Se'ns acaba d'anar una excel·lent amiga, i poetessa de delicada sensibilitat: MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS.
Penso, que la millor manera de perpetuar el seu record, és reproduint els seus versos, publicats per l'amiga comuna Adriana Ferran, en la inoblidable col·lecció de llibres DEPOÈTICA, de contingut temàtic, que l'Adriana va editar al llarg d'uns quants anys, a raó de quatre llibres per any.
El primer llibre que em ve a les mans, és el de desembre de 2006, tema: Poemes de NADAL, Montserrat Martínes va participar amb un poema que regalima amor a la família, així era, el seu Nadal:
EL MEU NADAL
Records joiosos de Nadal
quan seiem tots a taula
i crèiem en la Paraula:
Vents de guerra portaren Nadals
plens de tristesa i desolació
Amb poc menjar i molt d'amor
seiem a taula.
Passaren Nadals i més Nadals
i una nova generació
-Jordi, Sílvia i Marcel-
va seure a taula.
I vingueren aquells Nadals
quan l'absència era emoció,
recordança i secret enyor,
seiem a taula.
Altres temps, altres Nadals,
esperança i renovació,
Sílvia ens donà Gerard i Aleix
i junts seguérem a taula.
I el darrer Nadal,
una nova taula
en el llarg camí de la vida.
El primer Nadal de la petita Júlia.
Aquesta és la senzilla faula,
del passat, del present i del futur,
d'una família que per Nadal
seu a taula.
MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (la veu de la taula i la família)
DEPOÈTICA - desembre 2006
-----------------------------------------------------------------------------------
El segon llibre que trobo a la meva biblioteca, és el dedicat a les flors:
LILES
Què us puc dir de les flors
que ja no s'hagi dit?
Qui no te un record,
d'un dia, d'una flor?
El meu, té el color suau
d'un cel de primavera.
L'aroma delicat
de la primera il·lusió,
aquella que s'escau
a l'edat jove;
fet de petites coses
que el temps va trenant,
fins a fer-ne un lligam,
que uneix dues vides;
com les flors menudes
que el vent s'enduria,
i serien oblidades
si la natura generosa
no les unís formant
una sola flor,
al capdamunt de la tija
ferma i flexible a l'hora,
oferint-se amorosa,
bella i fragant,
com una aurora.
Ell va enviar-me un ram de liles liles
un dia del meu Sant.
MONTSERRAT MARTINES I FREIXAS (les flors de les liles)
DEPOÈTICA - març 2007
-------------------------------------------------------------------------------------
Tinc més llibres d'aquesta col·lecció, en els que van ser publicats diversos poemes de Montserrat Martines i Freixas, a mesura que els vagi trobant els afegiré en aquest record de la Montserrat.
-------------------------------------------------------------------------------------
Per cert, quan l'Adriana Ferran va tancar la publicació dels llibres temàtics de poesia, i va donar un nou gir a la seva vida, la Montserrat Martines li va dedicar un poema que l'Adriana va publicar en el seu blog "Poemes dedicats a l'Adriana Ferran". Aquí poso l'enllaç: http://adrianaferran-lapoetadelspetons.blogspot.com.es/2012/06/montserrat-martines-i-freixas-adriana_20.html
-------------------------------------------------------------------------------------
El següent poema és del llibre: POEMES A CATALUNYA - SETEMBRE 2006
CATALUNYA
Catalunya és:
la que em va donar
el pit de la mare,
el primer plor, el primer bressol,
els braços d'infantesa.
Catalunya és:
on vaig aprendre
a parlar i a resar en català.
L'escola on vaig llegir
els nostres poetes.
Catalunya és:
veure el meu pare
tornant del camps de concentració
gairebé mort,
ple de misèria i sense veu.
Catalunya és:
on tinc arrels profundes,
nissaga de molts segles
amb l'alè valencià
que porta un avi Martines
farà aviat dos-cents anys.
Catalunya és:
la terra on he viscut
quan no ens deixaven viure
hi he viscut, pensat, treballat,
estimat i patit, en català.
Mireu si n'és de gran Catalunya!
Montserrat Martines i Freixas - (la veu de la definició) - DEPOÈTICA
--------------------------------------------------------------------------------------
Notareu que he modificat el seu primer cognom, tot i que veig a les necrològiques, que surt com a Martínez, l'Aadriana Ferran em diu, que la Montserrat, posava sempre Martines, amb essa i sense accent. També és cert, com veureu, que en el poema just anterior, ella parla d'un avi "Martines", això encaixa amb el que em diu l'Adriana.
---------------------------------------------------------------------------------------
JOC CRUEL
La vida és un joc de fet i amagar,
ens dóna i ens pren.
Ens mostra la bellesa i la foscor,
la poesia i el dolor.
Altiva i riallera,
humiliada i presonera,
maldo per alliberar-me
dels fils de la teranyina
que jo mateixa vaig teixint.
Joc cruel, que volem perllongar
malgrat les ferides
de cada dia, de cada any,
del plor de tantes vides
colpides pel desengany.
La lluita, però, es va acabant.
Ho podeu veire bé
en la passa més lenta,
en el rostre marcit,
el cos vençut
pel pes de tants pensaments.
Sé que no puc guanyar
la darrera aposta.
De fet, crec que no
n'he guanyat mai cap.
Però sabeu, tant se me'n fa!,
perquè jo no he jugat.
Jo he viscut, he donat,
he estimat i he caminat
vers la claror, l'harmonia
i la gran Pau.
I aquesta sí, que la voldria guanyar
quan arribi el dia
en que seràs vençuda, vida!,
i dolçament m'adormiré
en l'abraçada de la mort
Montserrat Martines Freixas -
(el joc de la mort) - DEPOÈTICA
------------------------------------------------------------------------------------------
A continuació he trobat el llibre POEMES DE FAMÍLIA - gener 2008, la Montserrat hi va participar amb el poema:
A SÍLVIA
En néixer vas ser filla,
germana, neta, neboda
i més.
En créixer has estat primer
promesa, esposa i mare,
després.
Tots aquests noms t'han estat donats.
Amb ells has teixit la teva vida.
N'has fet un bell tapís
on tot i tots hi són representats.
Intel·ligent, pacient, amorosa,
has acomplert la tasca diària.
Uns quants punts cada dia
i també moltes nits han calgut
per anar brodant a poc a poc,
les hores felices amb fils daurats,
les de consol amb els colors
de la tristesa.
Es va trencar el fil.
Ja no ets neta.
El vas nuar amb mà ferma.
Novament es trencar.
Aquesta vegada e l vas nuar
amb mans tremoloses
per brodar el nom del pare
amb els colors del record.
Ara, en el meridià de la vida,
voldria que aturessis la mà,
l'agulla enlaire
i abans de continuar teixint,
m'escoltessis.
Encara hi ha un nom, un nom únic
que no et pot prendre ningú.
No t'ha de fer por.
No vol dir trencar llaços,
només agafar la punta
aquella que en estirar, desfà el llaç
sense desfer el nus.
Aquest nom és teu i només teu.
És el jo amb que vas néixer.
Amb ell podràs anar teixint
el teu futur de DONA
amb els teus propis colors.
Montserrat Martines Freixas -
(un familiar únic) DEPOÈTICA
Emocionant poema aquest que acabo de transcriure, i dona la mesura de la seva finíssima sensibilitat.
-------------------------------------------------------------------
Un aclariment: la definició del poema, entre parèntesi, al costat de la signatura, és obra de l'Adriana Ferran, a qui agradava fer aquest apunt en tots els poemes que publicava.
-------------------------------------------------------------------
Adriana Ferran, m´envia aquest poema, que jo no tenia, de la Montserrat Martines Freixas. És trist i preciós. Montserrat Martínes, dominava l'art de la metàfora, com queda ben reflectit en aquest poema:
SALA D’ESPERA
Ja fa temps que hi sóc
asseguda.
Esperant.
De tant en tant surto a
l’andana
i veig passar trens com un
llamp.
Aquesta és ja, una
estació vella
que no té cap interès.
M’agradaria que algun
tren
passés una mica més lent
i poder veure les
cares dels passatgers;
algunes de
rialleres,
amb els ulls il·luminats
pel desig de les
imatges encara per descobrir;
d’altres, potser
mostrant la tristesa
de qui va a acomiadar algú
estimat.
Diuen, que la vida
passa de pressa com els
trens.
No és cert, és llarga,
molt llarga,
plena de paranys,
d’ensurts i de tragèdies;
també però, de moments
de joia,
de naixements, d’algun
encert i fins i tot,
d’alguna espurna del que
en diem ‘felicitat’.
Espero asseguda,
acompanyada d’un llibre:
“Filosofia de
la raó pura” de M. Schoebel.
Un vell amic, un mestre,
un guia
pels camins de la vida.
M’ha donat la mà i m’ha
ajudat a trobar
el sentit profund de
l’amor, de l’amistat,
del misticisme; a sadollar
aquesta set
immensa de saber, de
comprendre.
Hi ha dies que em trobo
sola, molt sola;
però, no puc fer
altre cosa que esperar el tren,
que algun dia s’aturarà
a aquesta vella estació.
Hi pujaré sabent que vaig
al encontre
dels esperits estimats i
enyorats,
fa tant de temps.
Montserrat
Martínes i Freixas
Empresària.
Representant de laboratoris farmacèutics.
--------------------------------------------------------------------------------
Un altre bonic poema, que ens envia l'Adriana, de la Montserrat Martinez i Freixas. És un poema amb sensacions gràfiques i tàctils; ens pinta un paisatge ben detallat, amb colors i textures, i ens fa notar l'igua, l'escuma, el vent...
EL RIU
Sota un arc de pedra
malmès pels segles
el riu lliscava suaument
cansat del llarg camí.
Amb veu quieta cantava a
la molsa de la riba
el record d’un temps
d’aigües abundants.
Trepitjant amb els peus
nuus
el pedruscall de la seva
llera, que el feria,
enlairant-se sobre el
rocam
escumejant amb el
coratge de la joventut;
sentint els verds
ombrívols de l’arbreda
i les clarors enceses de
l’estiu
vestint-lo amb nous
colors.
Amb veu poruga l’hi
parlava
de vents furients i pluges
desfermades,
sacsejant les seves
entranyes verges
trencant els límits.
Ara que posseeixo la
saviesa,
ja no serà la meva llera,
altres aigües us diran
noves cançons.
Ja sóc tan sols un
vell viatger
que cerca fondre’s en
l’abraçada del gran riu.
Sé que res em pertany.
Montserrat Martínes i
Freixas
2.2009
