traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

divendres, 21 d’agost de 2015

Article 275) LES CARTES DEL JOAN - XVII - EQUADOR; A LA MEITAT DEL MÓN.

Equador
19.08.15.   EQUADOR.  A LA MEITAT DEL MÓN.  (17)

Benvolguts,


Fa només tres anyets que vaig visitar aquest país durant quasi bé un mes.  Com que encara tinc el record prou fresquet, no vull entretindre'm massa, i passo de repetir tota la costa, com Guayaquil, Salinas, Puerto López o Montañita i tampoc repetiré les Ílles Galápagos; per tal d'arribar al Perú com més aviat millor.

Entro per Otavalo per no perdre'm el mercat d'indígenes que fan els dissabtes, i, de passada, cosa que no vaig fer l'altra vegada, visito unes cascades, de les moltes que hi ha als afores de la ciutat.  Prou bé!, un parc d'ensinistrament d'aus, com ara, el cóndor, i també, un cementiri d'indígenes. És molt curiós veure com, tots els dilluns i tots els dijous, les famílies dels difuns, s'acosten a les tombes per compartir els àpats del dia.  És com si anessin d'excursió.  "Paren taula" damunt del lloc on és enterrat el parent, i, abans de marxar, li deixen el plat que més li agradava, perquè vegi que els seus familiars no l'obliden. I això  ho faran sempre; encara que faci 50 anys què ja no hi són!   Deixo enrrere la ciutat de "La Mitad del Mundo" què, com el seu nom indica, és just, a l'equador de la terra.     
Cementiri indígena
Mercat indígena d'Otavalo

De la capital, Quito, poca cosa a destacar.  Moltes esglèsies i molts edificis gobernamentals. Passo de pujar al volcà com vaig fer l'altra vegada. i em dedico més a la vida de carrer.

Baños sembla gafe per a mi.  Recordeu que l'altra vegada em vaig trovar amb l'evacuació de la ciutat per l'erupció del volcà?  Doncs, aquesta vegada, he hagut de quedar-me un dia més del previst, perquè hi hagut una vaga general a tot el país, i les carreteres estaven bloquejades pels "piquets". No repeteixo les cataratas de "El Pailón del Diablo" ni "El Manto de la Novia", però si que torno, a la nit, a veure els "focs" que desprèn el Tungurahua.  
Tungurahua

No m'entretinc tampoc massa a Cuenca, encara que l'he trobada més maca que fa tres anys, i vaig directe cap el Perú, que el tinc més oblidat, perquè ja fa molts anys què el vaig visitar. Hi arribo amb moltes ganes, doncs tinc un molt bon record de les meravelles que, de ben segur,  hi tornaré a trobar.

Engego doncs, la darrera etapa d'aquest gran viatge que, com deia el meu amic Josep Ferrari: "Això és un viatge! la resta..., són excursions!"
Fins aviat,

Joan

Resposta:
Veritablement fantàstic, aquest viatge, ens omples d'enveja (sana), de coneixements..., total, que ens cau la baba...
A veure aquesta darrera etapa; estem a l'expectativa!
Una abraçada,
Maica
-----------------------------------------------------------------------------

De la pàgina:   http://www.poemaspoetas.com/rosa-amelia-alvarado-roca/la-vida-va-y-viene
agafem un poema de ROSA AMELIA ALVARADO, poeta nascuda a Guayaquil, el 1944. Fundadora i directora de la revista femenina HOGAR, directora de programes culturals a la T.V. equatoriana, entre moltes altres activitats.

LA VIDA VA Y VIENE

(Poema publicado el 27 de Julio de 2004)

               
La  vida  es  como  un  guinguilingongo
sube  y  baja
                    baja  y  sube
a  veces  se  gana
                    a  veces  se  pierde
en  mi  vida  de  todo  he hecho
y  a  lo mejor  he  hecho  muy  poco                    
sube  y baja
                    baja  y  sube
marea poderosa
                              poderosa  resaca
nada  se  detiene, 
es  una  barca  que  no  llega  a  puerto
  si  te  bajas,  ya  es muy tarde
                                        para  volver  a subir
mejor  es  seguir  con  las  velas  al  viento
peinando  las  barbas  enmarañadas  de
                                                  las  tormentas.
Trepada  en  lo  alto  de  un  nido  de  pájaro
me  puse  a  mirar  mi vida
como  colgada  de  un  balcón  imaginario
igual que  un  actor  ausente  de  una  extraña  
                                                  tragicomedia.

No  me  arrepiento  de  lo  vivido
lo bailado  nadie  me  lo quita
lo  que  hice,  sin  duda  lo volvería  a  hacer
ya  nada  quiero  de  la vida
me    ha  dado  mas 
                    de  lo que  he  devuelto
y  las  cosas  que  quedaron  por  hacer
quizás,  quien  sabe
una  nueva    vida  habrá  como  tiempo  
                                                      suplementario
para  otra  estación  de  siembra
                                        y  otra  de  cosecha.

La  vida  es  como  un  ginguilingongo
sube  y baja
                    baja  y  sube
a  veces  se  gana
                              a  veces  se  pierde.

(Poema proporcionado por su autora)

dijous, 20 d’agost de 2015

Article 274) Nit poètica i musical amb MARIONA SAGARRA, al Masnou-Ocata

En l'article anterior (273), parlàvem de poder captar Mariona Sagarra, en el seu àmbit artístic, i no hem hagut d'esperar gaire, tres dies després, actuava a la guingueta El Bambú, a la platja de Masnou-Ocata, al Maresme, en les nits poètiques i musicals que organitza l'Anna Rosell.

Sense pensar-m'ho dues vegades, vaig enfilar cap El Masnou, màquina fotogràfica a la mà, i disposada a no perdre'm detall de la vetllada.

I, aquí teniu el reportatge gràfic de la nit.


En primer lloc va sortir com a telonero, el poeta Salvador Riera, el qual va llegir diversos poemes del seu llibre "L'essencia del nus", que ell interpreta amb força i sinceritat, però va ser l'últim poema: "Si em veus" el que ens va deixar del tot emocionats, és, realment, un gran poema, i no m'hi puc estar de reproduir-lo:


SI EM VEUS

Poema de Salvador Riera

(Aquest poema ha aparegut en alguna pàgina web amb el títol "Tinc Alzheimer", com ens explica Salvador Riera en els comentaris d'aquest article. Adeqüem doncs, el poema a la seva versió definitiva, la que figura en el llibre "Autisme, trenquem el silenci amb la poesia", afegint també els dos versos que hi mancaven)

Si em veus i te n'adones que no hi veig,
Mira'm
Si em veus i te n'adones que no hi sento,
Parla'm
Si em veus i te n'adones que quequejo,
Escolta'm
Si em veus i t'adones que no parlo,
juga'm
Si em veus i te n'adones que no et puc tocar,
Toca'm
Si em veus i te n'adones que em costa moure'm
Mou-me
Si em veus i te n'adones que he caigut,
Aixeca'm
Si em veus i te n'adones que tremolo,
Abraça'm
Si em veus i te n'adones que ploro,
Deixa'm plorar
Però no deixis mai de mirar-me, de parlar-me, d'escoltar-me, de jugar-me, de tocar-me, de moure'm, d'aixecar-me, d'abraçar-me.
I per damunt de tot,
no deixis mai d'estimar-me.

La vetllada la obrirà Salvador Riera






"Si em veus" és un poema impactant


Tot lo ample de la nit va ser brodat, amb mestratge, per MARIONA SAGARRA, que ens va fer un tour  per la seva producció musical, en la qual, la poesia, te un important paper.

Anna Rosell i Mariona Sagarra
(la organitzadora i la cantant)



Vàrem poder fruir de moltes de les peces que es contenen
en els seus CD'S
     

   

Amb el seu "stomp box", Mariona
 aconsegueix uns efectes impresionants


 

 
 
 
 


 

Tot i que Mariona Sagarra es va entregar al seu públic, ens va passar el temps volant, ens hauriem estat hores i hores escoltant-la.

La última part de la vetllada, va ser a càrrec de la organitzadora; ANNA ROSELL, que, incansable, tots els dilluns d'estiu presenta poesia i música,  en un ambient acollidor i agradable, en aquest lloc de la costa del Maresme, on podem prendre un deliciós sopar, amablement atesos pel personal de El Bambú.






           Bona nit, amigues, ha estat una vetllada, esplèndida!                




dimarts, 18 d’agost de 2015

Article 273) Perfil alfabètic de MARIONA SAGARRA


He quedat amb la Mariona Sagarra, ben d'hora, ben d'hora; és un divendres d'agost, i som a Barcelona.

La veig entrar a la terrassa del Palau de la Música, agafada a la bicicleta amb una sola ma, mentre amb l'altra em saluda.







Una vegada aparcada la bici, comencem a esmorzar, i a parlar.


Fa un parell de mesos que estem buscant un moment per fer aquesta entrevista, però, amb la Mariona és difícil; sempre està amunt i avall!, ja sigui en bicicleta o amb cotxe, i és que constantment te actuacions en els llocs més diferents.

Finalment avui hem trobat aquest espai de temps apropiat, quan encara no ha caigut la calor de l'agost damunt la ciutat, i els barcelonins, gairebé s'estan despertant, i pels carrers només es veu la gent que "pringa" a l'agost (perquè algú ha de pringar, no ens enganyem), i els turistes més matiners, que no deixen lloc sense fotografiar.

Afortunadament, la terrassa del Palau de la Música, també obre de bon matí,  i ens anirà de perles per fer, la tan ajornada, entrevista.

SONOS, Maram Trio, gravació de gener 2014


Coneixem Mariona Sagarra a través de la música, però, avui, volem conèixer-la també des de la vessant humana, i, per aconseguir un cert perfil, he pensat en una entrevista alfabètica, és a dir, jo li presento una sèrie de paraules escollides a l'atzar, però organitzades en ordre alfabètic, i Mariona Sagarra, em diu alló que cada paraula li va suggerint.

AMOR - És un benestar..., i... encara millor que ser estimat, és, estimar.

BIBLIOTECA - Coneixements en un lloc de silenci i recolliment, un recolliment com el que podriem trobar en una església.

CASA - Niu, espai personal, temple d'emocions, i, a l'hora, també, lloc de coses pràctiques.

DINERS - Necessaris, per a poder sustentar-te; et donen llibertat.

ESPERANÇA - Sense esperança no es pot viure. Jo en tinc molta. Si es perd l'esperança, ja es perd tot.

FELICITAT - És al que aspirem tots!, però dura poc, i s'ha d'anar provocant.

GUANTS - Protecció del fred..., i estilitzen!, però jo soc de gesticular, i no en porto quasi mai. Em fan pensar en la mare...

HARMONIA - Universal. En l'harmonia es troba el benestar en complicitat. En música seria la simultaneïtat de sons, Aconseguir l'harmonia és molt semblant a aconseguir la felicitat.

IL·LUSIÓ - Primordial per mi; és el meu motor per a crear, ensenyar, compartir aquella harmonia de la que parlàvem abans, suscitar il·lusió en els altres.
Però entre la il·lusió, la música, i las situacions reals, també poden haver-hi grans contradiccions, ara penso en una pel·lícula que vaig veure ahir nit, bé... era duríssima, tant, que no la vaig voler acabar, està basada en una obra de la Nobel de literatura 2004, l'austríaca Elfriede Jelinek, en la qual porta las contradiccions al màxim dramatisme, la novel·la no la he llegit, però diuen que encara és més dura que la pel·lícula. No em demanaves suggeriment de lectures?, aquesta pot ser una: "La pianista", però s'ha d'advertir que és un tema molt violent, tant que, repeteixo, no vaig voler acabar de veure-la...   

JOVENTUT - Energia, ignorància de la vida, bellesa... moltes coses juntes engloba la joventut...

KILOS - Fatal!; sovint són un "regal" de l'edat.

LLIBRE - Coneixement. També són útils per inhibir-te de l'entorn, et veus immers en una història aliena que et desconnecta del teu mon proper, I, aquí tens un altre suggeriment de lectura; "EL LIBRO DE MI DESTINO" de l'autora iraniana Parinoush Saniee; també és dur, i va estar prohibidíssim al seu país, però és molt potent i està tan ben escrit que t'atrapa; només et diré que jo m'he llegit les seves, ben be, 500 pàgines, en 5 díes.

MARE - Tot...tot!; amor, saviesa, protecció... tot!!!

NENS -  Vida!, alegria... creativitat... sorpresa..., és un mon que conec molt bé; nosaltres som 10 germans!

OPULÈNCIA - No m'interessa gaire, no me la faig meva per res...

PIANO - És un company al que voldria conèixer molt més, perquè em dona moltes alegries.

QUINIELA - Sort; però no en faig de quinieles. A vegades conpro algun numeret...

RITME - Motor essencial de la vida.

SITUACIÓ - Posicionament, estat anímic, ubicar-se...

TIMBAL - Percusió. So molt ancestral, impactant; ¡pum! Amb uns greus molt profunds...

ULLS - Instrument sagrat, raigs X, escrutinador, detector de visions i de situacions. Curiosament, hi ha gent que sap mirar, i gent que no en sap de mirar.

VERS - Destil·lació d'un pensament, essència d'un sentiment. Això em recorda que tinc previst de fer un cd amb versos, poesies, de la gran poetesa Montserrat Abelló. 

XILOFON - Instrument de percusió amb molts harmònics, molt brillant...

El matí avança, i abans de que caigui la calor sobre el món, la Mariona vol marxar.



Abans, però, una fotografia amb la senyora modernista que toca la mandolina:

Amb molta cura de no trepitjar-li la bata de cua.

D'aquesta figura no he trobat cap referència a internet,
potser per això l'ha triat la Mariona, en canvi ha refusat
fer-se les habituals fotos tòpiques del Palau.

Quan marxa, els carrers encara són buits.

Adéu, Mariona...!!!

Hem conegut la Mariona Sagarra de bon matí, i ha estat ben desperta, afable i amistosa, com sempre. Ara, ens agradaria conèixer-la de nit, en la seva salsa, és a dir, actuant; ho aconseguirem?

Jo crec, que, si consultem la seva agenda, no serà gaire difícil, l'agenda la trobarem en aquest enllaç:
http://marionasagarra.com/

I, si podem anar-hi, farem el reportatge de nit. Potser també us trobarem allí a vosaltres, amables lectors del blog?

dissabte, 15 d’agost de 2015

Article 272) LES CARTES DEL JOAN - XVI - COLOMBIA. MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR

Santa Marta (Colombia) 
05.08.15.   COLÒMBIA.  MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR.   (16)

Benvolguts,

Quin canvi, quan entres a Colòmbia des de Veneçuela!  Sents un alleugeriment intern que et diu... aquí tenen llet!  aquí tenen paper higiènic! aquí tenen recanvis!  Tot i què saps que no és cert... 

Tot i que sembli que aquí no hi ha delinqüència, no pots baixar la guàrdia, i encara menys a la nit.  De dia però, tot és "normal". La gent comenta què el President Uribe va fer una bona neteja omplint els carrers de policies controlant què no hi hagués problemes, i fent grans millores socials. Ara, des de fa un temps, des de que hi ha el Santos, no ha empitjorat, però...la cosa està estancada.

La primera ciutat que trepitjo quan arribo a un país, procuro que sigui una gran ciutat. La prefereixo més aviat petita, per acoblar-me millor als costums i al canvi de moneda.  Així doncs, en arribar a Colòmbia, m'instal·lo a Santa Marta,  què és molt coquetona i té molt a prop el Parc Nacional Tayrona, on hi ha unes platges molt caribenyes. 

Em vaig allotjar a "El Espectador"
Més cap enllà, Cartagena de Indias.  Té fama de ser la ciutat més maca de tot Colòmbia.  Jo diferencio tres "ciutats" dins de Cartagena:  la zona nova, molt moderna, plena de gratacels i tot molt ianqui;  la zona anterior a la moderna i fins fa dos o tres-cents anys enrrere, carrers estrets, no gaire nets i sense cap encant;  i la zona de la part històrica que és molt gran i està molt ben conservada. Et pots transportar a l'època dels conquistadors.  Qualsevol dels molts carrers, semblen expressament preparats per a una postaleta. És molt maco. Vaig estar allotjat a un lloc que es diu "El Espectador", decorat, el vestíbul, amb un bust d'un menda. Pregunto el perquè del nom i la història és que, aquesta casona, no fa pas massa anys, era la impremta d'un diari que duia aquest nom.  El director, un tal: Cano, el del bust al vestíbul, va publicar unes quantes veritats sobre el rei de la droga, el Pablo Escobar, i aquest, "lo baleó" !  O sigui..... que se'l va carregar !  Des de llavors van tancar la impremta i la van reformar com hotelet.

El senyor Escobar, que va neixer, viure i morir, a la zona de Medellín, estava instal·lat al barri d'Envigado, i els seus veïns l'apreciaven  molt perquè els hi construïa escoles, llocs esportius, asfaltava carrers, ajudava a pagar el lloguer a les famílies que no podien...... però..... tot això tenia un preu,  és clar!  Tot el barri es va convertir amb còmplice seu,  i molts, també en sicaris, per cert, molt ben pagats:  per cada policia assassinat, 1.000 dòlars !  Estem parlant de fa uns 30 anys!  Va fer tants diners amb la droga, que fins i tot es va atrevir a presentar-se com a candidat a l'alcaldia de Medellín i va oferir a liquidar tot el deute extern, que, en aquell temps, pujava uns 25.000 milions de dòlars !!!  Per descomptat que la policia, al barri, no hi entrava. Bé, de fet, encara ara, és com si aquest lloc no existís !

La ciutat de Medellín queda en una vall, i, quan estàs arribant, ho fas per les muntanyetes que l'envolten. El recorregut et recorda aquells reportatges que fan de tant en tant, tocant el tema de la droga, i, aquesta ciutat, ja sabeu que constitueix La Meca. Et vas acostant per les muntanyes a la part habitada, i t'imagines els motoristes en marxa, apropant-se a tu i disparant-te,  per  robar-te la bossa.  

Hi ha ciutats, en que les casetes son de colors,  en altres, totes són blanques, i aquí, són, totes, de color totxo.  La majoria de les construccions estan acabades a totxo pelat.  També les noves, de fa poc; tota la ciutat és d'aquest color. La veritat és què en general et trobes prou segur allà on vagis, de dia!  A la nit t'has de limitar als llocs en els que hi ha més moviment. 

Imponent escultura de Fernando Botero
Al casc antic hi ha una plaça dedicada a l'artista  Fernando Botero,  que va neixer aquí, a Medellín.  A Barcelona tenim aquella escultura seva, d'un gat gegant, a la Rambla del Raval. 

Medellín, és l'única ciutat, de tot el país,  que disposa de servei de metro, i també, com a La Paz, tenen unes línies que funcionen en sistema telefèric, amb unes cistelletes què remunten els desnivells, i et porten fins la part més alta, que, com sempre, en aquests paisos, és on viu la gent més pobre. 

 
L'alegria dels sòcols de Guatapé
Molt a prop, a uns 60 km hi ha un poblet que es diu Guatapé, i és molt maco, perquè,  en el seu dia, es va acordar que totes les cases pintarien uns sòcols a les seves façanes per evitar la brutícia quan plovia. Va quedar tant maco, que, poc més tard, van aprovar que totes les cases fossin decorades amb un estil semblant.  Ara ha quedat un poblet espectacular. És molt maco. 

Tot i que ara, aquí, som a l'hivern, als països a prop de l'equador sempre fa calor, però, Bogotá, la capital de Colombia, està a més de 2.600 metres sobre el nivell del mar, i en aquests moments estem a 10° de temperatura!  Al Perú han sofert una onada de fred, i han arribat a 20° sota zero!

Señor Caído de Monserrate
Bogotá és immens. Té, tants habitants com  tota Catalunya!  El casc històric es conserva molt bé amb els seus carrers empedrats, i moltes cases amb patis interiors. El més important que tenen és el Santuario del Señor de Monserrate.  Quan van arribar els conquistadors, portaven una imatge de la verge de Montserrat i la van oferir al clero d'aquí,  però ells volien crear un sant que representés la seva ciutat, i no els hi semblava bé, ni que fos una verge, ni que fos negra. Van encarregar a un escultor què fes una imatge del Crist caigut de la creu, i el van convertir en el Señor de Monserrate, afegint-hi una e al final de Montserrat, per tal de masculinitzar la cosa.  

A uns 50 quilòmetres, hi ha, el que ells consideren la meravella del país:  La Catedral de Sal. Fa
Catedral de la Sal
molts i molts anys, molt abans de que els espanyols vinguessin per aquí a endur-se l'or d'aquesta gent, el bé més preuat era la sal.  Al poblet, que es diu Zipaquirá, els natius muiscas varen descobrir unes grans salines què treballaren per  treure aquest mineral. En aquell temps, els treballadors cobraven per la seva feina, un grapat de sal cada dia.  L'utilitzaven per fer trueque per a tot allò que necessitaven.  L'or i les pedres precioses no tenien cap valor per a ells. El més valuós era la sal.  Així doncs, ells cobraven un grapat de "sal a diario", què amb el temps s'ha arribat a dir  "salario", paraula molt preuada avui en dia.  Les mines de sal són hípergrans i la catedral és espectacular.  Arribes fins a 180 metres de profunditat.  Hi ha un munt de passadissos i moltes creus i imatges fetes de sal.  Bé, de fet,  tot és de sal.  Tenen raó, és una meravella.

El Café de Colombia té fama mundial i, com que encara no he pres un bon cafè des de que he arribat al país, em dirigeixo a la zona cafetal més important, i m'instal·lo a la ciutat d'Armènia.  M'apunto a un tour, en el que t'ensenyen tot el procés i acabes prenen-te un cafè... que tampoc és res de l'altre món.  Després participo en un tast, i, a més de ser molt interessant, per fí! un bon barista, em prepara el millor cafè que he pres fins ara a Colòmbia.  Des d'Armènia m'escapo fins a Salento i el Valle de Cocora, que et sembla transportar a les valls de Suïssa.

Ja camí d'Equador, faig parada a Popayán; molt bé,  molt colonial, i,  a Pasto; res a destacar.

Colombia m'ha sorprés molt agradablement. Va molt més enllà de Pablo Escobar. Ara, aquest, ja és un país normal.  Que té el tema de les drogues; sí.  Que té el tema de les FARC; sí. Però... si tú no hi tens res a veure amb tot això, no hi ha motiu per preocupar-te.  Aquí, tot funciona i tot va bé.  No has de vigilar més que si estiguessis a Barcelona.  Les drogues seguiran mentres hi hagi compradors, i aquest és el país rei, com a exportador. Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias Colombianas) estan en aquests moments negociant "la pau" amb el govern, encara què, per pressionar, de tant en tant, donen senyals de que hi són. No hi ha res per tenir por.  És un país molt maco, i amb uns preus molts competitius per a nosaltres. Val la pena de conèixer-lo. 

Per cert... hi ha dues preguntes que més d'un de vosaltres m'ha fet.  La primera:  Portaves tú la moto en el full day a la Gran Sabàna?;  Nooooo!, que vaaa!  si l'hagués portat jo, potser estaria a l'hospital!,  el conductor i guia, era el Yonatan, un indígena de la tribu dels Pemán.  Un nano molt responsable i  servicial. La segona pregunta:  Quan penses tornar?; Doncs, el viatget estava programat per a deu mesos que es compliran el proper 17 setembre. O sigui, que,  si no hi ha cap canvi important, aquesta serà la data de sortida des de La Paz, que és a tocar del llac Titicaca, i arribaré a Barcelona, a l'endemà, si no hi ha cap contratemps...  Ja només queden sis setmanes  !!!  
Joan

Resposta:
Benvolgut Joan,
Quina carta més interessant, aquesta!, totes m'agraden,i molt, però aquesta inclou unes informacions de les que no en sabia res.
Saps una cosa?, tinc ganes de que tornis, però, a l'hora, em sap molt de greu pensar que ja no tindré els teus magnífics reportatges, dignes del millor programa de televisió.
Que siguin molt felices les teves últimes sis setmanes de viatge, però, encara seguirem a l'espera del proper reportatge, eh?
Una abraçada,
Maica

---------------------------------------------------------------------

I, el poema d'un poeta colombià: Àlvaro Mutis (1923-2013):



AMÉN

Que te acoja la muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
como un cazador que a su regreso

reconoce sus marcas en la brecha.

dijous, 13 d’agost de 2015

Article 271) Anna Maria Díaz 2015

"Ones de flors"  d'Anna Maria Díaz
La nostra amiga i sòcia de Poemes al Nas de la Lluna, Anna Maria Díaz, continua desenvolupant el seu amor a les arts de la paraula i el color, amb aquest personal estil que la distingeix de qualsevol altre artista.

Colors suaus i optimistes, formes capricioses, que, no per ser-ho, deixen de tenir significat.

Anna Maria Díaz viu en un mon de fantasia en el que hi van unides la pinzellada i la paraula, és un diàleg que es repeteix a través del temps, i. no obstant això, sempre ens sorprèn, perquè, a l'hora, mai no deixa d'evolucionar, de cercar la perfecció, i la seva és una recerca insubmisa al defalliment, característica dels artistes que deixen petjada.

A continuació, us oferim també, un escrit que agafem del seu blog:  http://www.parolestyle.com/es/

“Respirándote”, un poema visual

A lo largo de las entradas de este blog, hemos ido viendo los diferentes estilos pictóricos y cómo influyen en la pintura elementos como el color, la composición, las técnicas de expresión, es decir, todo aquello que define una obra de arte y que contribuye a su objetivo final: transmitir sentimientos al espectador. Esta es la base a partir de la cual ven la luz las pinturas y los diseños de PAR-OLE: trasladar sensaciones y plasmarlas en un cuadro personalizado. Nuestro reto es transformar vuestros sentimientos en arte, único y exclusivo.

Un ejemplo son los cuadros personalizados PAR-OLE, obras únicas con vuestras palabras especiales. Podéis realizar vuestro pedido a partir del diseño de algunas de las obras de arte que figuran en nuestro catálogo, como es el caso del cuadro “Respirándote”.

Está pintado con ceras sobre papel, en tonalidades azules, con colores plateados en el poema y dorados en el perfil del rostro.

Hace casi 20 años que se pintó, y el material utilizado y las dos capas de barniz han hecho que en el transcurso del tiempo se hayan mantenido los colores en perfecto estado.

Esta obra se expuso en la Academia de Bellas Artes de Sabadell, y el Diari de Sabadell del 22 de febrero de 1997 recoge en una reseña las palabras con que la autora, Anna María Díaz, explica el significado de su obra: “He conseguido que las letras tengan música, que la música tenga palabras, que las palabras nos den movimiento… Yo quiero mover las letras, porque con su propia música nos dibujen por sí mismas un mundo realmente imaginado”.

En la composición del diseño de “Respirándote”, podemos ver el contorno de un rostro, que representa una isla en el mar. El poema que figura en el cuadro , y que se balancea entre las rizadas olas alargadas del mar, nos sugiere el movimiento del mar que provoca la brisa marina.

Dice así:

“Dejaré que el viento me lleve 
hasta allí donde estés tú  
Dejaré que mis cabellos se enreden 
en tu cuerpo
cuando te encuentre.  
Y si llego donde yo quiero
cuando esté allí donde estás tú  
Me envolveré en tus brazos
Dejaré que mis labios
Se llenen de tus besos.
Daré gracias al aire
Y estaré siempre contigo.”



dilluns, 3 d’agost de 2015

Article 270) DIES NATALIS - CANÇONS QUE PARLEN DE LA LLUNA

Foto procedent del blog:
cehegimpaco.wordpress.com
En l'article 264 demanàvem als socis la seva participació en la celebració del 10 aniversari de Poemes al Nas de la Lluna.

En aquest article d'avui fem una altra proposta complementària, perquè també puguin participar tots els lectors del blog, tant si són socis com si no.

Es tracta de que envieu un fragment de cançó que parli de la lluna, en qualsevol llengua, heu de posar, a més del fragment de la cançó, el títol i d'intèrpret. Podeu posar-ho en els comentaris d'aquest article, o enviar-ho al correu: info.nasdelluna@gmail.com.

A veure si aconseguim reunir moltes cançons que parlin de la lluna. Aquí va la primera:

La lluna de la muntanya
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya.

Lletra: Vicens Andrés Esteller
Canta Joan Amèric
--------------------------------------------------------------

Mecano va personificar la lluna:

Luna quieres ser madre
y no encuentras querer
que te haga mujer.

--------------------------------------------------------------

Lúa descolorida
como cor de ouro pálido,
vesme i eu non quixera
me vises de tan alto.

Lletra: Rosalia de Castro
Canta: Laura Alonso Padin
---------------------------------------------------------------

diumenge, 2 d’agost de 2015

Article 269) Desde Texas a Montana, desde Kansas a Oregón

A Poemes al Nas de la Lluna, estem contents, perquè ens arriba noticia de que tenim lectors a Oregón, a Montana, i a Texas. Des d'aquí donem les gràcies a aquests lectors, i, en senyal de reconeixement, els volem dedicar una cançó que va ser molt popular als anys 60, i que anomena, precisament, aquestes ciutats, clar que també anomena Kansas, i en aquesta última ciutat ignoro si hi ha algú que es miri aquest blog...de moment, però tot arribarà!
La canço que els dediquem és MAKY EL NAVAJA, aventurera i romàntica, com nosaltres!
Us posem el video de José Guadiola, perquè us l'apreneu, i també la lletra, perquè la canteu:


Desde Texas a Montana
desde Kansas a Oregón,
cruza Maki, el Navaja,
con el aire, de un ciclón.

Su camino, solitario,
guian siempre, luna y sol, 
es su amigo, su caballo,
la llanura, su mansion.

Un revolver, lleva al cinto,
cuelga un rifle, de su arzón,
y a la espalda, con donaire,
lleva Maky, su acordeon.

Por los ranchos, donde pasa,
deja un rastro, de temor,
y son muchas, las rancheras,
que suspiran, por su amor.

Caminante del desierto,
los poblados, siempre huyó,
tiene fama, de hombre malo,
pero es noble, su valor.

Malas lenguas, propagaron,
que era un paria, brabucón,
pero Maky, el Navaja,
no hizo caso, del clamor.

Y una noche, que hasta Dallas,
el cariñó, le llevó,
un caballo, sin jinete,
al desierto, regresó.

Podeu escoltar-la pel mític José Guardiola, en aquest enllaç:

-----------------------------------------------------------------

Però, això no és tot, nosaltres som agraïts, i, per aquests afeccionats a la poesia que ens llegeixen des de Oregón, Montana i Texas, els volem oferir, un obsequi més: un poema d'algun dels poetes de les seves recpectives ciutats.

De Oregón, tenim a RAYMOND CARVER, nascut a Clatskanie (Oregón) el 1938, i traspassat a Port Angels (Washington) el 1988.

La versió és de: Esteban Moore

Desocupado

Los que eran mejores que nosotros
vivían cómodamente en casas recién pintadas
con inodoros a botón en todos los baños.
Manejaban autos de modelo y marca
reconocibles.
Los que no tenían trabajo, estaban apenados,
no les iba bien.
Sus autos extraños estaban estacionados
sobre cajones, ‘al fondo’ de casas polvorientas, 
donde se amontonaban infinidad de objetos inútiles.
Los años pasan y todo y todos son reemplazados.
Existen siempre, es lo que dicen, nuevas oportunidades.
Pero, para decir la verdad,
a mí nunca me gustó el trabajo.
Mi objetivo era permanecer desocupado.
Ése era mi mérito.
Me gustaba la idea de sentarme en una silla,
hora tras hora, frente a la casa, sin hacer nada
con un sombrero sobre mi cabeza y tomando una gaseosa.
¿Qué hay de malo en eso?
Fumar, escupir de vez en cuando.
Tallar madera con mi cuchillo. 
¿Hay daño  o maldad en esto?
En ocasiones salgo con mi perro a perseguir conejos.
Tenés que hacerlo alguna vez.
A veces levanto a un chico gordo y rubio como yo, 
diciéndole: ‘‘¿de dónde te conozco?’’.
Nunca digas: ‘‘¿Que querés ser cuando seas grande?’’

------------------------------------------------------------------

A Montana, ens trobem amb en JAMES WELCH.  En la pàgina: www.jornada.unam.mx, tenim aquesta interessant informació:

"James Welch, poeta y narrador del pueblo Blackfeet (Pies negros) de Estados Unidos. Estudió en la Universidad de Montana. Ha escrito las novelas Invierno en la sangre, La muerte de Jim Loney, Abogado indio y Matando a Custer.
Traducción del inglés: Hermann Bellinghausen:

Súplica a los que importan
James Welch


No saben ustedes que me hago el mudo.
Mis canciones son con frecuencia sabias,
mis campanas podrían cazar
la nieve en estas praderas de silbidos negros.
Celébrenlo. Los días son ásperos. Convoquen sus vientos
para soplar estas abrigadas calles y patrocinar
mi pasado de miserias y fiestas que duran cuatro días.

No me ignoren. Pondré una cara diferente
que les haga saber que ya no estoy
orgulloso, mi nombre no es tan fuerte para sostenerse solo.
Si miento y digo que me tomaron por amigo suyo,
remendado en mis huesos flacos,
¿me permitirán ser socarrón y escandaloso como el viento?
 
Tengo el plan de quemar mi tambor, irme de aquí
y civilizarme la cabellera. ¿Ven mi nariz? La aplastaré
para ustedes. ¿Estos dientes? Los restregaré con piedras
para quitarmelos. Sé que ahora que importo me ayudarán.
Y vendré a ustedes, cabizbajo, sangrando por la sonrisa,
encantado de sus limpias manos de nieve, amigos míos.  "
------------------------------------------------------------------------------

I, finalment...Texas!, ple de llegendes, com la que va donar peu a la mítica pel·lícula El Álamo:
Escolteu aquesta història plena de romanticisme heroic, en la veu de Frankie Avalon, i, de passada, practiqueu el vostre anglès:
https://www.youtube.com/watch?v=sP-XJUNLoNA




-----------------------------------------------------------------------

Acabarem amb una poetessa texana, actual: CARMEN TAFOLLA, va nèixer a San Antonio (Texas) el 1951:

 ¿CÓMO PODRÍA DECIRTE?
SONETO A LOS SERES HUMANOS

Cuando no haya alma ya
Que camine sobre el suave césped,
y no haya pie que marque su paso,
haciendo vibrar el cuerpo de esta tierra morena,
y ninguno sobreviva para cantar
a la lluvia o para bañarse de sol
en el calor de su manto dorado,
o para tejer los colores del arco iris
en el cielo, el bosque, la piel humana
con prendas de fibras, semillas y cuentas,
en hileras de collares, al compás de tambores,
subiendo lentamente por el cuello negro
como el de un ciervo en acecho

Cuando ya nadie arrulle el sueño de un niño
o tome con ternura la arrugada mano de la historia
o escuche noticias –un sonido inalámbrico –
de tribu contra tribu y –sí, lo digo así–
hombre contra hombre…
¿Cómo podría entonces decirles que los amo?
¿Cómo podría acariciar las puntas de sus dedos
y decirles que fuimos sangre,
y voz humana
y amigos?

(Publicado en inglés en la colección Sonnets to Human Beings and Other Selected Works  (Lalo Press, 1992.)

Aquesta versió en castellà, procedeix de la pàgina: circulodepoesia.com
==============================================================