Dues cares d'una mateixa moneda, això és el que he pensat analitzant les personalitats d'aquests dos intel·lectuals, que, en principi poden semblar allunyats i sense gaire punts de contacte. Pero a mesura que hi vaig pensant són més i més els trets de semblança que hi trobo.
Començarem per el més obvi, el nom de pila, només els diferencia una lletra, aquesta lletra, crec, simbolitza tot el que els diferenciarà després al llarg de les seves vides, una lletra, és a dir, una petitesa, si ho comparem amb les interessants actituds que els acosten.
Després del nom, si ho mirem en ordre cronològic, ens trobem amb la fonda estimació que els dos han mostrat sempre pels seus respectius pares, en les seves memòries ho deixen ben palès, i la influència que aquests pares tingueren en les inclinacions que prengueren Carlos i Carles, en el seu recorregut vital.
Ara seguim investigant la seva formació intel·lectual i ens trobem amb dos enamorats de la cultura clàssica.
Si llegim la poesia de Carlos Barral o pensem en el nom de la seva primogènita, amb aquestes dues dades ja queda evident d'on beu el seu imaginari.
I, si agafem els poemaris de Carles Duarte, ens adonarem de la quantitat de poemes que han estat inspirats en llibres sagrats i en clàssics de la literatura.
Mirem-los després com a personatges, són inconfusibles, novament la singularitat d'una lletra els pot diferenciar, i molt!, però veiem també el volum de forta personalitat que els acosta.
L'estètica de Carlos Barral; gorra de mariner i peus descalços.
L'estètica de Carles Duarte; americana i corbatí.
Diferents i, a l'hora, personalíssims.
Inclinacions i gustos: els dos són homes amants de la mar, la mar que apareix cada dos per tres en els poemes de l'un i de l'altre.
Passem a parlar de la seva feina, ni l'un ni l'altre ens els podem imaginar sense un llapis o qualsevol mena de guix a la mà, han crescut escrivint, han viscut escrivint, Carlos Barral a l'editorial com a feina de la qual vivia, jugàntse-la al publicar autors desconeguts d'enllà dels mars i que, mitjançant l'editor arribarien al més alt. Carles Duarte amb totes les seves tasques de suport a la cultura, esgrimint les seves dots de diplomàtic que suavitzaven desencontres, compromés amb la paraula escrita o verbalitzada, Els dos, magnífics comunicadors, els dos donant a conèixer el seu pais allà on van, els dos donant notícia de cultura, d'obertura, de braços estesos més enllà de les nostres fronteres.
I arriba el moment de la política, homes així, de la seva vàlua i amplitud de pensament forçosament son cridats un moment o altre quan la política que vol ser quelcom més que una gestió tècnica del país, els necessita per donar consistència, valorar i fer versemblant, fecund i útil el seu discurs polític.
Novament la simbòlica diferència de la lletra, Carlos Barral, socialista, Carles Duarte, militant a Convergència Democràtica de Catalunya. Els dos sempre orientats a la millora de la societat i dels homes que la integren, i davant de qualsevol objecció em remeto a una dita sentida en castellà en la meva jovenesa: "Si el amor es puro no importa el sexo".
Si substituim "sexe" per "partit" i "amor" per "desig de millorar la societat", veiem que el seu amor era pur, en el sentit que no els guiava cap altre interés qe no fos servir al be comú.
Així va ser com la seva sensibilitat els va conduir a implicar-se en l'activitat política, els dos des de la vessant més cultural i social, Carlos Barral com a senador socialista, Carles Duarte com a secretari general de la presidència de la Generalitat. Des dels seus respectius llocs van treballar i influir tot el que podien per fer justícia en la cultura i en totes les branques socials connectades amb ella.
En totes les activitats d'ambdós destaca un acolliment generós de l'obra aliena, d'escriptors o creadors en qualsevol accepció de l'art i la literatura. Si Publio Terencio, deia "nada humano me es ajeno", Carlos i Carles podrien dir "nada artístico me es ajeno", i així, la casa física de Barral, i la "casa" intel·lectual de Duarte, han estat sempre obertes als altres creadors.
Una altra cosa en comú; els dos tenen un poble estimat, elecció que els ve del pare i que han continuant assumint com a pròpia; Calafell en el cas de Carlos Barral, Blanes per en Carles Duarte.
I, encara podem afegir com a dada comuna entre ells, la seva disponibilitat al concepte d'amic, el seu recorregut per la vida està esglaonat, interaccionat per persones amigues, que han compartit amb els nostres personatges avui citats, trossos de vida, d'inquietuds, d'inspiració i de moments feliços. No són homes sols, tancats en la seva tasca intel·lectual i prou, no, són com l'escuma d'aquest mar que els dos adoren, el mar de la mediterrània, i per a ells, també, el mar de l'amistat.
He anat escrivint aquest article al pas que llegia (més aviat devorava), els "retalls de memòria" de Carles Duarte i Montserrat "Als llavis duc una fulla de menta".
I, em quedava un final intuït de les dues personalitats, però no sabia si encertava, sí que ho sabía pel que fa a Carlos Barral, tots els qui hem llegit la seva obra ens hem quedat amb la convicció que Carlos Barral, volia, pel damunt de tot el que va fer en aquesta vida restar en la memòria dels temps, com a poeta, i jo creia veure el mateix desig en Carles Duarte, però no estava del tot segura, afortunadament, Duarte el tenim entre nosaltres i era possible preguntar-li, i així pensava fer-ho, però no ha calgut, a la penúltima pàgina del llibre, just abans de l'últim poema (perquè cal dir que és un llibre de memòries amb poemes inclosos), diu així: "quan em demanen què soc, em defineixo sempre com a poeta". Ja tenim la resposta.
Quina sort tinc d'haver conegut Carlos Barral, ni que fos poc, però amb qui vaig arribar a compartir comentari en el programa d'exposició a Calafell d'un pintor vehí. I quina sort conèixer Carles Duarte, qui va presentar el meu primer llibre "Aunque la voz se oponga a la palabra" l'any 2004.
Pensant en aquests referents i els seus respectius llibres de memòries, he arribat a les seves semblances. Se'm pot dir que si fes un llistat de les coses que els diferencien, possiblement fora més llarg que les coincidències, així i tot, penso que aquestes coincidències són tan contundents, tan significatives, que suren per damunt de les diferències, tot i que, aquestes últimes, potser també podrien ser significatives, però això ho deixo per a qui vulgui fer un estudi més acurat.
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura
totsantcugat.cat/actualitat/societat/carles-duarte
PORQUE CONOCÍA EL NOMBRE DE LOS PECES de Carlos Barral
Porque conocía el nombre de los peces,
aún de los más raros,
y el de los caladeros, y las señas
de las lejanas rocas submarinas,
me dejaban revolver en las cestas,
tocarlos uno a uno, sopesarlos,
y comentaban conmigo abiertamente
las sutiles cuestiones del oficio.
Porque entendía de nudos y de velas
y del modo de armar los aparejos,
me llevaban con ellos muchas veces;
me regalaban el quehacer de un hombre.
Sentía con orgullo
enrojecérseme las manos al contacto del cáñamo,
impregnarme
un fuerte hedor a brea y a pescado.
Sabía casi todo de aquella vida simple,
de aquel azar diario y primitivo.
Sólo que aquella ciencia era lujosa.
No supieron contarme
o no pude entender cómo era aquello
en los días peores, las amargas
semanas de paciencia,
cuando el viento del norte
roe las entrañas y se harta la pupila
de escudriñar los cielos,
en los días confusos,
cuando el mar de borrosos contornos
es sólo como un cascote de vidrio
semienterrado en el fango,
un desagradable incidente o una trampa
para los que pasan corriendo
ciegos bajo la lluvia.
POEMA DE CARLES DUARTE
I
Cauen les hores
entre les restes del naufragi,
refan sense repòs les formes del present;
hi escampen ombres
on ja no queda la perfecció del gest.
S’ajeu la nit,
com una ona cansada
de dur damunt l’espatlla
tants de segles,
mentre els estels devoren l’infinit.
La memòria d’uns ulls, d’unes mans
encén el laberint.
II
El foc sagrat,
el temple on apreníem a interpretar l’origen.
Perduts entre les pàgines del llibre de la Història,
ens pressentim entre els murs enderrocats,
a les cambres fa temps deshabitades
on cerquem la mirada de l’infant que fórem.
Explorem l’aire amb els dits
amb l’esperança de descobrir-hi el rastre
dels absents,
vestigis del dolor i de la tendresa.
Caminem entre les nostres tombes,
invoquem l’heroi vençut
que sagna amb el crepuscle.
Sucumbim a l’oblit.
