traductor

diumenge, 3 de juny de 2018

Article 394) CARLOS BARRAL hauria fet 90 anys


Vaig assistir als dos actes; les Barralades, plenes de públic, en el jardí de la Casa Barral, amb una excel·lent temperatura, i, l'endemà,  la xerrada- col·loqui, al Centre Cívic Cinema Iris, i és d'aquest segón acte del que vull parlar, atés el seu interés per un major coneixement del poeta i de la relació de Calafell amb el poeta.

L'explicació que poso a continuació, és la meva experiència com a públic, a partir del que vaig veure i de les notes que vaig prendre, tot això passat pel meu enteniment, encertat o no.

He intentat recollir les paraules escoltades, i demano excuses per tot el que m'he deixat, tota  vegada que no he gravat, sinó que he pres nota de forma caligràfica, i, ja se sap, mentre escrius una cosa, se t'escapa el que estan dient a continuació. tot i així, jo crec haver recollit l'esperit de la xerrada, i, per aquelles persones que no van poder ser-hi, potser resultaran d'interès.

Enguany, Carlos Barral hauria complert 90 anys, i Calafell li ha retut homenatge amb els dos actes abans esmentats, discrets, però no per això menys interessants, tot al contrari, la senzillesa ha fet més propera la seva figura, sobre tot en les xerrades que van tenir lloc el proppassat dia 2 en el Centre Cívic Cinema Iris, en les quals van intervenir Malcom Otero Barral, Joan Santacana, Helena Rotés i Joan Maria Triadó.

Faré un molt breu resum del que vaig sentir i recordo, gràcies a unes poques anotacions que em vaig fer.

Per la Regidoria de Cultura, va parlar Joan Maria Triadó, alegrant-se de la sort que havia tingut de poder-lo conèixer i confessant també que, la sobtada mort de Carlos Barral, va deixar l'Ajuntament de Calafell esmaperdut, una desorientació que, segueix confessant, encara persisteix, tot i les reiterades reunions que s'han fet per tractar aquest tema, Calafell no sap què fer per per recordar-lo sempre. En aquell moment, es va creure que la millor opció seria destinar a museu la Casa Barral. Però, sembla ser que aquesta opció no satisfà tothom.

Helena Rotés, prengué la paraula a continuació, analitzant la personalitat de Carlos Barral que qualifica de polièdrica, reivindica els seus valors intel·lectuals i culturals, el seu treball, les seves iniciatives..., tot això,  habitualment, resta amagat darrere del seu “personatge”, ens diu que Barral va lluitar i va arriscar, i moltes de les seves publicacions, avui dia son essencials.
El Carlos es veia a sí mateix i sobre tot, com a poeta, i s'autovalorava com a mariner, una altra de les cares del seu poliedre.
Ens trasllada, Helena Rotés, al Calafell dels anys 20, quan va arribar el pare Barral, descobrint un Calafell que era un sorral, amb unes quantes botigues de pescadors i moltíssimes barques, i ens esmenta aquell “Capitan Argüello” la barca del pare, que es va perdre.
Anys després, Ivonne, li regalaria a Barral un altre “Capitan Argüello”, barca que Barral pintaria de color rogenc, inspirant-se en en els colors de la ceràmica àtica.

Joan Santacana, continua amb la xerrada, començant amb la humilitat de manifestar que desconeix quins mèrits té, per parlar, ell, d'en Barral, i tot seguit comença a desgranar aquells records que ell guarda dels temps en que van compartir poble.  Entre els dos hi havia vint anys de difència, de manera que Santacana sempre va veure a Barral com a un editor, i Barral, segurament el va veure sempre com a un noi que començava i així és com el va tractar, i quan el va anar a veure per parlar-li del llibre que Santacana volia publicar “Els homes de Calafell”, sembla ser que la resposta de Barral no va anar més enllà d'aconsellar-li -entenc que amb displicència- que “anés escrivint”.

Santacana recorda la idea que en el poble es tenia d'en Barral, que no era altra que la d'un “petit gamberro de ciutat”
Combinat amb tot això, i enllaçant-ho amb les caracterìstiques polièdriques que ja ens havia esmentat l'Helena Rotés, Santacana incideix en l'extraordinària cultura que amarava a Carles Barral.
Carles Barral, ens segueix dient l'arqueòleg, escriptor i professor Joan Santacana, era habitual, en el Patronat del Castell, sense que ningú tingués massa clar el perquè. Però el cert, és que Carlos Barral es va preocupar molt i molt per l'escut de Calafell i per aconseguir que l'escut arribés a ser el que és ara, més tard va saber que en Barral habia fet força treball en heràldica catalana.
Barral, ens diu Santacana, estimava Calafell des del passat, i considerava que s'havia fet home a Calafell.
També el qualifica com a home compromés en la política i amb la idea de cóm hauria de ser un país, i pensava que Calafell s'havia venut per un grapat de calderilla.
La mar, que ell considerava “domèstica”, un dia la va descriure a Santacana, com “un paisatge mallarmeià”.
La relació entre Carlos Barral i Santacana va ser més freqüent degut als treballs d'arqueologia, que Barral visitava gairebé a diari, tot i així, Barral mai li va dir "arqueòleg" a l'arqueòleg Joan Santacana, sempre li va dir "picapedrer", i li preguntava, quan hi anava: "Què m'has trobat, avui?"

Serà finalment, Malcom Otero Barral, el seu net, qui clourà aquestes ponències, mentre que un petit i guapo besnet, que no arriba a quatre anyets, i que sens dubte, hauria fet les delícies de Carlos Barral, assisteix, bon minyó, al curs de la xerrada.

Malcom, seguint amb una altra cara del poliedre, ens fa veure aquest Barral, eminentment literari, gens interessat per la part comercial de l'editorial,  defugint de comptes i balanços, i que, al ser preguntat pels “llibres de caixa”, respongué: “No sé..., yo no los he editado”

Malcom insisteix; tot el món de Barral, era Calafell; la mar, el paisatge, el pare perdut, la nostàlgia...

I una altra cara del poliedre, important per Barral; l'amistat, la “Gauche Divine”, ens diu en Malcom, no era més que un grup d'amics.

Més trets d'en Barral explicats pel seu net: tenia falta d'egoisme personal, i tembé una certa tendència a evadir el conflicte.

A la seva poesia, Malcom, la califica d'hermètica.

Segueix a les ponències, una mica de xerrada amb el públic, en la qual es posa novament de manifest que l'Ajuntament, encara no sap que fer amb el llegat Barral: casa, actualment museu, i documents, dipositat, de moment, en la Biblioteca de Catalunya, esperant ser digitalitzats, per la seva conservació i consulta.

Hi ha la queixa de que Calafell, encara no enten, que per Barral, aquest poble era el seu món.

Santacana comprova que aquesta relació ambígua de Calafell amb un personatge que no enten, encara la trobem a hores d'hara. Santacana, pensa, que, a Barral, no li hauria agradat que casa seva fos un museu.

Joan Maria Triadó, recorda que, em el seu moment, Calafell va fer una inversió important adquirint la “Casa”, i els documents, actualment a la Biblioteca de Catalunya, però admet la indecisió inicial, i que encara perdura, del que s'ha de fer amb aquest llegat.

Santacana, diu, que Calafell, ni que sigui per oportunitat, tard o d'hora, anirà entenent Barral, i posa com a indici de la indiferència vers l'escriptor, el fet de que estem en la comarca en la que menys edició es produeix, de tot el país.

Helena, pensa, que acabarà valorant-se, poquet a poquet. Afegeix que l'únic sentit de la memòria és el projecte de futur.

Acaba l'homenatge amb un vídeo que recull la passejada nàutica de les llatines, realitzat per l'Associació Patí Català.

Demano disculpes si he canviar o malinterpretat alguna cosa, de ser així, a qui li afecti demano que m'ho digui i ho adequaré a la veritat.

També vull incloure, una cosa que no es va dir en aquesta xerrada, però que dies enrere, Jordi Nin (el director de Calafell Ràdio), m'ho va expresar en una conversa: "Carlos Barral, era tímid"

Crec que té raó, i m'estranya que no s'hagi parlat d'aquesta altra cara del seu poliedre, ja que és un tret que pot explicar moltes actituts de les que ha fet record el Sr. Santacana.


CBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCBCB

dissabte, 2 de juny de 2018

Article 393) Merescut homenatge a JOSEP COLET I GIRALT - FOTOGRAFIES

Els dos Jaumes (Jaume Farré i Jaume Rocosa)
Llegeix un poema: Adela Barral

dimecres, 9 de maig de 2018

Article 392) Merescut homenatge a JOSEP COLET I GIRALT, glosa de Maica Duaigües

JOSEP COLET I GIRALT
Homenatge al Poeta i al Filòsof

20 abril 2018

Comentari a l'obra poètica de Josep Colet i Giralt , per Maica Duaigües


El primer llibre que em consta publicat, de Josep Colet, és POESIES I SONETS CRUELS, i és de quan ell tenia 36 anys, aquest llibre era una primera part.`Una segona part, la publicà al 1976
Al 1977, es reedità aquella primera part.
Al 1977, també, publicà una novel·la “Viatge insòlit a Milet”, jo la vaig veure reresentada al Forum de les cultures, amb assistència de professors de sociologia de la Universitat de Barcelona.
Al 1978, apareix 31 poetes d'avui, llibre col·lectiu.
Al 1980, 55 poetes d'avui, Josep Colet hi figura amb el “POEMA A LA TERRA”, de 36 versos!, extraordinàriament llarg, per ell, que és poeta de poesia raonablement breu, i, d'aquest poema agafo el fragment que a mi m'ha impactat més, diu:
M'agradaria baixar al fons d'aquesta terra,
saber què amaga dintre el cor, saber què enterra
De quina déu de l'univers ha estat brollada,
per què navega, mig perduda, en l'univers
quina paraula universal l'ha mormolada,

Fins aquí, interpreta preguntes que ens fem tots,
però, després, apareix la gran pregunta, la pregunta que només podria fer-se, ell, pregunta:
quina paraula pot posar-la dintre un vers?

Ell vol posar la terra, dins d'un vers, a través d'una sola paraula!

Aquí, el mestre, expressa tota la seva ambició i preocupació poètica: posar la terra dins un vers.!
I resulta que ho ha aconseguit; en tota la seva obra posterior, ha parlat de tot, i tot ho ha dit en pocs i exactes versos, cada poema és a l'hora una reflexió, un sentiment intel·ligent, o un pensament enamorat, de tal manera, que sempre aconsegueix arribar-nos al moll de l'os.

L'any 1988, publica “El món de les tercines”, i el dedica al creador de les tercines: Dante Alhigieri, aquest llibre és un estudi interessantíssim, en el qual fa intervenir els poemes de molts dels seus amics poetes i deixebles, analitzant els versos i les seves característiques, és un llibre molt treballat i complet, un llibre per estudiosos.
No vull passar per alt, un poema d'en Josep en aquest llibre, “Presó de vidre” en el qual compara el mirall, amb una presó:
sento caure cos avall
la mirada ben desperta”
jo em sé pres dins el cristall”

Un viatge al Brasil el posa en contacte amb la Macumba, i en Josep, home ple de curiositat per les manifestacions arrelades en les diferents cultures, s'hi aboca, com si fos un brasilè més, vivint i escrivint un llibre, que, es titularà així: Macumba.

Al morro hi ha una festa, hi ha delit,”
Vocé, vem...!
Hi ha una bona Macumba aquesta nit!”

No falta, en el poemari, la corresponent explicació del que és la macumba, i un vocabulari sobre el tema, obtenint com a resultat, un petit llibre que conté molt més del que les seves proporcions farien pensar.

En els “Nadals experimentals” i en els llibres de nadales de l'Ateneu -aquest Ateneu- dels anys 2000, 2001, i 2002, s'apleguen preciosos poemes de Nadal d'en Josep Colet i del grup Poesia Viva.

Cites poètiques” és un llibre també col·lectiu, de, tal com diu el títol, cites, llegim algunes, d'aquestes cites, del mestre:

Conèixer és ser deixeble de la ment
i súbdit dels batecs del sentiment”

Hi ha un petit nuvol de quietud
com una vela sense ventades
en la mar plana de l'altitud”

Jo tinc cançons dins la veu
de la memòria...”

En la poetessa Esther Martínez i Pastor, Josep Colet troba una ànima bessona que l'empeny a l'excel·lència en la poesia, més ben dit, s'empenyen, mútuament; quan ella defalleix i no vol escriure, és en Colet qui l'estira, perquè sap tot el que ella pot produir, però, a l'hora, ella esperona l'intent d'en Colet d'esprémer la paraula fins a expressar tota la poesia que el mestre du en la seva ploma.

La seva, és una amistat diàfana i constructiva, que comparteixen amb família i amics, i amb el resultat de més i molts bons, llibres de poemes.

La besant filosòfica de Josep Colet i Giralt, el va dur a ser deixeble i bon amic, de Lluís-Maria Xirinachs, del seu estudi conjunt de la filosofia globalista va néixer “Globàlium poètic”, La desaparició de Xirinachs no ha estat un final per aquella filosofia, la qual ha trobat continuïtat i camí en el pensament creatiu d'en Josep Colet i Giralt:

Un breu poema neix entre els meus dits,
al mon intern d'aquesta vida meva,
i amb Llull i Xirinachs a dins units
jo cerco una llum nova, sense treva”

Josep Colet és un poeta de poques paraules, perquè, tal com diu en un haiku, en el seu llibre “Versos a la vora del fred” , aparegut el 2005

Moltes paraules
la veu ha fet hereves
de la mentida.

TRENTA-TRES PARADOXES D'AMOR, és el següent llibre.

Josep Colet, encara que filòsof, no és aliè als sentiments d'amor, un amor persistent,
com podem veure:

Una mica de tu en la mica del jo
una mica de res en la mica del mot”
que tots dos hem guardat en la cova dels llavis
Una mica de gust d'aquells besos silents
que han nascut a la sang i que encara no han mort
una mica d'oblit en la mar del record
on naveguen els cors cada dia més savis”

L'any 2009, ens arriben les “Propostes de set en set”:haikus, tankas, epigrames...
com aquest:

No me'n recordo quan devia ser
que feia la primera poesia...
Segur que no sabia, aquell paper,
que em faria vell, rimant, com aquell dia.

El 2010 publica “Prèntesi al Gayter,” amb pròleg de Lluis Busquets i Grabulosa, com que el prologuista és aquí, no cal que en parli, del llibre, si vol ja ho farà ell, jo només diré un petit fragment:

Amb la parla et faràs vell
i amb el verd et faràs jove
i amb la mort et faràs viu
en la parla dels teus fills”

El 2015 publica, “Dites i Dates”, també, un tast:

Bon cop de falç!, canta el setembre amb força
i tots sortim a fer-nos respectar.
Del Pi de les Tres Branques som l'Escorça,
i encara, abracem l'arbre del demà.”

El 2016 apareix “El ressò i la nova veu”, sonets nascuts al caliu de Marius Sampere, i el proleg -no podia ser d'una altra manera- és de l'amic: Marius Sampere

Petit fragment d'un dels poemes:

A dintre meu encara hi ha aquell nen
que amb el seu dit assenyalà una estrella
i amb la maneta estesa va i la pren,
per assolir entre els dits la meravella”

El 2017, publica “Penso que sento...sento que penso” - també, sonets

En fem un tast:

Cada any obre camí, i a mi me'l tanca,
perquè el sender va fent-se més estret;
em barra el pas un bosc, i cada branca
a poc a poc, va fent-m una paret.”

No he comentat més que una petita part dels seus llibres, ni ha molts més, però necessitaríem hores i hores si volguéssim parlar de tots.

Josep Colet i Giralt, pel seu talent poètic, per la seva profunditat, pel seu caràcter d'home d'estudi, podria haver sigut un poeta de claustre, vull dir, de despatx, de solitud, podria escriure, isolat, amb la casa i amb l'estimada, en tindria prou, i s'obriria solament a la feina que li aportés guanys materials i honors.
Però, no, Josep Colet i Giralt, no és així, ell necessita fer pedagogia poètica, compartir amb tots, amb els qui en saben molt, amb els qui en saben menys, amb els qui comencen..., generosament, com el pagès quan sembra, dona, a mans besades, els seus coneixements; ensenya a recitar, a llegir poesia, a escriure poesia, explica, contesta, ajuda, suggereix, tot a través del seu Seminari d'Investigació Poètica.

Així neixen un grapat de llibres col·lectius, en els quals, ell només vol ser un més. Tots sabem, però, que ell, no és un més, ell és l'ànima de tots aquests llibres. I aquest és el moment, que jo trobo, per dir-li, personalment, però en nom de tots, i davant de tothom: gràcies!

Haig de dir-vos que tenim encara un Josep Colet inèdit, a més de tot i el que ha publicat, i del que està a punt de sortir, que hi ha un parell de llibres preparats per molt aviat, però encara hi ha un Colet inèdit, o sigui que, els qui estigueu aquí, que sigueu editors, aprofiteu la oportunitat, ara el teniu a l'abast!

I també un missatge, pels qui feu recitals de poesia catalana, actes de poesia catalana: reciteu Josep Colet, programeu Josep Colet en els vostres recitals, perquè no seria just que ell, que ha estat obert sempre, amb pregona vocació pedagògica de la poesia catalana, que s'ha esmerçat a ensenyar tota la preceptiva poètica, no estigués, ara, en les veus de tots els; lectors de poesia, els aedos, els rapsodes, digueu-lo com vulgueu, però reciteu-lo.

La poesia, la paraula, i la música, tot això, és per en Colet, una mateixa cosa, a vegades em pregunto, que li ha donat què a qui, què li ha donat qui a què?, és la poesia qui va donar música a en Josep, és en Josep qui va donar paraula a la poesia?, és la música qui va unir paraula i Colet?

L'entrega de Colet a la poesia, és una entrega amorosa, una entrega que va del matí a la nit, i jo diria que també en somnis viu la poesia, poesia sempre, catalana, i així accepta les limitacions que la seva fidelitat li procura, ell en sap molt de limitacions, de barreres, d'entrebanc, de silencis obligats..., i sempre amb bonhomia, sense decepcions, sense enveges, sempre escrivint, ensenyant, escrivint, ensenyant, com una formigueta, poètica.

M'agradaria acabar dient un sonet d'en Josep Colet, que a mi m'agrada especialment:

Les paraules que aprenia d'infant
se'm filtraven com el raig de la lluna;
ignorava que eren Deu i, per tant,
no sabia del valor de cada una.

Però ara que el meu cos s'ha fet gran
i la vida ja amenaça de runa,
les paraules son la llum del minvant,
per on llisca la meva ombra dejuna.

Les venero en el temple del pit,
on ressonen de la parla captives
o emmudeixen dins la lletra del dit.

I com cremen entre dents i genives
quan se'm moren per silencis de nit
o quan tornen cada dia mes vives!

Moltes gràcies per la vostra atenció.



Aquesta preciosa foto, és, si no vaig errada, de l'any 2001, les persones que hi figuren, son les següents:
d'esquerra a dreta, en primer terme: Carme Violant, Jordina Nadal i Gòria Ganga.
En segón terme: Carme Raichs, Rosa Galceran, Anna Maria Fontanals, Josep Colet i Giralt, Carles Duarte,
Maica Duaigües, Josefina Peraire i Núria Orriols.