Article 319) LES TEMPTACIONS

La temptació de Sant Antoni (Salvador Dalí)

Aquesta és la postura que he hagut d'adoptar aquest matí davant de les quatre magdalenes que es passejaven per la cuina, davant dels meus ulls afamats.

I m'he he dit que no, que ja n'hi havia prou de desenfreno, que si Sant Antoni va poder aguantar les temptacions, jo també.

Però, de temptacions n'hi ha de moltes classes.
D'Eduard Sanahuja, del seu poema: En defensa pròpia, agafem aquest fragment, en el que parla d'un altre tipus de temptacions. En aquest fragment. curt i dens, Eduard Sanahuja deixa ben patent la seva integritat.

                      [VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.

                   Eduard Sanahuja
                  (En defensa pròpia)

Eduard Sanahuja va guanyar el premi Maria Mercè Marçal 2013, per la seva obra El llançador d'espases. 

I, d'aquell premi, volem retenir aquest, magnífic, fragment:

Teoria amb els daus

No hi ha atzar en el llibre; sí en la vida.
Potser has triat la forma del bressol?
Has escollit la llengua dels teus pares
o els ulls que t’han ferrat mentre envellies?
L’atzar no té raons. És un il·lús
qui creu que entén les coses
perquè sap explicar-les.
Pots descriure els pigments de les magnòlies,
però mai no els entendràs;
pots capbussar-te en les biografies,
inútilment:
els fets mai no revelen
el misteri pregon de cada vida.
En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc
amb lògica implacable,
les grafies, les síl·labes, les frases,
les èlitres brillants de les sextines.
Escriure és més segur que travessar un pas zebra.
L’important no s’escriu. L’important és atzar,
la causa de la causa impenetrable,
el lloc on la raó perd l’espinada,
allí on els daus es juguen
el nom del teu botxí.
Poc et resta per fer. Potser escollir
amb la màxima cura
l’arbre on t’han de penjar,
el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.
No ho faràs endebades:
qui tria la bellesa
desafia l’atzar i es fa més lliure.

                                         Eduard Sanahuja
                                         (El llançador d'espases)

                                    

Article 211) EL GUIÓ

Considerada com a guió mestre
per molts dels guionistes entrevistats

Ahir vaig veure un interessant reportatge a BTV.cat sobre els guionistes:

Punt de mira: WRITING HEADS: HABLAN LOS GUIONISTAS





Aquí teniu el tràiler del reportatge: 

https://www.youtube.com/watch?   v=Cvv9hHZYCz8&feature=youtu.be

El guió!; el nucli per explicar una història..., el punt de partida. Molt interessant, crec, per a tots aquells que vulguin  endinsar-se en l'escriptura de guions; opinions de molts professionals del guió, algunes coincidents, altres, divergents. Títols de pel·lícules que consideren amb millor guió, igualment, coincideixen en algunes, no en totes. Maneres que tenen d'enfrontar-se a la pàgina en blanc..., Fragments de pel·lícules sobre el tema d'escriure guions, i moltes i moltes idees que ens vindran fantàsticament per conèixer, entendre, i valorar la feina del guionista.

1111111111111111111

Sobre el tema del guió, vaig escriure un poema fa un temps, aquí el teniu:

EL GUIÓ

         Maica Duaigües 

No tenim el guió,
tot retallat i a dosi,
sobtat o lentament,
va apareixent,
el guió de la vida.

Esperançats, tractem
d'inventar-nos un rol,
el que voldríem;
res a fer... ja és escrit,
allí, en algun arxiu
inconegut, espera
aquell relat anònim,
nostra actuació.

Ignorem qui el pensà...
Potser va ésser Déu,
l'atzar o la fortuna,
i els personatges
representem la vida,
creient-nos directors,
signant i rubricant
tot jorn que passa.

O, enduts pel desencís,
marxem de l'escenari
i trenquem el paper
que ens assignaren.

Això és el que creiem,
però el guió total
encara no el tenim.

Sols un instant,
el darrer instant,
veurem -complet-
tot l'argument,
just al moment,
d'abaixar-se el teló.

(Del llibre: Tretze veus experimentals)

Però, el poema, no tracta de qualsevol guió, sinó del més important; el de la nostra pròpia vida!

11111111111111

Article 209) APROXIMACIÓ AL MÓN EDITORIAL

Montserrat Tolosa, fundadora y directora
de TRIVIUM - Gestió Cultural

Per a mi sempre constitueix un orgull parlar de dones que assoleixen l'excel·lència.

I avui estic especialment alegre al constatar la trajectòria reeixida d'aquesta dona que conec des de fa ja un bon grapat d'anys: Montserrat Tolosa.

Va començar la seva imparable carrera de gestora cultural al servei d'una petita empresa que no va continuar, però, en aquell moment, ella ja era suficient per emprendre la seva pròpia aventura empresarial, i va crear Trivium Gestió Cultural 

Les condicions per a que una empresa funcioni, són moltes, però n'hi ha una que és fonamental, i, sense la qual, ni les millors idees progressen, i aquesta condició és, la personalitat de qui la dirigeix.

Montserrat Tolosa té, en ella, totes les caracteristiques idònies per triomfar en les seves empreneduries. En primer lloc, ella és el que, en llenguatge planer  en diem, una bellíssima persona, és a dir, una persona legal, responsable, íntegra, constant, que ofereix el millor i s'esforça perquè aquest millor, sigui, més-millor cada vegada. i ho aconsegueix perquè l'acompanyen la intel·ligència i la sensibilitat. Propera, senzilla, i entregada a la seva tasca (sense oblidar-se de ser mare, esposa, mestressa de casa, i tot el que calgui).

I aquí acabo el perfil de la directora de Trivium, perquè, modesta com és, sé que deu estar absolutament incòmoda amb el que estic explicant. Però algun dia s'havia de dir. 

Fa doncs, molts anys que conec les activitats de Trivium Gestió Cultural, i m'he inscrit en diversos dels cursos que Trivium va organitzant continuament. Tots m'han aportat alguna cosa, en tots he aprés quelcom, en tots he gaudit.

Avui, i pensant en molts dels lectors i lectores del blog que estan interessats en el món editorial, els recomano un d'aquests cursos que jo vaig fer, i que va resultar força interessant:

"Com neix un llibre", enguany, ja és l'edició disset!, us poso l'enllaç per més amplia informació:

Com neix un llibre.  XVII curs d'edició d'El Corte Inglés

Aquest curs, és com la obra d'Agatha Christie, 10 Negritos, la qual s'ha representat a Londres durant més de cinquanta anys, doncs, aquest, porta el mateix camí, ja que, any rere any, es repeteix, però, amb l'al·licient, que mai no és igual, les persones que l'imparteixen, sempre primeres figures del món literari i editorial, van canviant, amb el resultat que, el curs, té molts alumnes repetidors (per pròpia voluntat, que no per obligació) els quals no es volen perdre ni una d'aquestes personalitats de les lletres.

Aquest curs no requereix estudis previs, no contempla cap examen d'aprofitament (molts dels alumnes prenen apunts, perquè els agrada fer-ho, però no estan obligats), i no te límits d'edat.

Per tant, poden apuntar-se des d'estudiants a persones jubilades, o qui sigui que tingui interès en la literatura i en la cuina literària, es a dir, en el que es cou darrere les bambolines que oculten tot un món de correctors, traductors, editors, distribuïdors, i, naturalment, escriptors. L'horari, si no ha canviat era a les set de la tarda, és apte per persones que facin altres activitats.

Tot això, d'una manera senzilla, fàcil, i prestigiosa, ens ho ofereix Trivium Gestió Cultural, que compta amb la confiança de El Corte Inglés, empresa que assumeix aquest servei de cultura dintre del seu departament "Ambit Cultural". 

(Si cliqueu els enllaços trobareu mes informació i, inclús us en podreu inscriure online),

A fer el curs i... bona sort, futurs escriptors!

8888888888888888888888888888

Poemas de los dones

               Jorge Luis Borges

Nadie rebaje a lágrima o reproche 

esta declaración de la maestría 

de Dios, que con magnífica ironía 

me dio a la vez los libros y la noche. 

De esta ciudad de libros hizo dueños 

a unos ojos sin luz, que sólo pueden 

leer en las bibliotecas de los sueños 

los insensatos párrafos que ceden 

las albas a su afán. En vano el día 

les prodiga sus libros infinitos, 

arduos como los arduos manuscritos 

que perecieron en Alejandría. 

De hambre y de sed (narra una historia griega) 

muere un rey entre fuentes y jardines; 

yo fatigo sin rumbo los confines 

de esta alta y honda biblioteca ciega. 

Enciclopedias, atlas, el Oriente 

y el Occidente, siglos, dinastías, 

símbolos, cosmos y cosmogonías 

brindan los muros, pero inútilmente. 

Lento en mi sombra, la penumbra hueca 

exploro con el báculo indeciso, 

yo, que me figuraba el Paraíso 

bajo la especie de una biblioteca. 

Algo, que ciertamente no se nombra 

con la palabra azar, rige estas cosas; 

otro ya recibió en otras borrosas 

tardes los muchos libros y la sombra. 

Al errar por las lentas galerías 

suelo sentir con vago horror sagrado 

que soy el otro, el muerto, que habrá dado 

los mismos pasos en los mismos días. 

¿Cuál de los dos escribe este poema 

de un yo plural y de una sola sombra? 

¿Qué importa la palabra que me nombra 

si es indiviso y uno el anatema? 

Groussac o Borges, miro este querido 

mundo que se deforma y que se apaga 

en una pálida ceniza vaga 

que se parece al sueño y al olvido.

888888888888888888888888888

Article 168) 27 SETEMBRE; UN DIA PER SEMPRE

Anna Caballé ha aconseguit omplir el patí de
lletres, de....LLETRES!!!

La idea és de la professora de la Universitat de Barcelona, Dra. ANNA CABALLÉ, fundadora i directora de la Unitat d'Estudis Biogràfics, que, la recull, de l'escriptor soviètic MAKSIM GORKI, 

Va ser l'any 1935, quan, Gorki, va llançar una proposta ben original: Que els escriptors de tot el mon fessin, el dia 27 de setembre d'aquell any, un escrit relatant com havia estat el seu dia, aquell dia 27 de setembre; el mateix dia per a tots.

Per què?

Doncs, perquè així tindríem, una crònica escrita, amplíssima, de cóm havia estat aquell dia per a un gran nombre de gent d'arreu del mon.  

Potser en podriem dir d'aixó, "un dia per a l'eternitat"?   Tot i lo engrescador del projecte, en aquell moment,  no va prosperar...

L'any 1960, la proposta va ser novament llançada, aquesta vegada, pel periòdic moscovita Izvestia, dirigint-se als escriptors dels països de l'Est. Malgrat obtenir una certa ressonància, la intenció va restar novament diluïda.

Però, algú, en va quedar colpit,  i va ser la novel·lista Christa Wolff. Tant i tant li va interessar, que, al llarg de: quaranta anys!, va escriure, any, darrera any, la memòria del seu 27 de setembre. 

I ara, any 2014, Anna Caballé, pren aquesta torxa, amb una intenció encara més amplia: Portar a la UNESCO, la petició de fixar, el 27 de setembre, com dia internacional de l'escriptura no professional (els professionals ja tenen el Dia del Llibre).

Això, es refereix, a aquesta escriptura que, moltes vegades fem, per a nosaltres mateixos, un diari, dietari, agenda, notes, records, impressions... no sabem perquè, tenim necessitat d'escriure-ho, sense cap ànim de que surti a la llum, però, el cas és que, quan surt a la llum pel motiu que sigui, agrada, interessa, potser per això, perquè no és literari, sinó, vivencial, comú, i ens hi podem retrobar fàcilment, i podem contrastar la nostra pròpia vivència amb la que llegim.

Anna Caballé, i la seva Unitat d'Estudis Biogràfics, tenen, actualment, moltes eines interessantíssimes, que abans no existien, i una d'elles és el correu electrònic.

Si voleu participar d'aquesta experiència singular, feu el següent:

Demà dissabe és 27 setembre.

A l'endemà, diumenge, escriviu tot el vostre dia 27 setembre, i envieu-lo al següent correu: 

                                 09veintisiete@gmail.com

Els escrits que rebin els publicaran a la xarxa.

Vínga!, a veure si en llegim molts!

Us poso un reportatge fotogràfic de la jornada informativa sobre aquesta proposta, que va tenir lloc, ahir 25 de setembre, al pati de lletres de la Universitat de Barcelona.

El cartell

Article 156) VULL FER UN BLOG!

Foto extreta de:   http://www.estebantorres.com/

Des de que vaig començar a fer aquest blog, em trobo que algunes amigues em diuen: "a mi també m'agradaria de fer un blog", o, encara pitjor; "jo també hauria de fer un blog"

I jo penso: "hauries" de fer un blog?, què potser és obligatori?

Llavors jo em dedico a treure'ls aquesta idea del cap, i els dic que internet ja va massa ple de blogs d'escassa o nul·la qualitat, que ho deixin estar, i en canvi, participin en els bons blogs que ja existeixen (com per exemple, aquest meu).

Però això també em fa sentir una mica cruel, a la cap i a la fi, si els fa il·lusió...!

De manera que, el que vull fer ara, és una mica de reflexió sobre el fet d'embolicar-se a muntar un blog, i, una vegada ben analitzat el tema, decideixin lliurement, si es llencen a fer el blog, o no.

La primera pregunta que jo els faria als qui vulguin fer unb blog, és: "tens temps per actualitzar regularment un blog?", perquè, dintre d'aquest camp, una de les coses més tristes que hi ha és entrar en un blog i veure que fa un any que no s'actualitza, és francament desagradable, a més de que, als lectors, ens fa perdre un temps preciós. Jo m'he donat de baixa a alguns blocs als que m'havia subscrit,  perquè portaven UN ANY I MIG!!! sense dir ni "mu"

Vull recordar que nosaltres, Poemes al Nas de la Lluna, teniem una preciosa pàgina web, que vaig donar de baixa quan va arribar un moment en que no podia atendre-la, d'aquesta manera ningú ha tingut la decepció d'obrir la pàgina i veure que portava dos anys amb les mateixes noticies. Només ara, quan he tingut la seguretat de poder disposar del meu temps, he creat aquest blog.

Bé, suposem que us heu fet la pregunta, i la resposta és que esteu totalment disposats a fer una renovació i actualització regular de les notícies del blog.

Molt bé, salvat el primer escull, us poso una altra prova de foc:  "De què parlaràs en el teu blog?" Ah! això és important,  perquè si el tema no interessa a una majoria, la gent no entrarà. De temes hi ha molts, però es que també hi ha molts blogs!, el teu ha de tenir alguna característica especial perquè la gent tingui ganes de veure'l.

Els blogs que més es miren son els que pertanyen a entitats, a organismes, associacions, clubs... perquè és una excel·lent manera de que els socis estiguin ben informats del que succeeix en la seva entitat, i, perquè al ser d'un grup o associació ja garanteix un interès comú per determinat tema. 

Tot i així, hi ha entitats que tenen blogs impresentables, sense utilitat ni "ganxo" ni cap gràcia. De manera que, no oblideu; fer un blog, exigeix, a més d'entrega; creativitat.

Dintre de tot, hi ha moltes variants; alguns blogs són preciosos per la utilitat o interès del seu contingut.  Altres, per la originalitat de les seves imatges, altres, pel rigor de les seves notícies, o la bona ploma del redactor, per la tècnica en que estan fets i els seus efectes especials; moviment, música...

Ara bé, si es tracta d'un blog particular, ha de ser boníssim perquè entri algú més que el teu novio,o la teva germana, clar que potser això és tot el que vols; compartir-lo amb la família i quatre amics, penjar les teves fotos... Si és això el que vols, endavant! tens llum verda per fer el blog.

No obstant això, si ets particular i tens una idea creativa, també pots fer un blog i tenir èxit. Hi ha blogs molt útils, amb tutorials que ens ensenyen a fer coses que els altres no sabem fer (també hi ha tutorials que son per cremar-los), si tens alguna habilitat especial, pot ser interessant penjar uns videos en els que ensenyis a fer allò que tu saps fer tan bé: (manualitats, cuina, etc) 

Aquest tema podria ser molt més extens, però jo només pretenia una reflexió, i ja està feta.

Us adjunto unes adreces que us poden ser d'utilitat si us decidiu a ser "blogeros":

http://www.estebantorres.com/general/10-respuestas-a-por-que-un-blog/

http://particulatraviesa.com/como-profesionalizar-un-blog-y-no-morir-en-el-intento/

http://parabloggers.com/feo-blog-esfuerzos-no-valen/

http://abrahamlaria.com/los-5-peores-errores-de-un-blogger/

Que tingueu sort!

Article 145) Memòria dels escrits llegits en l'homenatge a FREDERIC MISTRAL celebrat el 5-7-2014

 MIREIA, per Emma (9 anys)

Una Mireia de pronunciades galtetes, ulls somniadors, i un mig somriure deliciós, se'ns apareix damunt la mar, mentre, un sol intens, acaricia la sorra i l'aigua.

I, en el seu poema ràpid, l'Emma ens expresa les seves ganes d'aprendre l'occità.

-------------------------------------------------------

No tinc la fotografia del poema de Marta Teixidó, però sí la lletra. El seu poema ràpid, va ser aquest:    

                             Homenatge

             Mestre Mistral, de Malhana fill lleial,

                 Artista  que excel·lies  en poesia,

                 Referent fidel a ta llengua materna,

             Tresor silenciat de la terra occitana                                    Avui, jo t'homenatjo, valuós Frederic.  

                                                                            (poema ràpid de Marta Teixidó Abril)        
                    ------------------------------------------------------------------------------------                                           

Poema ràpid, amb retrat de'n Mistral
(Emma, 9 anys)

Poema de Rosa M. Bisbal

                                   ---------------------------------------------------------                                                                                                                          

   Rosa Maria Bisbal, ens va portar un poema que te dues dedicatòries; per una part el va fer en memòria de Frederic Mistral, i, per altra banda, el va dedicar a un seu amic -el millor-  segons diu. 

--------------------------------------------------------------------------------     

              

                                                         MIREIA
                                                             

                                                         Canconeta dedicada a totes les Mireies petitones

                       Mireia...

                       Encara no em comprén

                       i jo li parlo

                       Mireia....

                       Li dic com és el mon;

                       que ha d'estimar-lo.

                                                                            Li ensenyo el cel

                                                                            bonic com ella,

                                                                            Mireia...

                                                                                               I el sol lluent,

                                                                            rient com ella,

                                                                            Mireia...

                                                                            I li assenyalo el camí,

                                                                            i li demano al destí,

                                                                            què serà de Mireia?

                                                                           Mireia...

                                                                                   Maica Duaigües ( escrita el 1977)  

                                         ------------------------------------------------

                                       

El següent poema ràpid ha estat escrit entre:  Kamila, Emma, Marta V., Eulàlia, Pep Sala, Maria Lluïsa, Antoni, Rafel, Marta T., i Maica.

                             

Poema ràpid, comunitari

Els poemes els vàrem deixar en el monument;

com un regal poètic per als vianants

Poema ràpid de l'Antoni

Eulàlia ha fet un poema i un paisatge, idíl·lics!

Poema ràpid de la Kamila (9 anys)

Poema ràpid de la Maica


---------------------------------------------------------------------------------
Maria Lluïsa potser ha reflectit els sentiments de Mireia....

ENYORANÇA

                 Lluny, molt lluny

                 Un record perdura

                  Insisteix persistentment

                Sento l'anyorança.

                 Amor meu, espero retrobar-te

                                                 Maria Lluïsa

-----------------------------------------------------------------------

                  

Poema ràpid de Rafel Soteras:

                                                     Un signe

 

                     I

Rosa com un signe

alt, bell... i l’occità

fereix amb la paraula...

Es belluga el sentit envers

la barca del temps...

           II

        Records d’una llengua

        amagada en la follia...

        o bé tot el contrari...

        i que a estones esdevé

        alegre i trista al mateix temps...

        La barca de la vida?

                                                                       Rafel Soteras i Roca

I un altre poema de'n Rafel Soteras, dedicat a les Mireies:

                                  

                  Tretze, catorze...

Tretze, catorze

 Mireies que miren

 i abasten tot de cicles

 que són com la mar

 i l’aire, que comencen

 i acaben a l’abast de la mà

 d’un Frederic Universal

 com si fos

 una mena de vent

dit Mistral

que així no es pot assenyalar

sinó Mestral,

i apareix una destral

que ens porta ben bé

els dotze cants...

Rafael Soteras i Roca