Vaig assistir als dos actes; les Barralades, plenes de públic, en el jardí de la Casa Barral, amb una excel·lent temperatura, i, l'endemà, la xerrada- col·loqui, al Centre Cívic Cinema Iris, i és d'aquest segón acte del que vull parlar, atés el seu interés per un major coneixement del poeta i de la relació de Calafell amb el poeta.
L'explicació que poso a continuació, és la meva experiència com a públic, a partir del que vaig veure i de les notes que vaig prendre, tot això passat pel meu enteniment, encertat o no.
He intentat recollir les paraules escoltades, i demano excuses per tot el que m'he deixat, tota vegada que no he gravat, sinó que he pres nota de forma caligràfica, i, ja se sap, mentre escrius una cosa, se t'escapa el que estan dient a continuació. tot i així, jo crec haver recollit l'esperit de la xerrada, i, per aquelles persones que no van poder ser-hi, potser resultaran d'interès.
Enguany, Carlos Barral hauria complert 90 anys, i Calafell li ha retut homenatge amb els dos actes abans esmentats, discrets, però no per això menys interessants, tot al contrari, la senzillesa ha fet més propera la seva figura, sobre tot en les xerrades que van tenir lloc el proppassat dia 2 en el Centre Cívic Cinema Iris, en les quals van intervenir Malcom Otero Barral, Joan Santacana, Helena Rotés i Joan Maria Triadó.
Faré un molt breu resum del que vaig sentir i recordo, gràcies a unes poques anotacions que em vaig fer.
Per la Regidoria de Cultura, va parlar Joan Maria Triadó, alegrant-se de la sort que havia tingut de poder-lo conèixer i confessant també que, la sobtada mort de Carlos Barral, va deixar l'Ajuntament de Calafell esmaperdut, una desorientació que, segueix confessant, encara persisteix, tot i les reiterades reunions que s'han fet per tractar aquest tema, Calafell no sap què fer per per recordar-lo sempre. En aquell moment, es va creure que la millor opció seria destinar a museu la Casa Barral. Però, sembla ser que aquesta opció no satisfà tothom.
Helena Rotés, prengué la paraula a continuació, analitzant la personalitat de Carlos Barral que qualifica de polièdrica, reivindica els seus valors intel·lectuals i culturals, el seu treball, les seves iniciatives..., tot això, habitualment, resta amagat darrere del seu “personatge”, ens diu que Barral va lluitar i va arriscar, i moltes de les seves publicacions, avui dia son essencials.
El Carlos es veia a sí mateix i sobre tot, com a poeta, i s'autovalorava com a mariner, una altra de les cares del seu poliedre.
Ens trasllada, Helena Rotés, al Calafell dels anys 20, quan va arribar el pare Barral, descobrint un Calafell que era un sorral, amb unes quantes botigues de pescadors i moltíssimes barques, i ens esmenta aquell “Capitan Argüello” la barca del pare, que es va perdre.
Anys després, Ivonne, li regalaria a Barral un altre “Capitan Argüello”, barca que Barral pintaria de color rogenc, inspirant-se en en els colors de la ceràmica àtica.
Joan Santacana, continua amb la xerrada, començant amb la humilitat de manifestar que desconeix quins mèrits té, per parlar, ell, d'en Barral, i tot seguit comença a desgranar aquells records que ell guarda dels temps en que van compartir poble. Entre els dos hi havia vint anys de difència, de manera que Santacana sempre va veure a Barral com a un editor, i Barral, segurament el va veure sempre com a un noi que començava i així és com el va tractar, i quan el va anar a veure per parlar-li del llibre que Santacana volia publicar “Els homes de Calafell”, sembla ser que la resposta de Barral no va anar més enllà d'aconsellar-li -entenc que amb displicència- que “anés escrivint”.
Santacana recorda la idea que en el poble es tenia d'en Barral, que no era altra que la d'un “petit gamberro de ciutat”
Combinat amb tot això, i enllaçant-ho amb les caracterìstiques polièdriques que ja ens havia esmentat l'Helena Rotés, Santacana incideix en l'extraordinària cultura que amarava a Carles Barral.
Carles Barral, ens segueix dient l'arqueòleg, escriptor i professor Joan Santacana, era habitual, en el Patronat del Castell, sense que ningú tingués massa clar el perquè. Però el cert, és que Carlos Barral es va preocupar molt i molt per l'escut de Calafell i per aconseguir que l'escut arribés a ser el que és ara, més tard va saber que en Barral habia fet força treball en heràldica catalana.
Barral, ens diu Santacana, estimava Calafell des del passat, i considerava que s'havia fet home a Calafell.
També el qualifica com a home compromés en la política i amb la idea de cóm hauria de ser un país, i pensava que Calafell s'havia venut per un grapat de calderilla.
La mar, que ell considerava “domèstica”, un dia la va descriure a Santacana, com “un paisatge mallarmeià”.
La relació entre Carlos Barral i Santacana va ser més freqüent degut als treballs d'arqueologia, que Barral visitava gairebé a diari, tot i així, Barral mai li va dir "arqueòleg" a l'arqueòleg Joan Santacana, sempre li va dir "picapedrer", i li preguntava, quan hi anava: "Què m'has trobat, avui?"
Serà finalment, Malcom Otero Barral, el seu net, qui clourà aquestes ponències, mentre que un petit i guapo besnet, que no arriba a quatre anyets, i que sens dubte, hauria fet les delícies de Carlos Barral, assisteix, bon minyó, al curs de la xerrada.
Malcom, seguint amb una altra cara del poliedre, ens fa veure aquest Barral, eminentment literari, gens interessat per la part comercial de l'editorial, defugint de comptes i balanços, i que, al ser preguntat pels “llibres de caixa”, respongué: “No sé..., yo no los he editado”
Malcom insisteix; tot el món de Barral, era Calafell; la mar, el paisatge, el pare perdut, la nostàlgia...
I una altra cara del poliedre, important per Barral; l'amistat, la “Gauche Divine”, ens diu en Malcom, no era més que un grup d'amics.
Més trets d'en Barral explicats pel seu net: tenia falta d'egoisme personal, i tembé una certa tendència a evadir el conflicte.
A la seva poesia, Malcom, la califica d'hermètica.
Segueix a les ponències, una mica de xerrada amb el públic, en la qual es posa novament de manifest que l'Ajuntament, encara no sap que fer amb el llegat Barral: casa, actualment museu, i documents, dipositat, de moment, en la Biblioteca de Catalunya, esperant ser digitalitzats, per la seva conservació i consulta.
Hi ha la queixa de que Calafell, encara no enten, que per Barral, aquest poble era el seu món.
Santacana comprova que aquesta relació ambígua de Calafell amb un personatge que no enten, encara la trobem a hores d'hara. Santacana, pensa, que, a Barral, no li hauria agradat que casa seva fos un museu.
Joan Maria Triadó, recorda que, em el seu moment, Calafell va fer una inversió important adquirint la “Casa”, i els documents, actualment a la Biblioteca de Catalunya, però admet la indecisió inicial, i que encara perdura, del que s'ha de fer amb aquest llegat.
Santacana, diu, que Calafell, ni que sigui per oportunitat, tard o d'hora, anirà entenent Barral, i posa com a indici de la indiferència vers l'escriptor, el fet de que estem en la comarca en la que menys edició es produeix, de tot el país.
Helena, pensa, que acabarà valorant-se, poquet a poquet. Afegeix que l'únic sentit de la memòria és el projecte de futur.
Acaba l'homenatge amb un vídeo que recull la passejada nàutica de les llatines, realitzat per l'Associació Patí Català.
Demano disculpes si he canviar o malinterpretat alguna cosa, de ser així, a qui li afecti demano que m'ho digui i ho adequaré a la veritat.
També vull incloure, una cosa que no es va dir en aquesta xerrada, però que dies enrere, Jordi Nin (el director de Calafell Ràdio), m'ho va expresar en una conversa: "Carlos Barral, era tímid"
Crec que té raó, i m'estranya que no s'hagi parlat d'aquesta altra cara del seu poliedre, ja que és un tret que pot explicar moltes actituts de les que ha fet record el Sr. Santacana.
CBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCB
