Que bonic! no m'estranya gens que això t'inspiri, crec que, vivint aquí, tots podriem ser poetes!
Agraeixo la possibilitat de participar en el blog. Em sembla molt interessant.
El comentari sobre el meu estiu segurament serà diferent a tots els altres perquè el meu pare ens va deixar el dia 1/7/14,com a bon català, i com a fundador de l´Acadèmia Miró va esperar que acabéssim l´escola per anar-se´n sense fer gaire soroll , amb dignitat i humilitat. Per tot això , ara les meves vacances a Tavertet consistiran en passar el dol i reflexionar sobre la buidor d´un ésser estimat(de pare només en tenim un)de tot allò que em va ensenyar, de les seves llums i ombres, com deia el meu amic l´Abat Cassià Mª Just,de la realitat de la mort, de les nostres petites morts. Tavertet és un lloc molt adient per contemplar, pensar i assaborir els instants. I per llegar: m´enduc dos llibres relacionats amb aquesta vivència, un d´ells ,"La prueba del Cielo" d´un neurocirurgià que va estar en coma i va viure una experiencia molt especial. Aquest llibre el vaig començar a llegir quan acompanyava al meu pare , a la nit, en les seves últimes hores . I l´altre llibre és el de l´Elisabet Kübler-Ros , "La muerte, un Amanecer" de la mateixa temática.
Pel que fa al meu poema, no pot ser un altre que el que figura en el meu llibre "Morir d'amor a Tavertet al capvespre" poema que està dedicat al meu pare" A la masia de les Peces(Albinyana)".
A LA MASIA DE LES PECES (ALBINYANA)
(Al Magí, el meu pare)
I aquell matxo
que et perseguia
corda arrossegant,
pels camps polsosos de les Peces,
que des d'Albinyana
sentien renillar espaordits.
I tu, per sort,
damunt de l'únic arbre
de branques trencadisses
i fruits de setembre,
guaitaves la pedra llisa,
menjada pel sol
i rosegada per la pluja.
Aclofat com en un niu
d'aquells que queien en el torrent,
veies llunyana la masia,
amb el fumerol vertical de la llar
que no et socorria.
Però dominaves lleument
amb la mirada
aquells ulls vidriosos,
tot barrejant-se
la teva suor amb la d'ell.
Esperant algun crit
que et vinclés l'ànima
i regalimés tota l'adrenalina
omplint aquella vinya teva
coronada amb el barret de palla,
i a l'altra banda,
tot l'or, el blat encara per segar.
I tu, allí, a dalt de la figuera
sense falç ni barret; despullat
amb l'últim bri de palla que s'enduia el vent,
per veure si el cavall traginer
decidia menjar-se'n una espurna
i arrencar un galop calmat
que compassés la teva fugida;
lliscant per la saba resseca,
tronc avall, tortuós,
d'escorça centenària.
I quin luxe, ara,
rememorar tot l'instant
de fam i ensurt;
de llàgrimes i de suor
i cor bategant, al ritme,
in crescendo de les peülles:
sec ressò d'infant,
emmirallat avui de barba blanca,
rasposa de quatre dies, sense afaitar.
Mentre beses la néta,
immers en el teu llindar,
ella no sap res d'arbres,
ni de crineres, ni de crits,
ni d'allà, ni d'enllà.
Només entoma, riallera,
quatre punxes blanques
i uns llavis ressecs
d'una força lleu;
només, la de la tendresa.
I tu, amb els ulls plorosos,
i la mirada llunyana
ets damunt de l'arbre
esperant que el "matxo"
desfili entre camps de blat.
Eduard Miró - Alella, 1 d'agost de 2000
En la portada del llibre, es mostra aquest raconet del meu petit món que és Tavertet.
Potser alguns lectors del blog , pensaran que és un mal rotllo treballar el tema de la mort durant les vacances, però forma part d´algun moment de les nostres vides i ara, per a mi, és el que sento i desitjo fer.
Bones vacances per a tots,
Eduard Miró
Gràcies, Eduard, per la teva participació, tan sentida. No et preocupis, aquest contrapunt de la mort, en una època d'alegria i de vacances, no em sembla fora de lloc, al contrari, qui sap!, quants dels nostres lectors poden estar passant, o han passat, per moments similars...!, les teves paraules els poden acompanyar també en el seu dol.
Perquè la vida és així, diversa, variable, plena de goig, de records, i, a voltes, de tristesa...
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Missatge rebut d'ANNA MARIA DÍAZ:
Hola,
amics lectors del blog!
Aquet
any ha estat per a mi: "d' estiu sense vacances!"
Però,
la veritat es que vivint en un lloc tan tocant a mar, com és Segur de
Calafell... gairebé no te n'adones; la platja... els turistes... las Festes Majors....
Pasejar
entre les gents que mengen gelats, que es recreen la vista en la mar, asseguts a las terrasses dels bars, del passeig marítim...
I
jo... una turista mes, en el poble.
La
meva finalitat aquest estiu a estat, avançar, en el meu: projecte d'Empresa!!! i anar finalitzant tot el treball de l'anterior tardor, de
l'hivern passat, de la primavera última...
Il·lusionada per aconseguir el somni, que, actualment, ja es, gairebé, una
realitat!
Per
aquells que vulgueu saber quina ha estat la meva inversió de vida
al llarg dels darrers dotze mesos, us poso l'enllaç al meu somni de
futur: www.parolestyle.com
Espero
que us agradi passejar per el meu web. Encara falten alguns detalls:
els idiomes (en principi català i angles), corregir alguns textos... és la recta final!!!
Us
envio la foto del quadre " respirant-te" i el poema
corresponent al quadre:
Deixaré que el vent m'empenti
fins
allà on siguis tu.
Deixaré que els meus cabells s'enredin
amb
el teu cos, quan et trobi.
I
si arribo on jo vull,
quan sigui allà on ets tu.
M'envoltaré en els teus braços,
deixaré
que els meus llavis
s'omplin dels teus petons,
donaré
gracies al aire,
i
restaré, per sempre, amb tu.
Caram!, Anna Maria...!, ens has deixat quasi sense respiració. QUINA PASSIÓ...!
Però, una creadora, i a l'hora dona d'empresa, ha de ser així: plena de força, de resolució, de projectes...
Mirarem el teu web, i volem que els teus somnis es facin realitat. imagina't que tots els lectors del blog elevem el nostre desig de que tots els vents et siguin favorables. I així serà!
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Adriana Ferran, a més de poeta de cor i sentiments encesos, és amiga fidel, i jo no volia que hi faltés en aquest recull de salutacions de vacances, per això la vaig convidar a participar, convençuda que ens donaria un nou contrapunt, a les ja tan diverses visions de les vacances, que ens han arribat. Efectivament, la visió de l'Adriana trenca el tòpic d'un estiu idíl·lic, per a recordar-nos la fúria de la natura.
Estimats tots-totes: la Maica m’ha fet l’honor de demanar-me si volia participar en el Joc de les vacances, i jo encantada li he dit que sí. Com que aquest any ha plogut tant per tot arreu, m’he passat l’estiu sota el cel blau de Mataró mirant si, per fi, arribaven els núvols. He escrit com sempre, però no he tingut TV perquè no funciona i la casa que esmena els desperfectes està tancada. Així és que mirant el cel, finalment s’ha enfosquit fins el punt d’haver d’encendre els llums; i, com que estic en el Maresme ha passat el de sempre: o no plou o diluvia. Petons. (de moment això, ara ve el poema. gràcias Maica.)
-----------------------------------------------------------------------------------------------------
Estem acabant l'agost, però encara ens arriben salutacions dels amics del blog, algunes en passat, perquè ja ha han tornat de les seves vacances, com la que ve a continuació i ens l'envia MARIA TERESA SALADRIGAS, no ens explicita quina és la platja, i jo no soc capaç de concretar-la, però no cal, aquest cel, aquesta mar, aquesta sorra... em sonen tant properes...!
La seva salutació, diu:
Hola
lectors del blog!
Està
clar on hem passat nosaltres les vacances, oi?
La
mar sempre em fascina; la seva immensitat, la seva calma, el canviar
dels blaus i el contrapunt tan blanc de les onades. Sembla que et
repti a aprofundir la vida i a embellir-la, com ella n'és de
profunda i de bella. En fi, que em poso filosòfica, com també
veureu pel poema que us adjunto.
Felicito a tots els qui participeu en aquesta salutació de vacances, i contagieu l'entusiasme a tots els lectors.
Una
abraçada.
Mariateresa
PLATJA FINAL
He recollit petxines a la platja, d’un
blanc
suau i lluminós, arribada la fi
d’un bell i llarg viatge
sovint fosc.
El mar les ha brunyit; la travessia,
dura,
n’ha arrabassat el cos; com un
cinyell agut
no ha deixat la figura
ni el record.
Frec a frec amb la corba daurada que
flameja
enribeten de neu el balanceig
constant,
el retornar del viure
que mai cessa.
És temps de navegar, d’inventar-se
un camí
que segueixi l’onada i deixar-se
xuclar
pel remolí de l’aigua
fins al fons.
I enlairar-se en un salt des del fosc
més pregon
i sentir-se arrencar un a un els
terrors
envoltada d’escuma
i de sal.
Acabat el meu vol, tranquil·la
esdevindré
en la platja final, una petxina blanca
lluminosa de mar
i de sol.
Precioses paraules poètiques les de Maria Teresa Saladrigas, com preciosos i inspirats són sempre els seus poemes.
------------------------------------------------------------------------------------------
.jpg)
.jpg)
