La història, es composa de moltes històries; la història del vestit, la història de la música, de la pintura, del cinema, de la fotografia... Per mi, el més important dels articles o invents de tots els temps, ha estat: El llibre, quasi tan important com el pa.
El llibre, aliment per l'esperit, per l'anima, per la intel·ligència... No puc imaginar-me una vida sense llibres.
Amb motiu d'estar a les portes del dia internacional de la dona, tenim avui amb nosaltres Helena Rotés, col·laboradora habitual d'aquesta emissora, professora d'art, escriptora, guionista..., però, en aquest cas, ve com a gran coneixedora, per amistat, d'Ivonne Hortet, esposa que va ser de Carlos Barral, d'ells, i, especialment d'ella, d'Ivonne Hortet, ens parla avui Helena Rotés.
Aquest és el fragment d'un documental sobre Carlos Barral on es recull la seva passió pel mar. Direcció: Jordi Nin (actual director de Calafell Ràdio) i guió d'Helena Rotés, a qui hem tingut el plaer de que ens acompanyés avui en el programa, amb intenció de fer homenatge a Ivonne Hortet, que va ser, al llarg de tota la vida companya inseparable de Carlos Barral:
El Doctor Pasavento, reconeix tenir una passió: desaparèixer, potser a la manera de Michel de Montaigne, que es va tancar en la torre d'un castell, prop de Burdeos, per llegir als clàssics.
Però, jo crec que no calia anar al segle XVI per trobar un bon exemple de desaparició. En ple segle XX hem tingut una mostra magnífica de difuminar-se i dessapareixer: Greta Garbo
Clar que, si atenem al fet que el Doctor Pasavento estava molt pendent de les coincidències, la circumstància que Montaigne tingués avantpassats aragonesos, o sigui espanyols, podia semblar-li molt més indicatiu, que no pas la sueca amb qui res no l'unia, i encara més el fet que Montaigne fos escriptor, activitat que no coneixem de Greta Garbo, al tanto!, potser sí que va escriure, però, amb la seva dèria de passar desapercebuda pel món, potser utilitzava, no ja llapis, sinó, tinta invisible. Si això va ser d'aquesta manera, l'èxit de Greta Garbo és indiscutible: haurà passat pel món una escriptora de la qual ningú haurà sospitat que escrivia, penso que Vila-Matas s'hauria de treure el barret davant de la Divina.
Aquesta és la postura que he hagut d'adoptar aquest matí davant de les quatre magdalenes que es passejaven per la cuina, davant dels meus ulls afamats.
I m'he he dit que no, que ja n'hi havia prou de desenfreno, que si Sant Antoni va poder aguantar les temptacions, jo també.
Però, de temptacions n'hi ha de moltes classes.
D'Eduard Sanahuja, del seu poema: En defensa pròpia, agafem aquest fragment, en el que parla d'un altre tipus de temptacions. En aquest fragment. curt i dens, Eduard Sanahuja deixa ben patent la seva integritat.
[VII] No tinguis temptacions de jugador. Que es reparteixin ells totes les cartes i totes les victòries importants. No vulguis competir, perquè perdràs. Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall per triomfar a la cursa dels cavalls. Al final de cursa, de la nostra, només hi haurà un balanç, dues preguntes: qui has estimat, qui t´ha estimat a tu. Eduard Sanahuja (En defensa pròpia) Eduard Sanahuja va guanyar el premi Maria Mercè Marçal 2013, per la seva obraEl llançador d'espases. I, d'aquell premi, volem retenir aquest, magnífic, fragment: Teoria amb els daus No hi ha atzar en el llibre; sí en la vida. Potser has triat la forma del bressol? Has escollit la llengua dels teus pares o els ulls que t’han ferrat mentre envellies? L’atzar no té raons. És un il·lús qui creu que entén les coses perquè sap explicar-les. Pots descriure els pigments de les magnòlies, però mai no els entendràs; pots capbussar-te en les biografies, inútilment: els fets mai no revelen el misteri pregon de cada vida. En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc amb lògica implacable, les grafies, les síl·labes, les frases, les èlitres brillants de les sextines. Escriure és més segur que travessar un pas zebra. L’important no s’escriu. L’important és atzar, la causa de la causa impenetrable, el lloc on la raó perd l’espinada, allí on els daus es juguen el nom del teu botxí. Poc et resta per fer. Potser escollir amb la màxima cura l’arbre on t’han de penjar, el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica. No ho faràs endebades: qui tria la bellesa desafia l’atzar i es fa més lliure. Eduard Sanahuja (El llançador d'espases)
Existeixen molts llibres de mitologia, aquest és un diccionari de butxaca, publicat per Edicions 62, Jordi Parramon (Barcelona 1956) es doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. L'edició d'aquest exemplar es de 1996.
Per comprendre la influència dels mites en el nostre llenguatge habitual, agafem una paraula que utilitzem moltes vegades:
Abundància: Divinitat al·legòrica. Era representada com una donzella coronada de flors i envoltada de tota mena de fruits que vessaven d'una gran banya anomenada cornucòpia ("corn de l'abundància")
Personalment, trobo, com a defecte de l'edició, que no sempre indica -com en aquest cas- si la deessa és grega o romana. Abundància, en aquest cas, estaria bé que afegissin que és una divinitat romana.
Rubens representa així la deessa de l'abundància
Els mites, explicats per Rosa Navarro
Alianza Editorial - 2013
Un llibre amè, poèticament escrit, i, a l'hora, amb rigor, és, Mitos del mundo clásico, de la catedràtica de la Universitat de Barcelona, Rosa Navarro. La seva senzilla edició de butxaca ens permet de dur-lo en els nostres desplaçaments, per a poder-lo llegir en qualsevol moment i lloc, constituint una versió lliure de les "Metamorfosis" d'Ovidi, que el fa apte per estudiants i per a tot tipus de lector.
Assaborim un petit fragment:
"La creación del mundo
La naturaleza, antes de que existiera el mar, la tierra y el cielo, tenía un sólo aspecto: era el Caos, una masa confusa y desordenada. La tierra, el aire y el agua, estaban mezclados; ni la tierra era sólida, ni el aire tenía luz ni se podía vadear el agua. Ningún elemento tenía aún forma alguna; todos luchaban entre sí: lo frío con lo caliente, lo húmedo con lo seco, lo blando con lo duro, lo ingrávido con lo pesado. Un dios acabó con esta guerra. Separó la tierra del cielo, el claro cielo del aire espeso, y a cada uno de ellos le dió un lugar distinto y estableció la armonía entre todos. La energía ígnea y sin peso, el fuego, fue al lugar más alto; después quedó el aire y, por último, la tierra densa, que formó una masa compacta gracias a su propio peso, mientras el agua la rodeaba."
La lectura d'aquest començament, em fa pensar que els homes, sempre s'han explicat l'existència a través d'un deu, si abans hem escollit la Bíblia, com a llibre indispensable de la nostra biblioteca, ara comprenem que tampoc podem prescindir de la mitologia, que ens dona una visió de la vida diferent, però, fixeu-vos, el deu també hi és.
Si voleu anar unes passes més enrere, i deixar un lloc en la vostra biblioteca, a les Metamorfosis d'Ovidi, trobareu passatges tan interessants com aquest:
Pal·las es simula vella, afegeix falsos cabells blancs als seus polsos i també amb un bastó sosté els seus febles membres. Aleshores axi comença a parlar: "No tot el que te l'edat més avançada mereix que en fugim: l'experiència ve dels anys tardans. No desdenys el meu consell; cerca entre els mortals la fama de ser la més gran a treballar la llana; cedeix a una deessa i demana perdó amb veu suplicant, temerària, per les teves paraules: et perdonarà en tu pregar-la" Se la mira sinistrament i deixa el fil començat i, tot just retenint la seva mà.
Aquesta edició de la Fundació Bernat Metge, 2009, consta de 3 volums, el text de les Metamorfosis d'Ovidi, ha estat revisat i traduït per: Adela Maria Trepat, doctora en lletres, i Anna Maria de Saavedra, llicenciada en lletres.
En cada volum trobareu el text llatí i la seva traducció al català.
Imartege de: ttps://educacionambiental26.wordpress.com/2015/02/19/politica-y-educacion-ambiental
Hem convertit la política
en un joc verbal, i guanyarà aquell que sigui capaç de trobar més
raons contra l'adversari, o sigui qui tingui més capacitat
lingüística, més poder de convenciment, més dialèctica i més
retòrica.
Garanteix això que el
guanyador sabrà portar millor les regnes del país?
No ho crec, en tot cas
garantirà, únicament, que sabrà entabanar-nos millor, que els seus
discursos seran més contundents, però això no és indici de que la
seva política hagi de ser més justa, no garanteix una economia
més sanejada, una convivència més feliç (ara que comença a
parlar-se d'índex de felicitat).
Això sí que seria
fantàstic!, com ens ha recordat, molt oportunament Jesús Calleja; que tinguéssim un índex de felicitat, com el que tenen a Bhutan:
Benestar econòmic
Benestar ambiental
Benestar físic
Benestar laboral
Benestar social
Benestar polític
Però això no
interessa, normalment, als polítics, la majoria pensen en tot, menys
en el benestar del poble. Em temo molt que seguirem així,
contemplant aquest estira i arronsa, pactes i antipactes,
i despactes, insults,
i acusacions, i...
I
el poble, què? Eh? Eh? Eh? Eh?, com cantaria La Trinca, allà pels
anys vuitanta.
Ara
hauríem de canviar alguns noms, però, és allò tan encertat que
diuen els castellans: Los mismos perros... y
no cal que segueixi perquè tots sabeu el final.
I
EL POBRE POBLE, QUÈ?
La Trinca
El
papa està plorant com una magdalena
i
el Vaticà s'inunda amb tanta mullena.
Sabeu
quina és la causa d'aquest desencís?
Que
algú li ha dit al papa que el poble no és feliç.
Ai
pobre Papa...! I el pobre poble, què?
En
Reagan també plora fent gran mulladissa,
perquè
té un infiltrat a la guàrdia suïssa
que
li ha dit lo del papa i lo del desencís,
i
també s'assabenta que el poble no és feliç.
Ai
pobre Reagan... I el pobre poble, què?
En
Gorbatxov somica i es desespera
perquè
a la Casa Blanca, dins la nevera
hi
tenen un espia que l'ha informat
que
en Reagan ara plora desconsolat
i
li ha dit lo del Papa i el desencís,
i
també s'assabenta que el poble no és feliç.
Ai
pobre Gorbatxov...! I el pobre poble, què?
La
Banca es commociona i es posa nerviosa.
Si
hi ha tanta plorera pot baixar la Borsa.
Però
com que també tenen la seva animeta
se
sumen al disgust plorant una miqueta
quan
saben lo del Papa i lo del desencís,
tot
i que ells ja sabien que el poble no és feliç.
Contra el tripijoc de la política, que no té un pam de net, i, posats a jugar, jo em quedo amb La Trinca, ells sí que saben divertir-nos i fer broma, ironitzar, i, així, consolar-nos, davant d'aquest joc, tant bèstia, dels polítics.
Endavant doncs; visca LA TRINCA!, i, si desapareix el vídeo, cerqueu-lo aquí:
ODISSEA, Homer, versió de Joan M. Mira - Proa - Barcelona 2012
Fem un tast:
Parla'm, ho Musa, d'aquell de mil cares, que feu mil viatges quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troïa. Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes.
La Colección Austral, va ser la gran aliada dels lletraferits dels anys setanta, la meva primera Odisea va ser aquesta, de l'any 1973, versión directa y literal del griego por Luís Segalá y Estalella. Fem un tast comparatiu:
Háblame Musa, de aquel varón de multiforme ingenio, que, después de destruir la sacra ciudad de Troya, anduvo peregrinando larguísimo tiempo, vió las poblaciones y conoció las costumbres de muchos hombres y padeció en su ánimo gran número de trabajos.
Planeta Agostini, va fer una edició l'any 1995, amb la traducció a cura de José Manuel Pabón. Continuem fent tastets comparatius:
Musa, dime del hábil varón que en su largo extravío,
tras haver arrasado el alcázar sagradio de Troya,
conoció las ciudades y el genio de innúmeras gentes.
Muchos males pasó por las rutas marinas luchando.
La impressió que tinc -sense ser cap experta- és que, les versions de Mira i de Pabón, guarden un ritme, que no veig en la traducció de Sagalá, la qual em sembla una traducció en prosa, mentre que les altres ofereixen la cadència del vers, que, imagino, debía ser imprescindible per l'autor i rapsoda, cec, Homer, a fi de recordar la lletra, ja que no va ser escrita fins molts segles després.
Versió online: http://www.apocatastasis.com/odisea-homero.php#axzz42nNqhpnd, del: profesor Calvo Martçinez, seguim amb les comparacions:
Cuéntame, Musa, la historia del hombre de muchos senderos,
que anduvo errante muy mucho después de Troya sagrada asolar;
vió muchas ciudades de hombres y conoció su talante,
y dolores sufrió sin cuento en el mar tratando
de asegurar la vida y el retorno de sus compañeros.
Com veiem, aquesta versió també permet una recitació rítmica.
....................
A continuació un interessant video que us recomano: