Article 180) UN MOCITO BARBERO

Capçalera de POEMES AL NAS DE LA LUNA, basada
en la obra que ens va obsequiar, el poeta visual
EDU BARBERO

 "Y la niña que yo quiero, ay, preferirá casarse, con un mocito barbero"

                        (El tren)  Antonio Machado

Sembla ser, que, Leonor, que acabaria casant-se amb Antonio Machado, era rondada per un jove barber, de Segovia. 

També sabem que els oficis han donat lloc als cognoms. És molt probable doncs, que Edu Barbero sigui descendent, d'un barber, més casual seria que aquest barber fos precisament, aquell que rondava a la Leonor de Machado, però, això sí que no ho sabem.

El que sí és cert, és que, quan jo vaig conèixer a Edu Barbero, d'això ja fa uns anys, ell era, encara, un mocito, no barbero, però si un jove i ja bon dibuixant, pintor i fotògraf.., i, en aquell moment, començava a endinsar-se en el que, finalment. seria la seva dedicació principal: la POESIA VISUAL.

Vàrem coincidir sent els dos, alumnes del poeta visual Gustavo Vega. Eduardo Barbero, destacava ampliament en aquelles classes que ens feia el mestre Vega.   Edu, generosament, va regalar-me l'obra que encapçala aquest blog, una de les seves primeres produccions de poesia visual, i de la que jo em vaig enamorar immediatament.

Han passat els anys, però jo sempre segueixo veient en Edu Barbero, aquell jove, mocito,  humil i generós, ple d'idees, i, encara millor, d'ideals. Idees i ideals, que es donen la ma en la seva obra, que ja és considerable i reconeguda.

Amb la seva paraula, que és imatge, Edu Barbero, segueix fent el seu camí, a la manera de Machado:

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

                  (Antonio Machado)

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

Article 155) FIDELITATS

FRANCESC XAVIER SIMARRO es va posar en contacte amb mi quan vaig proposar la col·laboració dels amics del blog, en l'article 152) Vacances dels amics.

En Simarro va recordar-me les seves col·laboracions -fa anys- en el web del mateix nom: POEMES AL NAS DE LA LLUNA.  És veritat; durant la vida d'aquell web, ell va ser un dels primers, i més intensos col·laboradors. 

Aquell web es va tancar, quan, amb motiu d'una època meva en que no m'hi podia ocupar del grup, vaig haver de deixar les activitats de Poemes al Nas de La Lluna. Superades les dificultats que m'impedien entregar-me a la tasca poètica, vaig aconseguir entomar, novament, les regnes del grup que, anys enrere, jo mateixa havia fundat.

Gràcies a la fidelitat i suport d'alguns socis i amics, Poemes al Nas de la Lluna, torna, novament,  a respondre a la filosofia de la qual va sortir, i que és la següent: 

Grup fundat a Calafell, amb l'objectiu de donar a coneixer la poesia, en especial de dos poetes de Calafell, ja traspassats, però que no volem oblidar: Joan Nin Romeu, i Víctor Alari, però també tota la poesia, i tots els poetes, de Catalunya, i de tot el mon.

Grup dedicat a la poesia catalana en primer lloc, per això, ens agrada gaudir, de tant en tant, de vetllades de poesia totalment en català. Però també volem coneixer i gaudir de tota la poesia, espanyola,  i universal, en totes les llengües.

Grup dedicat a fer de la poesia una eina de cultura i d'integració, sense límits d'edat, sexe, llengua o nacionalitat. 

Grup sensible i obert a totes les arts plàstiques, musicals, teatrals,  etc.

Grup que desenvolupa la seva realització a tot arreu, però en especial a Calafell, per ser el lloc del qual va sortir, es va reafirmar, i va actuar al llarg dels primers anys de la seva existència. Però també, a Barcelona, lloc on vaig nàixer, estudiar, treballar i viure, la major part de la meva vida.

Aquests són alguns dels trets principals dels grup, però n'hi ha més. En articles futurs en seguirem parlant.

Des de fa un any, aquell web ha trobat la seva continuïtat en aquest blog. És ben cert que no és el mateix, per allò que ja deia Heraclit: Ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. Però crec que és una adequada plataforma per anar acomplint els nostres propòsits.

Convidem a la col·laboració als vells socis i amics, la fidelitat dels quals és fonamental, i també convidem a incorporar-se a les noves coneixences i relacions que anem fent.

Avui parlem, com ja hem dit al principi, d'un d'aquests vells amics Francesc Xavier Simarro, i dels llibres que va començar a publicar des de l'any 2010, i us posaré un poema de cadascun d'aquests llibres:

OMBRA

Ombra tossuda, de grisor variable,

la diagonal que avança pel paper.

Ets un paràsit de la meva escriptura.

Qui persegueix el volar de la ploma.

Qui besa fulls sense emetre cap so.

Qui marca el punt per on navega el blau.

Qui fa del blanc, façana sense porta;

rellotge de sol que no marca cap hora.

Malament rai quan es perdrà el teu gris.

És llavors quan les ombres són ben dins,

i no és bon temps per fer rajar paraules.

I moc el llum, i creixes en grisor.

I passa el temps i no sempre escric clar.

I és clar que vens quan m'apropo al paper.

Francesc Xavier Simarro
(La roda de l'afilador -2010)

EL VENT

El vent s'emporta allò que deixo mut
mentre la impressora vomita fulls
i escric a les fosques amb ulls oberts.
El vent belluga robes al terrat,
teixits amarats de veus i de sols.
Amb ulls oberts sóc teixit pels segons
i em faig tapís trenat de sang i pell
que vomito mut la set d'infinit.
Impressiona la foscor del no dir,
quan et sents amarat de voluntat.
Sota un cel de tardor, vomita fuls
la impressora que escriu sense voler.
Sense voler, el temps ens porta el futur
que viatja sol, mentre l'escriu el vent.

(Xavier Simarro - Tocat pel temps - 2012)

Estripo un paper.
Cau un polsim de lletres,
la sorra del cor?

Posar data al full
humiteja un blanc incert,
diana del temps.

Ens devem al temps?
És un comptable exigent,
banquer despietat.

Un temps a tocar
ja en sabré de ser feliç.
M'assec i n'aprenc.

Vestit de quietud,
Intento seguir escrivint.
El temps sembla mort.
L'esquella ressona lluny.
No veig galopar cap mot.

(F. Xavier Simarro - Passatger - 2014)

Article 98) ALEGRIA I MELANGIA

Avui parlarem d'un comiat, però no és un comiat trist, sinó un comiat alegre, el que passa és que un comiat sempre és un comiat, ni que sigui petit, ni que sigui per bé, i ens deixa el cor una miqueta melangiós.

Bé, a vegades passa, que coneixem persones amb les quals en creuem en la vida, parlem, poc o molt, col·laborem, poc o molt, i no som conscients de que les apreciem, fins el moment en que deixem de veure-les. Quan se'ns allunyen una mica, quan ja no és tan fàcil veure-les, és llavors quan les trobem a faltar.

Aquest cop, el comiat és de Neus Montserrat, qui deixa la direcció de la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, de Barcelona,  per pujar una mica més alt en l'escalada professional. Cal felicitar-la, i ho fem amb alegria, amb satisfacció, perquè s'ho mereix. Però, a l'hora, no podem evitar estar una mica tristos. La veritat es que només la tindrem uns barris més amunt, no serà difícil continuar el contacte amb ella, però deixa la nostra Biblioteca amiga, i això ens fa pena.

Vaig conèixer la Neus, just quan va arribar a la Biblioteca com a directora. Li vaig parlar de Poemes al Nas de la Lluna, i li vaig demanar que ens aixoplugués sota les protectores cobertes de tants de llibres, deixant-nos un lloc de trobada i un espai per organitzar els actes de poesia que fèiem a Barcelona. Així ho va fer, i, al gener del 2009, amb la col·laboració de la Comissió de Festes de l'associació de Veïns, vam fer la primera marató de lectura de poemes. Molts actes més vam portar a terme, allí, des d'aquell moment, trobant sempre en ella una  interlocutora col·laboradora i cordial.

A més de l'amabilitat del seu tracte, vull destacar també el recolzament que va donar a Poemes al Nas de la Lluna, quan jo, per motius de feina, em vaig veure obligada a suspendre les activitats de poesia, deixant completament l'associació, sine die,  en mans d'un grup de socis entusiastes i il·lusionats que van assumir la permanència d'una de les activitats del grup, i evitant així, la congelació total del grup per un temps incert. Gràcies al suport moral i logístic que Neus Montserrat els va donar, aquell grup va aconseguir seguir endavant amb les trobades poètiques.

Destaco el seu caràcter afable, just, comprensiu i prudent, la seva entrega i la seva intel·ligència, la felicito de tot cor, i li desitjo el millor, en nom propi, i en nom de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, grup per al que tant ha fet.

Una persona com ella, encara que la relació sigui professional, acabes considerant-la una amiga, per això, ara que sé, que ja no la podré visitar al seu despatx del subsol de la Biblioteca de Sant Antoni, em ve al cap aquella cançó que cantava Alberto Cortez.

https://www.youtube.com/watch?v=31nKa_0vhrs

UNA ABRAÇADA I BONA SORT, NEUS!!!

Article 22) UN PETÓ I UNA EMPENTA

El primer any que vaig fer POEMES AL NAS DE LA LLUNA (que consistia en un recital de poesia, a la nit, a la platja de Calafell), Adriana Ferran em va donar dues coses: un petó, i una empenta, (endavant, s'enten).

Un petó, perquè això és lo seu, i així s'ha guanyat el nom ("la poeta dels petons", li diuen), i una empenta, perquè, quan jo li vaig dir, espantada: m'he compromés a muntar un recital de poesia a la platja!, ella em va animar: Endavant...! i em va donar una cinquantena de noms de poetes i rapsodes, amb els seus respectius telèfons, i a tots els vaig anar trucant. Llavors a mi no em coneixia ningú, i jo els deia que era amiga de l'Adriana Ferran, i la gran majoria, van respondre positivament.

Van recitar persones de Calafell, de Cunit... però també van venir des de Barcelona, del Masnou...

Només faltava... l'Adriana ! que aquell dia havia d'estar a París.

No cal dir que el recital va ser un èxit.   Gràcies Adriana!!!

En algun lloc tinc el llistat d'aquells primers participants i un dia d'aquests el penjaré en el blog.

L'Adriana Ferran va saber compartir amb mi els seus amics

Article 11) EL PRIMER LOGO

Quan vam fundar POEMES AL NAS DE LA LLUNA, una de les primeres coses que va fer ANNA MARIA DÍAZ, cofundadora del grup, va ser crear-li un logo, el primer logo que vam tenir, és aquest:

Article3) NAIXEMENT DE POEMES AL NAS DE LA LLUNA

Abans de situar-nos en el present, ens serà necessari retrocedir i viatjar en el temps, per arribar a conèixer els orígens d'aquest grup de poesia.

En primer lloc, recordarem el seu nom complet, que és, exactament: POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de Poesia de Calafell.

Sí, va ser a Calafell, on va nèixer, on va donar les seves primeres passes, on va fer els seus primers i més espectaculars actes de poesia, tot i que després va anar extenent-se a Barcelona, en importants actuacions, quue van culminar l'any 2009, amb diversos actes durant la Setmana de la Poesia de Barcelona.

Amb aquesta pindoleta històrica tanquem per avui. Seguirem fent història.