Article 479) ESTIMAT JOSEP COLET I GIRALT

    Avui, 15 de setembre 2021, em diuen que, al voltant de les 7 del matí has marxat, amic meu, mestre meu, el final temut, esperat, ja és aquí, i, el teu cos, que ara ja t'era presó, ha sucumbit, i s'ha obert com una gàbia, per deixar volar la teva ànima. Quina sensació de lleugeresa hauràs sentit!

    Espero el teu senyal, la prova de la teva nova vida, perquè el lligam de tu, mestre-poeta-filòsof, amb  els teus deixebles, no pot desfer-se. Sé que no ens abandonaràs.

    Però avui, avui estàs tan ocupat! Jo no sé si són fàcils els tràmits al cel o si són complicats: t'hauràs de presentar davant de la Justícia Divina, després d'haver-te deixat guiar pel túnel insondable, fins retrobar els pares, l'esposa, els amics..., quina festa familiar i poètica hi haurà al cel!

   Després, alliberades les emocions, feliç i tranquil, pletòric de vida eterna, potser pensaràs en nosaltres, indocumentats encara, sense el passaport diví que ens permeti retrobar-te.

   Pensaràs en nosaltres, cada vegada que nosaltres pensem en tu, cada vegada que llegim els teus poemes penetraran en nosaltres els teus pensaments.

    El lligam de paraules, pensaments i sentiments és tan fort, que ens acompanyaran fins al dia que rebem el salconduit per anar a on ets tu.

    "Paraules a l'ombra. Si un dia

       la nostra paraula moria

       el món restaria dejú"

                               (Josep Colet i Giralt)

    

    Amb aquest poema, Josep, volies significar com seria la inanició del món si un dia desapareguèssin els poetes i la poesia. Però, no, això no passarà amb tu; ens has deixat aliment per sempre.  

Article 478) LES AMIGUES ESCRIPTORES SÓN UN BÀLSAM, COM ARA: MONTSERRAT MORERA

Escriure és una feina apassionant, però, tot el que té d'apassionant ho té de sofriment.

Sí, és cert!, escriure comporta un percentatge no despreciable, de patiment; reflexionar, elaborar,  investigar, aprofundir, rectificar, reelaborar, tornar a rectificar, re-reflexionar, re-investigar, alimentar. Aprimar! Tornar a alimentar...,  i així, anem repetint aquestes i altres accions semblants, fins arribar al moment de tallar el cordó umbilical i enviar-ho a l'editor.

Si us pensàveu que amb aquest últim pas havíeu arribat a un relaxació beatífica, aneu ben errats!

Perquè ara venen les terribles "galerades", que consisteixen en llegir els teus escrits a la caça d'equivocacions, oblits, repeticions, etc. , que arreglem, enviem, ens tornen a enviar, modifiquem, tornem a enviar, ens tornen a tornar, tornem a llegir, a modificar, a enviar...

I, quan a la sisena vegada envieu les galerades sense cap rectificación, perquè tot ho heu vist be, llavors, una veueta maligna, us surt del fons de la vostra ànima, amb evident voluntat de sabotatge i  us pregunta sorneguera, "però..., creus que això l'interessarà a algú?"

Si estàveu pensant en escriure un llibre, no és que us vulgui desanimar, però sí vull que us enfronteu a la realitat: escriure és dur.

Surt la criatura, i us cau la baba, això també és cert, i les amigues se'l miren i diuen: oh que maco!, i moltes d'elles, fins i tot el llegeixen, i venen a les presentacions a donar-te ànims (això és molt bonic i ho agraïm molt), llavors te'l mires, entendrida, i vas passant les pàgines, com si el llibre no fos teu, amb esperit crític, segura de la teva obra, i de sobte, ai!...per què vaig posar aquesta paraula? si no pega ni amb cola?, hi trobes algun cos estrany dins de l'obra "perfecta", que no hauria d'haver-hi, i l'has repassat sis vegades!, i no ho havies vist! Penses, però, que ningú s'adonarà, que és una petitesa.  Però llavors t'arriba la trucada d'un bon amic. Ep, Maica!, a la  pàgina (no donaré pistes), has posat una paraula que no correspon...

Si, sí, no és broma, coses així passen.

Tot i així, ja he dit que la cosa més meravellosa del món per a una persona que escrigui és la amistat, i és per a vosaltres, amigues i amics que ens continuarem flagel·lant, per entregar-vos l'essència del nostre imaginari i omplir-vos les hores de calma amb lectures plaents.

Però el veritable bàlsam, el que de debó ens guareix dels patiments soferts, son els comentaris solidaris de les amigues escriptores, perquè elles coneixen, millor que ningú el via crucis que hem passat! 

Per aquest motiu agraeixo tant el comentari que l'amiga i escriptora Montserrat Morera ha posat en el seu blog:  http://tempsdemetafora.blogspot.com/2012/, no copiaré les seves paraules, ja us poso l'enllaç, però sí diré que la Montserrat  ha captat, des de la seva lectura, coses que jo no havia vist i m'han sobtat, ella ha descobert la dualitat que presideix tot el llibre, és clar, perquè ho ha llegit amb ulls d'escriptora!

Montserrat Morera i Escarré

 

Article 440) AMIC INVISIBLE

Vam celebrar L'AMIC INVISIBLE

El poema a mi dedicat, li va tocar escriure'l a l'Agustí, em va agradar tant que li vaig demanar permís per posar-lo en el blog, aquí el tenim. Gràcies, Agustí!

MAICA (27-12-2018)
d'Agustí Mercadó

No et conec encara, Maica, però de tu et vull parlar
tot just per algun poema que he intentat interpretar,
que, si ahir no ens coneixiem, avui de tu et vull parlar
només demano, companya, si em volguèssis escoltar,
que no deixis mai d'escriure. Avui de tu et vull parlar.

Perquè si no t'imagines absent del record d'algú,
i altres imatges evoques, de tu ara et vull parlar
perquè tens la casa buida i passejes vora el mar,
perquè pots sentir les ones. També per això et vull parlar
si saps acceptar el regal que algú al palmell et deixava,
si el cargol de mar t'és vida, de tu jo avui et vull parlar.


No et volia dir res més que tot el que dit està,
si els teus poemes m'inspiren, de tu t'he volgut parlar.

----------------------------------------------------------------------------------

També jo, vaig ser el Poeta Invisible d'algú, de quí?, us ho dic:  de Laura López Granell, i, el poema que li vaig escriure, és aquest:

A na Laura
de Maica Duaigües  -  27-12-2018

Llorers a tu, Oh, Laura! que reflexes
espigues en tos cabells d'or fi
i amb tos llavis escampes les paraules
que los estels t'encomanen de dir.
Extens lo vers més enllà de les aules
i nos empenys a la cacera  fins
dur-te sencera la presa més preuada
de lo poema forjat dins nostre pit.
Llorers a tu, Oh, Laura! per complida,
per discreta, per dama de raó,
per musa de Petrarca
i per eterna portadora de tots
eixos llorers que adornen ta bellesa,
eixos llorers trenats entre les lletres
que escriuen el teu nom.
________________________________________________________________