traductor

diumenge, 30 de novembre del 2014

Article 191) PRIMER DIUMENGE D'ADVENT

Feliç primer diumenge d'esperança!

I quina manera tan espiritual de cantar l'esperança, que té, Clementina Arderiu:


L'ESPERANÇA, ENCARA

En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l'esperit!
"Sempre invoca l'esperança"
-diu un crític- "i de què?"
Mai no m'he sentit ben sola
Clementina Arderiu
que Esperança vol dir Fe.
I la casa se'm fa ampla
quan aquest vent s'hi expandeix,
alades paraules sento
veig l'arbre que refloreix.
En la meva viduesa
no vull ombres al meu dol.
He estat i sóc encara
dona que viu a ple sol.
La nit es lliga amb el dia
i et sé tan sovint amb mi!
que volo, somnio i sento
com si encara fos ahir.
Si el meu Carles m'enamora
-oh Esperança!-
tu encara dius que sí.

      Clementina Arderiu
        (1889-1976)                                                               


Escoltem ara, Nova lletra al cant dels ocells, recitat per la pròpia autora: CLEMENTINA ARDERIU

Si el vídeo no s'activa, poseu aquest enllaç en la barra de direccions: 
https://www.youtube.com/watch?v=AIzUSL0qhiI



dilluns, 24 de novembre del 2014

Article 190) CARLOS BARRAL; EL VIGÍA DEL MAR DE CALAFELL

Foto procedent de: http://www.elpuntavui.cat/calafell/mes/5-cultura.html
Porque conocia el nombre de los peces, porque conocía todos los nombres; de los peces, de los vientos, de los dioses, de los mares, de los poetas, y de los escritores que en el mundo serían, porque, amaba extraordinariamente la palabra, el vigía del mar de Calafell, CARLOS BARRAL, oteaba el horizonte literario igual que oteaba el mar desde su balcón acristalado.

Creo que todos nos hemos preguntado, más de una vez, porqué, Calafell, no homenajea más y más a menudo, a CARLOS BARRAL?, porqué?, con su calidad literaria, con el tiempo que llegó a vivir en Calafell -¡la mayor parte de su vida-, porqué?, si calafell era para él como el eje, del qual no se apartaba nunca ni dermasiado ni demasiado tiempo, y al cual atraía como infalible imán a todos aquellos que vivían por, para, y de la palabra?, porqué pues, parece levitar sobre la población, sin que ésta se decida a. rendirle un homenaje permanente, mítico i rotundo, a la medida de su proyección internacional?

La respuesta es en verdad sencilla; se homenajea a los ausentes definitivos, a los lejanos, a los que han dejado de estar. Y el milagro, es que CARLOS BARRAL, no se fue, no se marchó con la muerte, Quizá, Calafell, cree que se ausentó un tiempo para buscar escritores, nuevas promesas para la literatura universal, o quizá, está en alta mar, ensayando un viejo tridente, regalo de Poseidón (tenía tantos amigos!, que a nadie extrañaría que Poseidón fuese uno de ellos).

Poco a poco, lentamente, desaparecerán los últimos que le conocieron, y los que vengan después lo sentiran ya como definitivo ausente, como lejano, y tendrán clara concienciencia de su total desaparición,  Entonces, sí, entonces comenzaran los grandes, solemnes, honores.

Hoy, el recuerdo es aún entrañable, palpitante, vivo, Cuando se habla hoy de CARLOS BARRAL, en Calafell, se habla de alguien demasiado próximo para fosilizarlo en grandes homenajes, eso será más tarde, ahora, su sombra aún se pasea, divertida, mezclada entre todos nosotros.


Pájaros para Yvonne

Carlos Barral

Tu cuerpo en qué alegría de revuelo,
que inmediación de trinos, ¡oh agitada
pasión de ti, de tórtola inspirada,
de azul y pluma en claro azul! (Uccello)

Pájaro. Sal. Escribe por el suelo
el gozo de tu jaula enamorada.
Sea risueña alcándara la espada
de gavilán blandida para el duelo.

Yo, tu fronda apartada. Permanente
árbol donde resuena tu destino,
leeré tu trayectoria. Se adivina

tan bien lo que se espera... Del camino
oblicuo, qué te importa, ¡oh diferente
mirlo de luz si vienes a la encina!

(Alcalá, n° 20, 1952)

Más poemas de Carlos Barral en: http://amediavoz.com/barral.htm

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Ciertamente, a Barral lo sentimos próximo, yo misma compartí comentario con Carlos Barral en un tarjetón de exposición de pinturas, de un pintor de Barcelona, que exponía, todos los veranos en Calafell, al lado mismo de su casa, este folleto es de los años 1988-1989, y me parece ayer:



diumenge, 23 de novembre del 2014

Article 189) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 9

                                                            CALAFELL RÀDIO
gif agafat del blog:
http://blocs.xtec.cat/ceipflix/category/fem-radio/
                      SARAU DE POESIA
                    23 11 14


Programa núm. 9 de la 4a temporada





Adreça per escoltar el programa:  

En aquest programa, fem una proposta: una sortida matinal per anar a collir bolets, i, a l'hora, recitar poemes. Esperem els vostres suggeriments respecte al dia que vagi be fer-ho. Aporteu les vostres idees al final de l'article, clicant on posa: comentaris.

Contingut:

Música:  TOUS LES GARÇONS ET LES FILLES - Francoise Hardy

MARIA MERCÈ MARÇAL - Poemes

Convidat: JAUME DE BARGAS - Tema:  COLLIR BOLETS

Poemes:     Joan Josep Roca Labernia
                   Josep Maria Poblet
                   Antonio Machado

Música - EL BOLET PETITÓ - Interpreta: Jordi Tonietti

JOAN VINYOLI - poemes

Música:  EL MUERTO VIVO - rumba - interpreta: PERET

-------------------------------------------------------



dimecres, 19 de novembre del 2014

Article 188) DELICIOSA MALALTIA

Imatge procedent de:calamocorriente.blogspot.com.es/
Estàs amb grip. I descobreixes que pot ser un estat deliciós. Et trobes fatal, és veritat, però, aquesta sensació d'invalidesa, et proporciona, a l'hora, una indiferència total, una protecció absoluta, contra els habituals problemes, feines i responsabilitats, de cada dia.

Primer de tot, has cancel·lat tots els teus compromisos, i a tothom li ha semblat molt bé, perquè,  quan han sabut que estaves a vessar de virus, han perdut tot l'interès en veure't. 

Solucionats els compromisos socials, t'has posat el pijama i t'has ficat al llit. El metge diu que aquesta malaltia el que demana és llit, repòs,  begudes calentetes, i poca cosa més. Potser t'has adormit, i al despertar-te, si has tingut prou esma, has agafat un llibre, una novel·la entretinguda que tenies a mig llegir... 

Quan t'has cansat de llegir, has posat la ràdio, amb poc volum. Els de casa, de tant en tant, obren tímidament la porta, treuen el nas -amb precaucions-  i pregunten si t'han despertat, cóm estàs, si vols alguna cosa; el diari?, un llibre?, un got de llet amb mel? un suc de taronja?, no voldries pas menjar alguna cosa?

Tu contestes a tot que no, amb veu de víctima, llevat que alguna d'aquestes coses et vingui de gust, llavors dius que, bé..., una mica..., per si després et trobes millor... que ho deixin allí..., però ho dius amb un to condescendent, com aquell que els fa un favor; per no menysprear-ho, vaja.

I així van passant els dies, entre caldos calentets, revistes, música suau, menjars delicats, i moooolta tranquilitat.

Acabes pensant que, estar malalt, segons com, pot arribar a ser una delícia!

Avui toca doncs, poemes de malaltia:

 El primer resfriado


                                         Me duelen los ojos,
                                          me duele el cabello,
                                          me duele la punta 
                                          tonta de los dedos.

                                          Y aquí en la garganta
                                          una hormiga corre
                                          con cien patas largas.

                                          Ay, mi resfriado!,
                                          chaquetas, bufandas,
                                          leche calentita
                                          y doce pañuelos 
                                          y catorce mantas 
                                          y estarse muy quieto
                                          junto a la venta.

                                         Me duelen los ojos,
                                          me duele la espalda,
                                          me duele el cabello,
                                          me duele la tonta 
                                          punta de los dedos.
                                             )))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))))

dimarts, 18 de novembre del 2014

Article 187) 25 NOVEMBRE, dia internacional contra la violència de gènere

Una bona amiga em recorda que el 25 de novembre és el dia internacional contra la violència de gènere, i em demana que, en el programa del següent diumenge; 30 de novembre de 2014, llegeixi poemes de dones, i, per començar, ja em proposa: Maria Mercè Marçal.

D'acord, així ho faré, tot el programa del 30 de novembre serà destinat a poemes de dones. Però, a més de la gran Maria Mercè Marçal, m'agradaria també, donar veu a moltes altres dones.

Llenço, doncs, una proposta. Dones: Poseu-me poemes vostres en l'apartat de "comentaris" que trobareu al peu d'aquesta pàgina. Tots els poemes que hi poseu, els llegiré en el programa del 30 de novembre 2014.

Per estimular-vos, posem aquest poema d'Antònia Abante i Vilalta, que també llegiré el dia 30.

El teu cim
                    (Morfosonet anglès)

Les dents de la nit, mossegant els somnis,
escampen fragments del full de la vida
on eres present envoltat de lletres
que avui són bocins d'un vell trencaclosques.

Amb l'enginy als dits vull reconstruir-lo;
no trobo el filó de l'aspre aventura,
maldo i vaig cercant enmig de tenebres,
ple d'amor el pit i freda la galta.

Desclucant els ulls, et cerco enfollida,
oh somni estroncat, difús com el núvol:
arbre en altre temps de fulla perenne,
avui ets record brotant en els somnis.

Si em fongués la nit, amb el ble del ciri,
fet nusos, grimpant, al teu cim vindria!

(Barcelona, 1921-2007) 



dilluns, 17 de novembre del 2014

Article 186) DEIXEU QUE ELS INFANTS VINGUIN A MI

Dibuixos Bíblics per imprimir i acolorir
Ahir, l'església de La Santa Creu, de Calafell, va estar plena de gom a gom, feia goig de veure les families, mares, pares, tiets i tietes, joves, i canalla de totes les edats.

Els protagonistes, eren, però, les nenes i els nens, i el motiu de la festa religiosa, era el començament de curs de la catequesi. Calafell és vila marinera, a més d'agrícola, i enguany, la simbologia del mar ha estat present de forma material, i, naturalment, en forma verbal, en aquesta festa d'inici de catequesi.

Penso que, el millor regal que podem donar a les nostres criatures, és l'esperança. L'esperança en quelcom de millor, de més perfecte, l'esperança en l'amor, l'esperança en la justícia.

Quan siguin grans, ells mateixos decidiran en què volen creure, i en què no, però no els hi amaguem l'esperança, domen-nos-li la oportunitat de creure en un ésser perfecte que ens estima.

En aquestes alçades, tots sabem, que la vida no és justa, però podem tenir la il·lusió de que tot el que és imperfecte aquí a baix, existeixi amb perfecció en un altre mon que podem intuir, i, inclús, tenim la oportunitat de lluitar per la justícia.

En la vida, els nostres fills, hauran de tenir fe. Hauran de tenir fe en ells mateixos, en els seus pares i germans, en els seus professors i amics, en les seves parelles, en tot allò que constitueixi el seu camí, hauran de tenir -necessàriament- una mínima fe, una mínima confiança, en algunes persones i coses, per a poder avançar. Si han de creure, en tantes coses febles, que, a vegades, també els decebran, ¿per què negar-lis la fe en un ésser perfecte?

A més, la fe, no és solament creure amb ulls clucs i esperar que tot ens sigui donat, la fe és també, tot això que ens diu Lluís llach.

(Si el vídeo no estigués operatiu, el podreu obrir en aquest enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=GmSjj09u7EA)

Aquí tenim la preciosa lletra:

CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT

Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d'un record passat.

No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo;
l'hem de treballar,
l'hem d'anar a regar,
encara que l'ossada ens faci mal.

No somnien passats
que el vent s'ha emportat.
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.

Fe no és esperar...

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

diumenge, 16 de novembre del 2014

Article 185) SARAU DE POESIA, quarta temporada, programa 8


CALAFELL RÀDIO
SARAU DE POESIA
16 11 14





Programa núm. 8 de la quarta temporada

Adreça per escoltar el programa:
https://enacast.com/calafellradio/historic/saraudepoesia

Contingut:

Música:   PEL TEU AMOR (ROSO) -  interpreta: Gaietà Renom

JESÚS LIZANO - Poemes

Felicitació rebuda

Música: UNE JEUNE FLLETTE - Jordi Savall, interpreta: Maria Cristina Kiehr

Prosa: L'Onze de setembre al Castell de Calafell, de Maria Martí Baiget. Lectura de fragments de la glosa que va fer Olga Xirinachs, l'onze de setembre de 1987.

MIQUEL MARTÍ I POL - Poemes

Música: LA ÚLTIMA CANCIÓN - El Haragán
------------------------------------------------------------------------------

Complements:

Jordi Savall va rebre la  medallad'Or
 de la Generalitat de Catalunya 2014











                
Escoltem el Llibre vermell de Montserrat. Jordi Savall. Església de Santa Maria del Mar
(si falla la connexió, poseu aquesta adreça a la barra de direccions:
 https://www.youtube.com/watch?v=ut7-xO7S-w4)


1616161616161616161616161616161616161

divendres, 7 de novembre del 2014

Article 184) TERESA GRAU TORRES, poetessa

Un dels 46, era TERESA GRAU
No sé si va publicar algun llibre en solitari, tot i que els seus poemes hi son en diverses antologies. Publicar no li preocupava, a TERESA GRAU, però escrivia bonics poemes, amb continuïtat. Versos de la intimitat de la llar, d'admiració de la natura, versos que donaven pau. 

La recordo, primeta, pausada però activa, sempre amable i educada amb tothom...

Acabo de rebre la notícia de que ha traspassat. De ben segur que ha tingut una vida plena, senzilla, i, segurament feliç, perquè no desitjava més del que tenia.

Com a tants d'altres poetes i poetesses, la  vaig conèixer en els anys 90, a la Cova del Drac, on ella no hi faltava cap setmana a les trobades de POESIA VIVA, grup del que era sòcia activa,  i va continuar, resseguin els diferents llocs on POESIA VIVA realitzava els seus actes.

Rescato un llibre de l'any 1996: 46 POETES D'AVUI, amb coberta de Rosa Galceran.

Teresa Grau, va participar en aquest llibre amb un poema que a mi m'agradava molt: 

RELLOTGE JUBILAT

No dono corda al rellotge;
fa molt temps que està parat.
Del tic-tac que encara em bressa
ja en passo, ja no em fa peça...
Déu meu, com he canviat !

Des de petita l'he vist
presidint el menjador,
i, a la nit, quan el sentia,
ja hi trobava poesia,
com si ell fos un trobador.

És lluent i centenari,
no té tos ni mals atacs,
però té llarga memòria
i sempre em deia la història
quan parlava amb els tic-tacs.

Cada setmana l'espolso;
té bona jubilació!,
el seu silenci ara estotja.
No dono corda al rellotge,
però vetlla el meu racó.

                    Teresa Grau


Al cel sia, la bona amiga, la bona poetessa; Teresa Grau!

-------------------------------------------------------------------------------------

Avui 8 de novembre, hem acomiadat la Teresa, ella ens ha deixat un últim regal de poesia; el seu epitafi:

EPITAFI

Quan m'escapi d'aquest món
voldria estar cara al mar
contemplar les ones roges
que pinta el sol quan és nat.

I la nit, amb les estrelles
i la lluna radiant
quan s'adormen sobre l'aigua
pintant un mantell brillant.

Quan m'escapi d'aquest món
porteu-me de cara al mar.

                 Teresa Grau

------------------------------------------------------------------------------------

No tenim cap fotografia en aquest moment, de la Teresa Grau, però hem trobat quelcom de millor, un vídeo on la podem tornar a veure i sentir parlar:
------------------------------------------------------------------------------------

En data juliol de 2015, veig que el vídeo ha desaparegut d'nternet, és una llàstima, peró, a canvi, he trobat unes fotografies precioses, antigues, que suposo deuen correspondre a la nostra Teresa, quan era menuda. Les podreu veure en aquest enllaç:

 https://eldaguerredesants.wordpress.com/galeria-dimatges/nens-petits/


dimecres, 5 de novembre del 2014

Article 183) NADALES ESCRITES PER DONES

Joana Raspall
EL TIÓ
(Joana Raspall)

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda del fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri!
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons...
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant treure’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.
I ningú no s’enfada; no cal;
És un joc de Nadal!

L'any passat, una amiga, que va organitzar un recital de poemes de Nadal, em va dir que havia tingut molta feina per trobar nadales escrites per dones. -No n'hi ha!-  em, deia. Finalment en va poder reunir unes quantes, però no va aconseguir la paritat, que ella procurava, amb els poemes escrits per representants del sexe masculí. 

No sé si enguany, repetirà l'experiència, però, per si ho fa, i per poder ajudar-la, i, com que estic convençuda que n'hi ha forces de nadales escrites per dones (el que passa es que potser no estan gaire publicades), us proposo que, aquelles de vosaltres que heu escrit algun poema de Nadal -ara, o temps enrrere, i, en qualsevol llengua- els poseu en els comentaris d'aquest article.

En nom de la meva amiga, i del meu propi, us en dono les gràcies. 

Nota: Escriviu el text dels poemes de Nadal, directament en la casella de "Comentaris" que hi ha al final d'aquest article.  
També podeu posar prosa poètica.
Recordeu: El tema, ha de ser: NADAL, i els autors: dones.

------------------------------------------------------------

Rosa Maria Esteller, ens va posar, en els comentaris, dos escrits de Nadal, un en francès, que el podeu veure a "Comentaris", i un altre poema, en català, que, per una incidència informàtica, va quedar posteriorment esborrat, tal com explico en els comentaris. 
Per evitar que ens torni a passar alguna cosa semblant amb el poema que, a petició nostra, ens ha enviat per correu electrònic, optem per posar-lo directament dins d'aquest article. I tornem a donar les gràcies a Rosa M. Esteller per la seva, sempre entusiasta i generosa, col·laboració.

EL NOSTRE MÓN
            (Rosa Maria Esteller)

El Món és gran, immens, gira que gira,
any rera any, amb moviment constant;
el pas del temps les tècniques capgira:
avenços i progrés a cada instant.
Aquest Món tan excels que tots admiren,
a voltes no fa prou pels més mancats;
les guerres i penúries sempre arriben
a pobles i països oblidats.
Oh, Món universal, on ens transportes !
Cada cop veiem més desigualtat...
Quan aquells que són dalt obriran portes
deixant pas a valors i honestedat ?
Al Món, quan ve Nadal, torna el senderi,
mostra que tot millora d’allò més:
són dies d’harmonia, d’encanteri,
i sembla que tot pobre queda atès.
Però, el nostre Món ben poc canvia:
conflictes bèl·lics, pèrdues... quin parany !
Quan els homes seguiran nova guia
i la Llum del Nadal serà tot l’any ?
Per un Món més just: cerquem l’esperança,
vivim amb fe tot pensant amb el cor,
estimem tothom sense cap recança
i junts avancem per camins d’amor !!!

Rosa M. Esteller Elies


dilluns, 3 de novembre del 2014

Article 182) SET CLASSES PER A LA MEMÒRIA



Amb aquest títol, el que vull dir, és que hem tingut, set classes, a la U.B., que volem guardar dins la memòria. El professor: JOAN JOSEP MUSSARRA. La temàtica: La èpica homèrica (Ilíada i Odissea), el teatre grec, el mon hel·lènic, la tradició lírica grega..., etc.  
En acabar les classes, ens hem quedat amb el "mono", de manera que, per seguir gaudint una mica més de la cultura grega, de la seva literatura, del seu teatre, de la seva història, aquí van algunes fotos, com a record, algún comentari,   i, algún fragment d'aquestes obres que ens han encisat. 

Professor Joan Josep Mussarra
La literatura grega més antiga es basa en la tradició oral
                                                   
Com si estiguéssim a la plaça pública d'aquella Grècia de la èpica, el professor Joan Josep Mussarra, reprèn la paraula, en grec i en català, per a fer-nos viure, tant com sigui possible, l'ambient, la mentalitat, i els interessos dels homes i dels deus.

I nosaltres, igual que aquells, llegim poc, però escoltem molt.
Ara sí, acabades les classes, serà el moment d'endinsar-nos en la lectura.  

"Musa, dime del hábil varón que en su largo extravío
tras haber arrasado el alcázar sagrado de Troya,
conoció las ciudades y el genio de innúmeras gentes .
Muchos males pasó por las rutas marinas luchando
por si mismo y su vida y la vuelta al hogar de sus hombres"   5

Homero - Odisea - Canto I  - (Traducció de José Manuel Pabón)

Imatge procedent de: www.todocoleccion.net

El rapsoda grec solia recitar amb un bastó a la mà, amb el qual, potser marcava el ritme. Recitava sense acompanyament. 
Els poemes homèrics són complexos, però fàcils, perquè sovint es repeteixen molts versos.
(Apunt de classe)

yyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyy


diumenge, 2 de novembre del 2014

Article 181) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 7

                                                                                                                 CALAFELL RÀDIO     
                 Sarau de Poesia
                          02 11 14


Programa núm. 7
de la 4a temporada

Adreça per escoltar el programa:

https://enacast.com/calafellradio/#!/programs/saraudepoesia/calafellradio_podcast_3958

Contingut:

JACINT VERDAGUER - Poema

Música:  LA MORT DE L'ESCOLÀ - Coral Plor de Tórtora

MARC ROSS - Poemes

MIQUEL DE PALOL - Lectura de l'article de Miquel de Palol "Sunt lacrimae rerum" publicat a "El Punt Avui" el 24-10-2014

Música: LA RIVA BIANCA, LA RIVA NERA - Iva Zanicchi

PILAR PLAZA - El hueso pensativo - Poemes

Música: AL DI LA - Renato Carosone

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Complements:



Pilar Plaza
INFANCIA  A LA INTEMPERIE

Infancia de posguerra
y posdesolación a manos llenas.

Infancia a la intemperie,
a orillas del humilde Arlanzón,
azotada por el cierzo que no cesa.
Pozo desde donde gritaba para escuchar el eco
y ver un cielo violado de azul.

Infancia que tuve,
por lo que cuentan en mi casa.

                     Pilar Plaza
                                                                                                                                           
                                                                                                    

dissabte, 1 de novembre del 2014

Article 180) UN MOCITO BARBERO

Capçalera de POEMES AL NAS DE LA LUNA, basada
en la obra que ens va obsequiar, el poeta visual
EDU BARBERO
 "Y la niña que yo quiero, ay, preferirá casarse, con un mocito barbero"
                        (El tren)  Antonio Machado

Sembla ser, que, Leonor, que acabaria casant-se amb Antonio Machado, era rondada per un jove barber, de Segovia. 

També sabem que els oficis han donat lloc als cognoms. És molt probable doncs, que Edu Barbero sigui descendent, d'un barber, més casual seria que aquest barber fos precisament, aquell que rondava a la Leonor de Machado, però, això sí que no ho sabem.

El que sí és cert, és que, quan jo vaig conèixer a Edu Barbero, d'això ja fa uns anys, ell era, encara, un mocito, no barbero, però si un jove i ja bon dibuixant, pintor i fotògraf.., i, en aquell moment, començava a endinsar-se en el que, finalment. seria la seva dedicació principal: la POESIA VISUAL.

Vàrem coincidir sent els dos, alumnes del poeta visual Gustavo Vega. Eduardo Barbero, destacava ampliament en aquelles classes que ens feia el mestre Vega.   Edu, generosament, va regalar-me l'obra que encapçala aquest blog, una de les seves primeres produccions de poesia visual, i de la que jo em vaig enamorar immediatament.

Han passat els anys, però jo sempre segueixo veient en Edu Barbero, aquell jove, mocito,  humil i generós, ple d'idees, i, encara millor, d'ideals. Idees i ideals, que es donen la ma en la seva obra, que ja és considerable i reconeguda.


Amb la seva paraula, que és imatge, Edu Barbero, segueix fent el seu camí, a la manera de Machado:

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

                  (Antonio Machado)

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.