Article 475) UN ANY DORMINT

Hola, amics, he passat més d'un any sense escriure ni un sol article, els tres últims els acabo de penjar ara mateix, estaven en "esborrany" i els he penjat tal qual, suposo que no tenen cap errada, i si en tenen alguna, ja  l'esmenaré si m'adono, o si algú de vosaltres m'ho fa veure.

Molts programes de ràdio no han quedat penjats, moltes coses que han esdevingut, no les he comentat.

Sembla, con si hagués passat tot un any endormiscada.

De tant en tant, va be, estar en "barbecho" (crec que en català és "guaret", però aquesta paraula no l'he sentida ni dita mai). Be, el que vull expresar, potser per disculpar-me, és que, convé passar alguna temporada en silenci, deixar que l'ànima, igual que la terra, descansi i es regeneri, un o dos anys.

De tal manera m'ho agafo i penso que he estat un any en "barbecho", o guaret, com vulgueu, i novament tornaré a posar algun article de tant en tant.

Article 363) LES AGENDES; AMOR I ODI

M'encanten les agendes, en tinc un munt!, cada any n'arreplego unes quantes.

Les faig servir totes? La majoria no; n'utilitzo una, o dues tot lo més, les altres passen a engrossir la col·lecció d'agendes i dietaris, d'anys i panys, que tinc repartides en prestatges i calaixos, i al final, les faig servir per qualsevol anotació, escrit, esborrany. poema, llista, inspiració, croquis..., tot, menys agenda anual, funció per a la que fou creada.

El manual -no escrit- de bones pràctiques amb les agendes, aconsella que cada nit, abans de dormir, mirem l'agenda, per saber que hem  de fer l'endemà. Però, digueu-me: no és horrible haver de dependre d'un horari escrit en un paper?, d'uns compromisos fabricats a la mesura dels interessos o manament d'una agenda?, per quin tres sous haig d'obeir, jo, persona adulta, emancipada i en ple us -de moment- de les meves facultats mentals, a un llibret, per mes bufó que sigui?

No, i mil vegades no, jo, a la nit; lectura, però dels llibres que m'interessen, vull descansar, relaxar-me, i, en cap cas, neguitejar-me amb les obligacions que tindré demà.

Aquest mateix manual -no escrit- de bones pràctiques amb les agendes, demana que, cada matí, a l'hora de prendre el cafè, mirem l'agenda per saber quins compromisos, o obligacions tenim al llarg d'aquell dia.  I de nou us demano: penseu realment, que ens hem d'amargar l'esmorzar, pensant que a les 9 tenim una cita amb J, a les 10 hem de passar pel banc, a les 11 vindrà el lampista, a les 12, màxim, hem d'enviar aquella col·laboració d'un article, que vam prometre?, a la una convindria reservar taula pel dinar de demà amb la colla, a les dues, com a molt! trucar a la tieta Enriqueta per felicitar-li els anys... i així la resta del dia..., total, que, com que no m'agrada amargar.me la vida, em prenc el cafè amarg (que això sí que m'agrada amarg), i, en contes de mirar l'agenda, miro el cel per la finestra, que és molt més plaent.

Però, no us penseu que es que passi de tot, no, el que succeeix, és que jo, confio en la meva memòria, el meu cervell ja em diu que tinc una cita un dia d'aquests amb J per un esmorzar de treball, que alguna vegada hauria de passar pel banc, per dir-lis que no paguin més el rebut anual de l'associació "Amics de les Agendes" de la que em vaig donar de baixa fa 4 anys, ja sé que la taula al restaurant, quan som tants, s'ha de demanar d'un dia per l'altre, recordo molt bé, cada vegada que em dutxo que s'ha d'arreglar alguna cosa perquè no surt bé l'aigua, ja comprenc, que, si no envio l'article, ja! deixaran de comptar amb mi, i sé, que la tia Enriqueta fa anys un dia d'aquests, Doncs, tenint tan bona memòria; que tot ho tinc al cap! perquè hauria de perdre els temps -tant escàs- mirant una trista, per més que bufona, agenda?

Per això, em dedico a coses més importants, com, llegir una mica més...,escriure posts per el meu blog...,pensar,,,, reflexionar en profunds temes filosòfics..., mirar, això que en diuen musaranyes..., passejar sens rumb fix pels carrers de Barcelona..., jo que sé...! hi ha tantes coses importants, imprescindibles a fer, abans que plegar-se a la subjecció d'una agenda!

Clar que, a vegades, passa que, en  J,  em truca a les 9:30: Què no vens?; el banc paga per cinquena vegada el rebut d'aquella associació; em trobo un paper del lampista, que m'ha deixat sota la porta, dient que ja no tornarà més ni que li demani de genolls, perquè quan ve no em troba mai; amb la gent de la colla acabem dinant en un Burger, en taules separades i saludant-nos somrients amb la ma, entre mastegada i mastegada (bé, somrient jo, els altres fan una cara...); a la revista em diuen que l'article ja no cal, i la tia Enriqueta acaba de desheredar-me.

I, quan els dic "és que no m'he recordat", en contesten: doncs comprat una agenda!

Sí, aquí estan les agendes, i m'encanten, son tan bufones...!, però, digueu, val la pena renunciar a la llibertat de decidir què faràs avui, perquè t'ho mani una maleïda agenda?

De tota manera, les agendes són la meva debilitat, si no sabeu que regalar-me: regaleu-me una agenda!

Article 345) EL COMPROMÍS (continuació de l'article 343)

En l'article 343, us parlava de les paraules que més van  influir en la meva adolescència i joventut; la primera era: PERSONALITAT, i la segona era REALITZAR-SE, i, quan dic que van influir en mi, vull dir, en tota aquella gent de la meva generació.

Però, m'havia oblidat d'una tercera:  COMPROMÍS, aquesta paraula, igual que les anteriors, formava part de les nostres converses habituals, de les nostres inquietuds i els nostres somnis, donant lloc a llargues converses, en les que estàvem, o no, d'acord, però, el que era innegable és que la paraula ens esperonava, i, per a nosaltres, tenia un sentit que, dubto molt que tingui per les generacions actuals; el món, la societat, han canviat tant...! 

El COMPROMÍS, fins a quin punt ha de pesar en la nostra vida el compromís?, fins a quin punt el COMPROMÍS ha de comprometre la nostra llibertat? 

I, quin compromís?, el compromís amb la família?, amb la parella?, el compromís polític?, el compromís amb la feina?, o... el compromís que tenim amb nosaltres mateixos?

Cadascú de nosaltres tenia una idea de compromís.

La preocupació pel COMPROMIS, ens va venir d'una pel·lícula de Elia Kazan que van projectar per aquella època: EL COMPROMISO.

-----------------------

He cercat un poeta nascut el 1946 (algunes fonts també el situen al 1947)per cloure aquest article, i he trobat SEBASTIÀ ROURE (1946-2006), i trobo aquest poema, que em sembla ideal per acompanyar les lentes i clares hores de l`estiu:

"De dia en dia”

De dia en dia

poques passes faig 

però cor i veu

hi vaig posant.

Oïdes d’antiga memòria

Recordaran 

el plàcid temps 

on jo vivia, 

abocat a la claror

d’un finestral 

sempre obert.

Sorolls de feixuc treball

acompanyaran 

les lentes hores, 

en el cel claror d’estiu 

dins la cambra 

antics treballs 

per recordar 

el temps que va ser.

Ara, assegut en cadira 

de fusta, 

laboro la paraula 

amb por d’aprenent.

          SEBASTIÀ ROURE (1946-2006)

------------------------------------------------------------------------------

Article 343) PERSONALITY

Imatge d'internet

Què preocupa al adolescents i joves d'avui en dia?, no ho sé, però m'adono que no tenen les mateixes preocupacions que teniem nosaltres. Fa molt de temps que no sento pronunciar la paraula PERSONALITAT.

Doncs, quan jo tenia 14, 15, 16 anys..., una de les coses que més ens preocupava, era arribar a tenir personalitat, intentàvem desesperadament diferenciar-nos dels nostres iguals, tenir "personalitat pròpia", però, la veritat és que tots fèiem el mateix, a tots ens agradava la mateixa música, i acabàvem per dur la mateixa roba.

Molt metafísics érem nosaltres en aquella època, amb la preocupació per descobrir si teniem o no teniem, personalitat.

No és que el problema hagi desaparegut, no, els adolescents actuals, tenen la mateixa preocupació, però no la verbalitzen, potser no en son conscients, reaccionen amb les típiques rebel·lies d'adolescència, amb les quals volen afirmar-se, però aquella paraula, ja no la pronuncien. 

Més tard, en la jovenesa, a partir dels vint anys, la nostra preocupació era REALITZAR-NOS, una altra paraula que s'ha perdut. Cóm li diuen avui en dia?, tampoc no ho sé, però, segurament que també els joves d'ara volen conquerir alguna cosa en la vida, però ja no diuen realitzar-se.

Nosaltres patíem per no poder realitzar-nos, fer en la vida tot allò que portàvem dins, aquesta era la nostra exigència i el nostre repte.

Pel que fa a la primera paraula PERSONALITAT, era tan habitual pronunciar-la, que inclús hi havia una cançó amb aquest títol:  PERSONALITY, aquí us posem la versió en italià d'Adriano Celentano

https://www.youtube.com/watch?v=5QYWZvHD1Vo

(si no veieu el vídeo cliqueu l'enllaç)

Afortunadament, van arribar LOS 5 LATINOS a tranquilitzar-nos, no es podia dir més alt, ni més clar:   ERES DIFERENTE:

https://www.youtube.com/watch?v=Co7vEm8rBOc

Tot i que sempre hi havia algun escèptic que dubtava: "No serà un marciano?" 

Però, en realitat, què és la PERSONALITAT?, doncs, podem definir-la així:

És un element estable de la conducta de una persona, la seva manera habitual d'ésser, el que la diferencia dels altres. La personalitat ve determinada per la constitució física, hereditària, o per influències socials. Les condicions psicològiques de cadascú, tenen un paper considerable en la formació de la personalitat.

............................

Han passat els anys, ja no soc ni l'adolescent que maldava per tenir personalitat, ni la jove que necessitava realitzar-se, ara, la meva inquietud està molt més propera al que deia el gran Borges:

"¿Quien soy? Estoy tratando de averiguarlo"   (Jorge Luís Borges)

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Article 332) COMPTE ENRRERE

Julian Marias (1914-2005)

"La muerte nos asusta, la vida nos duele"  Si no recordo malament, son paraules del filòsof Julian Marias.

Paraules que vaig recordar fa unes setmanes, quan la meva amiga Mònica, va convidar els amics a una festa, per celebrar el seu aniversari.

Mònica acabava de fer 70 anys, i tots la vam notar absolutament trasbalsada.

Però va ser quan va finalitzar la festa i la resta dels amics van marxar, mentre  que jo em vaig quedar per ajudar-la a recollir una mica, quan es va desmuntar. 

Segurament el cava va tenir alguna cosa a veure, el cert és que va esclatar amb un plor que jo no sabia com consolar.

La Mònica es sentia desesperada davant la realitat d'haver-se convertit en una setentona.

- Cóm ho pots suportar, tu? - em va preguntar.

- Dona, jo encara no els tinc - vaig intentar despistar.

- Com que no?, que no ets del 46?

- Si, però... encara no els he fet - vaig haver de confessar

- Ba!, qüestió de setmanes... Es veu que no t'adones que hem començat el compte enrrere.

- Què?

- Això!, que no ho veus que tenim els dies comptats?

- Els dies comptats?

- O els anys, no sé, el que si sé, es que, com a màxim, i això tirant llarg, només ens queden 30 anys de vida.

- Creus que viuràs fins els cent anys?

- Tant de bo!..., i encara pitjor si no hi arribo, però ja és ben trist saber, tenir la certesa, de que només em queden 30 anys de vida!. He començat el compte enrrere.

- Però, si el compte enrrere el comencem en el moment mateix de néixer! Sempre estem pendents d'un fil. No sabem el dia ni l'hora; ja ens ho diu la Bíblia!

- És diferent. La vida és, certament, un repte per sobreviure des que venim al món, però aquest repte està ple d'il·lusions, d'esperances, de conquestes; aprenem, ens perfeccionem, ens enriquim, en tots els aspectes... Però, ara... ara no hi ha res d'aixo.  Ara...saps que ens passarà ara?

- Que ens passarà?, i mentre ho dic m'omplo la copa amb un xic de cava que quedava en una ampolla, i me l'empasso de cop, per aguantar millor la resposta.

- Doncs, Maica, el que passarà és que anirem perdent facultats, memòria, agilitat,..., la línia..., 

Jo me la miro i penso que ella ja fa temps que l'ha perduda la línia, però no li dic res, no sigui cas que es torni a posar a plorar.  En canvi, la intento alegrar.

-Vinga, anima't, saps que? un dia d'aquests hem d'anar al teatre, estan fent una molt bona de l'Agatha Cristie

- Ja!, el teatre! No filla, no, amb això no m'arregles res. Deixa'm acabar!; un dia ens agafarà un telele, o ens passarà alguna cosa horrible, i patirem, i farem patir als qui ens estimen, o veurem patir i morir als qui estimem...

La Mònica parla entre singlots, i jo estic impressionada. De sobte es refà, i s'aixeca, seriosa, del sofà: - Una circumstància tan crucial com aquesta necessita una estratègia especial. Vine!

La segueixo plena de curiositat, preguntant-me què em vol ensenyar, se m'acudeix que potser em vol proposar un suïcidi a duo. Em penso negar rotundament!

Obre la porta del seu estudi, un petit despatxet on dibuixa quan te algun encàrrec, cada vegada menys des que va fer els 65, segons la seva queixa habitual.

Però el que m'ensenya no és un dibuix, sinó un enorme paper que desplega, entre la taula i el respatller de la cadira de tan gran com és. Sorprenent!; allí estan tots els anys, des del 27 de març del 2016 fins el 27 de març de 2046, amb indicació dels 12 mesos de cadascun d'ells, i les 53 setmanes de cada any.

- I, això..., un calendari...?

- Això és la vida que em queda, nena, i, repeteixo, tirant llarg.

- Però... per què et mortifiques...?

- No em mortifico!, però tampoc vull morir-me en vida, si haig de viure 30 anys... o el que sigui, vull que siguin 30 anys sonats!

- No entenc res.

-He pensat que els anys que em resten de vida els vull gaudir fent coses que no he fet mai, vull viure una existència nova, com si tornes a néixer, saps?, així repetiré el repte de l'adolescència, quan volia fer-me un lloc a la vida.

- I això com ho faràs?

- De primer, sortint d'aquest país que ja em conec massa. Després aprendré a pilotar vaixells, llogaré un iot, i navegaré per aquests mars de Déu.

- Però si tu et marejaves a les Golondrines del moll de Barcelona!

- Bé..., doncs..., aprendré a pilotar elicòpters, i m'allunyaré cel enllà (el "cel enllà" l'acompanya d'un gest que no l'hauria fet millor ni la Núria Espert)

- Però, Mònica, si tu tens vertigen a partir d'un segon pis!

- Oblides el què t'he dit abans?

- M'has dit tantes coses..., a que et refereixes?

- Que ara seré una dona nova, amb nous reptes, i vull fer coses que mai no he fet, i les anotaré aquí, en aquest macrocalendari, viatjaré pel món fins que la peti, o em cansi i torni.

- Però, si marxes, aniràs trucant?, m'escriuràs, oi?

- Ni un mal watsap; trenco amb tot i amb tots, ni una trucada espereu de mi!

- I els teus fills?

- Si els tres tenen més de quaranta anys... ja s'ho faran!

- I el teu ex? 

- Aquell que em va posar unes banyes d'aqui a la Puerta del Sol?; que el bombin!

- Però ell et segueix estimant...

- Que el bombin!

Quan la Mònica treu la seva agressivitat i intransigència és inútil raonar amb ella. Es veu que ha decidit que hi estic de més, perquè agafa la meva jaqueta i la bossa i me'ls fa prendre.

- Té.

Em fa una abraçada i em dona un últim consell:

- I tu, hauries de fer el mateix i canviar de vida, deixa d'escriure i de recitar poemes, això ja ho saps fer prou bé, hauries d'aprendre alguna cosa nova, alguna cosa per la que tu pensis que estàs negada; un repte!

- Com què...?

-No sé, cantar òpera, per exemple, sempre has dit que desentones, no? 

- I fer-li la competència a la Montserrat Caballé?

- Això, i ella hauria de dedicar-se a l'esquí aquàtic.

- Estàs ben sonada, Mònica...

- Son els 70 anys, que m'han obert els ulls!

....................................

Han passat varies setmanes des que varem celebrar aquella festa i vam tenir la conversa que he reconstruït, i de la Mònica no n'he sabut res més, ni jo, ni els amics, ni la família, llevat d'unes trucades que va fer, dient que marxava a fer un viatge per tot el món, i que no volia que l'emprenyessin, que, en tot cas, ja es posaria ella amb contacte amb nosaltres, si li venia de gust.

Per cert, es diu Mónica S.L., no dic el nom complert per discreció, perquè, si no la coneixeu, és igual, i, si la coneixeu, ja sabreu qui és. Si algú sap on para una tal Mónica S.L., digue-ho-m'ho per favor, només volem saber que està bé.

Ah!, i una altra cosa, en aquestes setmanes jo també he arribat a l'edat temuda, i, seguint els consells de la Mònica us demano: Coneixeu alguna bona professora de cant?

...........................................

NO VOLVERÉ A SER JOVEN                                                               

                                         Jaime Gil de Biedma (1929-1990)

Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan sólo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

                            (Jaime Gil de Biedma - Poemas Póstumos, 1968)

....................................................................................

Article 98) ALEGRIA I MELANGIA

Avui parlarem d'un comiat, però no és un comiat trist, sinó un comiat alegre, el que passa és que un comiat sempre és un comiat, ni que sigui petit, ni que sigui per bé, i ens deixa el cor una miqueta melangiós.

Bé, a vegades passa, que coneixem persones amb les quals en creuem en la vida, parlem, poc o molt, col·laborem, poc o molt, i no som conscients de que les apreciem, fins el moment en que deixem de veure-les. Quan se'ns allunyen una mica, quan ja no és tan fàcil veure-les, és llavors quan les trobem a faltar.

Aquest cop, el comiat és de Neus Montserrat, qui deixa la direcció de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, de Barcelona,  per pujar una mica més alt en l'escalada professional. Cal felicitar-la, i ho fem amb alegria, amb satisfacció, perquè s'ho mereix. Però, a l'hora, no podem evitar estar una mica tristos. La veritat es que només la tindrem uns barris més amunt, no serà difícil continuar el contacte amb ella, però deixa la nostra Biblioteca amiga, i això ens fa pena.

Vaig conèixer la Neus, just quan va arribar a la Biblioteca com a directora. Li vaig parlar de Poemes al Nas de la Lluna, i li vaig demanar que ens aixoplugués sota les protectores cobertes de tants de llibres, deixant-nos un lloc de trobada i un espai per organitzar els actes de poesia que fèiem a Barcelona. Així ho va fer, i, al gener del 2009, amb la col·laboració de la Comissió de Festes de l'associació de Veïns, vam fer la primera marató de lectura de poemes. Molts actes més vam portar a terme, allí, des d'aquell moment, trobant sempre en ella una  interlocutora col·laboradora i cordial.

A més de l'amabilitat del seu tracte, vull destacar també el recolzament que va donar a Poemes al Nas de la Lluna, quan jo, per motius de feina, em vaig veure obligada a suspendre les activitats de poesia, deixant completament l'associació, sine die,  en mans d'un grup de socis entusiastes i il·lusionats que van assumir la permanència d'una de les activitats del grup, i evitant així, la congelació total del grup per un temps incert. Gràcies al suport moral i logístic que Neus Montserrat els va donar, aquell grup va aconseguir seguir endavant amb les trobades poètiques.

Destaco el seu caràcter afable, just, comprensiu i prudent, la seva entrega i la seva intel·ligència, la felicito de tot cor, i li desitjo el millor, en nom propi, i en nom de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, grup per al que tant ha fet.

Una persona com ella, encara que la relació sigui professional, acabes considerant-la una amiga, per això, ara que sé, que ja no la podré visitar al seu despatx del subsol de la Biblioteca de Sant Antoni, em ve al cap aquella cançó que cantava Alberto Cortez.

https://www.youtube.com/watch?v=31nKa_0vhrs

UNA ABRAÇADA I BONA SORT, NEUS!!!

Article 93) CONSULTORI SENTIMENTAL DE LA DRA. GEMMA PELLISSA

La Dra. Gemma Pellissa a la Universitat de Barcelona,

l'any 1450, dictant-li a la Maica una lletra destinada 

a un enamorat ingrat.

Els bons consells sempre són d'agrair, per això em vaig sentir força interessada en el Consultori Sentimental de la Dra. Gemma Pellissa. És cert que Sant Valentí va ser fa un parell de dies, però, els problemes amorosos hi són tot l'any, i és convenient disposar d'eines i recursos per seduir a qui volguem seduir.

Per la seva condició de medievalista, la Dra. Pellissa, no ens donarà consells tan obvis, com, fer-nos un piercing, o confeccionar una tarta de pera, o convidar al nostre xicot a un concert de rock, no. Les torres de telefonia mòbil, ja no ens deixen veure el bosc de la llunyana època medieval, i estem molt distants a conèixer les sàvies maneres que tenien els homes i dones medievals de seduir les seves parelles, però, el consultori sentimental de l'especialista, la Dra. Gemma Pellissa,  es aquí per apropar-nos a aquell bosc que mai hauriem d'haver perdut de vista, i confiar-nos els secrets d'aquells enamorats i enamorades que es sabien totes les picardies... com veureu si llegiu el seu deliciós article (heu de clicar l'enllaç del Consultori).

El recurs de l'espill és deliciós, i és impossible que pugui fallar (si l'altre persona ja us veu amb bons ulls, clar). Però, en el cas d'una parella més esquerpa i allunyada, aquells que es deixen caure cada tant per quant, potser el recurs de la lletra, pot resultar més contundent, pot despertar la seva consciència, i, fins i tot, pot fer-los caure llàgrimes de penediment... !

Jo, m'he decantat avui, per aquest recurs de la lletra, així que, inspirant-me en el text que ella ens proposa, he fet la meva lletra personal, en vers. (Cada un de vosaltres s'ha d'espavilar i fer la seva lletra personal, no hi fa res que utilitzeu les mateixes paraules, però que no es noti...!), cadascú ho pot fer a la seva manera, el notari ho pot fer en forma d'acta notarial, el metge, com a recepta, l'arquitecte pot distribuir la lletra en un plànol, i així, cadascú, segons la seva feina i experiència. Com que la meva afició principal és la poesia, faig la lletra en versos.

Aquesta lletra t'envia

la teva amor,

res, no em responguis

amb paraules,

que, sols la teva persona

és el que esper, 

en tota la llargada

de les nits.

I, m'imagin,

que grans perills

t'envolten,

però sé, que els deus,

protegiran l'amor més pura,

i, salvat, torneràs.

Mentre que jo t'esper,

amb la taula parada

i el meu cor bategant.

O..., potser ignoro 

la veritat?

per què no arribes?,

i ja confio en tot, o tot

ho tem, i engelosida,

escric aquesta lletra

que algú t'ha de fer a mans.

Soc muller sense forces,

vine de pressa; torna !

Maica Duaigües

Estimada Dra. Gemma Pallissa,  vostè creu que tindré èxit amb aquesta missiva?. Per cert, admirada doctora, com es treuen les taques de vi del Penedès d'una camisola una mica sargida?. Seguiré llegint el seu consultori amb devoció. 

Article 10) L'AMOR

Amore e Psiche di Bertel Thorvaldsen - Museo Thorvaldsen
(foto: Stefano Bolognini)

A vegades, la vida, és com un conte de fades, i això ho podem copsar quan apareix aquest sentiment rar i potent que en diem AMOR.

En conec algunes d'aquestes històries extraordinàries; a vegades són persones que s'han estat esperant des de molt de temps, i, de sobte, un dia es troben, i és reconeixen, i el conte s'acaba amb un “y fueron felices y comieron perdices”, esvaint-se, definitivament per a ells, la seva solitud.

A vegades, però, la història va d'una manera diferent, el noi i la noia fa molt de temps que es coneixen... tal vegada, en un entorn...laboral?, sí...,  i sovint parlen de la feina, a vegades, també, parlen de les seves famílies respectives, els pares...els germans..., i dels seus amics, o potser d'eventuals parelles, però, sempre des d'un companyerisme de treball, mai no s'han plantejat res més,  car la seves vides són ben diferents i distants, a més ja han deixat enrere les primeres il·lusions, o bé algun desengany previ els ha blindat ja contra els enamoraments, o, simplement, perquè estan  massa ocupats en les seves respectives vides familiars, laborals, o la seva formació professional permanent.

Les seves son confidències d'un moment de cafè, d'un esmorzar ràpid de feina, d'un: avui he dut el cotxe, vol que la deixi en algun lloc?

Aquests moments es van repetint, tot i que continuen amb un respectuós vostè, que cap dels dos s'atreveix a modificar, potser perquè son massa romàntics, o potser és que ni tan sols han advertit encara la mútua atracció, i volen seguir pensant que la seva és una magnífica amistat de treball.

Però, en algun lloc de la nostra història, viu aquest mite grassonet, petit i entremaliat que en diem CUPIDO, ell està molt interessat en les seves vides, i, molt lentament, molt lentament.... va tensant  l'arc, i, des de lluny, dispara una fletxa...

Aquesta fletxa trigarà molt de temps en arribar, travessarà mesos i mesos, setmanes i setmanes, dies i dies, tardors, hiverns, primaveres, estius... fins que, una matinada d'agost, potser uns 8 anys després d'aquell dispar, la fletxa anirà a clavar-se simultàniament, en els cors dels protagonistes de la nostra història, que, en aquell precís moment, estaran separats, perquè serà època de vacances, i cadascú haurà anat a passar-les amb els seus respectius amics.

Però aquell dia, en despertar-se, sentiran la punxada de la nostàlgia, i, de sobte, comprendran, que no poden viure l'un sense l'altre.

Aquesta història és real, POEMES AL NAS DE LA LLUNA coneix els protagonistes i els felicita. A ells dedicarem avui dos poemes, molt adients, que va escriure Mario Benedetti:

HAGAMOS UN TRATO

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
ni hasta diez
sino contar
conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o talvez porque existe
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense; qué flojera,
igual puede contar
conmigo.
Pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe
que puede
contar conmigo.

Mario Benedetti

AMOR DE TARDE

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa

y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos

yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

Mario Benedetti