traductor

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POETES DE BARCELONA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POETES DE BARCELONA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de maig del 2021

Article 477) CARLOS BARRAL I CARLES DUARTE; DOS HOMES D'UNA SOLA PEÇA

     Dues cares d'una mateixa moneda, això és el que he pensat analitzant les personalitats d'aquests dos intel·lectuals, que, en principi poden semblar allunyats i sense gaire punts de contacte. Pero a mesura que hi vaig pensant són més i més els trets de semblança que hi trobo.

    Començarem per el més obvi, el nom de pila, només els diferencia una lletra, aquesta lletra, crec, simbolitza tot el que els diferenciarà després al llarg de les seves vides, una lletra, és a dir, una petitesa, si ho comparem amb les interessants actituds que els acosten.

    Després del nom, si ho mirem en ordre cronològic, ens trobem amb la fonda estimació que els dos han mostrat sempre pels seus respectius pares, en les seves memòries ho deixen ben palès, i la influència que aquests pares tingueren en les inclinacions que prengueren Carlos i Carles, en el seu recorregut vital.

    Ara seguim investigant la seva formació intel·lectual i ens trobem amb dos enamorats de la cultura clàssica.

    Si llegim la poesia de Carlos Barral o pensem en el nom de la seva primogènita, amb aquestes dues dades ja queda evident d'on beu el seu imaginari.

    I, si agafem els poemaris de Carles Duarte, ens adonarem de la quantitat de poemes que han estat inspirats en llibres sagrats i en clàssics de la literatura.

    Mirem-los després com a personatges, són inconfusibles, novament la singularitat d'una lletra els pot diferenciar, i molt!, però veiem també el volum de forta personalitat que els acosta.

    L'estètica de Carlos Barral; gorra de mariner i peus descalços.

    L'estètica de Carles Duarte; americana i corbatí.

    Diferents i, a l'hora, personalíssims.

    Inclinacions i gustos: els dos són homes amants de la mar, la mar que apareix cada dos per tres en els poemes de l'un i de l'altre.

    Passem a parlar de la seva feina, ni l'un ni l'altre ens els podem imaginar sense un llapis o qualsevol mena de guix a la mà, han crescut escrivint, han viscut escrivint, Carlos Barral a l'editorial com a feina de la qual vivia, jugàntse-la al publicar autors desconeguts d'enllà dels mars i que, mitjançant l'editor arribarien al més alt. Carles Duarte amb totes les seves tasques de suport a la cultura, esgrimint les seves dots de diplomàtic que suavitzaven desencontres, compromés amb la paraula escrita o verbalitzada,  Els dos, magnífics comunicadors, els dos donant a conèixer el seu pais allà on van, els dos donant notícia de cultura, d'obertura, de braços estesos més enllà de les nostres fronteres.

    I arriba el moment de la política, homes així, de la seva vàlua i amplitud de pensament forçosament son cridats un moment o altre quan la política que vol ser quelcom més que una gestió tècnica del país, els necessita per donar consistència, valorar i fer versemblant, fecund i útil el seu discurs polític.

    Novament la simbòlica diferència de la lletra, Carlos Barral, socialista, Carles Duarte, militant a Convergència Democràtica de Catalunya. Els dos sempre orientats a la millora de la societat i dels homes que la integren, i davant de qualsevol objecció em remeto a una  dita sentida en castellà en la meva jovenesa:  "Si el amor es puro no importa el sexo".

   Si substituim "sexe" per "partit" i "amor" per  "desig de millorar la societat", veiem que el seu amor era pur, en el sentit que no els guiava cap altre interés qe no fos servir al be comú.

    Així va ser com la seva sensibilitat els va conduir a implicar-se en l'activitat política, els dos des de la vessant més cultural i social, Carlos Barral com a senador socialista, Carles Duarte com a secretari general de la presidència de la Generalitat. Des dels seus respectius llocs van treballar i influir tot el que podien per fer justícia en la cultura i en totes les branques socials connectades amb ella.

    En totes les activitats d'ambdós destaca un acolliment generós de l'obra aliena, d'escriptors o creadors en qualsevol accepció de l'art i la literatura. Si Publio Terencio, deia "nada humano me es ajeno", Carlos i Carles podrien dir "nada artístico me es ajeno", i així, la casa física de Barral, i la "casa" intel·lectual de Duarte, han estat sempre obertes als altres creadors.

    Una altra cosa en comú; els dos tenen un poble estimat, elecció que els ve del pare i que han continuant assumint com a pròpia; Calafell en el cas de Carlos Barral, Blanes per en Carles Duarte.

    I, encara podem afegir com a dada comuna entre ells, la seva disponibilitat al concepte d'amic, el seu recorregut per la vida està esglaonat, interaccionat per persones amigues, que han compartit amb els nostres personatges avui citats, trossos de vida, d'inquietuds, d'inspiració i de moments feliços. No són homes sols, tancats en la seva tasca intel·lectual i prou, no, són com l'escuma d'aquest mar que els dos adoren, el mar de la mediterrània, i per a ells, també, el mar de l'amistat.

    He anat escrivint aquest article al pas que llegia (més aviat devorava), els "retalls de memòria" de Carles Duarte i Montserrat "Als llavis duc una fulla de menta".

    I, em quedava un final intuït de les dues personalitats, però no sabia si encertava, sí que ho sabía pel que fa a Carlos Barral, tots els qui hem llegit la seva obra ens hem quedat amb la convicció que Carlos Barral, volia, pel damunt de tot el que va fer en aquesta vida restar en la memòria dels temps, com a poeta, i jo creia veure el mateix desig en Carles Duarte, però no estava del tot segura, afortunadament, Duarte el tenim entre nosaltres i era possible preguntar-li, i així pensava fer-ho, però no ha calgut, a la penúltima pàgina del llibre, just abans de l'últim poema (perquè cal dir que és un llibre de memòries amb poemes inclosos), diu així: "quan em demanen què soc, em defineixo sempre com a poeta". Ja tenim la resposta.

    Quina sort tinc d'haver conegut Carlos Barral, ni que fos poc, però amb qui vaig arribar a compartir comentari en el programa d'exposició a Calafell d'un pintor vehí. I quina sort conèixer Carles Duarte, qui va presentar el meu primer llibre "Aunque la voz se oponga a la palabra" l'any 2004.

    Pensant en aquests referents i els seus respectius llibres de memòries, he arribat a les seves semblances. Se'm pot dir que si fes un llistat de les coses que els diferencien, possiblement fora més llarg que les coincidències, així i tot, penso que aquestes coincidències són tan contundents, tan significatives, que suren per damunt de les diferències, tot i que, aquestes últimes, potser també podrien ser significatives, però això ho deixo per a qui vulgui fer un estudi més acurat.

       

    http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura


    

totsantcugat.cat/actualitat/societat/carles-duarte


PORQUE CONOCÍA EL NOMBRE DE LOS PECES  de Carlos Barral

Porque conocía el nombre de los peces,

aún de los más raros,

y el de los caladeros, y las señas

de las lejanas rocas submarinas,

me dejaban revolver en las cestas,

tocarlos uno a uno, sopesarlos,

y comentaban conmigo abiertamente

las sutiles cuestiones del oficio.

Porque entendía de nudos y de velas

y del modo de armar los aparejos,

me llevaban con ellos muchas veces;

me regalaban el quehacer de un hombre.

Sentía con orgullo

enrojecérseme las manos al contacto del cáñamo,

impregnarme

un fuerte hedor a brea y a pescado.

Sabía casi todo de aquella vida simple,

de aquel azar diario y primitivo.


Sólo que aquella ciencia era lujosa.

No supieron contarme

o no pude entender cómo era aquello

en los días peores, las amargas

semanas de paciencia,

cuando el viento del norte

roe las entrañas y se harta la pupila

de escudriñar los cielos,

en los días confusos,

cuando el mar de borrosos contornos

es sólo como un cascote de vidrio

semienterrado en el fango,

un desagradable incidente o una trampa

para los que pasan corriendo

ciegos bajo la lluvia.


POEMA DE CARLES DUARTE

I

 Cauen les hores

entre les restes del naufragi,

refan sense repòs les formes del present;

hi escampen ombres

on ja no queda la perfecció del gest.


S’ajeu la nit,

com una ona cansada

de dur damunt l’espatlla

tants de segles,

mentre els estels devoren l’infinit.


La memòria d’uns ulls, d’unes mans

encén el laberint.


II

El foc sagrat,

el temple on apreníem a interpretar l’origen.


Perduts entre les pàgines del llibre de la Història,

ens pressentim entre els murs enderrocats,

a les cambres fa temps deshabitades

on cerquem la mirada de l’infant que fórem.


Explorem l’aire amb els dits

amb l’esperança de descobrir-hi el rastre

dels absents,

vestigis del dolor i de la tendresa.


Caminem entre les nostres tombes,

invoquem l’heroi vençut

que sagna amb el crepuscle.


Sucumbim a l’oblit.


dijous, 20 de desembre del 2018

Article 439) UN BREVIARIO DE LARGO ALCANCE

      No se engañe nadie, no, pensando que ha de ser breve un breviario...  (Disculpa, Berceo, no voy a seguir, de ninguna manera quisiera malversificar tus maravillosas coplas).

       En cambio, sí seguiré con el tema del breviario; un breviario, no-breve. No me refiero a la cantidad de páginas, ni a la longitud de los textos, me refiero al alcance de los pensamientos que sustentan cada uno de los poemas del poemario "Breviario para un tiempo de espera", de Carmen Plaza.

         Hace muy pocas semanas, nos deleitábamos con la lectura -triste lectura- de "Prohibido respirar", de la misma autora, y, todavía conmovidos por aquella tragedia que flagela a nuestra sociedad y que Carmen ha querido hacernos bien presente, hoy deposita ante nuestra mirada atónita otra maravilla surgida de sí misma. Un breviario que huele a ciprés, por su vocación hacia la altura.

          Lo he comenzado esta misma tarde, pero no he podido pasar de la página 19, ya que has llegado tu, Carmen,  y el acto de presentación del libro ha dado comienzo, así pues, he vuelto a oir algunos de los poemas que acababa de leer, y he escuchado otros que aún me eran desconocidos. Tengo que leerlos con calma, todos, para paladearlos, para volar contigo, para atrapar ese hálito poético que se esconde tras una mujer, aparentemente normal y corriente, esa poeta que eres tu, Carmen.

           Diecinueve páginas de versos, más los versos que he escuchado, me llevan a asistir a ese diálogo que tienes tu, Carmen, con las cosas, con ese Hacedor, con..., no sé, tengo que volver al libro, continuarlo, luego volver atrás y releerlo, descubrirlo...

            Pero hoy, Carmen, estabas tan bien acompañada, eran tan versados tus mentores, era tan respetuosa la audiencia (podríamos decir aquello de que el silencio se podía cortar), que la velada pudiera haver continuado durante horas, porque todo cuanto Carlos Duarte, ese buenísimo amigo que jamás falla, manifestava, nos remitia a conocerte y reconocerte en sus acertadas palabras.

             Y, en cuanto a  Josep Antón Vidal...!, ha sido ex-tra-or-di-na-ria la lección magistral que nos ha regalado, en varias vertientes; la de experto en poesía, literato, filólogo, y también filósofo, porqué el análisis exhaustivo que ha realizado de tus poemas no hubiese resultado tan profundo sin su mirada llena de sabia filosofía.

               En fin, que esta sencilla e íntima (aunque nutrida, en cuanto a asistencia)  velada,  ha resultado maravillosa.

                Aquí unas fotos de recuerdo:


Montse Serrano presenta el acto


Josep-Antón Vidal nos deja maravillados con su magnífica i magistral
exposición sobre la poesia en general y su inmersión y comprensión
en la poesia de Carmen Plaza


Josep-Antón Vidal, aunque lleno de apuntes,
no leyó, sinó que creo un discurso poético
lleno de contenido.



           




                       

dimecres, 9 de maig del 2018

Article 392) Merescut homenatge a JOSEP COLET I GIRALT, glosa de Maica Duaigües

JOSEP COLET I GIRALT
Homenatge al Poeta i al Filòsof

20 abril 2018

Comentari a l'obra poètica de Josep Colet i Giralt , per Maica Duaigües


El primer llibre que em consta publicat, de Josep Colet, és POESIES I SONETS CRUELS, i és de quan ell tenia 36 anys, aquest llibre era una primera part.`Una segona part, la publicà al 1976
Al 1977, es reedità aquella primera part.
Al 1977, també, publicà una novel·la “Viatge insòlit a Milet”, jo la vaig veure reresentada al Forum de les cultures, amb assistència de professors de sociologia de la Universitat de Barcelona.
Al 1978, apareix 31 poetes d'avui, llibre col·lectiu.
Al 1980, 55 poetes d'avui, Josep Colet hi figura amb el “POEMA A LA TERRA”, de 36 versos!, extraordinàriament llarg, per ell, que és poeta de poesia raonablement breu, i, d'aquest poema agafo el fragment que a mi m'ha impactat més, diu:
M'agradaria baixar al fons d'aquesta terra,
saber què amaga dintre el cor, saber què enterra
De quina déu de l'univers ha estat brollada,
per què navega, mig perduda, en l'univers
quina paraula universal l'ha mormolada,

Fins aquí, interpreta preguntes que ens fem tots,
però, després, apareix la gran pregunta, la pregunta que només podria fer-se, ell, pregunta:
quina paraula pot posar-la dintre un vers?

Ell vol posar la terra, dins d'un vers, a través d'una sola paraula!

Aquí, el mestre, expressa tota la seva ambició i preocupació poètica: posar la terra dins un vers.!
I resulta que ho ha aconseguit; en tota la seva obra posterior, ha parlat de tot, i tot ho ha dit en pocs i exactes versos, cada poema és a l'hora una reflexió, un sentiment intel·ligent, o un pensament enamorat, de tal manera, que sempre aconsegueix arribar-nos al moll de l'os.

L'any 1988, publica “El món de les tercines”, i el dedica al creador de les tercines: Dante Alhigieri, aquest llibre és un estudi interessantíssim, en el qual fa intervenir els poemes de molts dels seus amics poetes i deixebles, analitzant els versos i les seves característiques, és un llibre molt treballat i complet, un llibre per estudiosos.
No vull passar per alt, un poema d'en Josep en aquest llibre, “Presó de vidre” en el qual compara el mirall, amb una presó:
“sento caure cos avall
la mirada ben desperta”
“jo em sé pres dins el cristall”

Un viatge al Brasil el posa en contacte amb la Macumba, i en Josep, home ple de curiositat per les manifestacions arrelades en les diferents cultures, s'hi aboca, com si fos un brasilè més, vivint i escrivint un llibre, que, es titularà així: Macumba.

“Al morro hi ha una festa, hi ha delit,”
“Vocé, vem...!
Hi ha una bona Macumba aquesta nit!”

No falta, en el poemari, la corresponent explicació del que és la macumba, i un vocabulari sobre el tema, obtenint com a resultat, un petit llibre que conté molt més del que les seves proporcions farien pensar.

En els “Nadals experimentals” i en els llibres de nadales de l'Ateneu -aquest Ateneu- dels anys 2000, 2001, i 2002, s'apleguen preciosos poemes de Nadal d'en Josep Colet i del grup Poesia Viva.

“Cites poètiques” és un llibre també col·lectiu, de, tal com diu el títol, cites, llegim algunes, d'aquestes cites, del mestre:

“Conèixer és ser deixeble de la ment
i súbdit dels batecs del sentiment”

“Hi ha un petit nuvol de quietud
com una vela sense ventades
en la mar plana de l'altitud”

“Jo tinc cançons dins la veu
de la memòria...”

En la poetessa Esther Martínez i Pastor, Josep Colet troba una ànima bessona que l'empeny a l'excel·lència en la poesia, més ben dit, s'empenyen, mútuament; quan ella defalleix i no vol escriure, és en Colet qui l'estira, perquè sap tot el que ella pot produir, però, a l'hora, ella esperona l'intent d'en Colet d'esprémer la paraula fins a expressar tota la poesia que el mestre du en la seva ploma.

La seva, és una amistat diàfana i constructiva, que comparteixen amb família i amics, i amb el resultat de més i molts bons, llibres de poemes.

La besant filosòfica de Josep Colet i Giralt, el va dur a ser deixeble i bon amic, de Lluís-Maria Xirinachs, del seu estudi conjunt de la filosofia globalista va néixer “Globàlium poètic”, La desaparició de Xirinachs no ha estat un final per aquella filosofia, la qual ha trobat continuïtat i camí en el pensament creatiu d'en Josep Colet i Giralt:

“Un breu poema neix entre els meus dits,
al mon intern d'aquesta vida meva,
i amb Llull i Xirinachs a dins units
jo cerco una llum nova, sense treva”

Josep Colet és un poeta de poques paraules, perquè, tal com diu en un haiku, en el seu llibre “Versos a la vora del fred” , aparegut el 2005

Moltes paraules
la veu ha fet hereves
de la mentida.

TRENTA-TRES PARADOXES D'AMOR, és el següent llibre.

Josep Colet, encara que filòsof, no és aliè als sentiments d'amor, un amor persistent,
com podem veure:

“Una mica de tu en la mica del jo
“una mica de res en la mica del mot”
“que tots dos hem guardat en la cova dels llavis
Una mica de gust d'aquells besos silents
que han nascut a la sang i que encara no han mort
una mica d'oblit en la mar del record
on naveguen els cors cada dia més savis”

L'any 2009, ens arriben les “Propostes de set en set”:haikus, tankas, epigrames...
com aquest:

No me'n recordo quan devia ser
que feia la primera poesia...
Segur que no sabia, aquell paper,
que em faria vell, rimant, com aquell dia.

El 2010 publica “Prèntesi al Gayter,” amb pròleg de Lluis Busquets i Grabulosa, com que el prologuista és aquí, no cal que en parli, del llibre, si vol ja ho farà ell, jo només diré un petit fragment:

“Amb la parla et faràs vell
i amb el verd et faràs jove
i amb la mort et faràs viu
en la parla dels teus fills”

El 2015 publica, “Dites i Dates”, també, un tast:

“Bon cop de falç!, canta el setembre amb força
i tots sortim a fer-nos respectar.
Del Pi de les Tres Branques som l'Escorça,
i encara, abracem l'arbre del demà.”

El 2016 apareix “El ressò i la nova veu”, sonets nascuts al caliu de Marius Sampere, i el proleg -no podia ser d'una altra manera- és de l'amic: Marius Sampere

Petit fragment d'un dels poemes:

“A dintre meu encara hi ha aquell nen
que amb el seu dit assenyalà una estrella
i amb la maneta estesa va i la pren,
per assolir entre els dits la meravella”

El 2017, publica “Penso que sento...sento que penso” - també, sonets

En fem un tast:

“Cada any obre camí, i a mi me'l tanca,
perquè el sender va fent-se més estret;
em barra el pas un bosc, i cada branca
a poc a poc, va fent-m una paret.”

No he comentat més que una petita part dels seus llibres, ni ha molts més, però necessitaríem hores i hores si volguéssim parlar de tots.

Josep Colet i Giralt, pel seu talent poètic, per la seva profunditat, pel seu caràcter d'home d'estudi, podria haver sigut un poeta de claustre, vull dir, de despatx, de solitud, podria escriure, isolat, amb la casa i amb l'estimada, en tindria prou, i s'obriria solament a la feina que li aportés guanys materials i honors.
Però, no, Josep Colet i Giralt, no és així, ell necessita fer pedagogia poètica, compartir amb tots, amb els qui en saben molt, amb els qui en saben menys, amb els qui comencen..., generosament, com el pagès quan sembra, dona, a mans besades, els seus coneixements; ensenya a recitar, a llegir poesia, a escriure poesia, explica, contesta, ajuda, suggereix, tot a través del seu Seminari d'Investigació Poètica.

Així neixen un grapat de llibres col·lectius, en els quals, ell només vol ser un més. Tots sabem, però, que ell, no és un més, ell és l'ànima de tots aquests llibres. I aquest és el moment, que jo trobo, per dir-li, personalment, però en nom de tots, i davant de tothom: gràcies!

Haig de dir-vos que tenim encara un Josep Colet inèdit, a més de tot i el que ha publicat, i del que està a punt de sortir, que hi ha un parell de llibres preparats per molt aviat, però encara hi ha un Colet inèdit, o sigui que, els qui estigueu aquí, que sigueu editors, aprofiteu la oportunitat, ara el teniu a l'abast!

I també un missatge, pels qui feu recitals de poesia catalana, actes de poesia catalana: reciteu Josep Colet, programeu Josep Colet en els vostres recitals, perquè no seria just que ell, que ha estat obert sempre, amb pregona vocació pedagògica de la poesia catalana, que s'ha esmerçat a ensenyar tota la preceptiva poètica, no estigués, ara, en les veus de tots els; lectors de poesia, els aedos, els rapsodes, digueu-lo com vulgueu, però reciteu-lo.

La poesia, la paraula, i la música, tot això, és per en Colet, una mateixa cosa, a vegades em pregunto, que li ha donat què a qui, què li ha donat qui a què?, és la poesia qui va donar música a en Josep, és en Josep qui va donar paraula a la poesia?, és la música qui va unir paraula i Colet?

L'entrega de Colet a la poesia, és una entrega amorosa, una entrega que va del matí a la nit, i jo diria que també en somnis viu la poesia, poesia sempre, catalana, i així accepta les limitacions que la seva fidelitat li procura, ell en sap molt de limitacions, de barreres, d'entrebanc, de silencis obligats..., i sempre amb bonhomia, sense decepcions, sense enveges, sempre escrivint, ensenyant, escrivint, ensenyant, com una formigueta, poètica.

M'agradaria acabar dient un sonet d'en Josep Colet, que a mi m'agrada especialment:

Les paraules que aprenia d'infant
se'm filtraven com el raig de la lluna;
ignorava que eren Deu i, per tant,
no sabia del valor de cada una.

Però ara que el meu cos s'ha fet gran
i la vida ja amenaça de runa,
les paraules son la llum del minvant,
per on llisca la meva ombra dejuna.

Les venero en el temple del pit,
on ressonen de la parla captives
o emmudeixen dins la lletra del dit.

I com cremen entre dents i genives
quan se'm moren per silencis de nit
o quan tornen cada dia mes vives!

Moltes gràcies per la vostra atenció.



Aquesta preciosa foto, és, si no vaig errada, de l'any 2001, les persones que hi figuren, son les següents:
d'esquerra a dreta, en primer terme: Carme Violant, Jordina Nadal i Gòria Ganga.
En segón terme: Carme Raichs, Rosa Galceran, Anna Maria Fontanals, Josep Colet i Giralt, Carles Duarte,
Maica Duaigües, Josefina Peraire i Núria Orriols.


divendres, 9 de juny del 2017

Article 370) 6a part HOMENATGE A ENRIQUE BADOSA - Els amics

Els amics som totes aquelles persones que vam assistir a la celebració dels 90 anys d'Enrique Badosa, en qualitat de d'amics i d'admiradors de la seva obra, érem el públic que omplia l'Àula-Capella de la Universitat de Barcelona el proppassat 1 de juny, i que ens escampàvem pels claustres en els moments de descans, ja que la festa va tenir una durada de tota una jornada.

És per mi, absolutament impossible parlar de tots els assistents, per la senzilla raó de que no els coneixia tots, ni molt menys, però, tot i així, m'agradarà donar una breu notícia d'aquells dels qui tinc coneixement, i que es dediquin a alguna tasca de tipus intel·lectual i pública. 

En primer lloc citaré al Dr. Joaquín Callabed Carracedo, metge pediatra, membre de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya, i autor de diversos llibres i comunicacions. No vaig tenir oportunitat de fer-li cap fotografia, però sé que va ser-hi, perquè vaig poder saludar-lo i parlar-hi una mica. De tota manera en l'enllaç que poso a continuació sí que hi figura una fotografia seva: http://papis.com.ar/?p=650

---------------------------------------------------

De tots els qui citaré a continuació, no hi poso fotografia, perquè tots ells ja hi figuren fotografiats en els primers articles d'aquest reportatge.

Carmen Plaza - Poeta - autora d'un sonet dedicat a Enrique Badosa: 

RETRATO DE ENRIQUE BADOSA  

              “O vivir un poema o escribirlo.
                 Ambas formas de acción son vida y obra”

                 Epigramas confidenciales (Libro I-VIII)
                 Enrique BADOSA
      
Equipado de sueños, soñador,
transido de camino, caminante,
viajero fascinado y fascinante,
de las musas amado y amador.

Por la rima salvado y salvador,
navegado en el ritmo y navegante,
enfermo de belleza, delirante,
de isla en isla voraz descubridor.

Sonrisa perspicaz, porte de rey,
cálida cercanía del hermano,
guardián del arte digno y de su ley,

azote del falsete y verbo vano.
Una mezcla de Fausto y Dorian Grey,
con espada de arcángel en la mano.

                                Carmen Plaza  ©
                                (Del llibre "Cautivas palabras)

----------------------------------------------------------

Josep Antón Vidal - poeta i traductor:

Capvespre

Has esperat, al caient de la tarda,
la simfonia d’un capvespre endolcit,
l’esclat de llum, la plenitud diàfana,
la serenor que precedeix la nit;
has resseguit l’espai amb la mirada,
se t’han perdut els ulls en l’infinit,
i has escoltat l’oreig entre les branques
com el fraseig d’un vers de metre antic…
No hi ha res mes. Aquí el camí s’acaba.
Detura el pas i encalma l’esperit.
Acluca els ulls. Guarda dins teu la tarda,
el cel, la llum, la resplendor subtil
d’aquest ponent que lentament avança
d’un esclat a un no-res. Principi i fi.

                                   Josep A. Vidal    

                   -----------------------------------------------------

Ricardo Fernández - poeta i autor d'un magnífic blog de poesia  La palabra es mágica, d'aquest blog, agafem un poema que va dedicar a Enrique Badosa:

 MAESTRO DE POETAS 

                         Yo no escribo el poema,
                         el poema me escribe. 
                         Epigramas de la Gaya Ciencia (Libro III–IL)
                         Enrique Badosa

Caballero del verso, buen amigo,
tertuliano de pro, de sobremesas
gozando de cultura en que profesas 
la Gaya Ciencia a quien está contigo.
Enrique, hoy habrás sido testigo
de que este Laberinto, filas prietas,
ha entonado en tu honor unas completas
que te hacen vencedor del Minotauro.
Permítenos, por una vez, el lauro
de nombrarte Maestro de Poetas.

Ricardo Fernández Esteban ©

-------------------------------------------------------------------

Pura Salceda -  Poeta



Estoy en esa delgada frontera
cuando las manos dibujan
gemidos en el aire
y las palabras que no te digo
se ahogan en las sombras del verano.

Camino hacia ese dulce precipicio
al que me doy
cayendo entre tus dedos y mis sueños
con todos los sentidos al vuelo,
esperándote.

Versos de perra negra
Pura Salceda 


--------------------------------------------------------------

Felipe Sérvulo -  Poeta



Al despertar esta mañana,
perdí las vocales de tu nombre.

Intenté pronunciarte
con otros objetos
personales e íntimos,
pero los labios se deprimían
en clamorosa derrota.

Más tarde lo intenté
con tus autores favoritos:
Federico, Antonio, Claudio...

Y realicé preces en latín,
sin nada que perder,
al fin y al cabo.

Qué hacer, sino dar tiempo
a que la tarde vuelva
y reconocerte en ella.

La niña de la colina. Felipe Sérvulo.

-------------------------------------------------------------

I, ara sí, ara dono per finalitzada aquesta crònica, de la feliç jornada que vam viure i compartir, a la vora dels 90 anys del poeta i l'amic ENRIQUE BADOSA, per molts anys a tots!

=================================================================





dimecres, 16 de març del 2016

Article 319) LES TEMPTACIONS

La temptació de Sant Antoni (Salvador Dalí)


Aquesta és la postura que he hagut d'adoptar aquest matí davant de les quatre magdalenes que es passejaven per la cuina, davant dels meus ulls afamats.
I m'he he dit que no, que ja n'hi havia prou de desenfreno, que si Sant Antoni va poder aguantar les temptacions, jo també.

Però, de temptacions n'hi ha de moltes classes.
D'Eduard Sanahuja, del seu poema: En defensa pròpia, agafem aquest fragment, en el que parla d'un altre tipus de temptacions. En aquest fragment. curt i dens, Eduard Sanahuja deixa ben patent la seva integritat.

                      [VII]
No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n'hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t´ha estimat a tu.

                   Eduard Sanahuja
                  (En defensa pròpia)

Eduard Sanahuja va guanyar el premi Maria Mercè Marçal 2013, per la seva obra El llançador d'espases. 

I, d'aquell premi, volem retenir aquest, magnífic, fragment:

Teoria amb els daus

No hi ha atzar en el llibre; sí en la vida.
Potser has triat la forma del bressol?
Has escollit la llengua dels teus pares
o els ulls que t’han ferrat mentre envellies?
L’atzar no té raons. És un il·lús
qui creu que entén les coses
perquè sap explicar-les.
Pots descriure els pigments de les magnòlies,
però mai no els entendràs;
pots capbussar-te en les biografies,
inútilment:
els fets mai no revelen
el misteri pregon de cada vida.
En canvi, en l’escriptura tot ocupa el seu lloc
amb lògica implacable,
les grafies, les síl·labes, les frases,
les èlitres brillants de les sextines.
Escriure és més segur que travessar un pas zebra.
L’important no s’escriu. L’important és atzar,
la causa de la causa impenetrable,
el lloc on la raó perd l’espinada,
allí on els daus es juguen
el nom del teu botxí.
Poc et resta per fer. Potser escollir
amb la màxima cura
l’arbre on t’han de penjar,
el teu volgut paisatge, una mena de rúbrica.
No ho faràs endebades:
qui tria la bellesa
desafia l’atzar i es fa més lliure.

                                         Eduard Sanahuja
                                         (El llançador d'espases)