traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dimecres, 21 d’agost de 2013

Article 10) L'AMOR

Amore e Psiche di Bertel Thorvaldsen - Museo Thorvaldsen
(foto: Stefano Bolognini)

A vegades, la vida, és com un conte de fades, i això ho podem copsar quan apareix aquest sentiment rar i potent que en diem AMOR.
En conec algunes d'aquestes històries extraordinàries; a vegades són persones que s'han estat esperant des de molt de temps, i, de sobte, un dia es troben, i és reconeixen, i el conte s'acaba amb un “y fueron felices y comieron perdices”, esvaint-se, definitivament per a ells, la seva solitud.
A vegades, però, la història va d'una manera diferent, el noi i la noia fa molt de temps que es coneixen... tal vegada, en un entorn...laboral?, sí...,  i sovint parlen de la feina, a vegades, també, parlen de les seves famílies respectives, els pares...els germans..., i dels seus amics, o potser d'eventuals parelles, però, sempre des d'un companyerisme de treball, mai no s'han plantejat res més,  car la seves vides són ben diferents i distants, a més ja han deixat enrere les primeres il·lusions, o bé algun desengany previ els ha blindat ja contra els enamoraments, o, simplement, perquè estan  massa ocupats en les seves respectives vides familiars, laborals, o la seva formació professional permanent.
Les seves son confidències d'un moment de cafè, d'un esmorzar ràpid de feina, d'un: avui he dut el cotxe, vol que la deixi en algun lloc?
Aquests moments es van repetint, tot i que continuen amb un respectuós vostè, que cap dels dos s'atreveix a modificar, potser perquè son massa romàntics, o potser és que ni tan sols han advertit encara la mútua atracció, i volen seguir pensant que la seva és una magnífica amistat de treball.
Però, en algun lloc de la nostra història, viu aquest mite grassonet, petit i entremaliat que en diem CUPIDO, ell està molt interessat en les seves vides, i, molt lentament, molt lentament.... va tensant  l'arc, i, des de lluny, dispara una fletxa...
Aquesta fletxa trigarà molt de temps en arribar, travessarà mesos i mesos, setmanes i setmanes, dies i dies, tardors, hiverns, primaveres, estius... fins que, una matinada d'agost, potser uns 8 anys després d'aquell dispar, la fletxa anirà a clavar-se simultàniament, en els cors dels protagonistes de la nostra història, que, en aquell precís moment, estaran separats, perquè serà època de vacances, i cadascú haurà anat a passar-les amb els seus respectius amics.
Però aquell dia, en despertar-se, sentiran la punxada de la nostàlgia, i, de sobte, comprendran, que no poden viure l'un sense l'altre.
Aquesta història és real, POEMES AL NAS DE LA LLUNA coneix els protagonistes i els felicita. A ells dedicarem avui dos poemes, molt adients, que va escriure Mario Benedetti:

HAGAMOS UN TRATO

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
ni hasta diez
sino contar
conmigo.
Si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o talvez porque existe
usted puede contar
conmigo.
Si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense; qué flojera,
igual puede contar
conmigo.
Pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted
es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe
que puede
contar conmigo.

Mario Benedetti

AMOR DE TARDE

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

Mario Benedetti

3 comentaris:

jaume ha dit...

Una nit d'estiu


En aquest article us voldria descriure el que a mi em va semblar un fet entranyable, dolç i emocionant, que vaig viure d'una manera plenament involuntària, us explico: Era la festa major d'un poble de la costa, hi havia anuncia-t un castell de focs per les onze de la nit, una nit calorosa del mes de juliol, la plaça del poble s'havia anat omplint de gent amb ganes de veure l'inici de la seva festa major, primer el prego i tot seguit el castell de focs que es feia des de el castell que es pot veure des de la plaça. Els tres petards previs a l'inici i tot seguit s' apagant les llums del carrer, el public estàvem dempeus i força junts, vet aquí que jo amb la meva dona teníem just al davant un noi d'uns vint-i cinc anys i una noia una mica més jove, jo diria uns vint anys, quan portàvem uns pocs minuts del començament de l'espectacle pirotècnic al noi comença a buscar dins de la butxaca dels pantalons fins que va treure una capseta, el xicot va alertar a la seva companya que la capseta era per ella, la noia amb cara de sorpresa la va agafa i al obrir-la s'adona (i nosaltres també) que hi havia un anell de compromís, la seva reacció va ser d'una alegria immensa, va salta al coll del xicot i es van fer un petó, perquè ens entenguem “de pelicula”. Es un fet ben normal que una parella s'estimi i que expressin els seus sentiments mitjança un regal tant simbòlic com es un anell de compromís, el que em resulta curiós es primer el lloc i el moment, realment la situació era per tirar coets, que de fet hi eren, i el lloc per molt que fos la plaça del seu poble d'intimitat en aquest cas ben poca, vull pensar que era una situació perfectament planificada pel xicot, al meu entendre força original, quan passin els anys i la parella com a tal arriba a consolidar-se serà bonic recordar el castell de focs de l'any 2013.

Un altra aspecte d'aquest fet, fa que em pregunti si ara es normal que la gent jove es regali un anell de compromís, ara que molts no son mai “novios” només amics amb dret a “roze”, després van a viure junts i si tot va com cal, n'hi ha que es casen pel civil i d'altres per l'església, fins i tot son acompanyats a la cerimònia pels seus fills.

També em ve al cap altres maneres de demostrar a la parella el desig de que la fidelitat entre ambdós sigui eterna. A moltes ciutats centre-europees es poden veure a les baranes dels ponts que travessen els rius, dos cadenats units entre ells i a la vegada a la barana, les claus son llançades a l'aigua.

I si us enamoreu ja em direu com ho demostreu a la vostra parella, jo només us desitjo que el vostre enamorament no sigui un amor d'estiu, que sigui per tota la vida.

Jaume de Bargas i Fàbregas



Maica Duaigües ha dit...

Una moderna i bonica història d'amor, Jaume, moltes gràcies per explicar-nos-la. Ens agradaria rebre'n moltes més, perquè l'amor és una de les coses que fa més esperançadora la vida.

jaume ha dit...

Cert, es diu que l' amor mou el mon.