Article 282) LES CARTES DEL JOAN - XIX - RUBÍ, FINAL DE L'AVENTURA

RUBÍ (Barcelona) Foto: El Bloc d'en DooMasteR

                                       

 19.09.15.   RUBÍ,  FINAL DE L'AVENTURA.   (19)

Bé amics, 
Això s'ha acabat.  Ja soc a casa;  a Rubí! 

Els què seguiu els meus relats des de fa anys, reconeixereu dues frases que sempre m'ha agradat repetir.  Ja sabeu que sempre dic:  El més important d'un viatge, és tornar.  Ara estic content de tornar, no es pas que s'ha m'hagi fet llarg, senzillament, es que he arribat al final del meu projecte, per una banda, i, per altra banda, sobretot, he tornat content, perquè no he tingut cap entrebanc a destacar.

Però, haig de reconèixer que no he visitat totes les meravelles que hi ha, a Sudamèrica. De vegades, degut a les males infraestructures, algun cop per manca d'informació, o potser, per què no dir-ho, per mandra. Necessites més de deu mesos, per veure la grandesa que hi ha a Sudamèrica.  Vull destacar-vos, però, allò què m'ha semblat més digne de tot el que he visitat:

Meravelles :
                      -  Salar de Uyuni  (Bolívia)

                      -  Laguna Colorada  (Bolívia)

                      -  Valle de la luna, al desert d'Atacama  (Xile)

                      -  Els moais i l'ílla de Pascua  (Xile)

                      -  Parc Nacional Torres del Payne  (Xile)

                      -  Catarates de Iguazú  (Argentina + Brasil)

                      -  Glaciar Perito Moreno, al Parc Nacional Los Glaciares  (Argentina)

                      -  Pico Fitz Roy, al Parc Nacional Los Glaciares  (Argentina)

                      -  Reserva de pingüins, en Punta Tombo  (Argentina)

                      -  Mirador del Cerro Campanario, al Parc Nacional Nahuel Huapí 

                         (Argentina)     

                      -  Crist Redentor, del Corcobado, a Rio de Janeiro  (Brasil)

                      -  Amazònia  (Brasil)

                      -  El Salto del Angel  (Veneçuela)

                      -  Catedral de sal, a la ciutat de Zipaquirá  (Colòmbia)

                      -  Parc Arqueològic Machu Picchu  (Perú)

Menció especial :  
                                -  La presa de Itaipú  (Paraguai)

                                -  Laguna Verde  (Bolívia)

                                -  Gèisers  Sol de Mañana (Bolívia)

                                -  Salar de Atacama, al desert d'Atacama  (Xile)

                                -  Gèisers de El Tatio, al desert d'Atacama  (Xile)

                                -  Palafitos, a l'ílla de Chiloé  (Xile)

                                -  Carretera Austral, a la Patagònia  (Xile)

                                -  Ciutat de Santiago de Chile  (Xile)

                                -  Mòmies, a la ciutat de Salta  (Argentina)

                                -  Ciutat de Buenos Aires  (Argentina)

                                -  Ciutat Colonia de Sacramento  (Uruguai)

                                -  Ciutat de Paraty  (Brasil)

                                -  Ciutat de Rio de Janeiro  (Brasil)

                                -  Ciutat de Brasilia  (Brasil)

                                -  Llançament d'un cohet, al Centre Espacial Europeu, a Kourou

                                   (Guayana Francesa)   

                                -  Ciutat de Paramaribó  (Surinam)

                                -  La Gran Sabàna  (Veneçuela)

                                -  Casc històric de la ciutat de Cartagena de Indias (Colòmbia)

                                -  Mercat indígena, a la ciutat d'Otavalo  (Equador)

                                -  Línies de Nazca  (Perú)

                                -  Reserva Natural de Paracas  (Perú)

                                -  Ílles dels Uros, al llac Titicaca  (Perú)

En quant a la gent, a tot arreu hi ha de tot però, vull destacar els argentins.  Són fantàstics.; agradables, amables i sempre disposats a ajudar-te si fos necessari.

Els hotels, doncs... he estat a 102 hotels diferents, o sigui què, et trobes de tot. Des del més car que he pagat; 70 euros a Xile, fins el més barat  -que per cert va ser un dels millors- què em va costar quatre euros, al mercat negre, a Veneçuela.  Com a norma no he volgut excedir-me dels 20 euros per nit, per a no desequilibrar la meva economia. El 50% aproximadament d'aquests allotjaments, han estat hostels. Són llocs on normalment, ho comparteixes tot.  Això, lluny del què molta gent creu, és molt interessant, molt segur, i a més, coneixes gent d'arreu del mon.

La gastronomia té un punt en comú a gairebé tots els països:  és prou avorrida per a nosaltres. En general no hi ha massa varietat d'aliments i acabes sempre amb el mateix:  carn, pollastre, patates, arroç, ous, sopes, verdures i fruites.  El problema és què sempre acabes menjant allò que ja saps que t'agrada.  Cada país, però, té els seus plats més típics, i que de vegades, es converteixen en una bona alternativa.  Sobresurt la carn excel·lent d'Argentina i Uruguai.

El tema fotos també ha donat molt de si.  "He vist"  moltes fotos fantàstiques i que no m'he atrevit a capturar.  A vegades per no posar en perill la meva integritat,  altres cops per no "provocar" el quedar-me sense la càmera,  i encara, altres,  per respecte al protagonista.  Com a norma, cada nit feia una revisió de les tirades durant la jornada, esborrant aquelles què em semblava què no calia guardar-les.  El motiu era fer lloc a la targeta de memòria.  Així doncs, han quedat llestes per treballar-les, ara, a l'ordinador, unes 20.000 fotografies.  He utilitzat 7 targetes de memòria de 32G, 4 de 16G, 2 de 4G i 1 de 2G. 

En quant al clima, els primers set mesos molta, molta, calor, els dos següents, més aviat fresquets, i el darrer, molt de fred.  Encara és hivern allà.  Per cert què, al Perú estan molt preocupats perquè els pronòstics indiquen què aquest estiu -desembre-gener-febrer-, el fenomen El Niño, serà molt agressiu, i es preveuen plujes molt fortes, amb les inundacions corresponents, i molta calor i sequera després, produïda per La Niña.

El cost de l'aventura, té un secret: Viure al lloc que toca, com si ho fessis a casa teva.  Jo considero què no soc pas malgastador, ni capritxós. O sigui que no he gastat en coses innecessàries,  ni tampoc en hotels de luxe, ni restaurants de moltes forquilles.  He fet la vida normal què hagués fet a Rubí, però visitant llocs de somni.  Així que, contant totes les despeses, vols d'anar i tornar, assegurança internacional, desplaçaments interiors i internacionals, hotels, àpats, oci, i tot el que puguis gastar en un dia a dia normal, considero que l'import què ha repercutit a la meva economia, ha estat... zero !   Si, si.  Considero què el viatge ha costat zero, perquè no he tingut més despeses que ingressos.  És més, si no fos per totes les factures fixes que has de liquidar encara que no siguis a casa, i que son moltes  (aigua, llum, telèfon, gas, comunitat, assegurances, pàrquing, clubs, impostos, declaracions de renda, etc., etc., etc. ), si no fos per que has de pagar tot això, encara que no hi siguis,  hauria estalviat diners !

De totes maneres, perquè tingueu una idea del cost, el viatge d'anar i tornar + l'assegurança internacional per a tot un any, han tingut un cost de 2.000 euros.  La resta del viatge, o sigui, tot el viatge en si, ha pujat una mitjana d'uns 1.800 euros mensuals.  Per descomptat que els països visitats tenen una mitjana econòmica favorable a l'euro.  Un altre pressupost seria, si els països visitats foren a la part  d'Oceania, per exemple.

Més d'un de vosaltres em pregunta:  i, ara, quin serà el proper viatge ?  La veritat; no ho sé! De les set meravelles del món, oficials, només em queda per conèixer Petra, a Jordània. 

A més aquest país té fama de tenir un dels millors deserts del món.  Superarà el desert d'Atacama ?  Algú s'anima a fer aquest descobriment ?

Aquest escrit és el darrer de tota la sèrie. Espero què hagiu gaudit d'ells, i demano disculpes si algú els ha patit. 

Bé, només agrair-vos la companyia que m'heu fet durant tot aquest llarg viatge, ja sigui amb els vostres mails,  els qui ja em coneixeu, o bé,  tan sols, al saber que tanta gent anònima per mi, ha seguit les meves aventures.

Gràcies amics, i lectors; ha estat un plaer fer de corresponsal del blog, i viatjar amb vosaltres,

                                                                                                                                          Joan

Resposta:

Benvolgut Joan; gràcies, gràcies, gràcies.
Ens ho em passat d'alló més bé amb les teves cartes, tot i que els lectors segueixen amb a la seva reticència a intervenir i posar les seves opinions, o experiències, bé, ells s'ho perden!
Benvingut a Espanya, a Catalunya, a Barcelona; a RUBÍ !
Volia posar-te una cançó sobre Rubí, per celebrar la teva arribada; no la he trobat, però he trobat una sobre Badalona, la canta Serrat, clar, ell diu Badalona, però nosaltres podem canviar Badalona per Rubí (i que els badalonins no s'enfadin, vaig de bona voluntat; oi que ens deixeu la vostra cançó per una estona? ), escoltem doncs la versió de Serrat: Que bonita es Badalona,  però, en aquest cas concret, nosaltres cantarem: Que bonito es Rubí!, clar que també haurem de canviar el mar per altres coses, però... ens en sortirem.
I ara, als lectors silenciosos, que no han estat capaços d'escriure ni una línia en els comentaris del blog, per el Joan, els diré una cosa:  Hi ha un fragment de la carta que no he transcrit, el Joan ens fa un oferiment, però, com que no us ho mereixeu, no us el diré, apa!

(P,D. Antoni no peteixis, tu sí que vas posar un comentari, a tu sí que t'ho diré)

A tots. però, gràcies per llegir-nos, i... si no us porteu del tot malament, encara us donarem una sorpreseta... més endavant!

Mira per on, cercant al Youtube "Que bonito es Badalona" he trobat "Que bonito és Mollerusa", La Trinca se'm va avançar!  Clar que, total... Badalona...Mollerusa... Rubí...; tot és Catalunya!  Cantem tots, doncs:

https://www.youtube.com/watch?v=e0hq11mJJfc

Article 280) LES CARTES DEL JOAN - XVIII - PERÚ, LA GUINDA DEL PASTÍS.

El Candelabro 

15.09.15. PERÚ, LA GUINDA DEL PASTÍS. (18)

Benvolguts,

Al nord-est del Perú. es troba Iquitos. Sembla què és la ciutat més gran del món (uns 400.000 habitants) que no té accés per terra. Només s'hi arriba per aire o bé pel riu Amazonas. 

Però no. Jo faig l'entrada al país, per l'altra banda, pel noroest. Hi ha un poblet tipus Altafulla que es diu Máncora, molt adient per fer el primer contacte amb aquesta gent, els seus costums, la seva cuina,  i la seva moneda. Tot un relax abans de dirigir-me a la capital.

Cada barri de Lima es gairebé tant gran com una Barcelona. La ciutat té uns 8.000.000 habitants ! Des de ben bé el nord del país, fins molt més avall d'Atacama a Xile, existeix una franja al costat del mar, d'uns 40 km. d'amplada, què és tot desert. No fa massa temps van descobrir al mig de la ciutat, una zona de l'era del cristianisme en la qual hi havien diverses piràmides. Tot i que moltes s'han perdut, es conserva segurament la que va ser la més gran de totes. Eren construïdes totalment amb fang i posant les llambordes dretes, una al costat de l'altre, com si fossin llibres en una biblioteca. S'hi realitzaven sacrificis i es van trobar algunes mòmies. És prou interessant.

Recordeu l'Anahí, la noia amb la qui varem fer el tour de tres dies pel Salar d'Uyuni, a Bolívia, juntament amb la Lina i el Joan, de Mallorca ? Doncs bé, ella encara què és de Cusco, viu aquí a la capital. Ens hem trobat i hem estat fent el turista per la ciutat, gaudint de l'arquitectura i la gastronomia. És super agradable l'Anahí... , bé... Lima, tampoc està malament !

En un dels punts més desèrtics de la costa peruana, van crear la Reserva Nacional de Paracas. És una gran extensió plena de dunes i penya-segats a tocar del mar. Faig una excursió en un 4x4,   per, on fa milions i milions d'anys, era un oceà.

Encara que moltíssim més petites que les Ílles Galápagos, les Ílles Ballestas, a tocar de Paracas, molt aprop de Pisco, són un mar de natura. Fas un tour en barqueta,  pels voltants,  i observes la gran quantitat de cormorans, lleons marins, pingüins, no sé quants tipus d'ocells i, de tant en tant, t'acompanyen alguns dofins. Hi ha moltes coves formant arcades. D'aquí el nom de "Ballestas", perquè recorden l'arma de fletxes. El nom de Paracas, significa en llengua quetxua, pluja de sorra, i li ho van posar, perque, a la seva primavera; setembre-octubre-novembre, fa molt de vent en aquesta zona i s'endú molta sorra del desert deixant-la caure com si fos pluja. A la part de les dunes, des de fa uns 2500 anys, hi ha gravat un canalobre, El Candelabro. Té una llargada de 180 metres i, encara avui en dia no se sap massa bé, el perquè el van construïr. Es creu que està relacionat amb les línies de Nazca. Uns diuen què era un far per guiar als navegants, altres què era un motiu religiós, i altres què era un senyal pels extraterrestres.

Línies de Nazca

Per veure les famoses línies de Nazca, has de fer-ho en una avioneta. Per a que puguis reconèixer els dibuixos, l'avioneta s'inclina gairebé 90 graus i...bé... impressiona una mica! 

Una avioneta de quatre passatgers, i quasi... cap per avall! L'astronauta, el mico, la balena, el més famós, el colibrí, i unes quantes més, són els que es distingeixen millor. 

Després del primer ensurt, gaudeixes, d'aquests geroglifics, fets alguns d'ells, fa més de 2.500 anys. Tots aquests gravats, estan esculpits a la muntanya, i tenen una profunditat d'uns 25 cm. L'aire es el que fa que aquestes cavitats estiguin sempre més o menys netes de la sorra del desert, i es puguin veure des de lluny, i per sempre.

La ciutat de Puno no té rés més que el llac Titicaca als seus peus. En aquest immens bassal a 3.800 metres sobre el nivell del mar, i de 180 quilòmetres de llargada per uns 60 d'amplada, ja fa molt de temps, què els Uros es varen instal·lar en unes illes construïdes per ells mateixos, sempre. amb una mena de canya que creix en aquest llac. Actualment, encara que petites, hi ha unes 90 illetes, en les que hi viuen unes deu famílies en cadascuna. Tot s'ha convertit una mica en un muntatge turístic del qual treuen profit, tant, els uros, com els barquers, i les agències de viatge. És curiós de veure'ho, però rés més.

Cusco és una altra cosa. Segurament és la ciutat més autèntica de tot Perú. Es conserven gran quantitat de construccions, tant dins com als voltants, de l'època dels, mal anomenats, incas. La paraula "inca", significa "fill del sol", i només li corresponia al dirigent del poble. O sigui, era el títol personal de l'emperador, el gobernant de torn.

Els més importants varen ser:  l'Inca, Manco Cápac, que va ser el primer, l'Inca Pachacútec que va construir Machu Picchu, i el darrer, l'Inca Atahualpa. Des de fa només uns 100 anys cap aquí, la veu del poble, les males descripcions i el màrqueting, varen adjudicar la paraula inca a tots els súbdits quechuas, encara que aquests no manessin ni a casa seva. Així doncs, l'imperi dels inca, s'hauria de dir, imperi dels quechuas. Els incas, només eren els reis.

Machu Picchu

Cap allà l'any 1450, l'Inca Pachacútec va decidir construir un refugi per a l'aristocràcia, lluny de Cusco, que era la ciutat més gran i més important, i en un lloc desconegut, fins i tot per als quechuas de carrer. Aprofitant què era un espai privilegiat per a l'observació del sol i els estels, es va convertir en un centre cerimonial.

Com que la idea era que fos un lloc desconegut per a tothom, no es varen fer mapes, ni deixaren senyals de cap mena que facilitaren el recorregut fins allà. Es creu que aquest va ser el motiu principal; que els conqueridors espanyols, no arribessin fins el Machu Picchu. Ningú, ni tant sols els quechuas, sabien que existia aquesta ciutat.

Ara, 100 anys després de retrobar-la, i on encara hi vivien dues famílies, que treballaven la terra, Machu Picchu ha recuperat l'explendor per al que probablement es va construir.

No cal que m'enrotlli, explicant tot el què es pot gaudir quan arribes al Parc Arqueològic, un cop superades les dificultats, fins arribar a Aguas Calientes, què és el poblet més a prop, i ara es vol dir Machu Picchu Pueblo, que queda més comercial.

Tot ha canviat molt des de què vaig venir l'altre vegada. Tot està enfocat, ara, al turisme,  i ni tan sols pots arribar-hi des de Cusco en tren. Aquest privilegi només és pels nacionals, i a preus més o menys raonables. El turista, només té l'opció de fer el recorregut en una combinació de bus (dues hores fins a una altra població) + tren (tres hores), o bé, bus (6 hores fins a un punt a 30 minuts en tren des d'Aguas Calientes) i, si vols estalviar-te els 28 dolars d'aquest tren, pots fer el trajecte caminant, i gaudint del paisatge durant gairebé tres horetes. Després encara et quedarà el bus que puja fins el Parc Arqueològic, que costa 12 dolars més, si no vols fer-ho per les escales en un temps aproximat de 60/80 minuts. No, encara no he acabat. El tíquet d'entrada al recinte, què abans et permetia disfrutar-ho durant tres dies, ara és per només un dia. I el preu és per què aprofitis bé el temps: quasi 50 dolars ! Total, aquesta escapadeta, no et surt per menys de 200 dolars anant d'estalviador. Molt més, si t'ho pots permetre i no t'indigna la falta de respecte econòmic cap al turista, què ha empleat el seu temps i els seus diners, per arribar fins a aquesta "ciutat perduda", què és Patrimoni de la Humanitat, o sigui, de tota la població mundial.

No us creieu però, que no m'ha agradat la guinda del pastís. M'ha agradat, i molt ! A més, jo crec què, per sort, no ha fet un dia assolellat. Les boires que durant tot el dia anaven amunt i avall i d'una banda a l'altra, li han donat un aire màgic i misteriós. que, en els moments més clars, deixaven a la vista l'espectacularitat arqueològica.

Machu Picchu seguirà sent per sempre, meravella de les meravelles.

A reveure!

Joan


Resposta:

Quina delícia de viatge hem tingut, i gratis!, i sense els ensurts d'anar en una avioneta capgirada...!
això si que és saber viatjar, i no tu, que et gastes els calés, i a sobre has d'anar cap per avall, com un ocell, però sense ales...

Mira, quan més et llegeixo més m'adono de la importància de tenir amics, vull dir, amics que facin coses interessants i que després les comparteixin amb nosaltres.

I, és que, a la vida s'ha de tenir sentit pràctic, com el que tenia aquella noia a qui li van preguntar en un concurs:  Si tingués que passar un any en una illa deserta, que s'emportaria: un gos?, un llibre?, o un amic?  I la noia va respondre: M'enportaria un amic que hagués escrit un llibre, sobre els gossos.
No cal dir que aquesta noia, va guanyar el concurs.

Nosaltres. no podem viatjar, però tenim un amic que escriu cartes sobre viatges, què més volem?

Joan, amic, restem a l'espera de més saboroses rutes, que les gaudeixis, que ens les expliquis, així, com ho saps fer tu.

Una abraçada ben gran,

Maica

------------------------------------------------------------------------------
Una poetessa peruana:   ROSSELLA DI PAOLO

LAS ALTAS DISTANCIAS

Rossella di Paolo (Lima, 1960)

Si yo escribo tu nombre en la arena
y tú escribes mi nombre en la arena
pero en otra playa
es que hemos descuidado las cosas;
hemos dejado que crezca el mar como hierba mala
y habrá que ir arrancándolo con cuidado
hasta alisar la arena de esa playa
donde puedas escribir mi nombre rozando el dedo
que está escribiendo el tuyo despacito.

Article 275) LES CARTES DEL JOAN - XVII - EQUADOR; A LA MEITAT DEL MÓN.

Equador

19.08.15.   EQUADOR.  A LA MEITAT DEL MÓN.  (17)

Benvolguts,

Fa només tres anyets que vaig visitar aquest país durant quasi bé un mes.  Com que encara tinc el record prou fresquet, no vull entretindre'm massa, i passo de repetir tota la costa, com Guayaquil, Salinas, Puerto López o Montañita i tampoc repetiré les Ílles Galápagos; per tal d'arribar al Perú com més aviat millor.

Entro per Otavalo per no perdre'm el mercat d'indígenes que fan els dissabtes, i, de passada, cosa que no vaig fer l'altra vegada, visito unes cascades, de les moltes que hi ha als afores de la ciutat.  Prou bé!, un parc d'ensinistrament d'aus, com ara, el cóndor, i també, un cementiri d'indígenes. És molt curiós veure com, tots els dilluns i tots els dijous, les famílies dels difuns, s'acosten a les tombes per compartir els àpats del dia.  És com si anessin d'excursió.  "Paren taula" damunt del lloc on és enterrat el parent, i, abans de marxar, li deixen el plat que més li agradava, perquè vegi que els seus familiars no l'obliden. I això  ho faran sempre; encara que faci 50 anys què ja no hi són!   Deixo enrrere la ciutat de "La Mitad del Mundo" què, com el seu nom indica, és just, a l'equador de la terra.     

Cementiri indígena

Mercat indígena d'Otavalo

De la capital, Quito, poca cosa a destacar.  Moltes esglèsies i molts edificis gobernamentals. Passo de pujar al volcà com vaig fer l'altra vegada. i em dedico més a la vida de carrer.

Baños sembla gafe per a mi.  Recordeu que l'altra vegada em vaig trovar amb l'evacuació de la ciutat per l'erupció del volcà?  Doncs, aquesta vegada, he hagut de quedar-me un dia més del previst, perquè hi hagut una vaga general a tot el país, i les carreteres estaven bloquejades pels "piquets". No repeteixo les cataratas de "El Pailón del Diablo" ni "El Manto de la Novia", però si que torno, a la nit, a veure els "focs" que desprèn el Tungurahua.  

Tungurahua

No m'entretinc tampoc massa a Cuenca, encara que l'he trobada més maca que fa tres anys, i vaig directe cap el Perú, que el tinc més oblidat, perquè ja fa molts anys què el vaig visitar. Hi arribo amb moltes ganes, doncs tinc un molt bon record de les meravelles que, de ben segur,  hi tornaré a trobar.

Engego doncs, la darrera etapa d'aquest gran viatge que, com deia el meu amic Josep Ferrari: "Això és un viatge! la resta..., són excursions!"
Fins aviat,

Joan

Resposta:
Veritablement fantàstic, aquest viatge, ens omples d'enveja (sana), de coneixements..., total, que ens cau la baba...
A veure aquesta darrera etapa; estem a l'expectativa!
Una abraçada,
Maica

-----------------------------------------------------------------------------

De la pàgina:   http://www.poemaspoetas.com/rosa-amelia-alvarado-roca/la-vida-va-y-viene
agafem un poema de ROSA AMELIA ALVARADO, poeta nascuda a Guayaquil, el 1944. Fundadora i directora de la revista femenina HOGAR, directora de programes culturals a la T.V. equatoriana, entre moltes altres activitats.

LA VIDA VA Y VIENE

(Poema publicado el 27 de Julio de 2004)

               

La  vida  es  como  un  guinguilingongo

sube  y  baja

                    baja  y  sube

a  veces  se  gana

                    a  veces  se  pierde

en  mi  vida  de  todo  he hecho

y  a  lo mejor  he  hecho  muy  poco                    

sube  y baja

                    baja  y  sube

marea poderosa

                              poderosa  resaca

nada  se  detiene, 

es  una  barca  que  no  llega  a  puerto

  si  te  bajas,  ya  es muy tarde

                                        para  volver  a subir

mejor  es  seguir  con  las  velas  al  viento

peinando  las  barbas  enmarañadas  de

                                                  las  tormentas.

Trepada  en  lo  alto  de  un  nido  de  pájaro

me  puse  a  mirar  mi vida

como  colgada  de  un  balcón  imaginario

igual que  un  actor  ausente  de  una  extraña  

                                                  tragicomedia.

No  me  arrepiento  de  lo  vivido

lo bailado  nadie  me  lo quita

lo  que  hice,  sin  duda  lo volvería  a  hacer

ya  nada  quiero  de  la vida

me    ha  dado  mas 

                    de  lo que  he  devuelto

y  las  cosas  que  quedaron  por  hacer

quizás,  quien  sabe

una  nueva    vida  habrá  como  tiempo  

                                                      suplementario

para  otra  estación  de  siembra

                                        y  otra  de  cosecha.

La  vida  es  como  un  ginguilingongo

sube  y baja

                    baja  y  sube

a  veces  se  gana

                              a  veces  se  pierde.

(Poema proporcionado por su autora)

Article 272) LES CARTES DEL JOAN - XVI - COLOMBIA. MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR

Santa Marta (Colombia) 

05.08.15.   COLÒMBIA.  MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR.   (16)

Benvolguts,

Quin canvi, quan entres a Colòmbia des de Veneçuela!  Sents un alleugeriment intern que et diu... aquí tenen llet!  aquí tenen paper higiènic! aquí tenen recanvis!  Tot i què saps que no és cert... 

Tot i que sembli que aquí no hi ha delinqüència, no pots baixar la guàrdia, i encara menys a la nit.  De dia però, tot és "normal". La gent comenta què el President Uribe va fer una bona neteja omplint els carrers de policies controlant què no hi hagués problemes, i fent grans millores socials. Ara, des de fa un temps, des de que hi ha el Santos, no ha empitjorat, però...la cosa està estancada.

La primera ciutat que trepitjo quan arribo a un país, procuro que sigui una gran ciutat. La prefereixo més aviat petita, per acoblar-me millor als costums i al canvi de moneda.  Així doncs, en arribar a Colòmbia, m'instal·lo a Santa Marta,  què és molt coquetona i té molt a prop el Parc Nacional Tayrona, on hi ha unes platges molt caribenyes. 

Em vaig allotjar a "El Espectador"

Més cap enllà, Cartagena de Indias.  Té fama de ser la ciutat més maca de tot Colòmbia.  Jo diferencio tres "ciutats" dins de Cartagena:  la zona nova, molt moderna, plena de gratacels i tot molt ianqui;  la zona anterior a la moderna i fins fa dos o tres-cents anys enrrere, carrers estrets, no gaire nets i sense cap encant;  i la zona de la part històrica que és molt gran i està molt ben conservada. Et pots transportar a l'època dels conquistadors.  Qualsevol dels molts carrers, semblen expressament preparats per a una postaleta. És molt maco. Vaig estar allotjat a un lloc que es diu "El Espectador", decorat, el vestíbul, amb un bust d'un menda. Pregunto el perquè del nom i la història és que, aquesta casona, no fa pas massa anys, era la impremta d'un diari que duia aquest nom.  El director, un tal: Cano, el del bust al vestíbul, va publicar unes quantes veritats sobre el rei de la droga, el Pablo Escobar, i aquest, "lo baleó" !  O sigui..... que se'l va carregar !  Des de llavors van tancar la impremta i la van reformar com hotelet.

El senyor Escobar, que va neixer, viure i morir, a la zona de Medellín, estava instal·lat al barri d'Envigado, i els seus veïns l'apreciaven  molt perquè els hi construïa escoles, llocs esportius, asfaltava carrers, ajudava a pagar el lloguer a les famílies que no podien...... però..... tot això tenia un preu,  és clar!  Tot el barri es va convertir amb còmplice seu,  i molts, també en sicaris, per cert, molt ben pagats:  per cada policia assassinat, 1.000 dòlars !  Estem parlant de fa uns 30 anys!  Va fer tants diners amb la droga, que fins i tot es va atrevir a presentar-se com a candidat a l'alcaldia de Medellín i va oferir a liquidar tot el deute extern, que, en aquell temps, pujava uns 25.000 milions de dòlars !!!  Per descomptat que la policia, al barri, no hi entrava. Bé, de fet, encara ara, és com si aquest lloc no existís !

La ciutat de Medellín queda en una vall, i, quan estàs arribant, ho fas per les muntanyetes que l'envolten. El recorregut et recorda aquells reportatges que fan de tant en tant, tocant el tema de la droga, i, aquesta ciutat, ja sabeu que constitueix La Meca. Et vas acostant per les muntanyes a la part habitada, i t'imagines els motoristes en marxa, apropant-se a tu i disparant-te,  per  robar-te la bossa.  

Hi ha ciutats, en que les casetes son de colors,  en altres, totes són blanques, i aquí, són, totes, de color totxo.  La majoria de les construccions estan acabades a totxo pelat.  També les noves, de fa poc; tota la ciutat és d'aquest color. La veritat és què en general et trobes prou segur allà on vagis, de dia!  A la nit t'has de limitar als llocs en els que hi ha més moviment. 

Imponent escultura de Fernando Botero

Al casc antic hi ha una plaça dedicada a l'artista  Fernando Botero,  que va neixer aquí, a Medellín.  A Barcelona tenim aquella escultura seva, d'un gat gegant, a la Rambla del Raval. 

Medellín, és l'única ciutat, de tot el país,  que disposa de servei de metro, i també, com a La Paz, tenen unes línies que funcionen en sistema telefèric, amb unes cistelletes què remunten els desnivells, i et porten fins la part més alta, que, com sempre, en aquests paisos, és on viu la gent més pobre. 

 

L'alegria dels sòcols de Guatapé

Molt a prop, a uns 60 km hi ha un poblet que es diu Guatapé, i és molt maco, perquè,  en el seu dia, es va acordar que totes les cases pintarien uns sòcols a les seves façanes per evitar la brutícia quan plovia. Va quedar tant maco, que, poc més tard, van aprovar que totes les cases fossin decorades amb un estil semblant.  Ara ha quedat un poblet espectacular. És molt maco. 

Tot i que ara, aquí, som a l'hivern, als països a prop de l'equador sempre fa calor, però, Bogotá, la capital de Colombia, està a més de 2.600 metres sobre el nivell del mar, i en aquests moments estem a 10° de temperatura!  Al Perú han sofert una onada de fred, i han arribat a 20° sota zero!

Señor Caído de Monserrate

Bogotá és immens. Té, tants habitants com  tota Catalunya!  El casc històric es conserva molt bé amb els seus carrers empedrats, i moltes cases amb patis interiors. El més important que tenen és el Santuario del Señor de Monserrate.  Quan van arribar els conquistadors, portaven una imatge de la verge de Montserrat i la van oferir al clero d'aquí,  però ells volien crear un sant que representés la seva ciutat, i no els hi semblava bé, ni que fos una verge, ni que fos negra. Van encarregar a un escultor què fes una imatge del Crist caigut de la creu, i el van convertir en el Señor de Monserrate, afegint-hi una e al final de Montserrat, per tal de masculinitzar la cosa.  

A uns 50 quilòmetres, hi ha, el que ells consideren la meravella del país:  La Catedral de Sal. Fa

Catedral de la Sal

molts i molts anys, molt abans de que els espanyols vinguessin per aquí a endur-se l'or d'aquesta gent, el bé més preuat era la sal.  Al poblet, que es diu Zipaquirá, els natius muiscas varen descobrir unes grans salines què treballaren per  treure aquest mineral. En aquell temps, els treballadors cobraven per la seva feina, un grapat de sal cada dia.  L'utilitzaven per fer trueque per a tot allò que necessitaven.  L'or i les pedres precioses no tenien cap valor per a ells. El més valuós era la sal.  Així doncs, ells cobraven un grapat de "sal a diario", què amb el temps s'ha arribat a dir  "salario", paraula molt preuada avui en dia.  Les mines de sal són hípergrans i la catedral és espectacular.  Arribes fins a 180 metres de profunditat.  Hi ha un munt de passadissos i moltes creus i imatges fetes de sal.  Bé, de fet,  tot és de sal.  Tenen raó, és una meravella.

El Café de Colombia té fama mundial i, com que encara no he pres un bon cafè des de que he arribat al país, em dirigeixo a la zona cafetal més important, i m'instal·lo a la ciutat d'Armènia.  M'apunto a un tour, en el que t'ensenyen tot el procés i acabes prenen-te un cafè... que tampoc és res de l'altre món.  Després participo en un tast, i, a més de ser molt interessant, per fí! un bon barista, em prepara el millor cafè que he pres fins ara a Colòmbia.  Des d'Armènia m'escapo fins a Salento i el Valle de Cocora, que et sembla transportar a les valls de Suïssa.

Ja camí d'Equador, faig parada a Popayán; molt bé,  molt colonial, i,  a Pasto; res a destacar.

Colombia m'ha sorprés molt agradablement. Va molt més enllà de Pablo Escobar. Ara, aquest, ja és un país normal.  Que té el tema de les drogues; sí.  Que té el tema de les FARC; sí. Però... si tú no hi tens res a veure amb tot això, no hi ha motiu per preocupar-te.  Aquí, tot funciona i tot va bé.  No has de vigilar més que si estiguessis a Barcelona.  Les drogues seguiran mentres hi hagi compradors, i aquest és el país rei, com a exportador. Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias Colombianas) estan en aquests moments negociant "la pau" amb el govern, encara què, per pressionar, de tant en tant, donen senyals de que hi són. No hi ha res per tenir por.  És un país molt maco, i amb uns preus molts competitius per a nosaltres. Val la pena de conèixer-lo. 

Per cert... hi ha dues preguntes que més d'un de vosaltres m'ha fet.  La primera:  Portaves tú la moto en el full day a la Gran Sabàna?;  Nooooo!, que vaaa!  si l'hagués portat jo, potser estaria a l'hospital!,  el conductor i guia, era el Yonatan, un indígena de la tribu dels Pemán.  Un nano molt responsable i  servicial. La segona pregunta:  Quan penses tornar?; Doncs, el viatget estava programat per a deu mesos que es compliran el proper 17 setembre. O sigui, que,  si no hi ha cap canvi important, aquesta serà la data de sortida des de La Paz, que és a tocar del llac Titicaca, i arribaré a Barcelona, a l'endemà, si no hi ha cap contratemps...  Ja només queden sis setmanes  !!!  

Joan

Resposta:

Benvolgut Joan,

Quina carta més interessant, aquesta!, totes m'agraden,i molt, però aquesta inclou unes informacions de les que no en sabia res.

Saps una cosa?, tinc ganes de que tornis, però, a l'hora, em sap molt de greu pensar que ja no tindré els teus magnífics reportatges, dignes del millor programa de televisió.

Que siguin molt felices les teves últimes sis setmanes de viatge, però, encara seguirem a l'espera del proper reportatge, eh?

Una abraçada,

Maica

---------------------------------------------------------------------

I, el poema d'un poeta colombià: Àlvaro Mutis (1923-2013):

AMÉN

Que te acoja la muerte

con todos tus sueños intactos.

Al retorno de una furiosa adolescencia,

al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,

te distinguirá la muerte con su primer aviso.

Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,

te iniciará en su constante brisa de otro mundo.

La muerte se confundirá con tus sueños

y en ellos reconocerá los signos

que antaño fuera dejando,

como un cazador que a su regreso

reconoce sus marcas en la brecha.

Article 268) LES CARTES DEL JOAN - XIV i XV - Resultats d'audiència, i, Veneçuela; Chaves, vive !!!

Foto extreta del blog:
vidalectora.blogspot.com.es

De la carta número 14 del Joan, només us en posaré un fragment. Val a dir que quan la va escriure, estava trist, la seva petició (i la meva, en l'article 262), no han produït respostes.

És curiós com, moltes persones, tan afeccionades avui dia en comunicar-se per Facebook i per Twitter, són, en canvi, summament reticents a participar en els blogs.

La carta 14 del Joan, diu, entre altres coses:

La veritat... he quedat una mica decebut !   Ningú no ha deixat cap comentari, és que ningú no llegeix aquestes cartes?

 Quan ets tant de temps fora de casa i a tants quilòmetres de distància, és molt d'agraïr el rebre opinions de la gent que et llegeix. Tant sols una salutació, o bé un comentari sobre el que jo he explicat, o sobre la pròpia experiència viatgera del lector..., són molt valuosos en aquesta situació!

És veritat alló que diuen que el que més es troba a faltar, és la família i els amics, encara que... també un bon pa amb tomàquet... una bona paella... una obra de teatre en català...

------------------------------------------------------------------

I, passem ara, a la carta número 15, del Joan:

14.07.15.  VENEÇUELA.  CHAVES VIVE !!!   (15)

Benvolguts,

Tothom, sense excepció, em remarca el mateix:  Molt en compte arreu del país!  I molt en compte al registres de la policia, sobretot a la frontera i rodalies!  Si et troben dòlars o euros, és possible que se'ls quedin ! 

Tenia molta por d'arribar a la frontera d'entrada a Veneçuela, i, que en un dels registres, pogués perdre els euros que duia en efectiu. De cap manera em puc permetre quedar-me sense ells!  Hauria de sortir del país al dia següent.  Es tant cara la vida "legal" que no podria estar-m'hi ni un sol dia!   Patia per trobar el lloc segur on amagar-los fins que vaig veure quin seria l'amagatall perfecte!  La guia turística que porto està folrada amb paper perquè no es faci tant malbé durant els deu mesos del viatge. Doncs bé, vaig amagar tots els euros dins del "folrament" del llibre !  Segur que el trobarien, i potser el fullegerien i tot, però... sospitar d'un llibre....? sospitar d'una guia turística...? no ho crec!  De totes formes, a l'arribar a la frontera i en cada un dels registres, era qüestió de creuar els dits !   No sé pas quina verge deu haver-hi en aquests indrets però, ni una sola vegada van tocar el meu equipatge !

El canvi oficial és molt desfavorable: 1 euro = 8 bolívars. Un hotelet difícilment baixa de 1.000 bolívars, i un dinar por arribar, tranquil·lament, a aquesta quantitat.  Necessitaria un mínim de 200 euros diaris per sobreviure! però... feta la llei...!   És il·legal, i et poden dur a la presó, però... existeix el mercat negre de moneda! i és molt i molt favorable a qui pugui vendre dòlars o euros: 1 euro = 420 bolívars !!!  O sigui, una habitació per a dues persones, en un hotelet, amb bany a l'interior, aigua calenta, TV per cable, aire condicionat, nevera, i, de vegades, esmorçar, em surt per... 4 euros !!!   si, si.... quatre euros: 4,  four!!!, i un bon dinar pot sortir-te per 2, 3 ó 4 eurillos !,  i el transport també surt molt bé de preu.  Encara que és il.legal, tothom que pot en gaudeix, però, moltes vegades no serveix de res tenir més diners perquè no pots comprar les coses imprescindibles, per falta de gènere;  no hi ha sucre, no hi ha llet, no hi ha pasta de dents, no hi ha paper higiènic, no hi ha xampú... no hi ha recanvis de rentadores, no hi ha recanvis de televisors, no hi ha recanvis de peces d'automòbils..., no hi ha recanvis de moltes coses... i... no hi ha vergonya !

La majoria de cotxes són d'aquells dels anys 50, dels EE.UU. El 100 % segur   no passaria la ITV, i, el 80 % d'aquest, a Catalunya no els voldrien ni per ferralla!  Un país tant ric en petroli i en mines d'or i diamants, i la gent patint! Això si, el preu de la gasolina és un bé de Déu;  a Catalunya amb un euro no compres ni un sol litre, aquí amb un euro -canviat al mercat negre,-compres 5.000 litres de gasolina!!!   si, si.... cinco mil !!!  Ells arriben a la gasolinera i diuen: lleno, i pagan sempre amb un bitllet de 2 bolívars amb propina inclosa!  El govern ha expropiat la majoria d'empreses extranjeras perquè al·lega que no treballen prou bé i no paguen prou imposts, però... ara les empreses són del govern i la seva mala gestió fa que acabin abandonades i no produeixin tot allò que abans servia al poble!  Les empreses que no son de l'estat, el govern posa els preus de venda del producte al carrer per a tenir al poble content però, aquest és tan baix, que l'empresa perd diners, i acaba tancant! Cada dia, davant els supermercats, hi ha  cues de gent des de les cinc del matí, esperant que obrin, sense saber que hi trobaran! Potser necessiten comprar bolquers, i acaben comprant farina de galeta, què era l'única cosa que hi havia!  Hi ha gent que s'aprofita d'aixó i, la compra que ha fet, la revèn a algú altre per deu vegades el seu preu !  També es porta molt el trueque.  "Et donc espaguettis i tu em dónes toronjes" (per exemple). 

Moltíssima gent sense feina, i, els que en tenen, guanyen tant poc que no poden viure dignament.  El salari mínim ronda els 7.000 bolìvars  (uns 16 euros al mercat negre).  És legal comprar fins a 3000 dólars l'any, però, segons per a què necessitis. Hi ha gent "enchufada", del partit del Maduro, que poden comprar els dòlars que vulguin sense haver de declarar res. Els dòlars ells els compren a uns 250 bolívars, i després els revenen al mercat negre a uns 380 bolívars, o sigui que el sou el fan créixer una mica. Això, però, la gent "normal" no té opció de fer-ho 

S'ha d'anar molt en compte, sobre tot els pocs turistes que es veuen per aquí,  per a que no et robin allò que portis. La seva creènça és que el turista és ric, i, de qualsevol cosa que portin, se'n pot treure un valor. De "guante fino", o amb violència.  El 25 % de la gent, va armada, i per un mal esternut pots rebre una bona ràfega. Moltes botigues o centres comercials, tenen a l'entrada, un senyal com els que nosaltres tenim de "Prohibido Fumar", amb un cigarret dibuixat, però que indica "Prohibido llevar Armas", amb una pistola dibuixada! Bè... una pena!  Només a Caracas, i en el que portem d'any, 31 taxistes han mort assassinats !  En tot el país, el promig en un cap de setmana normal, es de 90 persones assassinades!

Muntanyes rocoses de la Gran Sabàna

La primera cosa interessant que trobo a l'entrar al país per Santa Elena, és La Gran Sabàna. És una extensió molt gran que et porta a unes muntanyes rocoses, però necessites sis dies per fer el recorregut, i caminar uns 130 quilòmetres.  Obto per fer un full day i visitar unes quantes cascades i indrets molt macos, sobre tot, la Quebrada de Aspe. Per cert; en moto! Tot i que jo no soc massa de motos, reconec que fer un tour d'aquesta manera, es viu i gaudeix molt més que anant en un 4x4.

Més endavant faig parada a Puerto Ordaz, què és un dels llocs de sortida per visitar el més important de Veneçuela:  El Salto del Àngel.  A Guyana vaig coneixer una noia d'aquesta ciutat, la Mariela, i juntament amb una amiga seva, la Sol, ens hem vist durant tots els dies que jo he estat per aqui. M'han ajudat molt i ens ho hem passat molt bé.  Des d'ara reveran també els meus relats, ja que han insistit i s'han compromès a traduïrlos del català. 

Foto procedent de:http://www.alboradavenezuela.com/

El Salto del Angel és en plena selva i l'única manera d'arribar-hi és en una avioneta. Són tres dies: el primer arribem fins a Canaima -que és l'únic  poblet prop de la destinació- per aire. En una piragua anem fins a  El Salto del Sapo, i fem un parell de paradetes per descansar, i, si vols, banyar-te. La nit la passem en un campament sense cap luxe però tot molt bé. El segon dia, quatre hores de piragua i quasi dues hores caminant, per arribar per fí a la cascada més alta del món:  El Salto del Àngel; meravella de la natura. Les quatre hores del recorregut pel riu, jo les afegeixo a la mateixa cascada perquè de veritat, són dignes de destacar. Hi ha troços que l'aigua del riu és de color vermell, degut a unes plantes subterrànees i és molt, molt maco! La cascada... pues eso, són quasi bé 1.000 metres de caiguda d'un sol raig d'aigua!  

També visito el  Delta del Orinoco, observant cacatues, i diferents ocells, i micos. Desprès d'un passeig pel mig de la selva,  descobrint el servei que en pots treure de segons quins arbres, anem una estoneta a pescar...piranyes!  S'ha d'anar molt en compte amb unes que son vermelles i que,  si arriben a mossegar-te, en un no res, et quedes, fins i tot, sense ossos!

Conversa d'enamorats?, o una reprimenda?

Anem amb les meves noves amigues a passar el dia a Ciudad Bolivar, i, tret de que visitem les 1001 botigues de roba, que estan més bé de preu que a Puerto Ordaz, fem una volta pel casc històric i el malecón.  La sensació de seguretat, igual que arreu. O sigui, de nit... ni t'acostis !

A Caracas, la capital, de nit es summament perillosa per anar-hi sol pel carrer, des que es fa fosc. Sempre has d'anar en taxi, però tampoc pots fiar-te dels taxistes. Sempre has de demanar un taxi per telèfon, i a una companyia de confiança. 

El centre de la ciutat bull de paradetes, de tot el que et puguis imaginar, i, como no!; els seus venedors criden el producte que ofereixen.  Destaquen edificis oficials i poca cosa mes. Un mausoleu per Mr. Simón Bolívar, pare i Deu d'aquestes terres, ple de luxes, en contrast amb el carrer que l'envolta.  També hi ha un parc tipus Collserola, al que hi arribes en un telefèric, com el que tenim a Montjuic. No está malament; Un dia "a Les Planes"!

El trayecte des de Maracay fins a uns poblets que hi ha a la platja, Choroní i Chuau, es realitza per una carretera amb 1.000 revolts pel mig d'un parc natural d'alló més maco. Continuament estàs envoltat de canyes de bambú gegantes, que, de vegades, cobreixen del tot la ruta. És molt maco.

Ja camí de Colòmbia faig parada a Bucaramanga i Maracaibo.  Els controls de la policia. Cap problema.

A tot el país, la gent amb la que parles, tothom, esta en contra de Chavez i de Maduro pero, també tothom creu que Chavez va ser un bon home i que, de mica a mica va  entrar en la corrupció, enfonsant al poble. Encara avui, per a tots els indrets, trobes anuncis als carrers, de la seva època amb la seva foto, com: " Impulsaré las tranformaciones democráticas!", "Ser rico es malo, es inhumano!",   "Venezuela es libre y soberana!"   "Toda mi vida por amor a un pueblo! "... peró la que mes arriba al poble, encara ara, es..." Chavez vive!!!"

Salutacions a totes i a tots,

Joan

----------------------------------------------------------------------------------------

Resposta:

Buafff!!!, Joan!!!, quina carta més plena de coses...!, i de riscos!  Afortunadament, sembla que te n'has sortit força bé de tot!, no podia ser menys!

Vull donar les gràcies a les noves amigues teves -ara també nostres- Mariela i Sol, a les quals agraïm de cor, tot l'ajut que t'han donat. Passa-les l'enllaç del blog perquè també elles puguin seguir els teus itineraris, vegin les fotos que hi afegeixo, i participin en els comentaris, ja que els lectors d'aquí, sembla que no ho fan. 

Tot el que expliques sembla surrealista, com si estiguessis atrapat entre la bellesa de la natura, i, a l'hora, d'un perillós malson.

I ara, una mica de poesia:

Poema de: LAURA ANTILLANO                                

Madre
esconde
al fondo
del
escaparate
un universo de
cajas
de tamaños y colores imprevisibles,

tesoros
de inestimable valor,
entre
su diario
de antigua
soltera
soñadora,
y cuentos de Calleja,
al aduanero Rousseau
y Modigliani,
cancioneros,
dientes
de leche,
la máquina singer para remendar
el alma,
cajas de música,
fotografías
de la
historia,
                                  punas,
                peonías
y azabaches,

el anillo de bodas de Padre (ya no le sirve),
y un sin fin
de
avalorios
innombrables
abigarrados e imprecisos,
tejidos
en perfecta
ubicación
por su memoria
de maga
agrimensora
y poderosa.                                                                                  

Foto procedent de:  http://www.escueladecinesergioantillano.com/portfolio/laura-antillano/ 

Article 262) LES CARTES DEL JOAN - ( 12 - la carta que no vaig publicar)

Una carta és com una abraçada

Repassant que estiguin ben etiquetades totes les cartes del Joan, me n'adono que em falta una carta, (ell les numera totes, i anem per la 13), em falta una, què ha passat?.

Comprovo el meu correu, i la trobo de seguida, era la carta número 12, que no la vaig posar perquè no parlava de viatges, però em sap greu que en falti una. No us la posaré, però sí us comentaré el seu contingut.

En un viatge tan llarg com és del Joan -viatge que fa tot sol-, és més que natural que a vegades li envaeixi la solitud. El dia que va escriure la carta número 12, el Joan devia sentir-se especialment enyorat, i, en el seu escrit, deixava escapar unes preguntes:

Més d'un cop he pensat : Segur que tots aquests amics que els hi envio els meus relats, se'ls llegeixen ?  O potser, es van llegir els tres primers i ara ja s'han cansat i passen de tot? 

A continuació, reconeix que hi ha amics personals, que sí, que li contesten, particularment, alguns entusiasmats!, i els col·leccionen, i se'ls rellegeixen una vegada i una altre,  i li proposen de fer un llibre..

Però, al Joan li preocupen tots aquells que no diuen res, i els lectors del blog.

Quin índex d'audiència tenen aquestes cartes?, pregunta el Joan - I la meva resposta és: No ho sé!

El que sí sé, i a més, suposo, és que molts dels qui llegiu aquestes cartes, heu estat en aquest països. Jo us demanaria que participéssiu, corroborant -o modificant- les seves experiències.

I els qui no heu estat, podeu també fer constància de que el llegiu, perquè ell demana:

M'agradaria que tothom hi participés!

Crec que us costarà molt poquet fer-lo feliç, sobre tot ara, que ja està en una fase dura del viatge, i porta molt de temps quasi incomunicat de la gent del seu país.

Us proposo que, tots aquells que gaudiu de la lectura de les seves cartes, li ho feu saber, bé, publicant-ho directament a: COMENTARIS, al final d'aquest article, bé, enviant-ho a l'adreça electrònica de Poemes al Nas de la Lluna:  nasdelalluna@gmail.com, i jo ho afegiré en aquest article.

Que no es digui que no som solidaris amb un dels nostres que està lluny!

Des del fons del seu cor, ho està demanant, com ho demanava Lluis Llach:

https://www.youtube.com/watch?v=XH6VZ_-fMtE