El taller de la família Sedó despren lluminositat, alegria, ordre, netedat...i art!
Un negoci familiar, artesà i artístic, que ha passat de pares a fills i a nets, i cadascuna de les noves generacions ha anat incorporant el seu esforç i la seva vena artística personal.
Estem parlant de CERÀMIQUES SEDÓ, i els trobarem a Esparreguera.
Vam estar visitant el taller i exposicions, que ens van mostrar i explicar amb exquisida cortesia. Resulta emocionant saber que, hi ha peces, que no saps quines vetes de colors tindran definitivament, fins que no surten del forn. Us encoratgem a fer-ne una visita amb la seguretat de que sortireu inspirats, i il·luminats de colors i de formes.
Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, aquí trobareu uns quants milers de paraules fetes imatge.
I ara recordem un preciós poema de José Manuel Caballero Bonald
ALQUIMIA DE LA CERÁMICA (José Manuel Caballero Bonald) En estas cavidades se amotina la vida, bullen formas naciendo. ¿No las sientes pujar, surgir de súbito entre volutas, ondas concéntricas de asombro, rastros de chorreantes combustiones? Detente, caminante: asiste a la transmutación sexual de la materia, luciérnagas que fluyen desde el caos al orden, sombras que gesticulan, vociferan por sus incandescentes rudimentos. Objetos son de amor estos reductos, diseminan la luz y la reagrupan mientras recobra el barro la borrasca primaria de su fuego. Ya está en vilo la vida: irrumpe del fondo placentario de los hornos.
Al principi, tothom creia que es tractava d'una noia, després ells ho van explicar: era... LA LLUNA! la destinatària de la seva cançó: BOIG PER TU, de SAU.
No és Sant Pere, ni tan sols es diu Pere, en aquest cas es diu Jaume, tot i que li escauria més dir-se Pere, ja que la seva vida està plena de claus... És el serraller! i, estem parlant de: JAUME DE BARGAS.
Ell diu, però, que això ja s'acaba, perquè aviat, totes les portes les obrirem amb una mena de targeta. Mentre aquestes modernitats no arriben, nosaltres seguim portant tot un manat de claus, això sí, cada vegada més petites.
Davant d'aquesta amenaça de desaparició, i atenent a la quantitat de claus, eines, i estris de tota mena, relacionats amb les claus i els panys i la feina de serraller, que en Jaume de Bargas ha anat guardant, conservant i col·leccionant, fa un temps, va prendre una decisió: muntar un "Museu del Pany i la Clau", l'únic de tota Espanya, i un dels -no masses- que hi ha a Europa.
En el següent enllaç, trobareu el programa de Calafell Ràdio: Sarau de Poesia, en el que Jaume de Bargas va participar, i en el que ens explica moltes més coses, i on deixa el seu correu electrònic, per si algú es vol posar en contacte amb ell per visitar el museu, és el programa del 24/11/2013: https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia
El seu desig és que el "Museu del Pany i la Clau, passi a formar part, oficialment, del municipi de Calafell, on ja hi és ara, tot i que, de moment, es troba ubicat en un domicili particular. Esperem que, Jaume de Bargas, trobi el suport necessari per a instal·lar com cal totes aquestes claus, panys, peces de serraller, i altres estris, que ens parlen d'una història antiquíssima, en que els éssers humans van començar a protegir els habitacles on vivien, dormien, i guardaven les seves pertinences, amb un pany i una clau.
El poema que posem a continuació, no parla de claus, sinó de dagues, un ofici encara més perdut, però el protagonista, segueix sent: el ferro.
Diumenge proper, és el
primer dels 4 que precedeixen al Nadal. Així comença el temps
d'advent; temps d'esperança.
Em van explicar que, a
Alemanya, existeix el costum de fer, amb branques verdes, una corona
d'advent, en la quan situen 4 espelmetes vermelles, i col·loquen la
corona al bell mig de la taula.
Havent dinat, o, cap al
vespre, les families es reuneixen (o es reunien!) al voltant d'aquella
taula així guarnida, i encenen una de les espelmetes, i
canten nadales.
El segón diumenge
d'advent, són dues les espelmetes enceses, el tercer diumenge, 3, i,
finalment, el quart diumenge d'advent, les 4 espelmetes llueixen en
la foscor de l'hivern.
És el símbol de
l'esperança, que va augmentant a mesura que s'acosta el Nadal.
Avui cal felicitar a ROSA GALCERAN, perquè celebra el seu 96 aniversari: Rosa: Feliç 96 aniversari, que passis un dia ple de joia!!! No ens pot faltar en aquest espai una poesia seva, per fruir, una vegada més, d'aquestes paraules, sentides, emotives, que li brollen del més pregon. En aquest poema, fa referència, precisament, al pas del temps, (està publicat en el llibre "FIRA DE TARDOR") SER POESIA (Quartina) Passa cada minut rabent i resolut... Jo retenir voldria el temps que va fent via! Un munt de desenganys el pas marquen, dels anys... Jo retenir voldria la seva correntia! L'ull ha perdut claror a frec de la foscor... Jo retenir voldria la llum que en el cel nia! Fins l'oblit del record em porta desconhort. Jo retenir voldria les veus de cada dia... I ser una poesia! ROSA GALCERAN ------------------------------------------------------------------------------ I, a continuació, un poema que jo li vaig escriure, a Rosa Galceran, quan ella va complir els seus 85 anys, (està publicat en el llibre "13 VEUS EXPERIMENTALS", en el qual, precisament, una de les 13 veus, és la de la pròpia Rosa Galceran). ROSA DELS VENTS
(a Rosa Galceran) Quin vent va ser que et va dur a la poesia? Quin vent et posà el pinzell a la mà? Quants de dies passaren... i quants de vents bufaren, Rosa... fins avui: vuitanta-cinc anys, amb minuts, dies, hores... amb tots els seus segons, dibuixant fades bones, delineant patrons. Bufaren tots els vents, Rosa, per a tu bufaren tots; vents dolços de bonança, vents àrids de dolor, treball a la infantesa, i de gran...la incomprensió d'uns mascles que negaren que fossis més entesa, i manessis millor. Però, Rosa, la vida t'ha fet tota dolçor; potser se't va enganxar embolicant bombons? Potser la teva fada et concedí un do? i un vent de primavera s'arraulí en el teu cor per tal que conservessis mirada d'infantó? No ho sé Rosa, no ho sé, però sé que ni ha prou d'estrènyer-te la mà per trobar el teu amor. Maica Duaigües -----------------------------------------------------------------------------------
Sé que al llarg del temps, són moltes les amigues i amics en poesia, que han escrit versos lloant la persona, l'artista, la poeta, l'amiga, que és sempre Rosa Galceran, jo convido aquests amics, a que insereixin aquí, en l'apartat: Comentari, cadascú, el seu poema. Tots els té ella col·leccionats, a casa seva, però, crec que seria bonic de trobar-los reunits, en aquest mateix article, a manera de commemoració d'aniversari d'enguany.
Tom Dooley
és una cançó no precisament alegre, però molt agraïda per a cantar-la acompanyant-se de la guitarra.
Així és com la interpretava, i amb molta força i magníficament, un amic
que ja no hi és -mal vent que se l'endugué- com diu una altra cançó,
el títol de la qual no recordo.
Mal vent que se l'endugué...!
Diuen, però,
que una persona no arriba a morir del tot mentre hi hagi algú, en
aquesta terra, que la recordi.
Aquesta versió, tot i que no té la força que ell li donava, és la que més se li assembla, per altra banda, ell cantava una versió en castellà que no he trobat enlloc, i començava dient:
Esta es la triste historia
de una fatal pasión...
més endavant cantava alló de:
Era una noche fría, cuando la vi llegar, i en una noche fría, supe que me quería...
fins que arriba el desengany:
Era una noche fría, cuando me la encontré, y en una noche fría, supe que me engañé...
El 1960, es va tornar a celebrar a Barcelona, el FESTIVAL DE LA CANCIÓN DEL MEDITERRÁNEO; era el segon any. Va guanyar l'esplèndida veu de la cantant grega NANA MOUSKOURI, amb la romàntica cançó XYPNA AGAPI MOU, que vol dir alguna cosa aixi com: "m'estima", en tot cas, posem també la lletra d'una versió espanyola, que hem trobat per internet.
Despierta agapi mou la noche se nos va y el sol quiere salir hay que partir. Despierta agapi mou desde la cumbre del amor prohibido corre conmigo. Toda esa luz brillante que viene del sol va a terminar con el secreto de este amor El dia ya llegó se marchitó la flor que ayer yo te ofrecí, hay que partir, despierta agapi mou hay que partir... Besame más y más toma mi alma, llévala contigo, adios amigo. Despierta agapi mou hay que partir...
He llegit, per pura casualitat, ESFERA, de Michael Crichton, en una edició de Círculo de Lectores de 1991. No soc lectora de llibres de ciència ficció, i, per tant, no puc comparar, però he de dir que, aquest, m'ha agradat.
Una de les característiques que he trobat, és que te diversos nivells de lectura. En primer lloc, veiem el que sembla que hem de trobar, segons aquest gènere: CIÈNCIA FICCIÓ, i amb ella, suficients dosis d'acció fantàstica, amb el vocabulari i la descripció de situacions adients. El lector, pot quedar-ser amb l'aventura i res més, i el llibre haurà acomplit el seu propòsit.
Ah! però..., jo he trobat altres nivells de lectura que m'han interessat encara més. El protagonista és un psicòleg, això, per als qui ens hem format en aquesta disciplina, constitueix un nou atractiu, tot i que, ho mirem amb la reserva i el temor de que hagin utilitzat la psicologia de manera tòpica, superficial, o poc seriosa. Però no ha estat així; totes les reflexions que es fan des del punt de vista d'aquesta disciplina són perfectament correctes.
Ignoro, si, quan parla el matemàtic, es basa també en veritats científiques, però m'atreviria a suposar que sí. I el mateix dic de la zoòloga i dels altres científics que aporten els seus coneixements a la investigació de la situació creada. Els seus criteris i forma d'expressar-se, contraresten amb els del militar, molt ben preparat per a la seva missió, per la qual cosa, el seu objectiu és l'acció oberta, i defuig les subtileses i reflexions dels científics.
Un altre nivell de lectura, és la intriga. En els fets hi ha un misteri que no es desvetlla fins les últimes pàgines; qui és que...? i anem d'una suposició a l'altre, segons el que ens deixen entreveure; està ben ordit el misteri.
I, per últim, si volem entrar (no és imprescindible), tenim la part més seriosa i densa: posar-nos a filosofar, pensar..., és millor oblidar segons quines coses per viure més feliç?..., el nostre cervell és tan poderós que pot aconseguir qualsevol cosa que vulgui?...
Aquestes i moltes altres preguntes ens poden sorgir si llegim ESFERA.
--------------------- Poema de ciència ficció
ZONA - CERO de Raúl Quinto
Un oscuro rocío envuelve la escafandra,
en su interior mi cuerpo: como la onda expansiva
de un pulso acelerado: sonido rebotando
contra el muro de piel que me aísla del mundo.
Desprovisto de tacto tan sólo soy mis ojos.
Enfrente la ciudad devastada por nadie,
congelada en un punto.
Mis sensores indican
que el epicentro vírico está bajo mis pies,
lo anoto en mi cuaderno y regreso a la base
entre coches varados y cuerpos descompuestos,
Rosa Galceran i Vilanova,
és amistat, és poema, és color..., és una persona que despren amor, tendresa i bondat.
Rosa Galceran també és
història; nascuda el 1917, te moltes coses per explicar, i bona
memòria per a poder-ho fer. Treballadora incansable, estimada per
tots els qui hi tenim amistat, i admirada per aquells que tenen coneixement de la seva obra.
La més popular de totes
les seves activitats, és haver estat la dibuixant del tebeo femení
AZUCENA, desde 1946 i al llarg de vint anys, inclús, en algunes
circumstàncies, escrivint ella mateixa els guions. Les seves fades
-personalíssimes- els prínceps ben plantats, les bones noies
senzilles i tan belles de cor com de rostre, ah! i les altres, les princeses supèrbies, que rebien oportunes lliçons que, finalment, les feien
redreçar a la bona conducta...
Tot això, constituïa
part de l'educació que rebiem les nenes, les seves histories eren
esperançadores i didàctiques, i els seus dibuixos eren calcats i
copiats per moltes d'aquelles nenes que sentien el cuc del dibuix
dintre seu.
Però, tot això que acabo
d'explicar, no vol dir que Rosa Galceran fos una dona antiquada, o que no toqués de peus a terra... tot al contrari!. Ella sabia molt bé que
l'univers de fades justes, que dibuixava no es corresponia amb la
realitat, potser per això volia embolcallar la realitat d'il·lusió.
I, a l'hora, ella lluitava al costat d'aquelles dones que volien ser
independents, lliures, autèntiques.
Alguns dels seus companys de feina; músics, pintors, artistes..., homosexuals, sabien de la seva comprensió, i en ella es refugiaven
quan la societat els donava l'esquena. Ella llegia llibres, que han esdevingut clàssics, i que ja circulaven per l'estranger, però que eren prohibits o mig amagats a l'Espanya de l'època, per una malentesa “decència”
Ella va haver d'aguantar
injustícies laborals pel fet de ser dona, ella va estudiar quasi
d'amagat música i dibuix quan una mare -equivocada- li posava tota
mena d'impediments per a fer-ho, i, al mateix temps, obeint als seus pares, feia Corte y confección. Ella va lluitar per emancipar-se
així que els seus guanys econòmics li ho van permetre, però sempre tenint, a l'hora, cura de la seva família.
Ella va rentar radiografies, quan, a la postguerra, no hi havia cel·luloide per fer pel·lícules, i reciclaven aquell cel·luloide de les radiografies que anaven a cercar a les clíniques. Així van fer la primera pel·lícula espanyola de dibuixos animats, sota la direcció d'Arturo Moreno; en l'equip de dibuixants hi figurava Rosa Galceran, la película era: GARBANCITO DE LA MANCHA.
Ella va veure limitats per la censura alguns dels seus dibuixos més innocents.
Ella va casar-se amb un
home a qui estimava però que era fet a l'estil dels antics caps de casa, una mica autoritaris, ella va seguir treballant a casa, dibuixant, amb tres
precioses criatures, una sobre les espatlles, l'altra a la falda, i
una tercera a tocar dels seus genolls, els nens, de tant en tant,
mastegaven algun dibuix acabat de fer, amb gran desesperació de
Rosa, però una desesperació sempre temperada per la seva exemplar
paciència. I vinga netejar carones plenes de tinta, i... a tornar a
començar el dibuix!
Fidel sempre, al seu excel·lent, però una mica rigorós, espòs, la seva
inquietud i necessitat d'expressió la van portar al camp de la
poesia, i en els seus poemes, la majoria melangiosos, va abocar la seva
pregona necessitat d'afecte, i la seva esperança i recerca d'un mon ideal i
romàntic, tal com anys enrere l'havia cercat en els dibuixos
d'Azucena.
Rosa Galceran, ha fet, -i encara fa- dibuix, disseny, pintura, il·lustració, poesia..., i sempre que li es possible col·labora amb aquelles propostes artístiques en les que els seus amics li preguen de participar.
Rosa Galceran, és, i així la reconec, la meva, particular, fada.
Nombroses il·lustracions, més set cal·ligrames
i un epíleg de notes complementàries,
fan, d'aquest, un dels llibres més complets ,
bonics i interessants de Rosa Galceran
Comiat (Rosa Galceran va escriure aquest sonet per al seu fill Jordi, quan aquest va marxar a treballar a Alemanya. Publicat en el llibre "Fira de tardor") Els adéus em fan mal... No t'allunyis de mi! El teu bes amical és com un rajolí, nèctar dolç de sabors amb esclats de claror, diamant de fulgors dins la meva foscor. Van passant anys i anys i s'escola la vida. És ben plena d'afanys i, sovint, sens sortida per allò que ens viu dins: els tresors més ocults en els íntims jardins, i els records insepults. Ha arribat el moment de la teva partença i em mossega, silent, la més aspra sofrença. Em fa por que el teu fat de mil urpes de foc em declari, cruel, una guerra d'enlloc. Deixaràs el caliu que la llar féu feliç per volar al teu estiu... I glaçar-me el somrís!
Podeu veure un fragment de la pel·lícula "Garbancito de la Mancha", Rosa Galceran va ser una de les animadores, i el seu nom apareix com: R.Galceran. Gaudiu uns minuts de la primera pel·licula europea de dibuixos animats: https://www.youtube.com/watch?v=eb0X6egO4c4