Lectura d'un fragment del llibre de Ma Teresa Saladrigas: CARIÀTIDE - Calandra Edicions
Música: MANO A MANO - Carlos Gardel
Poemes: JOAN ALCOVER
Música: EL CLAR PAÍS - Oriol Tramvia
.............................
Complements:
Escolteu, completa, la versió d'Oriol Tramvia, de EL CLAR PAÍS, i, L'Argenté de Badalona; espectacle amb poemes de Joan Argenté i música d'Oriol Tamvia Veieu-lo i escolteu-lo tot complet; és molt original i bonic.
Bé amics, Això s'ha acabat. Ja soc a casa; a Rubí!
Els què seguiu els meus relats des de fa anys, reconeixereu dues frases que sempre m'ha agradat repetir. Ja sabeu que sempre dic: El més important d'un viatge, és tornar. Ara estic content de tornar, no es pas que s'ha m'hagi fet llarg, senzillament, es que he arribat al final del meu projecte, per una banda, i, per altra banda, sobretot, he tornat content, perquè no he tingut cap entrebanc a destacar.
Però, haig de reconèixer que no he visitat totes les meravelles que hi ha, a Sudamèrica. De vegades, degut a les males infraestructures, algun cop per manca d'informació, o potser, per què no dir-ho, per mandra. Necessites més de deu mesos, per veure la grandesa que hi ha a Sudamèrica. Vull destacar-vos, però, allò què m'ha semblat més digne de tot el que he visitat:
Meravelles : - Salar de Uyuni (Bolívia)
- Laguna Colorada (Bolívia)
- Valle de la luna, al desert d'Atacama (Xile)
- Els moais i l'ílla de Pascua (Xile)
- Parc Nacional Torres del Payne (Xile)
- Catarates de Iguazú (Argentina + Brasil)
- Glaciar Perito Moreno, al Parc Nacional Los Glaciares (Argentina)
- Pico Fitz Roy, al Parc Nacional Los Glaciares (Argentina)
- Reserva de pingüins, en Punta Tombo (Argentina)
- Mirador del Cerro Campanario, al Parc Nacional Nahuel Huapí
(Argentina)
- Crist Redentor, del Corcobado, a Rio de Janeiro (Brasil)
- Amazònia (Brasil)
- El Salto del Angel (Veneçuela)
- Catedral de sal, a la ciutat de Zipaquirá (Colòmbia)
- Parc Arqueològic Machu Picchu (Perú)
Menció especial : - La presa de Itaipú (Paraguai)
- Laguna Verde (Bolívia)
- Gèisers Sol de Mañana (Bolívia)
- Salar de Atacama, al desert d'Atacama (Xile)
- Gèisers de El Tatio, al desert d'Atacama (Xile)
- Palafitos, a l'ílla de Chiloé (Xile)
- Carretera Austral, a la Patagònia (Xile)
- Ciutat de Santiago de Chile (Xile)
- Mòmies, a la ciutat de Salta (Argentina)
- Ciutat de Buenos Aires (Argentina)
- Ciutat Colonia de Sacramento (Uruguai)
- Ciutat de Paraty (Brasil)
- Ciutat de Rio de Janeiro (Brasil)
- Ciutat de Brasilia (Brasil)
- Llançament d'un cohet, al Centre Espacial Europeu, a Kourou
(Guayana Francesa)
- Ciutat de Paramaribó (Surinam)
- La Gran Sabàna (Veneçuela)
- Casc històric de la ciutat de Cartagena de Indias (Colòmbia)
- Mercat indígena, a la ciutat d'Otavalo (Equador)
- Línies de Nazca (Perú)
- Reserva Natural de Paracas (Perú)
- Ílles dels Uros, al llac Titicaca (Perú)
En quant a la gent, a tot arreu hi ha de tot però, vull destacar els argentins. Són fantàstics.; agradables, amables i sempre disposats a ajudar-te si fos necessari.
Els hotels, doncs... he estat a 102 hotels diferents, o sigui què, et trobes de tot. Des del més car que he pagat; 70 euros a Xile, fins el més barat -que per cert va ser un dels millors- què em va costar quatre euros, al mercat negre, a Veneçuela. Com a norma no he volgut excedir-me dels 20 euros per nit, per a no desequilibrar la meva economia. El 50% aproximadament d'aquests allotjaments, han estat hostels. Són llocs on normalment, ho comparteixes tot. Això, lluny del què molta gent creu, és molt interessant, molt segur, i a més, coneixes gent d'arreu del mon.
La gastronomia té un punt en comú a gairebé tots els països: és prou avorrida per a nosaltres. En general no hi ha massa varietat d'aliments i acabes sempre amb el mateix: carn, pollastre, patates, arroç, ous, sopes, verdures i fruites. El problema és què sempre acabes menjant allò que ja saps que t'agrada. Cada país, però, té els seus plats més típics, i que de vegades, es converteixen en una bona alternativa. Sobresurt la carn excel·lent d'Argentina i Uruguai.
El tema fotos també ha donat molt de si. "He vist" moltes fotos fantàstiques i que no m'he atrevit a capturar. A vegades per no posar en perill la meva integritat, altres cops per no "provocar" el quedar-me sense la càmera, i encara, altres, per respecte al protagonista. Com a norma, cada nit feia una revisió de les tirades durant la jornada, esborrant aquelles què em semblava què no calia guardar-les. El motiu era fer lloc a la targeta de memòria. Així doncs, han quedat llestes per treballar-les, ara, a l'ordinador, unes 20.000 fotografies. He utilitzat 7 targetes de memòria de 32G, 4 de 16G, 2 de 4G i 1 de 2G.
En quant al clima, els primers set mesos molta, molta, calor, els dos següents, més aviat fresquets, i el darrer, molt de fred. Encara és hivern allà. Per cert què, al Perú estan molt preocupats perquè els pronòstics indiquen què aquest estiu -desembre-gener-febrer-, el fenomen El Niño, serà molt agressiu, i es preveuen plujes molt fortes, amb les inundacions corresponents, i molta calor i sequera després, produïda per La Niña.
El cost de l'aventura, té un secret: Viure al lloc que toca, com si ho fessis a casa teva. Jo considero què no soc pas malgastador, ni capritxós. O sigui que no he gastat en coses innecessàries, ni tampoc en hotels de luxe, ni restaurants de moltes forquilles. He fet la vida normal què hagués fet a Rubí, però visitant llocs de somni. Així que, contant totes les despeses, vols d'anar i tornar, assegurança internacional, desplaçaments interiors i internacionals, hotels, àpats, oci, i tot el que puguis gastar en un dia a dia normal, considero que l'import què ha repercutit a la meva economia, ha estat... zero ! Si, si. Considero què el viatge ha costat zero, perquè no he tingut més despeses que ingressos. És més, si no fos per totes les factures fixes que has de liquidar encara que no siguis a casa, i que son moltes (aigua, llum, telèfon, gas, comunitat, assegurances, pàrquing, clubs, impostos, declaracions de renda, etc., etc., etc. ), si no fos per que has de pagar tot això, encara que no hi siguis, hauria estalviat diners !
De totes maneres, perquè tingueu una idea del cost, el viatge d'anar i tornar + l'assegurança internacional per a tot un any, han tingut un cost de 2.000 euros. La resta del viatge, o sigui, tot el viatge en si, ha pujat una mitjana d'uns 1.800 euros mensuals. Per descomptat que els països visitats tenen una mitjana econòmica favorable a l'euro. Un altre pressupost seria, si els països visitats foren a la part d'Oceania, per exemple.
Més d'un de vosaltres em pregunta: i, ara, quin serà el proper viatge ? La veritat; no ho sé! De les set meravelles del món, oficials, només em queda per conèixer Petra, a Jordània. A més aquest país té fama de tenir un dels millors deserts del món. Superarà el desert d'Atacama ? Algú s'anima a fer aquest descobriment ?
Aquest escrit és el darrer de tota la sèrie. Espero què hagiu gaudit d'ells, i demano disculpes si algú els ha patit.
Bé, només agrair-vos la companyia que m'heu fet durant tot aquest llarg viatge, ja sigui amb els vostres mails, els qui ja em coneixeu, o bé, tan sols, al saber que tanta gent anònima per mi, ha seguit les meves aventures.
Gràcies amics, i lectors; ha estat un plaer fer de corresponsal del blog, i viatjar amb vosaltres, Joan Resposta: Benvolgut Joan; gràcies, gràcies, gràcies. Ens ho em passat d'alló més bé amb les teves cartes, tot i que els lectors segueixen amb a la seva reticència a intervenir i posar les seves opinions, o experiències, bé, ells s'ho perden! Benvingut a Espanya, a Catalunya, a Barcelona; a RUBÍ ! Volia posar-te una cançó sobre Rubí, per celebrar la teva arribada; no la he trobat, però he trobat una sobre Badalona, la canta Serrat, clar, ell diu Badalona, però nosaltres podem canviar Badalona per Rubí (i que els badalonins no s'enfadin, vaig de bona voluntat; oi que ens deixeu la vostra cançó per una estona? ), escoltem doncs la versió de Serrat: Que bonita es Badalona, però, en aquest cas concret, nosaltres cantarem: Que bonito es Rubí!, clar que també haurem de canviar el mar per altres coses, però... ens en sortirem. I ara, als lectors silenciosos, que no han estat capaços d'escriure ni una línia en els comentaris del blog, per el Joan, els diré una cosa: Hi ha un fragment de la carta que no he transcrit, el Joan ens fa un oferiment, però, com que no us ho mereixeu, no us el diré, apa! (P,D. Antoni no peteixis, tu sí que vas posar un comentari, a tu sí que t'ho diré) A tots. però, gràcies per llegir-nos, i... si no us porteu del tot malament, encara us donarem una sorpreseta... més endavant! Mira per on, cercant al Youtube "Que bonito es Badalona" he trobat "Que bonito és Mollerusa", La Trinca se'm va avançar! Clar que, total... Badalona...Mollerusa... Rubí...; tot és Catalunya! Cantem tots, doncs: https://www.youtube.com/watch?v=e0hq11mJJfc
SARAU DE POESIA CALAFELL RÀDIO 20-09-15 Les vacances s'han acabat i el SARAU DE POESIA torna a estar amb els oients de Calafell Ràdio. 1r programa d'aquesta 5a temporada. El programa, ja ho sabeu, el podeu escoltar sempre que vulgueu en el següent enllaç: https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia
Contingut:
Música: Tema de Lara - José Guardiola
Poemes: Maria S. Farell Prosa: Lectura fragmentada del llibre: MEMORIAS de Carlos Barral
Poemes: Célia Viñas Música: I saw the moon - Jeryl Kay
Poemes: Carmen Plaza; lectura d'alguns haykus del seu llibre La sombra del trébol, aparegut el maig del 2015 La luna va
abriendo las ventanas
para mirar
Carmen Plaza - (La sombra del trébol - Ed. Torremozas)
Al nord-est del Perú. es troba Iquitos.
Sembla què és la ciutat més gran del món (uns 400.000 habitants) que no té accés per terra. Només s'hi arriba per aire o bé pel
riu Amazonas.
Però no. Jo faig l'entrada al país, per l'altra
banda, pel noroest. Hi ha un poblet tipus Altafulla que es diu
Máncora, molt adient per fer el primer contacte amb aquesta gent,
els seus costums, la seva cuina, i la seva moneda. Tot un relax abans
de dirigir-me a la capital.
Cada barri de Lima es gairebé tant
gran com una Barcelona. La ciutat té uns 8.000.000 habitants !
Des de ben bé el nord del país, fins molt més avall d'Atacama a
Xile, existeix una franja al costat del mar, d'uns 40 km. d'amplada,
què és tot desert. No fa massa temps van descobrir al mig de la
ciutat, una zona de l'era del cristianisme en la qual hi havien
diverses piràmides. Tot i que moltes s'han perdut, es conserva
segurament la que va ser la més gran de totes. Eren construïdes totalment amb fang i posant les llambordes dretes, una al costat de
l'altre, com si fossin llibres en una biblioteca. S'hi realitzaven
sacrificis i es van trobar algunes mòmies. És prou interessant.
Recordeu l'Anahí, la noia amb la qui varem
fer el tour de tres dies pel Salar d'Uyuni, a Bolívia, juntament amb
la Lina i el Joan, de Mallorca ? Doncs bé, ella encara què és de
Cusco, viu aquí a la capital. Ens hem trobat i hem estat fent el
turista per la ciutat, gaudint de l'arquitectura i la gastronomia. És
super agradable l'Anahí... , bé... Lima, tampoc està malament !
En un dels punts més desèrtics de la
costa peruana, van crear la Reserva Nacional de Paracas. És una gran
extensió plena de dunes i penya-segats a tocar del mar. Faig una
excursió en un 4x4, per, on fa milions i milions d'anys, era un oceà.
Encara que moltíssim més petites que
les Ílles Galápagos, les Ílles Ballestas, a tocar de Paracas, molt
aprop de Pisco, són un mar de natura. Fas un tour en barqueta, pels
voltants, i observes la gran quantitat de cormorans, lleons marins,
pingüins, no sé quants tipus d'ocells i, de tant en tant,
t'acompanyen alguns dofins. Hi ha moltes coves formant arcades.
D'aquí el nom de "Ballestas", perquè recorden l'arma de
fletxes. El nom de Paracas, significa en llengua quetxua, pluja de
sorra, i li ho van posar, perque, a la seva primavera; setembre-octubre-novembre, fa molt de vent en aquesta zona i s'endú
molta sorra del desert deixant-la caure com si fos pluja. A la part
de les dunes, des de fa uns 2500 anys, hi ha gravat un canalobre, El
Candelabro. Té una llargada de 180 metres i, encara avui en dia no
se sap massa bé, el perquè el van construïr. Es creu que està
relacionat amb les línies de Nazca. Uns diuen què era un far per
guiar als navegants, altres què era un motiu religiós, i altres
què era un senyal pels extraterrestres.
Per veure les famoses línies de Nazca,
has de fer-ho en una avioneta. Per a que puguis reconèixer els
dibuixos, l'avioneta s'inclina gairebé 90 graus
i...bé... impressiona una mica!
Una avioneta de quatre
passatgers, i quasi... cap per avall! L'astronauta, el mico,
la balena, el més famós, el colibrí, i unes quantes més, són els que es distingeixen millor.
Després del primer ensurt, gaudeixes, d'aquests geroglifics, fets alguns d'ells, fa més de 2.500 anys.
Tots aquests gravats, estan esculpits a la muntanya, i
tenen una profunditat d'uns 25 cm. L'aire es el que fa que aquestes
cavitats estiguin sempre més o menys netes de la sorra
del desert, i es puguin veure des de lluny, i per sempre.
La ciutat de Puno no té rés més que
el llac Titicaca als seus peus. En aquest immens bassal a 3.800
metres sobre el nivell del mar, i de 180 quilòmetres de llargada per
uns 60 d'amplada, ja fa molt de temps, què els Uros es varen instal·lar en unes illes construïdes per ells mateixos, sempre. amb una mena de canya que creix en aquest llac. Actualment, encara que
petites, hi ha unes 90 illetes, en les que hi viuen unes deu famílies en cadascuna. Tot s'ha convertit una mica en un muntatge turístic del
qual treuen profit, tant, els uros, com els barquers, i les agències
de viatge. És curiós de veure'ho, però rés més.
Cusco és una altra cosa. Segurament
és la ciutat més autèntica de tot Perú. Es conserven gran
quantitat de construccions, tant dins com als voltants, de l'època
dels, mal anomenats, incas. La paraula "inca", significa
"fill del sol", i només li corresponia al dirigent del
poble. O sigui, era el títol personal de l'emperador, el gobernant
de torn.
Els més importants varen ser: l'Inca, Manco Cápac, que va
ser el primer, l'Inca Pachacútec que va construir Machu Picchu,
i el darrer, l'Inca Atahualpa. Des de fa només uns 100 anys cap
aquí, la veu del poble, les males descripcions i el màrqueting,
varen adjudicar la paraula inca a tots els súbdits quechuas, encara
que aquests no manessin ni a casa seva. Així doncs, l'imperi dels
inca, s'hauria de dir, imperi dels quechuas. Els incas, només eren
els reis.
Cap allà l'any 1450, l'Inca Pachacútec
va decidir construir un refugi per a l'aristocràcia, lluny de Cusco,
que era la ciutat més gran i més important, i en un lloc
desconegut, fins i tot per als quechuas de carrer. Aprofitant què
era un espai privilegiat per a l'observació del sol i els estels, es
va convertir en un centre cerimonial.
Com que la idea era que fos un lloc
desconegut per a tothom, no es varen fer mapes, ni deixaren senyals
de cap mena que facilitaren el recorregut fins allà. Es creu que
aquest va ser el motiu principal; que els conqueridors espanyols, no
arribessin fins el Machu Picchu. Ningú, ni tant sols els quechuas,
sabien que existia aquesta ciutat.
Ara, 100 anys després de retrobar-la,
i on encara hi vivien dues famílies, que treballaven la terra, Machu
Picchu ha recuperat l'explendor per al que probablement es va
construir.
No cal que m'enrotlli, explicant tot el què es
pot gaudir quan arribes al Parc Arqueològic, un cop superades les
dificultats, fins arribar a Aguas Calientes, què és el poblet més a
prop, i ara es vol dir Machu Picchu Pueblo, que queda més comercial.
Tot ha canviat molt des de què vaig
venir l'altre vegada. Tot està enfocat, ara, al turisme, i ni tan sols pots arribar-hi des de Cusco en tren. Aquest privilegi només
és pels nacionals, i a preus més o menys raonables. El turista, només té l'opció de fer el recorregut en una combinació de bus
(dues hores fins a una altra població) + tren (tres hores), o bé,
bus (6 hores fins a un punt a 30 minuts en tren des d'Aguas Calientes) i,
si vols estalviar-te els 28 dolars d'aquest tren, pots fer el
trajecte caminant, i gaudint del paisatge durant gairebé tres
horetes. Després encara et quedarà el bus que puja fins el Parc
Arqueològic, que costa 12 dolars més, si no vols fer-ho per les
escales en un temps aproximat de 60/80 minuts. No, encara no he
acabat. El tíquet d'entrada al recinte, què abans et permetia
disfrutar-ho durant tres dies, ara és per només un dia. I el
preu és per què aprofitis bé el temps: quasi 50 dolars ! Total,
aquesta escapadeta, no et surt per menys de 200 dolars anant
d'estalviador. Molt més, si t'ho pots permetre i no t'indigna la
falta de respecte econòmic cap al turista, què ha empleat el seu
temps i els seus diners, per arribar fins a aquesta "ciutat
perduda", què és Patrimoni de la Humanitat, o sigui, de tota
la població mundial.
No us creieu però, que no m'ha agradat la
guinda del pastís. M'ha agradat, i molt ! A més, jo crec què, per
sort, no ha fet un dia assolellat. Les boires que durant tot el dia
anaven amunt i avall i d'una banda a l'altra, li han donat un aire
màgic i misteriós. que, en els moments més clars, deixaven a la
vista l'espectacularitat arqueològica.
Machu Picchu seguirà sent per sempre,
meravella de les meravelles. A reveure! Joan
Resposta:
Quina delícia de viatge hem tingut, i gratis!, i sense els ensurts d'anar en una avioneta capgirada...!
això si que és saber viatjar, i no tu, que et gastes els calés, i a sobre has d'anar cap per avall, com un ocell, però sense ales...
Mira, quan més et llegeixo més m'adono de la importància de tenir amics, vull dir, amics que facin coses interessants i que després les comparteixin amb nosaltres.
I, és que, a la vida s'ha de tenir sentit pràctic, com el que tenia aquella noia a qui li van preguntar en un concurs: Si tingués que passar un any en una illa deserta, que s'emportaria: un gos?, un llibre?, o un amic? I la noia va respondre: M'enportaria un amic que hagués escrit un llibre, sobre els gossos.
No cal dir que aquesta noia, va guanyar el concurs.
Nosaltres. no podem viatjar, però tenim un amic que escriu cartes sobre viatges, què més volem?
Joan, amic, restem a l'espera de més saboroses rutes, que les gaudeixis, que ens les expliquis, així, com ho saps fer tu.
Una abraçada ben gran,
Maica
------------------------------------------------------------------------------
Una poetessa peruana: ROSSELLA DI PAOLO
LAS ALTAS DISTANCIAS Rossella di Paolo (Lima, 1960) Si yo escribo tu nombre en la arena y tú escribes mi nombre en la arena pero en otra playa es que hemos descuidado las cosas; hemos dejado que crezca el mar como hierba mala y habrá que ir arrancándolo con cuidado hasta alisar la arena de esa playa donde puedas escribir mi nombre rozando el dedo que está escribiendo el tuyo despacito.
Joana Raspall és l'autora d'aquest poema, que, tristament, és tema d'actualitat, per això, l'estimada amiga Nora Vela, me'l va fer a mans, fa uns quants dies, per a que el posés en el blog, i així ho faig; moltes gràcies, Nora!
Haig de dir que, molt poc abans, aquest mateix poema, ens l'havia enviat, a la redacció de l'Informatiu Sant Antoni, la companya de redacció Marta Viñals, perquè valoréssim la conveniència de posar-ho en la revista. Penso que sí, que ha d'aparèixer en tants llocs i mitjans de comunicació com sigui possible, i de moment, veig que ja l'ha inclòs en la versió online de l'Informatiu Sant Antoni, que la Marta porta sempre ben al dia.
Recordo haver llegit aquest poema en algun dels programes radiofònics del Sarau de poesia, miraré de localitzar el programa i posar l'enllaç.
Tan de bo la sensibilitat poètica de Joana Raspall, pugui encomanar tothom, i quan dic tothom, vull dir TOTHOM!, i ho dic cridant, per a que arribi ben lluny: "...QUE IMPORTA TENIR LES MANS BEN OBERTES I AJUDAR QUI VE FUGINT DE LA GUERRA..."
És difícil trobar fotografies de Maria S. Farell, jo, en la meva recerca d'avui no n'he trobat, tot i que havia publicat molts llibres de poesia, articles, col·laboracions en revistes, havia fet nombrosos actes de poesia, recitals de piano, havia estat jurat de molts premis de poesia...
Però no li agradava que la fotografiessin, i, quan no podia evitar-ho, intentava que l'agafessin de lluny... Inclús en la seva obra literària, era esmunyedissa, i intentava passar desapercebuda, tant és així, que, sovint, utilitzava un pseudònim: Sorellmar, tot i que, els qui l'envoltàvem coneixíem la seva identitat.
Jo la recordo perfectament, no ara, doncs ja fa anys que no la veia, però, temps enrrere, puc dir que era alta, ben formada, cabellera negra en melena perfectament cuidada, com cuidada anava tota ella, jersei blanc de coll alt, americana blau marí, i ulleres fosques. Aquesta era una de les seves imatges més habituals en l'època que jo la vaig tractar, Els seus moviments eren decidits, i àgils, anava per feina i no perdia temps en converses més enllà del necessari, a menys que fossin temes de poesia o literatura, llavors s'esplaiava. Em donava la imatge d'una periodista d'alt nivell, sempre disposada a agafar l'avió.
De fet, uns dels seus llibres de poemes l'havia escrit durant un vol, i es titula: A nou mil metres d'altura.
Educadìssima, veu baixa, com si parlés per a ella, la qual cosa no li impedia fer i participar activament, recitant, en actes de poesia.
Era una dama; la dama de la poesia, segons la meva percepció.
També era concomitant al seu viure, la seva condició de vídua, llavors, jove, d'un metge que la mort s'endugué massa d'hora, deixant-li uns fills dels que se sentia ben orgullosa, i una tristesa per sempre, que va canalitzar a través de la poesia i de la música.
Fa una estona he rebut la notícia del seu traspàs.
María Farell, avui fas realitat el títol del teu llibre de poemes, i, del gris de la nostra terra, te'n vas al blau, on, de ben segur, t'espera aquell que no vas oblidar mai.
PREGÀRIA A LA MORT
III
"Si Déu no existís, hauriem d'inventar-lo"
Voltaire
Oh Mort: obscura amiga, litúrgica, serena.
Que sols et deixes veure tenint els ulls tancats
i oberts als clars silencis dels cants d'eternitats.
La carn no entén l'abstracte. La vida és una bena.
Oh Mort, si ets la frontera, crepuscle incomprensible,
la porta del silenci badant el més enllà,
no esborris l'esperança del mític somniar,
no siguis mos de tomba, ni ullal de por inflexible.
No cremis les estrelles, la llum de les tenebres,
la fe dels cors que imploren un hàlit d'infinit...
No siguis tan goluda: no et mengis l'esperit!
I em bull un crit a l'ànima i al moll de les palpebres.
Oh Mort, si en tu m'enterro, si en tu s'enfonsa un Déu,
jo el penso i el dibuixo i el creo a dintre teu!
(Del llibre DEL GRIS AL BLAU, de Maria S. Farell, imprés a l'Estudi d'en Llop - Barcelona 1992)
A las 12 de la noche, Calatayud presenta este romántico aspecto:
La luna de Calatayud
Auspiciado, igualmente, por la Asociación Aragonesa de Escritores, en la media noche iniciamos un paseo poético por la Calatayud antigua; en las calles y plazas resuenan palabras poéticas.
Maribel nos regala una
oportuna jota
La procesión poética atraviesa
las calles llenándolas de versos
Luces de colores pintan algunas fachadas
Blanca, y otros compañeros, rinden
emocionado homenaje a un poeta
bilbitano recientemente desaparecido.
Entre dos luces, y entre muchos amigos de Blanca Langa, hemos estado estos días en Calatayud, participando de los actos poéticos que se han programado.
Son amigos llegados de Bilbao, de Murcia, de Soria, de Madrid, de Barcelona, de Tarragona...
Antonio y Lucía
Andrea en primer término
Un cariñoso achuchón a Blanca Langa
Sábado 29 agosto 2015, seis de la tarde, recital poético en la Iglesia de San Pedro de los Francos, acto promovido por la Asociación Aragonesa de Escritores.
En la torre inclinada de San Pedro
de los Francos, hacen su nido
las cigüeñas
Son las 19:30, salimos de la Iglesia de San Pedro de los Francos, para dirigirnos al Casino Bilbilitano, donde, en el Salón Rojo, tendrá efecto una lectura de relatos breves, acto promovido, igualmente, por la Sociedad Aragonesa de Escritores.
El Salón Rojo
Casino Bilbilitano
Terminada la lectura, acudimos a una exquisita cena, organizada por Blanca Langa, ya que, como ella bien dice; los poetas también cenan. Pero la cena, no es el final de la noche, sino su principio. Continuará en el siguiente artículo.