEYER. (10)
Amics,
A qualsevol poblet o ciutat, sigui molt petita o sigui molt gran, hi ha un carrer, una avinguda, una plaça o algun monument amb el nom de Tiradentes. Aquest senyor és considerat un heroi del Brasil perquè al seu temps, fa uns 300 anys, es va revelar contra els portuguesos per endur-se l'or de Minas Gerais a Portugal, i engrandir aquell país, i per cobrar uns impostos altíssims a la població brasileira. Amb moltes lluites va ajudar a aconseguir d'independència per al seu país tot i que això li va costar una mort pública. Aquests senyor, però, no es deia Tiradentes, si no, Joaquim José da Silva Xavier. El sobrenom li van posar PERQUÈ ERA DENTISTA !!!
Bé, tot aquest rotllo és per dir-vos que, camí de Brasília, vaig visitar dos poblets molt colonials. Un es diu Ouro Preto. L'altre, Tiradentes ! Fins i tot un poblet porta el seu nom ! Tots dos amb moltes esglésies i molts carrers amb pendents. Es van crear amb la febre de l'or i els esclaus. A aquest senyor el van matar un 21 d'abril, i, aquesta data, com nosaltres l'11 de setembre, la utilitzen molt per a celebrar i inaugurar coses. Coincideixo aquest dia a Brasília, la capital, on es cel.lebra el 55 aniversari del neixement de la ciutat. Abans però, des de Belo Horizonte faig una escapadeta fins a Brumadinho per a visitar un fantàstic museu l'aire lliure que es diu Inhotim. A finals dels anys 50, el president de torn, un tal Juscelino Kubitschek, JK para los amigos, va decidir que la capital de Brasil havia d'estar al centre del país i, va convidar l'urbanista Lucio Costa i l'arquitecte Oscar Niemeyer (como no !) per a que dissenyensin la ciutat del futur i dur tots els ministeris i demès edificis del gobern, i així crear una civilització pròspera a tota la zona.
Quan jo vaig estar per aqui l'any 86, Brasília tenia aires d'un futur molt modern però era una ciutat freda i mig deshabitada. En canvi ara, la població ha crescut fins als dos milions de persones (amb les rodalies) i es respira vida per tot arreu. És una ciutat molt estudiada per als cotxes, la qual cosa fa que qualsevol desplaçament sigui enorme. Això, no presenta cap problema perquè hi ha transport ràpid i pots arribar arreu. Espais verds per qualsevol lloc que també podrien, si fos necessari, utilitzar-se. La gran majoria d'edificis que destaquen son del Niemeyer, es clar. Entre ell i el Lucio Costa han fet d'aquesta ciutat un monument amb vertaderes obres d'art a l'aire lliure: la Praça dos Très Poderes, el Museu Nacional, l'espectacular Catedral Nossa Senhora Aparecida, el Congresso Nacional, el Palacio Itamaraty..., bé, es que no pararies. Hi ha dues construccions però, que no són d'aquest senyor: la terminal d'autobusos, espectacular i que ja voldrien molts aeroports, i un pont, el Ponte JK, que només té 13 anys i és un exemple de l'esperit atrevit i de modernitat de la ciutat i que ha estat escollit no fa massa com el pont més maco del mon.
De nou a la costa, a Salvador de Bahia, tot és tant autèntic que fins i tot fa una mica de por. Bé, por.... respecte.... Al barri antic sembla com si estiguèssim al Brasil de fa cent anys. Carrers amunt i avall per variar, terres adoquinats sense cap equilibri, cases colonials de colors, bruts, però de colors, bars i botiguetes com les del Raval de fa trenta anys, famílies i no famílies asseguts a fora... és l'ànima negra del país. No hi ha cap altre lloc on els descendents dels esclaus africans, hagin conservat tant bé els seus arrels, la cuina, la música, la religió, els balls, les arts marcials... (faig un curs extra-ràpid d'una hora, de "capoeira" )... aquest barri és un regal pels sentits i pels "esperits", què et poden comunicar amb el més enllà.
És dissabte a la tarda. En una plaça es reuneixen 18 músics, cadascun amb el seu instrument. Tots entre 50 i 80 anys. Comencen a tocar sambes i no paren fins quatre hores més tard. La gent, de mica en mica, van omplint l'espai. Es fa fosc. Les cançons, la majoria conegudes pels "espectadors" que van caldejant l'ambient. La samba és màgia i transforma tot el recinte. El públic, quasi-negre, negre, o negre-negre. I els quatre turistes blancs que vivim bocabadats, sense cap mena de budú, aquesta experiència que no té preu. Potser som unes tres-centes persones. Les cerveses i les caipirinyes ajuden però, arriba un moment en que la fusió és total. Tothom canta les lletres de les cançons, tothom balla cadascú com vol. Fins i tot els sense-sostre que recullen les llaunes del terra, deixen de banda els seus sacs i es posen a moure el cos. Per primer cop he sentit la samba amb el sentiment. La samba sempre és agradable d'escoltar però, aquest cop, l'he sentida des de dins, des de les arrels. Aquest cop he viscut la samba !
Bé, crec que en aquest correu, he deixat prou clar, la meva devoció vers l'Oscar Niemeyer. Segurament a molta gent li deu semblar frívol o atrevit però, ningú podrà negar que la gran majoria de projectes que ha deixat, són pur art. El pobre s'ha mort ara fa poc, bé, fa quatre o cinc anys, i tot i tenint l'edat de 104 anys, encara feia de les seves amb uns projectes futuristes. S'ha de tenir en compte que tot això que ha deixat a la ciutat de Brasília, ho va dissenyar fa més de 50 anys !
Us donc la meva paraula que en el que resta del meu viatge no tornaré a esmentar res d'aquest bon home, però ara, deixeu-me donar-li les gràcies per tot allò tan meravellós que a contribuit a que, a la ciutat de Brasília, tot i sent una ciutat nova, la Unesco li hagi concedit el premi de Patrimoni de l'Humanitat.
És veritat el que dius,estàs vivint unes experiències impagables, i ara mateix vindria a recórrer el Brasil amb tu. Qui sap! pot ser algun dia hi podré tornar, i tot el que m'expliques m'anirà molt bé. Ara t'agraeixo molt totes les vivències que ens transmets, i que, d'alguna manera, ens fan viatjar a nosaltres també.