Els historiadors ja poden començar a fer l'esborrany d'una nova pàgina, que, jo penso, es dona la mà amb unes altres manifestacions multitudinàries que ja figuren en la història; aquell maig del 68, que tant va influir en els canvis socials, i que ha esdevingut una icona per l'Europa posterior.
Aquests moviments tan intensos són el signe inequívoc de que la societat està clamant per un canvi profund.
Aquestes manifestacions viscerals, orgàniques, palpitants, no es poden ofegar, no es poden ignorar, no es poden minimitzar, i mai, mai de la vida, no s'han de castigar. Si el poble et parla: escolta'l.
S'ha de parar la oïda, s'ha d'estendre la mà, s'ha d'activar el cervell per comprendre, cercar solucions creatives, no tenir por al canvi, perquè els canvis arriben sempre, vulguem o no, i és millor participar, reconduir, pactar.
Cal que digui que ens hem d'agermanar més que mai?, cal que digui que hem de refusar absolutament tota violència, ja sigui de paraula o d'obra?, cal que digui que hem de desterrar dels cors qualsevol espurna d'odi?
I tot i que ho fem així, som conscients que aquests entrebancs els trobarem en el camí. La consigna és: Superar-los amb esperança, seny i bona voluntat.
Us deixo amb dues cançons que ens ajudaran a fer el camí amb alegria.
En el segle XX, quan les parelles trencaven, era habitual tornar-se el regals. Això, tot i que es feia, estava considerat per algunes persones, entre les quals m'hi trobo, bastant ridícul.
Si en un moment determinat trobes oportú fer un regal a una persona, ¿per quin set sous, quan les circumstàncies o els sentiments canvien, has de demanar a aquella persona que et torni els teus regals?, jo ho veia, i ho segueixo veient, com a mínim, ridícul.
Potser hauriem de considerar no fer regals, en tot cas, flors, o bombons, i prou, això és tan desagradable de tornar com de que t'ho tornin. Qui voldria que li retornessin un ram de roses resseques i plenes de pols?, o, encara més, uns bombons convertits en...
Però, sembla que alguns municipis, estan vivint encara en el segle XX, i nomenen persona non grata qui abans rebien amb honors, i demanen li siguin tornats els obsequis fets. Pel que fa als retrats de les parets, en els llocs oficials, potser que agafin el costum de penjar bonics paisatges de la ciutat; s'estalviarien temps i quartos.
Tinc una amiga, molt salerossa ella, que conserva, al bell mig de la tauleta de nit, i en el mateix marc d'origen, la fotografia del seu home que ell havia regalat, dedicada, a una primera novia. Quan alguna nova amiga veu, per primera vegada aquella foto -dedicada a una dona que no és la meva amiga- en el quarto del matrimoni, es posa les mans al cap: Cóm és possible que conservis això? diu esverada, i la nostra amiga li dona dues bones raons:
En primer lloc, la conservo, perquè és història, és la història del meu marit, i jo no renego d'ella, i en segon lloc, la conservo, perquè, per molt dedicada que estigui aquesta foto a una altra, qui va conquistar de debò al Joan, i qui dorm cada dia amb ell en aquest llit, soc jo!. La foto dedicada a una altra no fa més que recordar-me el meu triomf.
Que elegant i intel·ligent és la meva amiga!. Últimament l'estic animant perquè es presenti com alcaldessa d'algun d'aquest municipis que, en ple segle XXI encara estan cridant "Devuélveme el rosario de mi madre", estic segura de que ella sabria mirar cap endavant i ocupar-se de coses realment importants per a la gent del carrer que el que vol és feina, sanitat, escola, seguretat, cultura...
Molta cura, doncs, a l'hora de fer regals, no regaleu res que un dia poguéssiu reclamar, i, en la mateixa línia de ser pràctics i estalviar, com ja hem dit, temps i diners, deixem de posar als carrers noms de polítics que, algun dia, canviant els signes, poden ser susceptibles de canvi, amb la consegüent pèrdua, igualment també, de temps i diners, i, encara més, d'un trasbals inimaginable pel sofert vianant que cada dia te la vida més difícil.
Maria Dolores Pradera, elegantment, no demanava que li tornessin res, només el rosari, i ho deia així de bé:
https://www.youtube.com/watch?v=rCzVSpoX64Y
Dels carrers també s'ha escrit moltes cançons, aquí en tenim un parell:
Tu calle - interpreta Imperio de Triana
https://www.youtube.com/watch?v=quF4xB_Jp5o
I una altra dona: Gloria Lasso, també hi posa, en el carrer conegut, les seves emocions:
https://www.youtube.com/watch?v=1L2ST97keVw
Imartege de: ttps://educacionambiental26.wordpress.com/2015/02/19/politica-y-educacion-ambiental
Hem convertit la política
en un joc verbal, i guanyarà aquell que sigui capaç de trobar més
raons contra l'adversari, o sigui qui tingui més capacitat
lingüística, més poder de convenciment, més dialèctica i més
retòrica.
Garanteix això que el
guanyador sabrà portar millor les regnes del país?
No ho crec, en tot cas
garantirà, únicament, que sabrà entabanar-nos millor, que els seus
discursos seran més contundents, però això no és indici de que la
seva política hagi de ser més justa, no garanteix una economia
més sanejada, una convivència més feliç (ara que comença a
parlar-se d'índex de felicitat).
Això sí que seria
fantàstic!, com ens ha recordat, molt oportunament Jesús Calleja; que tinguéssim un índex de felicitat, com el que tenen a Bhutan:
Benestar econòmic
Benestar ambiental
Benestar físic
Benestar laboral
Benestar social
Benestar polític
Però això no
interessa, normalment, als polítics, la majoria pensen en tot, menys
en el benestar del poble. Em temo molt que seguirem així,
contemplant aquest estira i arronsa, pactes i antipactes,
i despactes, insults,
i acusacions, i...
I
el poble, què? Eh? Eh? Eh? Eh?, com cantaria La Trinca, allà pels
anys vuitanta.
Ara
hauríem de canviar alguns noms, però, és allò tan encertat que
diuen els castellans: Los mismos perros... y
no cal que segueixi perquè tots sabeu el final.
I
EL POBRE POBLE, QUÈ?
La Trinca
El
papa està plorant com una magdalena
i
el Vaticà s'inunda amb tanta mullena.
Sabeu
quina és la causa d'aquest desencís?
Que
algú li ha dit al papa que el poble no és feliç.
Ai
pobre Papa...! I el pobre poble, què?
En
Reagan també plora fent gran mulladissa,
perquè
té un infiltrat a la guàrdia suïssa
que
li ha dit lo del papa i lo del desencís,
i
també s'assabenta que el poble no és feliç.
Ai
pobre Reagan... I el pobre poble, què?
En
Gorbatxov somica i es desespera
perquè
a la Casa Blanca, dins la nevera
hi
tenen un espia que l'ha informat
que
en Reagan ara plora desconsolat
i
li ha dit lo del Papa i el desencís,
i
també s'assabenta que el poble no és feliç.
Ai
pobre Gorbatxov...! I el pobre poble, què?
La
Banca es commociona i es posa nerviosa.
Si
hi ha tanta plorera pot baixar la Borsa.
Però
com que també tenen la seva animeta
se
sumen al disgust plorant una miqueta
quan
saben lo del Papa i lo del desencís,
tot
i que ells ja sabien que el poble no és feliç.
Contra el tripijoc de la política, que no té un pam de net, i, posats a jugar, jo em quedo amb La Trinca, ells sí que saben divertir-nos i fer broma, ironitzar, i, així, consolar-nos, davant d'aquest joc, tant bèstia, dels polítics.
Endavant doncs; visca LA TRINCA!, i, si desapareix el vídeo, cerqueu-lo aquí:
La llengua catalana és la llengua de Catalunya des de fa uns 1.000 anys. I té una llarga i magnífica història literària.
Els darrers 3 segles (XVIII-XX), excepte els anys de la Segona República, ha patit persecució i marginació per part d’unes males autoritats antiespanyoles. Ara s’està recuperant. No és que ja estigui recuperada. Encara no.
Algunes persones parlen de bilingüisme entre català i castellà. El bilingüisme popular ja existeix: els avisos al metro o a RENFE, a les platges, les misses de les parròquies, les intervencions de les persones en les reunions, etc., alternen català i castellà, en una relació totalment pacífica i lliure. I així ha de continuar sent.
Però alerta! El català és una llengua minoritària (fins i tot dins el seu país, per raons històriques). I està en contacte diari amb una llengua (el castellà) que és majoritària en l’Estat i que és internacional. El català, doncs, no pot assumir una competència oberta amb el castellà (ni amb l’anglès), perquè patiria una disminució progressiva que, en el futur, el deixaria en una situació més o menys residual.
Si això passés, seria un desastre cultural (com és un desastre cultural cada vegada que es perd una llengua en el món).
El català necessita, doncs, una protecció política. I hi ha 3 coses que no poden ser bilingües: l’escola, les institucions públiques i la TV autonòmica. Aquestes 3 instàncies representen la protecció política del català amb vistes a la seva pervivència històrica. Perquè és una llengua que està en inferioritat de condicions per raons geogràfiques i històriques.
Es necesario que los compañeros y compañeras castellanohablantes, si son amantes de la cultura, comprendan estos principios y que los defiendan, incluso en votaciones.
Antoni Ferret (EUiA) – Juny de 2015
---------------------------------------
Antoni Ferret ens va enviar aquestes paraules, pensaments breus i clars, que comprenc i puc compartir, i per això els he incorporat al blog.
Però, com que aquest és un blog de poesia, també incloc un poema del gran Rafael Alberti, poeta d'intel·ligència i de sensibilitat, que mai no podia ser indiferent a les realitats culturals:
Els votants d'Ada Colau, tenen un denominador comú; estan carregats d'esperançes. Una gran majoria son gent jove, que comprenen que la política necessita un sanejament, una transparència, que, fins ara, cap governant ha sabut conquerir, ni tan sols posant-hi les millors intencions i esforços.
També l'han votat, persones que ja fa temps, el desengany les havia dut a deixar-ho còrrer "ja s'ho faran" deien, i passaven d'anar a votar.
També una part de l'electorat femení ha pensat que ja era hora de donar-li pista a una dona.
Barcelona és una plaça difícil, dura, salvatge, que, fins ara, se l'ha anant domesticant; mentre se li ensenyava el sucre, se li etzibava un cop de bastó, i semblava que no hi havia una altra manera de governar la ciutat.
Ara l'Ada, assegura que sí, que hi ha altres maneres; deixem-la fer, escoltem-la, no li posem pals a les rodes. Ella és el primer pas a molts canvis que vindran -vulguem o no- i no parlo solament de Barcelona, ni de Catalunya, ni tan sols d'Espanya, tot el sistema econòmic-social, internacional, ha d'experimentar unes evolucions que no ens podem ni imaginar. Com sempre, Barcelona, és capdavantera. No renunciem al protagonisme que la Ciutat Comtal s'ha guanyat històricament, com a ciutat moderna, culta, oberta i intel·ligent, qui sap si la salvació que s'espera no vindrà a través d'una dona? A la Bíblia hi ha un precedent...!
Agafo el nom per aquest article, del mateix títol del llibre d'ANTONI FERRET: Per un cristianisme en la frontera.
No és el tipus de llibre que més es publica actualment; el cristianisme no està de moda.
Les persones que cerquen respostes a les seves inquietuds, s'han refugiat en el tarot. I aquells que persisteixen en el seu cristianisme, s'han resignat a ser escassos, i a restar poc menys que amagats.
El cristianisme actiu, el cristianisme amb consciència social, que fa uns quaranta i cinquanta anys va fer tanta i tan bona feina, s'ha adormit.
Una mena de decepció, s'ha ensenyorit dels cristians. Ens conformem amb un sentiment personal de fe -si és que la tenim- i prescindim de la influència que l'església pugui tenir o no, en la societat.
Potser esperem que un dia, un Papa il·luminat, decideixi obrir els braços als homosexuals, als divorciats, a les dones que decideixen avortar...
Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, es veu que pensem, I així, deixem la religiositat tancada en un calaix, íntim, personal, més proper a la poesia que a la vida pràctica, i afrontem els problemes del mon, exclusivament, amb la política.
Aquesta mandra de pensar en un cristianisme present i amb futur, no la ha tingut Antoni Ferret, que ha desenvolupat en el seu llibre tota una sèrie de mesures dallò més agosarades i arriscades.
La primera part del llibre, crec que tots la signaríem; analitza, constata, recorda, explica... crec que hi estem d'acord.
Després ve una segona part, i aquesta sí que és discutible per molts de nosaltres.
La lectura del llibre és fàcil i amena, i fa pensar en la possibilitat de tornar a engrescar als cristians en un projecte de vida cristiana actualitzada, en línia amb el mon del segle XXI.
Tant de bo, aquest llibre, sigui llegit i comentat en les altes esferes religioses, per tal d'incitar a un anàlisi, i, finalment, a un consens. Crec que no caldria anar als extrems que demana Antoni Ferret, però, moltes de les propostes que fa, segurament farien de la nostre religió, una eina útil, moderna, consoladora, per afrontar tots els reptes que ens mostra aquest segle, el qual, encara no sabem per quins camins ens portarà.
Jo crec en vós, bon Déu,
jo crec en vós,
vivent misteriós
ben a prop meu.
Si el dubte algun cop ve
feu‑me fort en la fe.
Jo crec en vós, bon Déu,
jo crec en vós.
Jo espero en vós. bon Déu,
jo espero en vós,
sé que per mi vetlleu
com Pare amorós.
Si em sento defallir
i m'espanta patir.
Jo espero en vós. bon Déu,
jo espero en vós.
Jo us estimo, bon Déu,
tan sols a vós,
així ho han fet els sants
amb el cor joiós.
Ells em guien a mi
de la creu pel camí.
Jo us estimo, bon Déu,
tan sols a vós.
A prop de vós, bon Déu,
a prop de vós,
feu‑me en vostre servei
ben generós.
feu‑me sempre, Senyor,
créixer en el vostre amor.
a prop de vós, bon Deú,
a prop de vós.
I, en aquest enllaç, teniu interpretada, aquesta bella cançó, en el Festival de Música de Setmana Santa, de Tarragona:
Cartell extret de: http://en.wikipedia.org/wiki/F_for_Fake
L'existència és CIÈNCIA-FICCIÓ o no és.
Quan vaig veure, l'any 1973 la pel·lícula d'Orson Wells, FRAUDE!, haig de reconèixer, que no em va agradar gens.
No obstant, cosa estranya, tot i no agradant-me i considerant que era un frau vers l'espectador, no la vaig poder oblidar, i vaig anar aprofundint en el personatge, fins arribar a convertir-me en una veritable experta sobre ELMYR DE HORY.
Per això mateix vaig acceptar d'immediat participar en el debat sobre Elmyr de Hory, que va tenir lloc durant la filmació d'un documental sobre la seva vida, millor dit, el que jo pensava que seria, un documental. El que tots, pensavem, que seria, un documental !
Com ja he dit al principi, l'existència és ciència-ficció, o no és, i aixó mateix va quedar demostrat al llarg de la filmació.
Després de les declaracions del meu col·lega, Pau Ruiz, especialista en Picasso, i de les meves pròpies explicacions fruit d'un llarg treball d'investigació, els directors del curtmetratge, Célia Bertran, Nil Boladeras, i Lluís Coll, van voler continuar cercant persones expertes en Elmyr de Hory, per millor completar el perfil biogràfic d'aquest personatge.
I aquí, aquí...va començar l'aventura, una odissea que no sabem on ens portarà, perquè la Temis, una singular persona, a la qual els directors van conèixer a través d'una seva amiga; la Pilar Fuster, no té límits... no... té... límits...
En aquests moments, ho confesso, no sé on son, ni la Cèlia, ni el Nil, ni el Lluís, ni en Pau..., el curtmetratge el van donar per acabat abans de dessapareixer, ells, i tots els qui hi van intervenir en el rodatge.
Jo també soc a punt de marxar. Ja tinc preparat un petit equipatge, molt petit, perquè no sé on em tocarà d'anar, què li haurà aconsellat la casa, a la Temis, sobre mi?
Retrobaré a la Cèlia en aquest viatge?, o... potser a en Petrarca !
Pel que pugui ser, i per si no tornem cap de nosaltres, us deixo el curtmetratge, tot i que suposo que els autors ja han tingut prou cura de depositar-lo en lloc segur, on la Història pugui tenir coneixement d'aquests fets extraordinaris, succeïts d'una manera tan senzilla, com aquesta que veureu en el film.
Adeu amics que m'heu conegut, conserveu el meu record !
Un bon amic contesta la meva invitació a recitar, dolgut, perquè he posat que les lectures serien en català. I tampoc no vol que traduim els seus poemes, perquè diu que tothom els enten.
"Yo quiero mucho esta lengua" diu el meu amic, però no enten que el que per ell és "esta" lengua, per mi és la "meva" llengua, aquesta és la diferència.
Diu que no enten ni entendrà mai que una lectura sigui exclusivament en català. Davant de la seva voluntad decidida a no entendre-ho, desisteixo de donar-li explicacions.
Però vull escriure sobre això, no escric per els qui ho tenen tan clar com ell, escric pels qui encara no ho tenen clar, però estan disposats a entrendre-ho; que comprenguin, fins a quin punt ens fan mal amb aquestes presions.
No sabeu com ens fereix, als catalans, quan ens dieu que no hauriem de fer un recital només en català; nosaltres, que constantment ens estem obrin a totes les llengües, que canviem de llengua espontàniament quan hi ha algú que no ens enten, que ho traduim tot fins l'esgotament, que fem milers i milers d'actes en castellà i català simmultàniament, i moltísssims només en castellà!, que estimem la cultura castellana -que també considerem nostra-... resulta que ofenem algú, si un dia, de tant en tant...! volem fer una lectura sols en català?
Està prohibit fer una lectura sols en català?, això és el que jo li he preguntat en la meva resposta. Em contesta que, naturalment que no està prohibit.
Doncs, si no està prohibit -encara- opinions com la seva m'omplen de por que un dia pugui estar-ho, i jo no pugui fer un recital de poesia catalana, i no pugui parlar amb els meus amb la meva pròpia llengua.
Greu error aquest de no deixar-nos desenvolupar lliurement en català, dins de la nostra terra, trist i greu error...
Potser és un moment adequat per refugiar-nos en l'Indesinenter:
Indesinenter
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
Espriu, Salvador. Les cançons d´Ariadna, llibres d´abril, 3, editat per la Diputació de
Ahir es va celebrar l'Edició número 59 del Festival d'Eurovisió, com sempre, el resultat no ha pogut ser a gust de tots. Aquesta edició, però, encara ha estat més polèmica.
No, nosaltres no farem polèmica. El que farem serà rescatar la cançó guanyadora del primer Festival d'Eurovisió, l'any 1956.
Aquell any va guanyar Suisa, la intèrpret era Lys Assia, amb una poètica cançó titulada REFRAIN.
Aquí teniu la lletra original en francès:
Lletra de la canción (V.O.)
(Refrain d'amour...)
Refrain, couleur du ciel, parfum de mes vingt ans,
jardin plein de soleil où je courais enfant,
partout je t'ai cherché, mon amoureux lointain,
guettant par les sentiers où tu prenais ma main.
Les jours s'en sont allés et nous avons grandi,
l'amour nous a blessés, le temps nous a guéris,
mais seule et sans printemps
je cours en vain les bois, les champs.
Dis, souviens-toi nos amours d'autrefois?.
Les années passent à tire-d'aile
et sur les toits de mon ennui coule la pluie.
Où sont parties les caravelles, volant mon cœur,
portant mes rêves vers ton oubli?.
J'aurais voulu que tu reviennes comme jadis,
porter des fleurs à ma persienne
et ta jeunesse en mon logis.
Refrain, couleur de pluie, regret de mes vingt ans,
Bon dilema ens ha creat
Pilar Rahola. Fins ara Shakespeare, ens tenia Dhesesperare
(perdoneu l'acudit tan dolent,
però no he pogut resistir-me) amb el dilema del Ser o no
ser, que, des de joves, molts,
ens estem plantejant.
I
ara ve, Pilar Rahola, i encara ens ho complica més. Perquè, ara,
hem de decidir, no solament si som o no som, si no també, si som, o
no som, mediàtics.
No
ho dic per mi, no (ja ho voldria!), els meus poemes, les meves
col·laboracions a la ràdio, o aquest digne blog, no li arriben ni a
la sola de la sabata al més baixet dels mediàtics; no, jo penso en
tothom.
Perquè
ningú no està lliure de convertir-se en mediàtic un dia més o
menys llunyà; els qui concursen al Saber y Ganar (magnífic programa
per cert), els qui elaboren menges delicioses a la tele, els qui
canten en cor, o solistes... i surten als mitjans, tots aquest i
molts més tenen números per a convertir-se en mediàtics, i, si
això us passa a algú de vosaltres, llavors...què fareu?, eh?, que
farem?. La cosa s'ha de tenir pensada, ara, que hi som a temps.
Això,
fins ara, mai no m'havia preocupat. Mediàtic -ho dic des de la meva
ignorància- se li diu a aquell rostre conegut per sortir
habitualment en els mitjans de comunicació, per tant, quan un
d'aquests rostres “mediàtics” publica un llibre, no em sembla
cap pecat dir que és un escriptor mediàtic.
Després
hi haurà la inevitable valoració literària de la publicació, i
veurem si és un bon escriptor mediàtic, o un mal escriptor
mediàtic, o simplement històric, o poeta, o novel·lista, o qüentista...però això ja és un altra pel·lícula, dic jo!
Un,
és, el que fa, i, si surts a la tele un dia si i un altre també, i
gairebé tothom et coneix (els hi agradis o no), etsmediàtic,
i si publiques un llibre, serà el llibre d'un escriptor
mediàtic, et plagui o no
et plagui aquesta inicial classificació. Després, depèn de la qualitat del que
has escrit, podràs guanyar-te altres epítets, de moment, dona
gràcies per ser mediàtic,
i no un “don nadie”, o un escriptor “novell”, o
“principiant”, o alguns d'aquest qualificatius, que entendria més
que no agradessin, i, en canvi, no veig que ningú protesti per que
el posin en una llista “d'Escriptors novells”.
Senyors
llibreters, no s'han d'avergonyir de la seva llista de mediàtics, és
tan digne com qualsevol altra llista. Pel que fa a la Sra. Pilar
Rahola, la treuen de la llista i ja està, si no hi vol ser-hi...! és
el seu problema, no el de vostès. En canvi, em sembla més
preocupant que eliminin la llista; quina culpa en tenen els altres
mediàtics que estaven ben cofois de ser-hi?
Mireu,
benvolguts llibreters, no sigueu tant seriosos, deixeu-vos anar una
mica, com jo, que, quan era petita i una nena em deia: Idiota!, jo li
contestava: I tu més!.
A
que vostè també es defensava així, admirada Sra. Rahola?
No obstant, jo la comprenc, Sra. Rahola, no es pensi que no entenc el seu problema, per això m'animo a donar-li i un últim consell, que evitarà que la tornin a posar en el sac del mediàtics: El proper llibre publiqui'l amb pseudònim!
Però això és un blog de poesia (encara que no ho sembli), i per tant, hem de posar poesia, bona poesia,
com aquest clàssic xinés, que jo crec que ens agradarà a tots:
‘Esperant en primavera’, de Du Fu
(712-770)
ESPERANT EN PRIMAVERA
Al meu país assolat per la guerra Ja
no li resten més que muntanyes i rius La primavera arriba La
ciutat colgada de males herbes Afligit, deixo caure les meves
llàgrimes sobre les flors I els meus sanglots dispersen els
ocells colpits per la por Els focs al front cremen tres mesos
sencers Espero notícies de la meva família Que em són més
estimades que l’or Em grato el cap Acaricio el poc cabell
grisós que em resta Les agulles ja no arriben a agafar-lo
.
Estacions. Poemes de les dinasties Tang
i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès
al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or),
2005. ISBN 84-8415-734-2.
No
m'agraden les polèmiques, i no solament no m'agraden, també
m'avorreixen. Si em veig obligada a polemitzar, em poso
nerviosa, emcabreixoràpidament,
i acabo refugiant-me en el silenci. És evident que no em podria
dedicar ni a la diplomàcia ni a la política.
Normalment,
entenc que cada persona tingui un punt de vista diferent, hi estaré
d'acord amb uns o amb altres, però accepto la diversitat d'opinions.
Ara
bé, hi ha un tema que emteal·lucinada; no comprenc com, encara, estem en la situació que estem. Es tracta
del tema de l'avortament, no perquè jo sigui partidària d'una cosa
o d'altra, com en tants altres temes, comprenc també aquí, la
diversitat d'opinions. I, pel que fa a l'avortament, no tinc ni tan
sols opinió pròpia, perquè penso que cada cas, és una
circumstància diferent, i només la pròpia donaque
ho està vivint, pot sentir i saber què representa per a ella, i en
determinat moment, aquest embaràs.
Això
no obstant, que les dones ho vulguin discutir, legalitzar, prohibir,
permetre, acotar, regular... em sembla bé.
El
que no accepto de cap de les maneres, és que en aquesta temàtica
intervingui l'opinió masculina, i molt menys la decisió masculina,
i encara menys a nivell governamentali
legal.
A
veure; si tanta gent de Catalunya està protestant perquè entenen,
que l'autodeterminació política del futur de Catalunya, correspon
exclusivament a la gent de Catalunya, com és possible que moltes
d'aquestes mateixes persones no lluitin igualment per a què
l'autodeterminació, avortamentsi
/ avortament no, correspongui, exclusivament, a la dona?
No
sóc feminista, ni anti-feminista, no sóc pro avortament,
ni anti-avortament, però crec que és una discussió que
correspon, solament, a les dones.
Sap
un home el dolor que pot sentir una dona quan avorta, ni que sigui
voluntàriament?, pot imaginar quina situació l'ha portat a prendre
aquesta decisió?
Ni
ho sap, ni ho sabrà mai, mentre la ciència no li permeti
engendrar, per tant, homes, respecteu a la dona, a les dones, a les
que volen l'avortament, i a les que no ho volen. Deixeu que siguin
elles, el col·lectiu de dones, les qui ho discuteixin, les qui ho
decideixin.
He
buscat a internet algunpoema
sobre el tema, els únics que he trobat són els que
no admetenl'avortament,
no és això el que volia, tampoc vull un poema que defensi
l'avortament, m'agradaria llegir un poema que parlés del dret a
decidir de les dones.
Proposo
doncs, que alguna dona, escrigui aquest poema, i el pengi aquí.
Entre
tant, us poso aquelles famosesRedondillas de
Sor JuanaInésde
la Cruz:
REDONDILLAS
Hombres
necios que acusáis a la mujer, sin razón, sin ver que sois la
ocasión de lo mismo que culpáis;
si con ansia sin
igual solicitáis su desdén, por qué queréis que obren
bien si las incitáis al mal?
Combatís su resistencia y
luego, con gravedad, decís que fue liviandad lo que hizo la
diligencia.
Parecer quiere el denuedo de vuestro parecer
loco, al niño que pone el coco y luego le tiene
miedo.
Queréis, con presunción necia, hallar a la que
buscáis para prentendida, Thais, y en la posesión,
Lucrecia.
¿Qué humor puede ser más raro que el que,
falto de consejo, él mismo empaña el espejo y siente que no
esté claro?
Con el favor y el desdén tenéis condición
igual, quejándoos, si os tratan mal, burlándoos, si os
quieren bien.
Opinión, ninguna gana, pues la que más se
recata, si no os admite, es ingrata, y si os admite, es
liviana.
Siempre tan necios andáis que, con desigual
nivel, a una culpáis por cruel y a otra por fácil
culpáis.
¿Pues como ha de estar templada la que vuestro
amor pretende?, ¿si la que es ingrata ofende, y la que es
fácil enfada?
Mas, entre el enfado y la pena que vuestro
gusto refiere, bien haya la que no os quiere y quejaos en hora
buena.
Dan vuestras amantes penas a sus libertades alas, y
después de hacerlas malas las queréis hallar muy buenas.
¿Cuál
mayor culpa ha tenido en una pasión errada: la que cae de
rogada, o el que ruega de caído?
¿O cuál es de más
culpar, aunque cualquiera mal haga; la que peca por la paga o
el que paga por pecar?
¿Pues, para qué os espantáis de
la culpa que tenéis? Queredlas cual las hacéis o hacedlas
cual las buscáis.
Dejad de solicitar, y después, con más
razón, acusaréis la afición de la que os fuere a
rogar.
Bien con muchas armas fundo que lidia vuestra
arrogancia, pues en promesa e instancia juntáis diablo, carne
y mundo. Sor
Juana Inés de la Cruz
