traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

divendres, 26 d’agost de 2016

Article 346) LA VIDA EN CARPETES

Si Alberto Closas, en la pel·lícula "la vida en un bloc", utilitzava aquest sistema per perpetuar les seves vivències, una altra manera de conservar els records, és guardant escrits o altres documents en carpetes.

Avui he trobat jo una d'aquestes carpetes, i dintre d'aquesta carpeta, molts de records.

Són records de dos anys en que vaig estar col·laborant amb un Centre Mèdic dedicat a nens "diferents".

I, curiosament, aquesta troballa casual, ha tingut lloc en uns dies en que estic tenint contacte amb el web "Univers Agatha", destinat a l'autisme.

En obrir la carpeta, tot un allau d'anècdotes, moments i sentiments, m'ha envaït, han passat tants anys...!,  que els he llegit com si no fossin meus, tot i que, a mesura que anava aprofundint en la lectura, anaven també apareixent les imatges d'aquelles experiències, en el meu cervell.   

Anem a pams, organitzem les emocions, i procurem fer un enfilall de moments i de fets:

El primer que trobo és un butlletí on va aparèixer publicat un dels meus primers poemes:


Com veureu, el butlletí és del 1981, però el poema l'havia escrit molt abans, el 1972, una temporada en la que anava al departament de neurologia de la Maternitat, els diumenges, per a tenir cura d'uns nens que no tenien gairebé ningú que els visités.

L'any 1981, acabada la carrera de psicologia, vaig entrar a fer pràctiques a CEMEDETE (Centro Médico de Diagnóstico y Tratamiento Educativo), aquest centre editava el butlletí ALIND, on  va sortir publicat, per primera vegada, un poema meu.

El fundador de CEMEDETE va ser el Dr. JOSÉ MOYÁ TRILLA, una persona extraordinària, a redós de la qual s'aplegaven uns metges magnífics, com, el Dr. RODOLFO LAMARCA; el meu mentor més directe en les pràctiques, tot i que també assistia en pràctiques a molts dels altres metges del centre, com, el Dr, JOSÉ MOMBIELA; un veritable crack, el Dr. Jorge Catalan, el Dr. Jorge Ferré, (faig un incís, per dir que, justament, ara, cercant enllaços de cadascun d'ells, he trobat la notícia del traspàs del Dr. Jorge Ferré Veciana, curiosament, jo pensava que era el més jove de tots, des d'aquí el meu sentit condol a familiars i amics), també figurava en aquest elenc d'autoritats de la medecina, el Dr. Víctor Casaprima,.., tots ells eren increïbles, fantàstiques persones i sensacionals metges, cadascun d'ells amb la seva especialitat i personalitat, sempre interessant, però tots seguien el mateix sistema mèdic-terapèutic-filosòfic, creat pel Dr. José Moyá Trilla, aconseguint, entre tot l'equip, uns visibles avanços i resultats óptims en la  millora  i integració d'aquests nens i nenes, i, de retruc, amb el resultat també d'una més gran felicitat de les famílies d'aquests nens, que veien estimulades i compensades les seves esperances.

Venien pacients de tota Espanya, es desplaçava la família sencera, i anaven a la consulta amb plaer, perquè els nens acostumaven a connectar molt bé amb els metges, i amb les psicòlogues en pràctiques, les millores s'apreciaven de visita en visita.

Cada nit, després de les consultes, tots els metges, i a vegades també els psicòlegs en pràctiques, informaven al Dr. Moyá del curs de les visites que havien fet, els casos, les incidències, els resultats de les proves, en fi, era una completíssima consulta mèdica d'experts, en la que tots participaven, per millor valorar i encarrilar cada cas.

Normalment, quan jo marxava, sé que ells encara restaven llargues hores, deliberant cadascun dels casos, perquè tots coneixien els pacients de tots.

El dia que jo tornava, entregava l'informe dels casos als que jo havia assistit o observat. Ara he trobat les còpies d'aquells informes, juntament amb anotacions meves de les impressions que em produïen.

També vaig col·laborar en un curs d'Autisme que va impartir el Dt. Moyà conjuntament amb el Dr. Lamarca (especialitzat en autisme),el Dr. Catalán, i el Dr. Casaprima. Va constituir un altre èxit, crec que va ser l'estiu de 1981.

Aquella gent, magnífica de CEMEDETE, em van inspirar un poema que vaig dedicar-lis a tots ells:

AL DR. JOSÉ MOYÁ TRILLA,  y a su equipo (Dr. Rodolfo Lamarca, Dr. José Mombiela, Dr. Jorge Castalan, Dr. Jorge Ferré Veciana, Dr. Víctor Casaprima...)

Arquitectos de huesos,
buscadores de sueños,
musicólogos de balbuceos.

Toda la tarde pendientes de una risa,
de que acierten los dedos con la bola...
y caiga la botella!

Toda la vida pensando en los pequeños,
toda la historia vuestra
es la de ellos.

Sabuesos,
detectives del silencio,
receptores sensibles
de profundas miradas
de esos niños
que, sin palabras, hablan.

Y otra vez risa, y juego,
y suelo, mucho suelo.
La moqueta conoce vuestra bata
más que vuestro calzado,
y así, los niños pueden, facilmente,
haberos abrazado.

Ritmicamente
vuelven las visitas,
caritas conocidas van creciendo;
¡Enrique va al colegio!,
¡Jorge anda!,
¡Mercedes hizo una travesura...!,
y otra vez llorarán
en la oscura cabina del electro
hasta que les encante y deje absortos
la grave voz de un salmo
que entonarà Lamarca.

Pedagogos de todo el arco iris,
de cuentas de colores,
de barajas, de rombos amarillos,
y de flores.

Esperanzas guardadas en archivos,
y, a veces...
¡alegria de verlas realizadas!

              Maica Duaigües - 1981

No els he tornat a veure, perquè la vida segueix el seu propi ritme, i els camins, a voltes es separen, és probable que també aquell equip meravellós hagi evolucionat i cadascú hagi endegat un projecte personal, ja sigui dins la medicina o en un altre àmbit.   Però, allà on sigueu, estimats metges, teniu el meu record més afectuós, d'aquelles dues temporades de pràctiques, en les que tant vaig aprendre en veure-os a vosaltres; coneixements i emocions, que mai no hauria trobat en els manuals.

Ponència del Dr. José Moyá Trilla:
https://www.youtube.com/watch?v=k5XaXyLw-DI

diumenge, 14 d’agost de 2016

Article 345) EL COMPROMÍS (continuació de l'article 343)

En l'article 343, us parlava de les paraules que més van  influir en la meva adolescència i joventut; la primera era: PERSONALITAT, i la segona era REALITZAR-SE, i, quan dic que van influir en mi, vull dir, en tota aquella gent de la meva generació.

Però, m'havia oblidat d'una tercera:  COMPROMÍS, aquesta paraula, igual que les anteriors, formava part de les nostres converses habituals, de les nostres inquietuds i els nostres somnis, donant lloc a llargues converses, en les que estàvem, o no, d'acord, però, el que era innegable és que la paraula ens esperonava, i, per a nosaltres, tenia un sentit que, dubto molt que tingui per les generacions actuals; el món, la societat, han canviat tant...! 

El COMPROMÍS, fins a quin punt ha de pesar en la nostra vida el compromís?, fins a quin punt el COMPROMÍS ha de comprometre la nostra llibertat? 

I, quin compromís?, el compromís amb la família?, amb la parella?, el compromís polític?, el compromís amb la feina?, o... el compromís que tenim amb nosaltres mateixos?

Cadascú de nosaltres tenia una idea de compromís.

La preocupació pel COMPROMIS, ens va venir d'una pel·lícula de Elia Kazan que van projectar per aquella època: EL COMPROMISO.

-----------------------

He cercat un poeta nascut el 1946 (algunes fonts també el situen al 1947)per cloure aquest article, i he trobat SEBASTIÀ ROURE (1946-2006), i trobo aquest poema, que em sembla ideal per acompanyar les lentes i clares hores de l`estiu:

"De dia en dia”

De dia en dia
poques passes faig 
però cor i veu
hi vaig posant.

Oïdes d’antiga memòria
Recordaran 
el plàcid temps 
on jo vivia, 
abocat a la claror
d’un finestral 
sempre obert.

Sorolls de feixuc treball
acompanyaran 
les lentes hores, 
en el cel claror d’estiu 
dins la cambra 
antics treballs 
per recordar 
el temps que va ser.

Ara, assegut en cadira 
de fusta, 
laboro la paraula 
amb por d’aprenent.

          SEBASTIÀ ROURE (1946-2006)
------------------------------------------------------------------------------

dissabte, 13 d’agost de 2016

Article 344) MÉS LECTURA PER L'ESTIU

Veieu l''Auca sencera en aquest enllaç
Encara sóc a temps de recomanar-vos una altra lectura pel juliol-agost-setembre, i dic aquests mesos, perquè es tracta del dietari d'una excursió que va tenir lloc entre el 31 de juliol i el 13 de setembre, del 1906!, i es adient i bonic, anar-lo llegint en les mateixes dates en que fou escrit, al menys, així ho estic fent jo, i, com que m'ho passo molt bé, no vull deixar de recomanar-lo als amics lectors.

L'autor és Mossén Antoni M. Alcover, i, aquesta vegada, no us faré gastar diners en les llibreries, ni voltar per les biblioteques. Còmodament, i gratuïtament, trobareu el llibre en aquest enllaç:


Em sembla curiós que comencés l'excursió en dia 31,i l'acabés en 13 (el mateix número a la inversa), va ser casualitat?, o ho va voler així?, això no sé si ens ho diu, perquè encara no he acabat la lectura, Tota vegada que el vaig llegint dia per dia conforme el va escriure, ja que em resulta un dels al·licients d'aquesta lectura, tot i que, a l'igual que la Catalunya des del mar que us parlava fa uns dies, també en aquesta excursió, l'ideal seria repetir, físicament, el mateix itinerari que va fer l'autor, segurament els canvis seran extraordinaris des que ell va transitar aquests pobles. 

El port de Barcelona, el 1906, tenia aquest aspecte

dijous, 11 d’agost de 2016

Article 343) PERSONALITY

Imatge d'internet
Què preocupa al adolescents i joves d'avui en dia?, no ho sé, però m'adono que no tenen les mateixes preocupacions que teniem nosaltres. Fa molt de temps que no sento pronunciar la paraula PERSONALITAT.
Doncs, quan jo tenia 14, 15, 16 anys..., una de les coses que més ens preocupava, era arribar a tenir personalitat, intentàvem desesperadament diferenciar-nos dels nostres iguals, tenir "personalitat pròpia", però, la veritat és que tots fèiem el mateix, a tots ens agradava la mateixa música, i acabàvem per dur la mateixa roba.
Molt metafísics érem nosaltres en aquella època, amb la preocupació per descobrir si teniem o no teniem, personalitat.
No és que el problema hagi desaparegut, no, els adolescents actuals, tenen la mateixa preocupació, però no la verbalitzen, potser no en son conscients, reaccionen amb les típiques rebel·lies d'adolescència, amb les quals volen afirmar-se, però aquella paraula, ja no la pronuncien. 

Més tard, en la jovenesa, a partir dels vint anys, la nostra preocupació era REALITZAR-NOS, una altra paraula que s'ha perdut. Cóm li diuen avui en dia?, tampoc no ho sé, però, segurament que també els joves d'ara volen conquerir alguna cosa en la vida, però ja no diuen realitzar-se.
Nosaltres patíem per no poder realitzar-nos, fer en la vida tot allò que portàvem dins, aquesta era la nostra exigència i el nostre repte.

Pel que fa a la primera paraula PERSONALITAT, era tan habitual pronunciar-la, que inclús hi havia una cançó amb aquest títol:  PERSONALITY, aquí us posem la versió en italià d'Adriano Celentano

https://www.youtube.com/watch?v=5QYWZvHD1Vo

(si no veieu el vídeo cliqueu l'enllaç)


Afortunadament, van arribar LOS 5 LATINOS a tranquilitzar-nos, no es podia dir més alt, ni més clar:   ERES DIFERENTE:


Tot i que sempre hi havia algun escèptic que dubtava: "No serà un marciano?

Però, en realitat, què és la PERSONALITAT?, doncs, podem definir-la així:

És un element estable de la conducta de una persona, la seva manera habitual d'ésser, el que la diferencia dels altres. La personalitat ve determinada per la constitució física, hereditària, o per influències socials. Les condicions psicològiques de cadascú, tenen un paper considerable en la formació de la personalitat.

............................

Han passat els anys, ja no soc ni l'adolescent que maldava per tenir personalitat, ni la jove que necessitava realitzar-se, ara, la meva inquietud està molt més propera al que deia el gran Borges:

"¿Quien soy? Estoy tratando de averiguarlo"   (Jorge Luís Borges)

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

dijous, 4 d’agost de 2016

Article 342) UNA LECTURA IDÒNIA PER L'ESTIU: CATALUNYA DES DEL MAR

Si algú em demana consell d'un llibre per llegir aquest estiu, jo li dic, sens cap dubte: CATALUNYA DES DEL MAR, de Carlos Barral.

No es tracta de cap novetat, és ben cert, la primera edició data de 1982, però, és un llibre intemporal. Això sí, per llegir-lo heu d'estar en unes condicions específiques, que ara us diré, si les compliu, no cerqueu més, aquest és el vostre llibre de l'estiu.

En primer lloc us ha d'agradar la lectura per la lectura, no per cercar acció, intriga, amors, o altres esdeveniments. La prosa de Carlos Barral, és minuciosa, culta, informada, el llibre de que parlem, al igual que altres seus, no deixa de ser una forma de memorialisme, per tant, son els afeccionats a la biografia o el dietari els que més gaudiran d'aquesta lectura.

Però no son aquests els únics; un públic molt interessat seran els homes de mar, els familiaritzats amb el mon de la navegació o la pesca. I també, els amants de la terra catalana, sobre tot de la franja marítima, ja que Carlos Barral no deixa ni un sol lloc, crec, per anomenar i per explicar les seva relació amb la mar. Fins i tot, aquests públic, ja mig marítim, pot ser que s'animin a igualar els viatges de Carles Barral per les costes catalanes. També els estudiosos dels dialectalismes trobaran força paraules interessants, i no oblidem els amants de la història, els quals també en gaudiran, en saber com era aquella societat pesquera als voltants dels anys 50, amb el seu abans, i el seu després.

I, fora d'aquests tipus de lectors específicament interessats, penso que, qualsevol persona que disposi d'un agost tranquil a la vora d'una mar catalana, que vulgui oblidar els neguits i les presses, i relaxar-se, i a l'hora aprendre curiositats que no trobarà enlloc més, és un públic-lector idoni, per un llibre, idoni a l'estiu.

Ja m'ho direu! 

Foto: www.tarragona-goig.org

Aquest és el primer, no sé si l'únic, llibre escrit en català per Carlos Barral, i ho explica així:
"No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meva llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català i, a més, en un català fortament marcat pels dialectalismes de la marineria de la costa meridional on el vaig aprendre"