traductor

diumenge, 20 d’agost de 2017

Article 371) M'AGRADA LA COPLA

La copla o cançó andalusa, és un gènere musical molt jove, encara no té cent anys, va nàixer a les primeries dels anys vint, i es va fer molt popular en els anys quaranta. Les seves lletres són sovint poemes de grans poetes, i les melodies són, igualment, inspirades i emotives. Els temes expliquen històries dramàtiques, sempre de sentiments i passions, provocant una veritable catarsi en l'oient, i en l'intèrpret que la transmet amb convicció.

Si parlo avui de la copla, és perquè ens acaba de deixar una de les seves intèrprets més qualificades, encara que no la més popular, si més no a Espanya, és possible que a l'Argentina fos més coneguda i valorada com a cantant, aquí el seu paper quedava més difuminat per la seva vessant d'actriu de teatre.
NATI MISTRAL, nascuda a Madrid el 13 de desembre de 1928.  
La seva dicció era perfecta, ja cantés en castellà-madrileny o en castellà-andalús.  

És destacable la magnífica rapsoda que va ser, fent veritables creacions d'alguns poemes, com és el cas de LA PROFECIA de Rafael de León.

Admirable la memòria que tenia per les lletres, en les entrevistes que li feien a la televisió, per poc que la deixessin, sempre regalava la recitació d'algun poema  si li semblava que venia a to amb el tema que es tractava.

Bona amiga de Terenci Moix,  gran afeccionat a la copla, déia d'ell que era,  la magnitud del talento.

Es va casar amb l'empresari gironí Joaquím Vila Puig l'any 1959, de qui va enviudar el 2014.

i com canta, fent de chulapa madrilenya, ROSA DE MADRID:
 https://www.youtube.com/watch?v=5tHyzgV8xZo




AMAR, AMANDO, (la cançó està inspirada en un poema atribuït a Leonor de Aquitània)

https://www.youtube.com/watch?v=XZrQf9Sozhg





Qué doloroso es amar...

¡Qué doloroso es amar...
y no poderlo decir!

Si es doloroso saber,
que va marchando la vida
como una mujer querida,
que jamás ha de volver.

Si es doloroso ignorar,
donde vamos a morir;
¡más doloroso es amar...
y no poderlo decir!

Triste es ver que la mirada,
hacia el sol levanta el ciego;
y el sol la envuelve en su fuego
y el ciego no siente nada.

Ver su mirada tranquila,
a la luz indiferente
y saber que eternamente,
la noche va en su pupila
bajo el dosel de su frente.

Pero si es triste mirar
y la luz no percibir;
¡más doloroso es amar...
y no poderlo decir!

Conocer que caminamos,
bajo la fuerza del sino;
recorrer nuestro camino
y no saber dónde vamos.

Ser un triste peregrino,
de la vida en los senderos,
no podernos detener,
por ir siempre prisioneros,
del amor o del deber.

Mas si es triste caminar
y no poder descansar
mas que al tiempo de morir;
¡más doloroso es amar...
y no poderlo decir!

Vivir como yo soñando,
con cosas que nunca vi;
y seguir, seguir andando,
sin saber por qué motivo
ni hasta cuándo.

Tener fantasía y vuelo,
que pongan al cielo escalas
y ver, que nos faltan alas,
que nos remonten al cielo.

Más si es triste no gozar,
lo que podemos soñar;
no hay más amargo dolor,
que ver el alma morir,

prisionera de un amor
y no poderlo decir.


De: Elionor d'Aquitània  (Versió de Joaquín Dicenta Alonso)