traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

dilluns, 16 de maig de 2016

Article 334) SARAU DE POESIA, programa núm. 27 de la 5a temporada

SARAU DE POESIACALAFELL-RÀDIO
24/04/16
Programa núm. 27

Escolta el programa:
https://enacast.com/calafellradio/#/programs/saraudepoesia/calafellradio_podcast_8801

Contingut:

                                   Avui:
  
Judici a l'escriptora ELENA TORRES GIRBAU








Música:
Tengo miedo - Encarnita Polo
El tercer hombre - Dúo Dinámico

Poetas:
PABLO NERUDA
EDGARD ALLAN POE

spspspspspspspspsps

Complements:

Elena Torres presenta el seu llibre,
li dona la alternativa Anna Maria Villalonga, escriptora
de novel·la negra i professora de la UB

SPSPSPSPSPSPSPSPSSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPSPS



Elena Torres ha estat acusada de ser una BRUIXA DE TINTA

Les seves còmplices en la bruixeria literària són:  Fina Badenas, Esther Muro, i, en l'ombra,  la més bruixa de totes, Roser Berdaguer. Aquí teniu a les quatre, en l'epoca en que les va immortalitzar Alberto Durero:



spspspspspspspsps



La "Puta", en les cartes espanyoles, se li diu a la Sota, pel seu aspecte de patge afeminat

spspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspspsps

diumenge, 15 de maig de 2016

Artículo 333) SARAU DE POESIA, programa número 26 de la cinquena temporada

SARAU DE POESIACALAFELL-RÀDIO
Programa núm. 26 de la 5a temporada

Escolta el programa:
https://enacast.com/calafellradio/#/programs/saraudepoesia/calafellradio_podcast_8739


CONTINGUT:

Jaume de Bargas ens parla de: LA XOCOLATA

Foto: Pinterest


Música:
ELS LLIBRES - Sanfaina de Colors
DICEN LOS LIBROS - Los siete de los Carapapas
DON QUIJOTE - Rocío Dúrcal

Poetes:
Miquel Martí Pol
Fina Girbés
Rubén Darío
Miguel de Unamuno
José Ángel Buesa
Gustavo Adolfo Becquer
Juan Ramón Jiménez
Gloria Fuertes
Álvarez Quintero
Pablo Neruda

----------------------------------------------------------------------------

Complements:

Fina Girbés, poeta valenciana
(Algemesí 1957)


D. Miguel de Unamuno (Bilbao 1864 - Salamanca 1936)

XOCOLATA DESFETA

          Miquel Martí Pol


 ESPESSA I LLUENT, 
TOTHOM SE LA MENJA, 
AI!, A CREMADENT.              

EN XICRA O EN TASSA, 
PROU QUE HO DIU LA GENT, 
MAI NO N´HI HA MASSA.               

S´HI PODEN SUCAR 
GALETES , MELINDROS, 
O BÉ UN TROS DE PA.             

ÉS BONA AL MATÍ 
I QUAN S´HI BERENA 
TÉ UN GUSTET MOLT FI.               

ESPESSA I LLUENT, 
TOTHOM SE LA MENJA, 
AI!, A CREMADENT.


Foto: Parece que fue ayer
spspspspspspspspspspspspspspspspspspsp

dissabte, 14 de maig de 2016

Article 332) COMPTE ENRRERE

Julian Marias (1914-2005)
"La muerte nos asusta, la vida nos duele"  Si no recordo malament, son paraules del filòsof Julian Marias.

Paraules que vaig recordar fa unes setmanes, quan la meva amiga Mònica, va convidar els amics a una festa, per celebrar el seu aniversari.
Mònica acabava de fer 70 anys, i tots la vam notar absolutament trasbalsada.
Però va ser quan va finalitzar la festa i la resta dels amics van marxar, mentre  que jo em vaig quedar per ajudar-la a recollir una mica, quan es va desmuntar. 
Segurament el cava va tenir alguna cosa a veure, el cert és que va esclatar amb un plor que jo no sabia com consolar.
La Mònica es sentia desesperada davant la realitat d'haver-se convertit en una setentona.
- Cóm ho pots suportar, tu? - em va preguntar.
- Dona, jo encara no els tinc - vaig intentar despistar.
- Com que no?, que no ets del 46?
- Si, però... encara no els he fet - vaig haver de confessar
- Ba!, qüestió de setmanes... Es veu que no t'adones que hem començat el compte enrrere.
- Què?
- Això!, que no ho veus que tenim els dies comptats?
- Els dies comptats?
- O els anys, no sé, el que si sé, es que, com a màxim, i això tirant llarg, només ens queden 30 anys de vida.
- Creus que viuràs fins els cent anys?
- Tant de bo!..., i encara pitjor si no hi arribo, però ja és ben trist saber, tenir la certesa, de que només em queden 30 anys de vida!. He començat el compte enrrere.
- Però, si el compte enrrere el comencem en el moment mateix de néixer! Sempre estem pendents d'un fil. No sabem el dia ni l'hora; ja ens ho diu la Bíblia!
- És diferent. La vida és, certament, un repte per sobreviure des que venim al món, però aquest repte està ple d'il·lusions, d'esperances, de conquestes; aprenem, ens perfeccionem, ens enriquim, en tots els aspectes... Però, ara... ara no hi ha res d'aixo.  Ara...saps que ens passarà ara?
- Que ens passarà?, i mentre ho dic m'omplo la copa amb un xic de cava que quedava en una ampolla, i me l'empasso de cop, per aguantar millor la resposta.
- Doncs, Maica, el que passarà és que anirem perdent facultats, memòria, agilitat,..., la línia..., 
Jo me la miro i penso que ella ja fa temps que l'ha perduda la línia, però no li dic res, no sigui cas que es torni a posar a plorar.  En canvi, la intento alegrar.
-Vinga, anima't, saps que? un dia d'aquests hem d'anar al teatre, estan fent una molt bona de l'Agatha Cristie
- Ja!, el teatre! No filla, no, amb això no m'arregles res. Deixa'm acabar!; un dia ens agafarà un telele, o ens passarà alguna cosa horrible, i patirem, i farem patir als qui ens estimen, o veurem patir i morir als qui estimem...
La Mònica parla entre singlots, i jo estic impressionada. De sobte es refà, i s'aixeca, seriosa, del sofà: - Una circumstància tan crucial com aquesta necessita una estratègia especial. Vine!
La segueixo plena de curiositat, preguntant-me què em vol ensenyar, se m'acudeix que potser em vol proposar un suïcidi a duo. Em penso negar rotundament!
Obre la porta del seu estudi, un petit despatxet on dibuixa quan te algun encàrrec, cada vegada menys des que va fer els 65, segons la seva queixa habitual.
Però el que m'ensenya no és un dibuix, sinó un enorme paper que desplega, entre la taula i el respatller de la cadira de tan gran com és. Sorprenent!; allí estan tots els anys, des del 27 de març del 2016 fins el 27 de març de 2046, amb indicació dels 12 mesos de cadascun d'ells, i les 53 setmanes de cada any.
- I, això..., un calendari...?
- Això és la vida que em queda, nena, i, repeteixo, tirant llarg.
- Però... per què et mortifiques...?
- No em mortifico!, però tampoc vull morir-me en vida, si haig de viure 30 anys... o el que sigui, vull que siguin 30 anys sonats!
- No entenc res.
-He pensat que els anys que em resten de vida els vull gaudir fent coses que no he fet mai, vull viure una existència nova, com si tornes a néixer, saps?, així repetiré el repte de l'adolescència, quan volia fer-me un lloc a la vida.
- I això com ho faràs?
- De primer, sortint d'aquest país que ja em conec massa. Després aprendré a pilotar vaixells, llogaré un iot, i navegaré per aquests mars de Déu.
- Però si tu et marejaves a les Golondrines del moll de Barcelona!
- Bé..., doncs..., aprendré a pilotar elicòpters, i m'allunyaré cel enllà (el "cel enllà" l'acompanya d'un gest que no l'hauria fet millor ni la Núria Espert)
- Però, Mònica, si tu tens vertigen a partir d'un segon pis!
- Oblides el què t'he dit abans?
- M'has dit tantes coses..., a que et refereixes?
- Que ara seré una dona nova, amb nous reptes, i vull fer coses que mai no he fet, i les anotaré aquí, en aquest macrocalendari, viatjaré pel món fins que la peti, o em cansi i torni.
- Però, si marxes, aniràs trucant?, m'escriuràs, oi?
- Ni un mal watsap; trenco amb tot i amb tots, ni una trucada espereu de mi!
- I els teus fills?
- Si els tres tenen més de quaranta anys... ja s'ho faran!
- I el teu ex? 
- Aquell que em va posar unes banyes d'aqui a la Puerta del Sol?; que el bombin!
- Però ell et segueix estimant...
- Que el bombin!
Quan la Mònica treu la seva agressivitat i intransigència és inútil raonar amb ella. Es veu que ha decidit que hi estic de més, perquè agafa la meva jaqueta i la bossa i me'ls fa prendre.
- Té.
Em fa una abraçada i em dona un últim consell:
- I tu, hauries de fer el mateix i canviar de vida, deixa d'escriure i de recitar poemes, això ja ho saps fer prou bé, hauries d'aprendre alguna cosa nova, alguna cosa per la que tu pensis que estàs negada; un repte!
- Com què...?
-No sé, cantar òpera, per exemple, sempre has dit que desentones, no? 
- I fer-li la competència a la Montserrat Caballé?
- Això, i ella hauria de dedicar-se a l'esquí aquàtic.
- Estàs ben sonada, Mònica...
- Son els 70 anys, que m'han obert els ulls!

....................................

Han passat varies setmanes des que varem celebrar aquella festa i vam tenir la conversa que he reconstruït, i de la Mònica no n'he sabut res més, ni jo, ni els amics, ni la família, llevat d'unes trucades que va fer, dient que marxava a fer un viatge per tot el món, i que no volia que l'emprenyessin, que, en tot cas, ja es posaria ella amb contacte amb nosaltres, si li venia de gust.

Per cert, es diu Mónica S.L., no dic el nom complert per discreció, perquè, si no la coneixeu, és igual, i, si la coneixeu, ja sabreu qui és. Si algú sap on para una tal Mónica S.L., digue-ho-m'ho per favor, només volem saber que està bé.

Ah!, i una altra cosa, en aquestes setmanes jo també he arribat a l'edat temuda, i, seguint els consells de la Mònica us demano: Coneixeu alguna bona professora de cant?

...........................................

NO VOLVERÉ A SER JOVEN                                                               
                                         Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

                            (Jaime Gil de Biedma - Poemas Póstumos, 1968)
....................................................................................

divendres, 13 de maig de 2016

Article 331) EL JURAT

Jurat núm. 78 - El jurat en un moment de la sessió del judici del 12-05-16
Sir Wilfrid Roberts, és un destacat advocat criminalista, per aquest motiu, quan vam ser seleccionats com a jurat d'aquest cas que ell defensava (el cas Leonard Vole), ens vam sentir privilegiats, a l'hora que ens va envair el pes de la responsabilitat.

El cas Leonard Vole!, la notícia que ocupa les primeres planes de tots els diaris des que es va produir, al 1948!

Agatha Christie va voler solucionar-ho, però el resultat no debia ser definitiu, perquè, temps després, un altre important criminalista, Charles Laugton, va tornar a intentar-ho.

Darrerement, la defensa del senyor Vole, ha recaigut en el lletrat Jordi Coromina (àlies Sir Wilfrid Roberts), home delicat de salut, però tossut en la seva feina, i decidit a esbrinar la veritat, i defensar-la, tot i les dificultats que el cas presenta.

Des del 12 de desembre de 2015, tot i la seva precària salut, Jordi Coromina, intenta, esforçadament, mostrar la innocència de Leonard Vole, Afortunadament, l'enfermera, Sra. Munsa Tur, sap el que convé a la salut del brillant lletrat Coromina, i així, l'home, pot suportat tantes i tan intenses sessions en les que el públic present a la sala, posa, també, tot el seu imaginari, per esbrinar l'innocència o culpabilitat del pobre acusat.

El jurat se les veu i se les desitja per donar crèdit, ja a les proves del fiscal, ja a les que aporta la defensa, i, com que tot plegat és tan difícil, per aquest motiu el jurat va canviant, i canviant...

Avui ens ha tocat a nosaltres, i ho hem patit de valent. Hem encertat o no en el nostre veredicte?, potser demà, per estar ben segurs, convocaran un altre jurat; no m'estranyaria gens.

Si vosaltres, lectors del blog, teniu set de justícia, no us quedeu a casa, veniu al Teatre del Raval, a donar un cop de mà a Sir Wilfrid Roberts (àlies Jordi Coromina).

Doncs mira, saps què?, m'estimo més estar aquí fent de jurat, que quedar-me a casa fent mitja
(Lis Vida i Maica Duaigües conversen en un moment de descans)

Quina pressió!, pensar que el veredicte depen de nosaltres!

Bá!, no et capfiquis, si no els agrada el nostre veredicte, tornaran a fer la obra un altre dia!


No li facis aquesta rialleta al Sr, Leonard, que es nota massa que t'agrada

Si, senyor, jo, és la primera vegada que faig de jurat

Somriu, nena, que demà sortirem a l'Ara

(Elvira Senmartí i Maica Duaigües, posatn per als periodistes)
---------------------------------------------------------------------------------


---------------------------------------------------------------------

Entre sessió i sessió, llegeixo una mica de poesia


LA CASA DEL JUICIO    (Oscar Wilde)

Y el silencio reinaba en la Casa del Juicio, y el hombre compareció desnudo ante Dios.
Y Dios abrió el libro de la vida del hombre.
Y Dios dijo al hombre: -Tu vida ha sido mala y te has mostrado siempre cruel con los que necesitaban socorro y con los que carecían de apoyo. Has sido hosco y duro de corazón. Te llamó el pobre y tú no le oíste, y cerraste tus oídos al grito del hombre afligido. Te apoderaste para tu uso particular de la herencia del huérfano y lanzaste las zorras a la viña de tu vecino. Cogiste el pan de los niños y lo diste de comer a los perros, y a mis leprosos, que vivían en los pantanos y que me loaban, los perseguiste con saña por los caminos, por esa tierra mía, con la cual te formé. Y vertiste sangre inocente.
Y el hombre respondió y dijo: -Hice eso, efectivamente.
Y Dios abrió por segunda vez el libro de la vida del hombre.
Y Dios dijo al hombre: -Tu vida ha sido mala y has escondido la belleza que yo he mostrado, y el bien que yo he escondido, le has olvidado. Los muros de tu estancia estaban pintados con imágenes, y te levantabas de tu lecho de abominación al son de flautas. Erigiste siete altares a los pecados que yo sufrí, y comiste lo que no se debe comer; la púrpura de tus vestidos estaba bordada con tres signos de afrenta. Tus ídolos no eran de oro ni de plata perdurables, sino de carne perecedera. Bañabas su cabellera en perfumes y colocabas granadas en sus manos. Ungías sus pies con azafrán y desplegabas tapices ante ellos. Pintabas con antimonio sus párpados y untabas sus cuerpos con mirra. Te prosternaste ante ellos y los tronos de tus ídolos se elevaron hasta el sol. Mostraste al sol tu ignorancia y a la luna tu demencia.
Y el hombre respondió y dijo: -Hice eso, igualmente.
Y por tercera vez abrió Dios el libro de la vida del hombre.
Y Dios dijo al hombre: -Tu vida ha sido mala y has pagado el bien con el mal y la bondad con la impostura. Has herido las manos que te alimentaron y has despreciado los senos que te dieron su leche. El que llegó hasta ti con agua, se marchó sediento, y a los hombres fuera de la ley, que te escondían por la noche en sus tiendas, les delatabas antes del alba. Tendiste un lazo a tu enemigo que te había perdonado, y al amigo que iba contigo le vendiste por dinero; y a los que te trajeron amor, les diste en pago lujuria.
Y el hombre respondió y dijo: -Hice eso, igualmente.
Y Dios cerró el libro de la vida del hombre y dijo: -Realmente, debía enviarte al Infierno. Sí, al Infierno es donde debo enviarte.
Y el hombre exclamó: -No puedes hacerlo.
Y Dios dijo al hombre: -¿Por qué no puedo enviarte al Infierno?
-Porque he vivido siempre en el Infierno -respondió el hombre.
Y el silencio reinó en la Casa del Juicio.
Y al cabo de un momento, habló Dios y dijo al hombre: -Ya que no puedo enviarte al Infierno, te enviaré al Cielo. Sí, al Cielo es adonde te enviaré.
Y el hombre exclamó:-No puedes hacerlo.
Y Dios dijo al hombre: -¿Por qué razón no puedo enviarte al Cielo?
-Porque jamás ni en parte alguna he podido imaginarme el Cielo -replicó el hombre.
Y el silencio reinó en la Casa del Juicio.

tctctctctctctctctctctctctctctctctct