traductor

diumenge, 26 de juliol del 2015

Article 268) LES CARTES DEL JOAN - XIV i XV - Resultats d'audiència, i, Veneçuela; Chaves, vive !!!

Foto extreta del blog:
vidalectora.blogspot.com.es
De la carta número 14 del Joan, només us en posaré un fragment. Val a dir que quan la va escriure, estava trist, la seva petició (i la meva, en l'article 262), no han produït respostes.
És curiós com, moltes persones, tan afeccionades avui dia en comunicar-se per Facebook i per Twitter, són, en canvi, summament reticents a participar en els blogs.
La carta 14 del Joan, diu, entre altres coses:

La veritat... he quedat una mica decebut !   Ningú no ha deixat cap comentari, és que ningú no llegeix aquestes cartes?

 Quan ets tant de temps fora de casa i a tants quilòmetres de distància, és molt d'agraïr el rebre opinions de la gent que et llegeix. Tant sols una salutació, o bé un comentari sobre el que jo he explicat, o sobre la pròpia experiència viatgera del lector..., són molt valuosos en aquesta situació!

És veritat alló que diuen que el que més es troba a faltar, és la família i els amics, encara que... també un bon pa amb tomàquet... una bona paella... una obra de teatre en català...
------------------------------------------------------------------

I, passem ara, a la carta número 15, del Joan:


14.07.15.  VENEÇUELA.  CHAVES VIVE !!!   (15)

Benvolguts,

Tothom, sense excepció, em remarca el mateix:  Molt en compte arreu del país!  I molt en compte al registres de la policia, sobretot a la frontera i rodalies!  Si et troben dòlars o euros, és possible que se'ls quedin ! 

Tenia molta por d'arribar a la frontera d'entrada a Veneçuela, i, que en un dels registres, pogués perdre els euros que duia en efectiu. De cap manera em puc permetre quedar-me sense ells!  Hauria de sortir del país al dia següent.  Es tant cara la vida "legal" que no podria estar-m'hi ni un sol dia!   Patia per trobar el lloc segur on amagar-los fins que vaig veure quin seria l'amagatall perfecte!  La guia turística que porto està folrada amb paper perquè no es faci tant malbé durant els deu mesos del viatge. Doncs bé, vaig amagar tots els euros dins del "folrament" del llibre !  Segur que el trobarien, i potser el fullegerien i tot, però... sospitar d'un llibre....? sospitar d'una guia turística...? no ho crec!  De totes formes, a l'arribar a la frontera i en cada un dels registres, era qüestió de creuar els dits !   No sé pas quina verge deu haver-hi en aquests indrets però, ni una sola vegada van tocar el meu equipatge !

El canvi oficial és molt desfavorable: 1 euro = 8 bolívars. Un hotelet difícilment baixa de 1.000 bolívars, i un dinar por arribar, tranquil·lament, a aquesta quantitat.  Necessitaria un mínim de 200 euros diaris per sobreviure! però... feta la llei...!   És il·legal, i et poden dur a la presó, però... existeix el mercat negre de moneda! i és molt i molt favorable a qui pugui vendre dòlars o euros: 1 euro = 420 bolívars !!!  O sigui, una habitació per a dues persones, en un hotelet, amb bany a l'interior, aigua calenta, TV per cable, aire condicionat, nevera, i, de vegades, esmorçar, em surt per... 4 euros !!!   si, si.... quatre euros: 4,  four!!!, i un bon dinar pot sortir-te per 2, 3 ó 4 eurillos !,  i el transport també surt molt bé de preu.  Encara que és il.legal, tothom que pot en gaudeix, però, moltes vegades no serveix de res tenir més diners perquè no pots comprar les coses imprescindibles, per falta de gènere;  no hi ha sucre, no hi ha llet, no hi ha pasta de dents, no hi ha paper higiènic, no hi ha xampú... no hi ha recanvis de rentadores, no hi ha recanvis de televisors, no hi ha recanvis de peces d'automòbils..., no hi ha recanvis de moltes coses... i... no hi ha vergonya !

La majoria de cotxes són d'aquells dels anys 50, dels EE.UU. El 100 % segur   no passaria la ITV, i, el 80 % d'aquest, a Catalunya no els voldrien ni per ferralla!  Un país tant ric en petroli i en mines d'or i diamants, i la gent patint! Això si, el preu de la gasolina és un bé de Déu;  a Catalunya amb un euro no compres ni un sol litre, aquí amb un euro -canviat al mercat negre,-compres 5.000 litres de gasolina!!!   si, si.... cinco mil !!!  Ells arriben a la gasolinera i diuen: lleno, i pagan sempre amb un bitllet de 2 bolívars amb propina inclosa!  El govern ha expropiat la majoria d'empreses extranjeras perquè al·lega que no treballen prou bé i no paguen prou imposts, però... ara les empreses són del govern i la seva mala gestió fa que acabin abandonades i no produeixin tot allò que abans servia al poble!  Les empreses que no son de l'estat, el govern posa els preus de venda del producte al carrer per a tenir al poble content però, aquest és tan baix, que l'empresa perd diners, i acaba tancant! Cada dia, davant els supermercats, hi ha  cues de gent des de les cinc del matí, esperant que obrin, sense saber que hi trobaran! Potser necessiten comprar bolquers, i acaben comprant farina de galeta, què era l'única cosa que hi havia!  Hi ha gent que s'aprofita d'aixó i, la compra que ha fet, la revèn a algú altre per deu vegades el seu preu !  També es porta molt el trueque.  "Et donc espaguettis i tu em dónes toronjes" (per exemple). 

Moltíssima gent sense feina, i, els que en tenen, guanyen tant poc que no poden viure dignament.  El salari mínim ronda els 7.000 bolìvars  (uns 16 euros al mercat negre).  És legal comprar fins a 3000 dólars l'any, però, segons per a què necessitis. Hi ha gent "enchufada", del partit del Maduro, que poden comprar els dòlars que vulguin sense haver de declarar res. Els dòlars ells els compren a uns 250 bolívars, i després els revenen al mercat negre a uns 380 bolívars, o sigui que el sou el fan créixer una mica. Això, però, la gent "normal" no té opció de fer-ho 

S'ha d'anar molt en compte, sobre tot els pocs turistes que es veuen per aquí,  per a que no et robin allò que portis. La seva creènça és que el turista és ric, i, de qualsevol cosa que portin, se'n pot treure un valor. De "guante fino", o amb violència.  El 25 % de la gent, va armada, i per un mal esternut pots rebre una bona ràfega. Moltes botigues o centres comercials, tenen a l'entrada, un senyal com els que nosaltres tenim de "Prohibido Fumar", amb un cigarret dibuixat, però que indica "Prohibido llevar Armas", amb una pistola dibuixada! Bè... una pena!  Només a Caracas, i en el que portem d'any, 31 taxistes han mort assassinats !  En tot el país, el promig en un cap de setmana normal, es de 90 persones assassinades!

Muntanyes rocoses de la Gran Sabàna
La primera cosa interessant que trobo a l'entrar al país per Santa Elena, és La Gran Sabàna. És una extensió molt gran que et porta a unes muntanyes rocoses, però necessites sis dies per fer el recorregut, i caminar uns 130 quilòmetres.  Obto per fer un full day i visitar unes quantes cascades i indrets molt macos, sobre tot, la Quebrada de Aspe. Per cert; en moto! Tot i que jo no soc massa de motos, reconec que fer un tour d'aquesta manera, es viu i gaudeix molt més que anant en un 4x4.

Més endavant faig parada a Puerto Ordaz, què és un dels llocs de sortida per visitar el més important de Veneçuela:  El Salto del Àngel.  A Guyana vaig coneixer una noia d'aquesta ciutat, la Mariela, i juntament amb una amiga seva, la Sol, ens hem vist durant tots els dies que jo he estat per aqui. M'han ajudat molt i ens ho hem passat molt bé.  Des d'ara reveran també els meus relats, ja que han insistit i s'han compromès a traduïrlos del català. 
Foto procedent de:http://www.alboradavenezuela.com/

El Salto del Angel és en plena selva i l'única manera d'arribar-hi és en una avioneta. Són tres dies: el primer arribem fins a Canaima -que és l'únic  poblet prop de la destinació- per aire. En una piragua anem fins a  El Salto del Sapo, i fem un parell de paradetes per descansar, i, si vols, banyar-te. La nit la passem en un campament sense cap luxe però tot molt bé. El segon dia, quatre hores de piragua i quasi dues hores caminant, per arribar per fí a la cascada més alta del món:  El Salto del Àngel; meravella de la natura. Les quatre hores del recorregut pel riu, jo les afegeixo a la mateixa cascada perquè de veritat, són dignes de destacar. Hi ha troços que l'aigua del riu és de color vermell, degut a unes plantes subterrànees i és molt, molt maco! La cascada... pues eso, són quasi bé 1.000 metres de caiguda d'un sol raig d'aigua!  

També visito el  Delta del Orinoco, observant cacatues, i diferents ocells, i micos. Desprès d'un passeig pel mig de la selva,  descobrint el servei que en pots treure de segons quins arbres, anem una estoneta a pescar...piranyes!  S'ha d'anar molt en compte amb unes que son vermelles i que,  si arriben a mossegar-te, en un no res, et quedes, fins i tot, sense ossos!
Conversa d'enamorats?, o una reprimenda?


Anem amb les meves noves amigues a passar el dia a Ciudad Bolivar, i, tret de que visitem les 1001 botigues de roba, que estan més bé de preu que a Puerto Ordaz, fem una volta pel casc històric i el malecón.  La sensació de seguretat, igual que arreu. O sigui, de nit... ni t'acostis !

A Caracas, la capital, de nit es summament perillosa per anar-hi sol pel carrer, des que es fa fosc. Sempre has d'anar en taxi, però tampoc pots fiar-te dels taxistes. Sempre has de demanar un taxi per telèfon, i a una companyia de confiança. 

El centre de la ciutat bull de paradetes, de tot el que et puguis imaginar, i, como no!; els seus venedors criden el producte que ofereixen.  Destaquen edificis oficials i poca cosa mes. Un mausoleu per Mr. Simón Bolívar, pare i Deu d'aquestes terres, ple de luxes, en contrast amb el carrer que l'envolta.  També hi ha un parc tipus Collserola, al que hi arribes en un telefèric, com el que tenim a Montjuic. No está malament; Un dia "a Les Planes"!

El trayecte des de Maracay fins a uns poblets que hi ha a la platja, Choroní i Chuau, es realitza per una carretera amb 1.000 revolts pel mig d'un parc natural d'alló més maco. Continuament estàs envoltat de canyes de bambú gegantes, que, de vegades, cobreixen del tot la ruta. És molt maco.

Ja camí de Colòmbia faig parada a Bucaramanga i Maracaibo.  Els controls de la policia. Cap problema.

A tot el país, la gent amb la que parles, tothom, esta en contra de Chavez i de Maduro pero, també tothom creu que Chavez va ser un bon home i que, de mica a mica va  entrar en la corrupció, enfonsant al poble. Encara avui, per a tots els indrets, trobes anuncis als carrers, de la seva època amb la seva foto, com: " Impulsaré las tranformaciones democráticas!", "Ser rico es malo, es inhumano!",   "Venezuela es libre y soberana!"   "Toda mi vida por amor a un pueblo! "... peró la que mes arriba al poble, encara ara, es..." Chavez vive!!!"

Salutacions a totes i a tots,

Joan
----------------------------------------------------------------------------------------

Resposta:

Buafff!!!, Joan!!!, quina carta més plena de coses...!, i de riscos!  Afortunadament, sembla que te n'has sortit força bé de tot!, no podia ser menys!

Vull donar les gràcies a les noves amigues teves -ara també nostres- Mariela i Sol, a les quals agraïm de cor, tot l'ajut que t'han donat. Passa-les l'enllaç del blog perquè també elles puguin seguir els teus itineraris, vegin les fotos que hi afegeixo, i participin en els comentaris, ja que els lectors d'aquí, sembla que no ho fan. 

Tot el que expliques sembla surrealista, com si estiguessis atrapat entre la bellesa de la natura, i, a l'hora, d'un perillós malson.

I ara, una mica de poesia:

Poema de: LAURA ANTILLANO                                

Madre
esconde
al fondo
del
escaparate
un universo de
cajas
de tamaños y colores imprevisibles,

tesoros
de inestimable valor,
entre
su diario
de antigua
soltera
soñadora,
y cuentos de Calleja,
al aduanero Rousseau
y Modigliani,
cancioneros,
dientes
de leche,
la máquina singer para remendar
el alma,
cajas de música,
fotografías
de la
historia,
                                  punas,
                peonías
y azabaches,

el anillo de bodas de Padre (ya no le sirve),
y un sin fin
de
avalorios
innombrables
abigarrados e imprecisos,
tejidos
en perfecta
ubicación
por su memoria
de maga
agrimensora
y poderosa.                                                                                  
Foto procedent de:  http://www.escueladecinesergioantillano.com/portfolio/laura-antillano/ 

dijous, 23 de juliol del 2015

Article 267) Els amics ens recomanen lectures per aquest estiu

Un libro para purificar el agua
L'amiga Adriana Ferran, productora sempre de bones idees, ens ha enviat, a un grapat d'amics, una sèrie de vídeos estimulants de lectures bíbliques, concretament de l'Apocalípsi, de Sant Joan,  (últim llibre del Nou Testament).


"...cantaban el cántico de Moisés..."

Al seu suggeriment, jo afegeixo la meva proposta: Llegiu La Divina Comèdia, de Dante Alighieri, en la brillant traducció de Josep Maria de Sagarra (però us convido a que, si coneixeu una altra bona traducció, informeu).
La Divina Comèdia

Immediatament, Olga, ens fa el seu suggeriment:   A l’altra banda de la nit, de Jan van Mersbergen, traducció de Maria Rosich (Raig Verd Editorial, 2013).
Jan van Mersbergen


Us animo a seguir; poseu les vostres propostes de lectura, directament, en els "Comentaris", d'aquest article, o, envieu-les al correu:  nasdelallunamaica@hotmail.com.

Marina ens recomana Dime quien soy, de Julia Navarro.  
Foto procedent de: Frasesdeoroenunpapel


Majo ens diu que, Los desorientados, de Amin Maalouf, és, sublim!
Foto procedent del blog: Con tinta de amapolas
Rosana ens diu, textualment, en un whatsApp: "Si aún no lo habéis leído, os recomiendo encarecidamente la trilogía de Stieg Larsson: Los hombres que no amaban a las mujeres, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina, y La reina en el palacio de las corrientes de aire... Absolutamente esclavizantes!
Stieg Larsson

  Elfriede Jelinek: Amb ella, son 10
 les dones que  han rebut el premi Nobel
En l'entrevista a Mariona Sagarra, que acabo de penjar: Article 273) , la Mariona deixa anar un parell de recomanacions de llibres, bé un d'ells, LA PIANISTA, no ens el recomana del tot, degut a lo fort que és; en extrem violent, tant que, la pel·lícula no la va acabar de veure, per aquest motiu. Si ens el cita és perquè l'autora Elfriede Jelinek, va ser premi Nobel de literatura 2004, amb el llibre ja no s'ha volgut enfrontar, ja que diuen que encara és més violent que la pel·lícula.  Si la Mariona en va parlar va ser a tall del tema de les contradiccions que es poden donar en la vida. De tota manera, si algun lector o lectora, s'atreveix amb aquesta lectura, m'agradarà saber la seva opinió.




Del segon llibre, sí, que la Mariona Sagarra en fa una clara recomanació, és: EL LIBRO DE MI DESTINO,  de l'autora iraniana Parinoush Saniee; també diu que és dur, i va estar prohibit al seu país, però afegeix que és molt potent,  i que està, tan ben escrit, que enganxa al lector.          
Parinoush Saniee: El libro de mi destino






dilluns, 20 de juliol del 2015

Article 266) SARAU DE POESIA, 4a temporada, programa 32

Dibuixos per acolorir
SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
        21- 06 -15         
Programa núm. 32 de la 4a temporada
enllaç per escoltar-lo:

Contingut:

Música: 
Dins la fosca - El Jep i la Rita
Derriere les mots - Alain Souchon
Ojos negros - Imperio Argentina
La porta del temps - José Manuel Pagan
La fundación de la rima - El club de los poetas violentos
Apunta, dispara, corre - Duo Kie
Sólo soy un ser humano - Joan Baptista Humet


Poemes del llibre: TIEMPO VISIBLE, fotografies d'Edu Barbero, i texts de diferents poetes, en llegim uns quants:
Octavio Paz
Agustín Calvo Galan
Alan Chipot
Alberto García-Teresa
Alfonso Brezmes
Alfonso López Gradolí
Alícia García Núñez
Ana María Romero Yebra
Ana Pérez Cañamares
Ana Vanessa Gutiérrez
Ánchel Conte
Andreu González Castro
Angel Erro
Àngels J. Sagués
Aníbal Ortipozo
Antonio Gómez
Antonio Martín Albalate
Antonio Monterroso
Antonio Orihuela
Ariel Gangi
Aritz Gorrotxategui
Bartolomé Ferrando
Begoña Abad
Carlos Quesada
Carlos Vitale
Ceferino López
Cesar Reglero
Charo de la Varga
-------------------------------------------------------------------
Complements

Poema visual d'Edu Barbero

Octavio Paz
Ochi Chernye - canta Ivan Rebroff
https://www.youtube.com/watch?v=4ZIFhJ6fyzk



diumenge, 5 de juliol del 2015

Article 265) CARTES DE LA GUERRA - Novament "a casa"

Sion Perajoan ens situa en la història
i el moment dels fets.
L'última lectura de CARTES DE LA GUERRA, recopilació de les cartes entre Jordi Rubió i Balaguer, i el seu fill Manuel Rubió i Lois, ha estat el 14 de maig de 2015, és a dir, fa gairebé dos mesos, però,fins ara no he tingut el moment per dedicar-me a fer el reportatge. demano disculpes a algunes persones que no van poder ser-hi aquesta vegada, i estaven esperant de veure, al menys, les fotos.

Una vegada més vam tornar a "Casa", és a dir, a la facultat de Biblioteconomia i Documentació, que sempre ens ha afavorit amb la seva confiança, des del mateix moment en que els hi vàrem presentar el projecte.

Dins d'aquest ambient de calidesa i afecte, amb la presència de professors, alumnes, amics i familiars, vam tenir el goig de transmetre, una vegada més, les paraules, tan vives i sinceres, que un pare i un fill es creuaven en uns mesos d'intensa gravetat i incertesa, i que són referents de tants, i tants casos parells, en aquells anys terribles de la guerra.

Hem fet una petita tria de les
moltes cartes que, pare i fill,
 es van enviar



"Aquests dies, he estat passejant-me
per tantes bandes que us he
enyorat  molt"
"Per ara, totes les teves cartes s'han rebut"
Cada carta rebuda és un respir;el fill està bé!
                                       
Poema final de Salvador Espriu: INDESINENTER
                                                                 



"Però els nostres mals curarem..."
"He treballat bastant en una feina de la Biblioteca que vaig endur-me"

Ara sabrem, què va ser dels dos personatges després de la guerra.
Tot està en aquest llibre
Sion Perajoan, és també responsable de la funció tècnica
La "Petita Companyia de l'Experiència", dins del
Grup de poesia "Poemes al Nas de la Lluna"
"Vaig rebre fa tres dies la teva carta. M'agradà molt. Car no solament
m'agrada conèixer el costat bo de la vostra vida,
sinó també el trist."



dissabte, 4 de juliol del 2015

Article 264) DIES NATALIS DE POEMES AL NAS DE LA LLUNA

POEMES AL NAS DE LA LLUNA commemora el desè aniversari de la seva fundació.

Demanem als nostres socis, ideés per a celebrar-ho, i també els encoratgem a enviar-nos els seus poemes, contes,  dibuixos de la lluna, o... relacionats amb la lluna.

Aquesta proposta va adreçada als socis de l'entitat, les obres han de ser d'autoria pròpia, i seran incorporades en aquest article.

Com a primera aportació, us posem l'Imne de l'entitat:

Imne de PNLL

La nostra Lluna te un Nas
i el fica dins del cabàs
que duc a sota del braç,  
farcit de versos...

La nostra Lluna al matí
esmorza i se'n va a dormir
perquè a la nit vol sortir
a llegir els textos

de poemes divertits,
romanticons i eixerits,
que recitarem a crits
en joia immersos...


divendres, 3 de juliol del 2015

Article 263) SARAU DE POESIA, 4a temporada. programa 31

Representació heràldica del sol
SARAU DE POESIA - CALAFELL RÀDIO
14 06 2015
Programa núm. 31 de la 4a temporada
enllaç per escoltar-lo:

Contingut:

Música:   Oh, sole mio! - Dalida

Convidat d'avui, Jaume de Bargas, ens parla de: El llum...i la llum!
Teiera del S., XV (Calafell)

Lectura d'un fragment de El Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry: El fanaler.

Poemes:
Rafael Alberti

Música:    Maria del Sol - Els Sapastres

Gloses de l'11 de setembre: Continuació de lectura, fragmentada, del llibre de Maria Martí Baiget: L'Onze de setembre al Castell de Calafell 1987-21013, avui any 1990.

Poetes:
SISA
Miquel Martí i Pol
Acabem avui la lectura del llibre de poemes de Gemma Gorga.
Joan Alcover

Música: MAGIA - Rosana
-----------------------------------------------------------
Complements:

EL SOL
         (Pablo Neruda)

A plena luz de sol sucede el día,
el día sol, el silencioso sello
extendido en los campos del camino.

Yo soy un hombre luz, con tanta rosa,
con tanta claridad destinada
que llegaré a morirme de fulgor.

Y no divido el mundo en dos mitades,
en dos esferas negras o amarillas
sino que lo mantengo a plena luz
como una sola uva de topacio.

Hace tiempo, allá lejos,
puse los pies en un país tan claro
que hasta la noche era fosforescente:
sigo oyendo el rumor de aquella luz,
ámbar redondo es todo el cielo:
el azúcar azul sube del mar.

Otra vez, ya se sabe, y para siempre
sumo y agrego luz al patriotismo:
mis deberes son duramente diurnos:
debo entregar y abrir nuevas ventanas,
establecer la claridad invicta
y aunque no me comprendan, continuar
mi propaganda de cristalería.

No sé por qué le toca a un enlutado
de origen, a un producto del invierno,
a un provinciano con olor a lluvia
esta reverberante profesión.

A veces pienso imitar la humildad
y pedir que perdonen mi alegría
pero no tengo tiempo: es necesario
llegar temprano y correr a otra parte
sin más motivo que la luz de hoy,
mi propia luz o la luz de la noche:
y cuando ya extendí la claridad
en ese punto o en otro cualquiera
me dicen que está oscuro en el Perú,
que no salió la luz en Patagonia.

Y sin poder dormir debo partir:
para qué aprendería a transparente!

Hoy, este abierto mediodía vuela
con todas las abejas de la luz:
es una sola copa la distancia,
al territorio claro de mi vida.

Y brilla el sol hacia Valparaíso.

----------------------------

Sol rojo (Joan Miró)

dijous, 2 de juliol del 2015

Article 262) LES CARTES DEL JOAN - ( 12 - la carta que no vaig publicar)

Una carta és com una abraçada
Repassant que estiguin ben etiquetades totes les cartes del Joan, me n'adono que em falta una carta, (ell les numera totes, i anem per la 13), em falta una, què ha passat?.

Comprovo el meu correu, i la trobo de seguida, era la carta número 12, que no la vaig posar perquè no parlava de viatges, però em sap greu que en falti una. No us la posaré, però sí us comentaré el seu contingut.

En un viatge tan llarg com és del Joan -viatge que fa tot sol-, és més que natural que a vegades li envaeixi la solitud. El dia que va escriure la carta número 12, el Joan devia sentir-se especialment enyorat, i, en el seu escrit, deixava escapar unes preguntes:

Més d'un cop he pensat : Segur que tots aquests amics que els hi envio els meus relats, se'ls llegeixen ?  O potser, es van llegir els tres primers i ara ja s'han cansat i passen de tot? 

A continuació, reconeix que hi ha amics personals, que sí, que li contesten, particularment, alguns entusiasmats!, i els col·leccionen, i se'ls rellegeixen una vegada i una altre,  i li proposen de fer un llibre..

Però, al Joan li preocupen tots aquells que no diuen res, i els lectors del blog.

Quin índex d'audiència tenen aquestes cartes?, pregunta el Joan - I la meva resposta és: No ho sé!

El que sí sé, i a més, suposo, és que molts dels qui llegiu aquestes cartes, heu estat en aquest països. Jo us demanaria que participéssiu, corroborant -o modificant- les seves experiències.

I els qui no heu estat, podeu també fer constància de que el llegiu, perquè ell demana:
M'agradaria que tothom hi participés!

Crec que us costarà molt poquet fer-lo feliç, sobre tot ara, que ja està en una fase dura del viatge, i porta molt de temps quasi incomunicat de la gent del seu país.

Us proposo que, tots aquells que gaudiu de la lectura de les seves cartes, li ho feu saber, bé, publicant-ho directament a: COMENTARIS, al final d'aquest article, bé, enviant-ho a l'adreça electrònica de Poemes al Nas de la Lluna:  nasdelalluna@gmail.com, i jo ho afegiré en aquest article.

Que no es digui que no som solidaris amb un dels nostres que està lluny!

Des del fons del seu cor, ho està demanant, com ho demanava Lluis Llach:

https://www.youtube.com/watch?v=XH6VZ_-fMtE



dimecres, 1 de juliol del 2015

Article 261) LES CARTES DEL JOAN - XIII - GUAIANA FRANCESA + SURINAM + GUYANA: EL MEU TRIPLET!!!

Límites del escudo guayanés
22.06.15.   GUAIANA FRANCESA + SURINAM + GUYANA:  EL MEU TRIPLET !!!   (13)

Benvolguts,


El recorregut fins a la Guaiana Francesa, sortint des de Brasil; uns 600 km., era per una "carretera" sense asfaltar, pel mig de la selva. Els autocars que fan aquest recorregut sempre van de dos en dos per si s'han d'ajudar en algun moment per alguna cosa. Havia plogut, i, como no, el meu autocar que anava al davant, va quedar embarrancat en el fang. Tot els passatgers varem haver de baixar i, per descomptat, enfonsar-nos de fang fins al turmell. Encara bo que ja era de dia i no plovia ! Ni l'altre autocar ni els pocs turismes que passaven, van poder fer-hi res. No sé pas com, del no res va aparèixer una grua que ens va treure del sot. El segon autocar també va quedar atrapat.  Els passatgers varen baixar i la grua va resoldre el problema. No sé com va anar, però resulta que els que anaven en el meu autocar, ja eren tots a dalt i aquest va marxar, deixant-me a mi, a terra !...... i al mig de la selva!,  ja em veus a mi corrent darrera l`autocar, fent gestos per a que parés.... però no !   Encara sort que el segon autocar em va recollir, fins que varem fer el canvi !!!


GUAIANA FRANCESA.  

Que diferent, quan arribes des de Brasil, i t'acomodes a Cayenne; la capital de la Guaiana Francesa! Sembla com si entressis a Europa.  De fet, hi entres, perquè aquest tros de terra que no fa ni dues Catalunyes, i amb prou feina té 250.000 habitants, pertany a França. Es com si fossin les Illes Canàries espanyoles; un terreny del país però fora del continent.  Per descomptat l'idioma és el Francés, les matrícules dels cotxes, com a França, amb les estrelletes europees i tot, i els preus també com a França ! Tot és molt car; son preus de París !   La selva omple el territori, tret dels espais de les quatre ciutats que hi ha.  Una sola carretera que travessa el país, arran de costa, això fa que, traslladar-se d'un lloc a un altre, sigui molt complicat.  No hi ha transport públic per anar a gaires llocs.  Això fa que, si no és estrictament necessari, desplaçar-te a un altre indret, no ho facis.


El país es ple d'orientals, sobre tot gent de Laos, que a l'època dels setanta, fugien del terror dels Jemeres Rojos,  i van arribar en massa.

Fins no fa pas gaire, uns seixanta anys enrrere, això era la presó francesa.  Milers de delinqüents ocupaven les moltes presons que hi ha repartides per tota la Guaiana, incloent-hi les illes de la "Salvación", o de la "Salud" !!!, envoltades de taurons. D'aquestes illes, era impossible sortir amb vida.

Centro Espacial Kourou
El més important que hi ha a la zona, és a Kourou; el Centre Espacial Europeu.  Des de fa uns cinquanta anys, aquest lloc va ser escollit com a base espacial, per estar situat molt a prop de l'equador (només 5°), lluny de turmentes tropicals i de terratrèmols. Gent de molts països europeus treballen aquí, i cada cop més russos.  Al centre poden estar produint tres o quatre satèl·lits al mateix temps i, de promig, envien un colet cap al cel, un cop al mes.  Vaig tenir la sort de coincidir amb un llançament.  Tot és molt ràpid. El catxarro surt a una velocitat de 8 km. per segon, i en un no res, poc mes d'un minut, deixes de seguir-lo a l'infinit.  Tot i sent en un plis-plas, és espectacular!

SURINAM. 


Continuem a la selva.  Cada dia plou.  No passa res, perquè ja dones per fet que plourà, però no pots anar segons a on, si no vols quedar atrapat en el fang.  Aquí parlen holandès.  El país es va independitzar fa uns 40 anys, i estan molt cofois de que, aquesta terra, és molt més gran que no pas Holanda. No vegis quin enbolic amb l'idioma.  Per caure una mica bé, mires de dir alguna cosa en la seva llengua però...el meu "mix" de francès-anglès-holandès-espanyol-català, era digne de "pasapalabra" !  Moltes vegades, ni jo mateix sabia què estava dient!

Surinam
El centre de la capital; Paramaribó, és molt maco. Em recorda, per fotos o reportatges vistos, a New Orleans (tot i que en aquest últim lloc no hi he estat). Les cases de fusta amb moltes columnes i miradors, tot pintat de blanc. Fa patxoca.  L'ambient a la ciutat és com una barreja de Sudàfrica i el Carib. Hi ha de tot, i, de dia, et pots moure més o menys tranquil.

 Una mica mes cap al sud, hi ha un lloc on les tortugues arriben per a posar-hi els seus ous, i, ara, es el temps, però, el problema de sempre; el transport! Com que, això, ja ho vaig veure un cop a Costa Rica, passo de complicar-me la vida per anar-hi.  També hi ha el Parc Nacional de Surinam, en pla bestioles i plantetes. Sembla que val molt la pena. però no és la millor època per a visitar-lo.

Es nota que som prop del Carib.  La música ha canviat, de la samba, al Reegae; a tot arreu! 

Faig la darrera parada del país, a Niew Nickerie, a tocar de la frontera per anar a Guyana, i gaudeixo de la victòria  del Barça amb els molts culers que hi ha en aquest blaugrana Surinam !


GUYANA.


L'anglès és el que toca parlar ara. Aquest terreny, primer corresponia a Holanda, i més tard va ser pels anglesos. Actualment forma part de la Commonwealth. Continua plovent.

Aquí, al país, el més important que tenen, són les Catarates de Kaieteur. És una caiguda d'un sol raig d'aigua, des d'una altura considerable. Només és accesible per avió, i tans sols el diumenge s'hi pot anar, perquè ara no és temporada alta, i no hi ha prou passatgers. Avui és dimarts, o sigui, que decideixo guardar-me els 150 euros que val el tour, per quan visiti "El Salto del Angel", a Veneçuela. 
KAIETEUR (GUYANA)


Per cert, Veneçuela i Guyana no tenen bones relacions.  Els del Maduro reclaman un terreny fronterer perqué diuen que els hi pertany. En realitat, és que és que, es cobeada, per ser una zona rica en petroli, i mines d'or i diamants. A més, els gringos estan ajudant els guyanesos per arrivar a fer negocis amb ells. Per aquest motiu, la frontera entre els dos països està tancada !  Qualsevol ciutadà que vulgui anar d'un país a l'altre, ho ha de fer passant per Brasil, que, per fortuna, limita amb els dos països.  O sigui, ara torno al Brasil, a Boa Vista concretament,  per poder entrar a Veneçuela !

Aquests tres petits països, als que jo nomeno: el meu triplet, potser no són pas, tant petits, perquè, entre tots tres, fan quasi bé una Espanya!  El que passa és que, es clar, situats entre Veneçuela, que fa dues Espanyes, i Brasil, que en fa 17......... 

Ara ja toca els dos paisos mes conflictius: Veneçuela i Colòmbia.   Entrar a Veneçuela fa una mica de iuiu.  Tothom em remarca: molt de compte!!!, inclòs amb els policies, que sembla que son els pitjors! 

En confiança......... estic cagat de por !


Fins aviat...espero,

Joan

----------------------------------------------------------
Resposta:

Benvolgut Joan,
Lo que estem aprenent amb tu!, és fantàstic, però avui sí que ens has deixat amb el cor en un fil, estarem, en candeletes, esperant noves noticies.
No badis gens, ves amb molta cura. Que tinguis molta sort. Una abraçada,
Maica 

I ara, els versos d'un poeta guayanés:

BOSQUE TROPICAL

Cada gota clara de lluvia sirve para oscurecer
las torres verdes; cada grano
de arena blanca, las partículas
de oro brillante. Estas son del recuerdo
como lo son las noches de amor, dentro
de nuestra selva humana de perdición.
Es lo mismo en todas partes.
Las hormigas destruyen a las hormigas.
El peligro está vagamente al acecho,
como hace siempre,
en los menos y más fértiles
propósitos de las obras
del ánimo humano. Las ciénagas
son traicioneras. Las rápidas cañadas
de agua idéntica son hermosas
y tranquilas, un grito, un solo grito humano,
como quiera empezado, lo abarca todo.

MARTIN CARTER
GUYANA