traductor

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AMICS I POETES QUE SE'N VAN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AMICS I POETES QUE SE'N VAN. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 de setembre del 2021

Article 479) ESTIMAT JOSEP COLET I GIRALT


    
Avui, 15 de setembre 2021, em diuen que, al voltant de les 7 del matí has marxat, amic meu, mestre meu, el final temut, esperat, ja és aquí, i, el teu cos, que ara ja t'era presó, ha sucumbit, i s'ha obert com una gàbia, per deixar volar la teva ànima. Quina sensació de lleugeresa hauràs sentit!

    Espero el teu senyal, la prova de la teva nova vida, perquè el lligam de tu, mestre-poeta-filòsof, amb  els teus deixebles, no pot desfer-se. Sé que no ens abandonaràs.

    Però avui, avui estàs tan ocupat! Jo no sé si són fàcils els tràmits al cel o si són complicats: t'hauràs de presentar davant de la Justícia Divina, després d'haver-te deixat guiar pel túnel insondable, fins retrobar els pares, l'esposa, els amics..., quina festa familiar i poètica hi haurà al cel!

   Després, alliberades les emocions, feliç i tranquil, pletòric de vida eterna, potser pensaràs en nosaltres, indocumentats encara, sense el passaport diví que ens permeti retrobar-te.

   Pensaràs en nosaltres, cada vegada que nosaltres pensem en tu, cada vegada que llegim els teus poemes penetraran en nosaltres els teus pensaments.

    El lligam de paraules, pensaments i sentiments és tan fort, que ens acompanyaran fins al dia que rebem el salconduit per anar a on ets tu.

    "Paraules a l'ombra. Si un dia
       la nostra paraula moria
       el món restaria dejú"
                               (Josep Colet i Giralt)
    
    Amb aquest poema, Josep, volies significar com seria la inanició del món si un dia desapareguèssin els poetes i la poesia. Però, no, això no passarà amb tu; ens has deixat aliment per sempre.  

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Article 434) BREU DIÀLEG ENTRE EL POETA I LA POESIA

Acabo de trobar entre els meus papers, un petit diàleg que va escriure el bon amic ANDREU LLUCH I SOCIAS, fa uns anys ja traspassat, autor d'un llibre que el títol era, si o recordo malament "Senzillament versos"

En aquest diàleg,  el Poeta es troba amb la Poesia, i la breu conversa va així:

ENCONTRE AMB LA POESIA

d'Andreu Lluch i Socias

ELL:     -Benvinguda, Poesia!

ELLA:  -Ben trobat, poeta amic!

ELL:    -Poeta no, que no escric.

ELLA: -Tu no escrius? Qui s'ho creuria!?
               Si t'agrada amb bogeria!

ELL:    -Cóm ho saps això, xiqueta?

ELLA: -Pel teu esguard de poeta.

ELL:    -Poesia, si tu ho dius...

ELLA: -Veus com confesses que escrius?

ELL:    -És per seguir-te la veta

---------------------------------------------------------------------------------

Andreu, avui m'has saludat entre els papers, al apareixer el teu diàleg, i no puc menys que posar-lo en aquest lloc del blog, en el que aplego aquells amics i amigues poetes que van caminar un tros de vida amb mi en aquell grup inolvidable de Pôesia Viva, abans de marxar al país de la poesía eterna. 
Allà on estiguis, que siguis molt feliç, Andeu.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Article 353) JO TAMBÉ VAIG CONÈIXER EN JOAN ASBERT

Joan Asbert va rebre el premi Grandalla de Poesia 2014
en la "Nit Literària Andorrana"
JOAN ASBERT i LUENGO ens va deixar el proppassat 21 d'octubre.
Ahir varem reunir-nos per fer lectura del seu últim llibre "Poesia en models", que havia rebut el premi Grandalla 2014, ja l'any anterior se li havia concedit aquest mateix premi pel seu poemari "Amanida de fruites", ambdós publicats a rel del premi, per Pagès Editors.
L'acte d'ahir va ser íntim i càlid, que és el que preteniem. la lectura va anar seguida d'alguns records dels amics que van poder venir. 
Tota vegada que ens anem fent grans tots plegats, van ser diverses les persones que em van fer trucades o escrits exposant el seu sentiment per no poder ser-hi, degut a problemes de salut, o, alguns, per trobar-se absents de Barcelona, persones que, per la seva llarga amistat amb el Joan, tenien molt a dir, anècdotes i vivències, records i complicitats, que ens hauria agradat molt de sentir.
Per tots aquest amics que, volent ser-hi, no van poder acompanyar-nos, obro aquest article, demanant-los que ens deixin aquí les seves paraules, aquestes coses que ens haurien dit de viva veu i no els va ser possible.
Gràcies per contribuir a deixar empremta de l'estimació que li vareu tenir, una estimació que ell es mereixia amb escreix, i una estimació que no s'ha acabat, sinó que continua.


Amanida de Fruites, premi Grandalla 2013
                                                         

dissabte, 28 de novembre del 2015

Article 296) SE'NS HA ANAT LA FADA: ROSA GALCERAN

ROSA GALCERAN -Foto del 15-02-2013
realitzada per Ana Portnoy

Des que vaig començar a tractar ROSA GALCERAN, vaig pensar que havia trobat la meva fada, ara la he perdut. També les fades han perdut la seva reina; ella era sens dubte la reina de les fades, i ho era sense voler, amb la seva bondat innata, amb el seu caràcter profundament afectuós i compassiu.

En el meu anterior article comentava que era el seu 98è aniversari, això era dimarts passat, dia 24, molt pocs dies després, ja no la tenim.

Però, aquesta mirada seva, brillant i tendre, la conservarem sempre amb nosaltres, tant de bo se'ns encomanin, una miqueta de les seves grans qualitats; com amiga, com artista, com a dona ferma i entregada.

Recordem les seves paraules, els seus poemes, guardem-los amb nosaltres.

COMIAT

Els adéus em fan mal... No t'allunyis de mi!
El teu bes amical és com un rajolí,
nèctar dolç de sabors amb esclats de claror,
diamants de fulgor dins la meva foscor.

Van passant anys i anys i s'escola la vida.
És ben plena d'afanys, i, sovint, sens sortida
per allò que ens viu dins: els tresors més ocults
en els íntims jardins, i els records insepults.

Ha arribat el moment de la teva partença
i em mossega, silent, la més aspra sofrença.
Em fa por que el teu fat de mil urpes de foc
em declari, cruel, una guerra d'enlloc.

Deixaràs el caliu que la llar feu feliç
per volar al teu estiu... I glaçar-me el somrís!

Rosa Galceran (Fira de tardor)


20 anys dibuixant azucena, totes les époques, tots els temes
van passar a través de les seves vinyetes.
COM UN ULLAL DE FERA

                                       Sonina

La cambra avui és buida i solitària!
cada racó m'evoca mil records,
arpegis de tendreses i d'acords
brollant d'un arpa muda, en la fondària.

Sento la teva  veu, com un teixit
embolcallant-me sempre solidària,
amb un amor d'intensitat primària
que esdevenia font a dins el pit.

Més, la tristor enarbora la bandera
deixant el meu camí sense sentit.
I al cor em clava el seu ullal de fera

tot destrossant, amb un salvatge embat,
el temps d'aquella màgica foguera
que caldejava amb goig el nostre fat.

Et perdo, i no sé perdre't, estimat!

Rosa Galceran  (Fira de Tardor)

Rosa Galceran de jove

RECORD LLUNYÀ

                         Sots-sonet

Sovint ressona en mi la passa lleu
que eixuga el plor, l'angoixa, la basarda
i em fa sentir que el cel és molt més blau.

És sols el teu record, oh, pare meu,
qui em torna tot l'encís de cada tarda
quan a prop teu fruïa glops de pau.

Xisclaven cap al tard les orenetes
omplint l'espai de gràcils siluetes.

Avui, mirant-me-les en soledat,
les ales de l'enyor m'han envoltat!

Rosa Galceran (Fira de tardor)

L'ESTANY

Voldria ser un estany d'aigües ben clares
per reflectir tothora el blau del cel
i els raigs de les més altes alimares.
Tenir nenúfars de profunda arrel
per abraçar les seves flors més cares
i maridar-les amb algun estel.

Voldria ser un estany de limpidesa
on cignes del més pur plomatge blanc
nedessin dins les aigües, amb destresa,
amb tota la covada a cada flanc.
I en somnis, solcar llum i placidesa
i alhora un doll d'oreig sense entrebanc.

Voldria ser un estany ple d'encanteri
emmirallant ocells en constant vol,
amb ulls esmaragdins, xops de misteri.
Voldria ser cançó de pluja i sol,
cinta d'arc iris dins l'espai eteri...
I, de la pau, trobar tot el gresol! 

Rosa Galceran  (Fira de tardor)

ORACIÓ

Senyor, feu que retrobi la gran pau,
que amics, o be enemics mai no em fereixin,
car resta la meva ànima esmussada
sentint el plor que em llisca coll endins!

Vull ofegar-me aquest dolor que em corca.
Senyor, voldria soterrar el neguit
i que el meu cor esdevingués estany
perquè hi creixessin delicats nenúfars.

Feu que les pedres que han ferit les aigües,
mai més no llisquin sobre el meu espill,
que al fons del fons un llot d'oblit, compacte,
sigui en sudari etern del pedregam!

Rosa Galceran  (Fira de tardor)







dimecres, 9 de setembre del 2015

Article 278) MARIA S. FARELL; LA DAMA DE LA POESIA

És difícil trobar fotografies de Maria S. Farell, jo, en la meva recerca d'avui no n'he trobat, tot i que havia publicat molts llibres de poesia, articles, col·laboracions en revistes, havia fet nombrosos actes de poesia, recitals de piano, havia estat jurat de molts premis de poesia...

Però no li agradava que la fotografiessin, i, quan no podia evitar-ho, intentava que l'agafessin de lluny...  Inclús en la seva obra literària, era esmunyedissa, i intentava passar desapercebuda, tant és així, que, sovint, utilitzava un pseudònim: Sorellmar, tot i que, els qui l'envoltàvem coneixíem la seva identitat.

Jo la recordo perfectament, no ara, doncs ja fa anys que no la veia, però, temps enrrere, puc dir que era alta, ben formada, cabellera negra en melena perfectament cuidada, com cuidada anava tota ella, jersei blanc de coll alt, americana blau marí,  i ulleres fosques. Aquesta era una de les seves imatges més habituals en l'època que jo la vaig tractar, Els seus moviments eren decidits, i àgils, anava per feina i no perdia temps en converses més enllà del necessari, a menys que fossin temes de poesia o literatura, llavors s'esplaiava. Em donava la imatge d'una periodista d'alt nivell, sempre disposada a agafar l'avió. 

De fet, uns dels seus llibres de poemes l'havia escrit durant un vol, i es titula: A nou mil metres d'altura.

Educadìssima, veu baixa, com si parlés per a ella, la qual cosa no li impedia fer i participar activament, recitant, en actes de poesia.

Era una dama; la dama de la poesia, segons la meva percepció.

També era concomitant al seu viure, la seva condició de vídua, llavors, jove, d'un metge que la mort s'endugué massa d'hora, deixant-li uns fills dels que se sentia ben orgullosa, i una tristesa per sempre, que va canalitzar a través de la poesia i de la música.

Fa una estona he rebut la notícia del seu traspàs.

María Farell, avui fas realitat el títol del teu llibre de poemes, i, del gris de la nostra terra, te'n vas al blau, on, de ben segur, t'espera aquell que no vas oblidar mai.

PREGÀRIA A LA MORT

                 III   

                        "Si Déu no existís, hauriem d'inventar-lo"
                                                                               Voltaire

Oh Mort: obscura amiga,  litúrgica, serena.
Que sols et deixes veure  tenint els ulls tancats
i oberts als clars silencis  dels cants d'eternitats.
La carn no entén l'abstracte.  La vida és una bena.

Oh Mort, si ets la frontera,  crepuscle incomprensible,
la porta del silenci  badant el més enllà,
no esborris l'esperança  del mític somniar,
no siguis mos de tomba,  ni ullal de por inflexible.

No cremis les estrelles, la llum de les tenebres,
la fe dels cors que imploren  un hàlit d'infinit...
No siguis tan goluda:  no et mengis l'esperit!

I em bull un crit a l'ànima  i al moll de les palpebres.
Oh Mort, si en tu m'enterro,  si en tu s'enfonsa un Déu,
jo el penso i el dibuixo  i el creo a dintre teu!
                                           
(Del llibre DEL GRIS AL BLAU, de Maria S. Farell, imprés a l'Estudi d'en Llop - Barcelona 1992)


divendres, 7 de novembre del 2014

Article 184) TERESA GRAU TORRES, poetessa

Un dels 46, era TERESA GRAU
No sé si va publicar algun llibre en solitari, tot i que els seus poemes hi son en diverses antologies. Publicar no li preocupava, a TERESA GRAU, però escrivia bonics poemes, amb continuïtat. Versos de la intimitat de la llar, d'admiració de la natura, versos que donaven pau. 

La recordo, primeta, pausada però activa, sempre amable i educada amb tothom...

Acabo de rebre la notícia de que ha traspassat. De ben segur que ha tingut una vida plena, senzilla, i, segurament feliç, perquè no desitjava més del que tenia.

Com a tants d'altres poetes i poetesses, la  vaig conèixer en els anys 90, a la Cova del Drac, on ella no hi faltava cap setmana a les trobades de POESIA VIVA, grup del que era sòcia activa,  i va continuar, resseguin els diferents llocs on POESIA VIVA realitzava els seus actes.

Rescato un llibre de l'any 1996: 46 POETES D'AVUI, amb coberta de Rosa Galceran.

Teresa Grau, va participar en aquest llibre amb un poema que a mi m'agradava molt: 

RELLOTGE JUBILAT

No dono corda al rellotge;
fa molt temps que està parat.
Del tic-tac que encara em bressa
ja en passo, ja no em fa peça...
Déu meu, com he canviat !

Des de petita l'he vist
presidint el menjador,
i, a la nit, quan el sentia,
ja hi trobava poesia,
com si ell fos un trobador.

És lluent i centenari,
no té tos ni mals atacs,
però té llarga memòria
i sempre em deia la història
quan parlava amb els tic-tacs.

Cada setmana l'espolso;
té bona jubilació!,
el seu silenci ara estotja.
No dono corda al rellotge,
però vetlla el meu racó.

                    Teresa Grau


Al cel sia, la bona amiga, la bona poetessa; Teresa Grau!

-------------------------------------------------------------------------------------

Avui 8 de novembre, hem acomiadat la Teresa, ella ens ha deixat un últim regal de poesia; el seu epitafi:

EPITAFI

Quan m'escapi d'aquest món
voldria estar cara al mar
contemplar les ones roges
que pinta el sol quan és nat.

I la nit, amb les estrelles
i la lluna radiant
quan s'adormen sobre l'aigua
pintant un mantell brillant.

Quan m'escapi d'aquest món
porteu-me de cara al mar.

                 Teresa Grau

------------------------------------------------------------------------------------

No tenim cap fotografia en aquest moment, de la Teresa Grau, però hem trobat quelcom de millor, un vídeo on la podem tornar a veure i sentir parlar:
------------------------------------------------------------------------------------

En data juliol de 2015, veig que el vídeo ha desaparegut d'nternet, és una llàstima, peró, a canvi, he trobat unes fotografies precioses, antigues, que suposo deuen correspondre a la nostra Teresa, quan era menuda. Les podreu veure en aquest enllaç:

 https://eldaguerredesants.wordpress.com/galeria-dimatges/nens-petits/


dimecres, 10 de setembre del 2014

Article 163) MONTSERRAT ABELLÓ

Ahir, 9 de setembre, ens va deixar, als 96 anys, Montserrat Abelló. Persona de caràcter i tracte agradabilíssim, col·loquial i senzilla, treballadora i entregada, com són, molt sovint, els éssers de gran vàlua.

Inspirada i magnífica poeta, que disposa, des de fa molt de temps, d'un lloc important i ben merescut, en la poesia catalana.

Ja no la tenim. És l'hora d'asseure'ns a la vora de la tardor, amb tots els seus llibres a la falda, de tornar a mirar els seus vídeos d'entrevistes, de rumiar els seus versos, les seves paraules... i deixar que ens rellisqui alguna llàgrima... és l'hora d'aprendre d'ella, de la seva obra, però també de la seva modèstia, i del seu somriure inacabable.

Nosaltres, haguéssim volgut tenir-la fins els cent anys, però, intueixo, que ella ja estava llesta per anar-se'n, tan vital com era...! si les forces li mancaven, desitjaria descansar. Tot ens ho havia entregat, tot ho havia escrit, encara que sempre tenia més, i més, i més, per a donar, com una font d'aigua neta, que no s'acaba. Intueixo també, que, amb la seva actitud, sempre positiva, haurà marxat amb la il·lusió de descobrir altres mons, i escriure nous poemes...

Recordem alguns d'els versos que ens ha deixat:


Sovint diem 
això és la fi, 
cap música ja no controla 
les nostres esperances.

Però hi ha ulls que no coneixem 
que escruten l’horitzó, 
llavis que xiuxiuegen.

Orelles que perceben, 
que amatents escolten 
allà al fons de la nit.

Aquesta és la força que busquem, 
l’amor que aprenem a sostenir 
contra el caire del temps.

                   Montserrat Abelló
(De Dins l’esfera del temps, 1998)


Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

               Montserrat Abelló
         (Dia mundial de la poesia 2014)

Ets tendre,
estàs malalt.
Confons el negre amb el blanc.
I em pregunto perquè.
Per què jo
no et puc aclarir aquest enigma,
si duus la meva sang.
           
                    Montserrat Abelló
(Vida Diària
Joaquim Horta, editor) 


Marxaré per 
un llarg camí 
ja no hi retrobaré la veu, 
l'amic. Aturada en el 
camí, desconeixeré 
la meva ombra allargada 
al portal dels adéus. 
La mà estirada plena 
de records d'ahir. 
I, amb l'esguard fit 
a l'horitzó, esperaré 
el meu propi retorn. 
              Montserrat Abelló
(Del llibre Paraules no dites)


Posem aquest vídeo "Suite Abelló" en el que Mariona Sagarra ha sabut incorporar música  i veu a la paraula escrita de Montserrat Abelló, amb aquell encert, amb aquella idoneïtat, que només poden ser assolits per la saviesa dels sentiments.

https://www.youtube.com/watch?v=hFAw4m06hjg



dissabte, 26 de juliol del 2014

Article 149) MONTSERRAT MARTÍNEZ I FREIXAS; BONA AMIGA, DELICADA POETA

Se'ns acaba d'anar una excel·lent amiga, i poetessa de delicada sensibilitat: MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS.

Penso,  que la millor manera de perpetuar el seu record, és reproduint els seus versos, publicats per l'amiga comuna Adriana Ferran, en la inoblidable col·lecció de llibres DEPOÈTICA, de contingut temàtic, que l'Adriana va editar al llarg d'uns quants anys, a raó de quatre llibres per any.

El primer llibre que em ve a les mans, és el de desembre de 2006, tema: Poemes de NADAL, Montserrat Martínes va participar amb un poema que regalima amor a la família, així era, el seu Nadal:

EL MEU NADAL

Records joiosos de Nadal
quan seiem tots a taula
i crèiem en la Paraula:

Vents de guerra portaren Nadals
plens de tristesa i desolació
Amb poc menjar i molt d'amor
seiem a taula.

Passaren Nadals i més Nadals
i una nova generació
-Jordi, Sílvia i Marcel-
va seure a taula.

I vingueren aquells Nadals
quan l'absència era emoció,
recordança i secret enyor,
seiem a taula.

Altres temps, altres Nadals,
esperança i renovació,
Sílvia ens donà Gerard i Aleix
i junts seguérem a taula.

I el darrer Nadal,
una nova taula
en el llarg camí de la vida.
El primer Nadal de la petita Júlia.

Aquesta és la senzilla faula,
del passat, del present i del futur,
d'una família que per Nadal
seu a taula.

MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (la veu de la taula i la família)
DEPOÈTICA - desembre 2006

-----------------------------------------------------------------------------------
El segon llibre que trobo a la meva biblioteca, és el dedicat a les flors:

LILES

Què us puc dir de les flors
que ja no s'hagi dit?

Qui no te un record,
d'un dia, d'una flor?
El meu, té el color suau
d'un cel de primavera.
L'aroma delicat
de la primera il·lusió,
aquella que s'escau
a l'edat jove;
fet de petites coses
que el temps va trenant,
fins a fer-ne un lligam,
que uneix dues vides;
com les flors menudes
que el vent s'enduria,
i serien oblidades
si la natura generosa
no les unís formant
una sola flor,
al capdamunt de la tija
ferma i flexible a l'hora,
oferint-se amorosa,
bella i fragant,
com una aurora.

Ell va enviar-me un ram de liles liles
un dia del meu Sant.

MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (les flors de les liles)
DEPOÈTICA - març 2007

-------------------------------------------------------------------------------------

Tinc més llibres d'aquesta col·lecció, en els que van ser publicats diversos poemes de Montserrat Martines i Freixas, a mesura que els vagi trobant els afegiré en aquest record de la Montserrat.
-------------------------------------------------------------------------------------

Per cert, quan l'Adriana Ferran va tancar la publicació dels llibres temàtics de poesia, i va donar un nou gir a la seva vida, la Montserrat Martines li va dedicar un poema que l'Adriana va publicar en el seu blog "Poemes dedicats a l'Adriana Ferran". Aquí poso l'enllaç:    http://adrianaferran-lapoetadelspetons.blogspot.com.es/2012/06/montserrat-martines-i-freixas-adriana_20.html
-------------------------------------------------------------------------------------

El següent poema és del llibre: POEMES A CATALUNYA - SETEMBRE 2006

CATALUNYA

Catalunya és:
la que em va donar
el pit de la mare,
el primer plor, el primer bressol,
els braços d'infantesa.

Catalunya és:
on vaig aprendre
a parlar i a resar en català.
L'escola on vaig llegir
els nostres poetes.

Catalunya és:
veure el meu pare
tornant del camps de concentració
gairebé mort,
ple de misèria i sense veu.

Catalunya és:
on tinc arrels profundes,
nissaga de molts segles
amb l'alè valencià
que porta un avi Martines
farà aviat dos-cents anys.

Catalunya és:
la terra on he viscut
quan no ens deixaven viure
hi he viscut, pensat, treballat,
estimat i patit, en català.

Mireu si n'és de gran Catalunya!

Montserrat Martines i Freixas -  (la veu de la definició) -  DEPOÈTICA

--------------------------------------------------------------------------------------
Notareu que he modificat el seu primer cognom, tot i que veig a les necrològiques, que surt com a Martínez, l'Aadriana Ferran em diu, que la Montserrat, posava sempre Martines, amb essa i sense accent. També és cert, com veureu, que en el poema just anterior, ella parla d'un avi "Martines", això encaixa amb el que em diu l'Adriana.
---------------------------------------------------------------------------------------

JOC CRUEL

La vida és un joc de fet i amagar,
ens dóna i ens pren.
Ens mostra la bellesa i la foscor,
la poesia i el dolor.
Altiva i riallera,
humiliada i presonera,
maldo per alliberar-me
dels fils de la teranyina
que jo mateixa vaig teixint.
Joc cruel, que volem perllongar
malgrat les ferides
de cada dia, de cada any,
del plor de tantes vides
colpides pel desengany.
La lluita, però, es va acabant.
Ho podeu veire bé
en la passa més lenta,
en el rostre marcit,
el cos vençut
pel pes de tants pensaments.
Sé que no puc guanyar
la darrera aposta.
De fet, crec que no
n'he guanyat mai cap.
Però sabeu, tant se me'n fa!,
perquè jo no he jugat.
Jo he viscut, he donat,
he estimat i he caminat
vers la claror, l'harmonia
i la gran Pau.
I aquesta sí, que la voldria guanyar
quan arribi el dia
en que seràs vençuda, vida!,
i dolçament m'adormiré
en l'abraçada de la mort

Montserrat Martines Freixas  - (el joc de la mort) - DEPOÈTICA

------------------------------------------------------------------------------------------

A continuació he trobat el llibre POEMES DE FAMÍLIA - gener 2008, la Montserrat hi va participar amb el poema:

A SÍLVIA

En néixer vas ser filla,
germana, neta, neboda
i més.
En créixer has estat primer
promesa, esposa i mare,
després.
Tots aquests noms t'han estat donats.
Amb ells has teixit la teva vida.
N'has fet un bell tapís
on tot i tots hi són representats.
Intel·ligent, pacient, amorosa,
has acomplert la tasca diària.
Uns quants punts cada dia
i també moltes nits han calgut
per anar brodant a poc a poc,
les hores felices amb fils daurats,
les de consol amb els colors
de la tristesa.
Es va trencar el fil.
Ja no ets neta.
El vas nuar amb mà ferma.
Novament es trencar.
Aquesta vegada e l vas nuar
amb mans tremoloses
per brodar el nom del pare
amb els colors del record.
Ara, en el meridià de la vida,
voldria que aturessis la mà,
l'agulla enlaire
i abans de continuar teixint,
m'escoltessis.
Encara hi ha un nom, un nom únic
que no et pot prendre ningú.
No t'ha de fer por.
No vol dir trencar llaços,
només agafar la punta
aquella que en estirar, desfà el llaç
sense desfer el nus.
Aquest nom és teu i només teu.
És el jo amb que vas néixer.
Amb ell podràs anar teixint
el teu futur de DONA
amb els teus propis colors.

Montserrat Martines Freixas -  (un familiar únic)    DEPOÈTICA

Emocionant poema aquest que acabo de transcriure, i dona la mesura de la seva finíssima sensibilitat.
-------------------------------------------------------------------

Un aclariment: la definició del poema, entre parèntesi, al costat de la signatura, és obra de l'Adriana Ferran, a qui agradava fer aquest apunt en tots els poemes que publicava.
-------------------------------------------------------------------

Adriana Ferran, m´envia aquest poema, que jo no tenia, de la Montserrat Martines Freixas. És trist i preciós. Montserrat Martínes, dominava l'art de la metàfora, com queda ben reflectit en aquest poema:

SALA D’ESPERA

Ja fa temps que hi sóc asseguda.
Esperant.
De tant en tant surto a l’andana
i veig passar trens com un llamp.
Aquesta és ja, una estació vella
que no té cap interès.
M’agradaria que algun tren
passés una mica més lent
i poder veure les cares dels passatgers;
algunes de rialleres,
amb els ulls il·luminats
pel desig de les imatges encara per descobrir;
d’altres, potser mostrant la tristesa
de qui va a acomiadar algú estimat.
Diuen, que la vida
passa de pressa com els trens.
No és cert, és llarga, molt llarga,
plena de paranys, d’ensurts i de tragèdies;
també però, de moments de joia,
de naixements, d’algun encert i fins i tot,
d’alguna espurna del que en diem ‘felicitat’.
Espero asseguda, acompanyada d’un llibre:
“Filosofia de la raó pura” de M. Schoebel.
Un vell amic, un mestre, un guia
pels camins de la vida.
M’ha donat la mà i m’ha ajudat a trobar
el sentit profund de l’amor, de l’amistat,
del misticisme; a sadollar aquesta set
immensa de saber, de comprendre.
Hi ha dies que em trobo sola, molt sola;
però, no puc fer altre cosa que esperar el tren,
que algun dia s’aturarà a aquesta vella estació.
Hi pujaré sabent que vaig al encontre
dels esperits estimats i enyorats,
fa tant de temps.

Montserrat Martínes i Freixas
Empresària. Representant de laboratoris farmacèutics.

--------------------------------------------------------------------------------

Un altre bonic poema, que ens envia l'Adriana, de la Montserrat Martinez i Freixas. És un poema amb sensacions gràfiques i tàctils; ens pinta un paisatge ben detallat, amb colors i textures, i ens fa notar l'igua, l'escuma, el vent...

EL RIU

Sota un arc de pedra malmès pels segles
el riu lliscava suaument cansat del llarg camí.
Amb veu quieta cantava a la molsa de la riba
el record d’un temps d’aigües abundants.

Trepitjant amb els peus nuus
el pedruscall de la seva llera, que el feria,
enlairant-se sobre el rocam
escumejant amb el coratge de la joventut;
sentint els verds ombrívols de l’arbreda
i les clarors enceses de l’estiu
vestint-lo amb nous colors.

Amb veu poruga l’hi parlava
de vents furients i pluges desfermades,
sacsejant les seves entranyes verges
trencant els límits.

Ara que posseeixo la saviesa,
ja no serà la meva llera,
altres aigües us diran noves cançons.

Ja sóc tan sols un vell viatger
que cerca fondre’s en l’abraçada del gran riu.
Sé que res em pertany.

Montserrat Martínes i Freixas

2.2009