 |
| Mapa antic - Flickr.com |
07.02.15. XILE I LA FI DEL MÓN. (5)
Benvolguts,
Desert, platja, muntanya, llacs, glaceres....en aquest país tenen de tot, oiga.
El Desert d'Atacama és l'àrea més
famosa del nord de Xile encara que, una zona des de la frontera a
Bolívia i una bona part d'aquest país, és un espai desèrtic
hiper-mega-enorme ! Et trobes grans extensions de dunes,
penyassegats tipus "Cañón del Colorado", salars, valls,
llacs, coves..... fa molta calor. Sembla ser que és el desert més
calurós del món. Des de San Pedro de Atacama (poble molt maco i
que, tot i que viu del turisme, les seves cases d'adob amb sostres de
palla i fang i els seus carrers de terra, li donen un punt
atractiu), després de fer escala a Arica (ciutat afectada pel
tsunami del Japó) i també a Iquique, vaig fer tours a El Valle de
la Luna, El Valle de la Muerte, Geiseres de El Tatio, Salar de
Atacama, Lagunas del Altiplano, entre altres llocs que visitàvem en
el trajecte. A destacar El Valle de la Luna i el seu Mirador de
Cari. No se pas com deu ser la nostra lluna però, aquesta vall amb
les seves muntanyes tallades de forma capritxosa pel vent i, el
recorregut que varem realitzar tipus "Indiana Jones",
mereix el qualificatiu de meravella. Els Geiseres de El Tatio són
molt més grans que els de Bolívia però, potser per aquest motiu no
impressionen tant com els altres, que estan tots en un puny i donen
més sensació de perill i misteri. El Salar de Atacama també és
espectacular però..... després del d'Uyuni.....
 |
| Valle de la Luna - Xile - Wikipèdia |
Com que Xile és tant llarg, més de
4.000 kilòmetres, prefereixo no fer tirades llargues per a que no
s'em faci pesat. Així faig parada a La Serena per visitar un dels
observatoris astronòmics ja que aquesta zona dels Andes està
considerada el millor lloc del món per observar el firmament, per
la seva neteja atmosfèrica.
Valparaiso, la següent parada, és una
ciutat encantadora tot i que jo la trobo una ciutat antiga.
L'estructura dels carrers i la falta de manteniment en moltes
instal·lacions, li donen un aire retro. Les seves casetes del S. XIX
amb façanes de vius colors i finestres enreixades, que pugen pels
"cerros" decorats amb "ascensores" (funiculars)
que t'ajuden en la pujada, fan que tot el voltant de la ciutat sigui
com un muntatge de casetes de fusta i color. Viña del Mar,
enganxada a Valparaiso, és tot el contrari. Tot super modern amb
grans avingudes i molt de l'estil nord-americà. El seu punt fort és
la platja. Tot i que és prohibit banyar-se perquè és considera molt
perillosa, els banyistes no es tallen un pèl perquè saben que no
els multaran. La ciutat, correria el perill de dessapareixer si al
turista no li permeten el bany !
Terratrèmol a Santiago !!! Tot i que
els santiagenyos, o com se diguin, tenen molt per la mà això dels
tremolors i més després del que van tenir el 2010 de 8'8 de
l'escala dels tremolors. Despertar-te a les 2'20 de la matinada per
un soroll tipus "canonades metàl·liques tremolant" i veure
que la làmpada que penja no para quieta, doncs, bé, fa que el
primer que facis és vestir-te per si de cas ! Ells ni immutar-se,
es clar ! La ciutat és fantàstica. M'ha sorprès molt
agradablement. És enorme. Més de 7.000.000 de persones hi viuen.
Quasi una tercera part de tot el país. Tenen de tot i més. No és
pas tant maca com Barcelona, que és més una ciutat de disseny, però
és més "ciutat" que Barcelona. M'agrada. És una gran
ciutat. Això si, tot és molt car (bé, de fet, a tot Xile). Els
preus si que són com Barcelona !
Una cosa bona i una dolenta a la
capital. Primer la dolenta: Volia viatjar fins l'Ílla de Pasqua, a
fer una visita als rapanuinenses. Resulta que no hi ha passatge per
anar-hi fins d'aquí un mes, em diuen a la LAN que són els únics que
hi volen. I per tornar, fins d'aquí dos mesos ! Total, adéu a la
meravella dels Moais. Encara que hi ha una altra opció: comprar ara
els passatges d'anar i tornar per fer-ho a finals d'agost des de
Lima (Perú) o bé a primers de setembre des de La Paz (Bolívia). O
sigui, fer-ho al final del viatge. Aquesta era la cosa dolenta. Ara
la bona: Torno als dos dies a l'oficina de la LAN a informar-me per
comprar els "boletos" pel final del viatge i... magia
potagia !, hi havia un bitllet lliure per anar-hi el 21 de febrer i
tornar quatre dies més tard ! Per descomptat els vaig comprar
ipso-facto. A més molt bé de preu. Ara haig de coordinar la
pujada per Argentina durant el mes de febrer, per desplaçar-me des
de Mendoza, que és molt prop de Santiago. O sigui,
Mendoza-Santiago-Illa de Pasqua i tornada a Mendoza per continuar la
ruta argentina. Guai, no ? Així el desplaçament no és tant lluny
com des de Lima o La Paz, i a més molt més barat.
Per cert, com som a l'estiu, em trobo
que a molts llocs fan "Festa Major" o be fan festivals
tipus "Grec de Barcelona". No paro de veure espectacles i
quasi bé tots gratuïts.
Ja a la Región de Lagos, iniciant la
Carretera Austral a la Patagònia Nord, passo uns dies a Puerto
Varas. Un poblet a la vora del llac Llanquihué, i visito unes
cascades que baixen entre roques volcàniques, i també un altre
poblet que es diu Frutillar, molt estil alemany, doncs sembla que
aquesta gent es van instal·lar per aquesta zona fa moltíssims anys i
han deixat empremta. Igual que a Mallorca, vamos!
Chiloé. La segona illa més gran de
tot Xile. Em quedo cinc dies a Castro i faig escapades a Piñihuil a
veure pingüins, al Parc Natural de Chiloé i a la costanera vila de
Delcahue. Tot això guarnit amb els palafitos, que són uns troncs
que sostenen cases de fusta al damunt, a la vora de l'aigua que puja
i baixa segons la marea. És molt maco. Aquí a Chiloé, els
chilotes (que són els habitants d'aquí), juntament amb els
mapuches, que són també en aquesta zona, cada dia es manifesten per
alguna cosa. Ara protesten perquè el govern vol construir un
mega-pont per unir l'illa amb el continent i fer més fàcil l'accés
però, per descomptat, jo també crec que, tret que trauria molts
llocs de treball als barquers, també desapareixeria l'encant
d'arribar en barqueta.
En un altre ferry arribo a Chaitén.
Recordeu fa uns anys que es va haver de tancar l'espai aeri degut als
cendres d'un volcà islandès de nom impronunciable ? Recordeu que
només uns mesos més tard també es va fer el mateix a molts
aeroports sud-americans ? Doncs bé, el volcà causant d'aquesta
última explosió de cendres va ser el Chaitén, just tocant a la
ciutat del mateix nom. Després de 9.000 anys i tot i que ningú
sabia que era un volcà, va enviar cendres fins a 20 km. d'altura,
arribant aquesta fins i tot a Buenos Aires que es troba a 2.600 km de
distància. Quasi tota la ciutat del seu nom, va quedar sepultada
sota un metre de cendra i el riu que hi passa es va sortir de mare
i inclús va canviar el seu recorregut. Tota la brutícia que va
arrossegar, com arbres o cases, va anar a parar a la platja i, va ser
tant brutal, que es van guanyar uns 500 metres de platja al mar. Ara,
anys més tard, encara té un aspecte desolador, així com el
resultat d'un tsunami. El poblet, d'uns 3.000 habitants, mica a mica
es recupera però molta gent no hi vol tornar per si de cas.
D'aquí en avall del país, en el
recorregut de la Carretera Austral, és molt deficient l'oferta de
transport. Per desplaçar-te d'un poblet a un altre que tens a prop,
potser t'has d'esperar tres dies, i això si aconsegueixes bitllet.
Per aquest motiu decideixo fer les mínimes escales per tal d'arribar
al sud el més aviat possible. Vaig fins a Coyhaique (espectacle de
paisatges !) i prenc un altre ferry fins a Chile Chico per poder
creuar la frontera. L'única manera d'arribar al Parc Nacional Torres
del Paine és per camins argentins ja que, la Carretera Austral
s'acaba una mica més avall de Coyhaique. Després tot són llacs,
muntanyes i glacials. No hi ha camins.
Al fer aquest mini recorregut per terra
argentina, visito, per que em ve de pas i guanyar temps, kilòmetres, i
diners, el Parc Nacional Los Glaciares que té dues meravelles de la
natura, però, ara no toca.
Parque Nacional Torres del Paine. Déu
meu quin espectacle ! Ni els millors pintors paisatgistes podrien
imaginar escenes com aquestes ! Faig un tour de tot un dia visitant
les àrees més destacades, i en cadascuna d'elles et quedes bocabadat !
Una meravella top-ten !
Abans quan, en arribar a Chiloé, us
deia que era la segona illa més gran de Xile, segur que algú de
vosaltres es deu haver preguntat: i quina és la primera ? Doncs
bé, després de travessar l'Estrecho de Magallanes amb la companyia
d'uns quants dofins, arribes a l'illa més gran del país: Isla
Grande de Tierra del Fuego. Tret del Parc Nacional, que està molt bé, però no pas tant com l'anterior, hi ha la ciutat d'Ushuaia que té
l'honor de ser la població més al sud del planeta. Realment és
molt avall ! Segur que us heu adonat que aquest correu és mega llarg
però, és que el país també ho és ! més que no pas de Barcelona
a Moscou ! He estat quasi set setmanes baixant i sense entretenir-me massa. Aquí però, diuen: "Quien se apura, pierde el tiempo".
és ben veritat que recórrer aquesta zona és un plaer per a la vista.
Ara, quan ets aquí, a la fi del món,
quan ja no queda res, ni ningú, més enllà, fas el trajecte en
barqueta pel Canal Beagle, entre lleons marins, cormorans i pingüins
i arribes al "Faro del fin del mundo", et poses repenjat
a la proa com si fossis al Titànic i, en veu baixa, crides:
.................holaa?................holaa? ?................que hi
ha algúú?............. holaa ?
A reveure!,
Joan
Resposta:
Benvolgut Joan,
Primer de tot, gràcies per aquest fantàstic viatge que ens estàs proporcionant. Sense gastar-nos ni un duro, sense sortir de casa, estem fent un recorregut sensacional. T'ho agraïm de debò!
I també hi ha sensacions que jo les comparteixo amb tu, per exemple, el que dius a la última part de la teva carta; aquesta buidor, aquesta falta de resposta, de no saber si hi ha algú més, més enllà, o estem sols. Doncs mira, això em passa a mi amb el blog, segons les estadístiques, hi ha unes 35 visites diàries, però, llevat d'aquest número estadístic, jo em pregunto si de debò algú llegeix el blog, haig de pensar que son lectors silenciosos, que llegeixen i callen, amb lo bonic que seria que diguessin alguna cosa. Sí que hi ha algú que ho fa, però sempre són els bons amics habituals, amb lo bonic que seria que molta més gent participés, sobre tot davant de cartes tan interessants com aquestes teves.
En fi, seguirem el viatge, ara el teu. Vaig a cercar algunes imatges adients i algun poeta d'aquestes terres.
Que segueixis tenint un bon viatge, Joan, molta sort i aventures felices.
Seguirem esperant les teves noticies. Una abraçada,
Maica
 |
| Atardecer en chile - Foto procedent de: http://www.mivertigo.com/tag/chile/ |
 |
| Glacera del Canal del Beagle - Viquipédia |
Cuándo de Chile
Pablo Neruda
Pablo Neruda
OH Chile, largo pétalo
de mar y vino y nieve,
ay cuándo
ay cuándo y cuándo
ay cuándo
me encontraré contigo,
enrollarás tu cinta
de espuma blanca y negra en mi cintura,
desencadenaré mi poesía
sobre tu territorio.
Hay hombres
mitad pez, mitad viento,
hay otros hombres hechos de agua.
Yo estoy hecho de tierra.
Voy por el mundo
cada vez más alegre:
cada ciudad me da una nueva vida.
El mundo está naciendo.
Pero si llueve en Lota
sobre mí cae la lluvia,
si en Lonquimay la nieve
resbala de las hojas
llega la nieve donde estoy.
Crece en mí el trigo oscuro de Cautín.
Yo tengo una araucaria en Villarrica,
tengo arena en el Norte Grande,
tengo una rosa rubia en la provincia,
y el viento que derriba
la última ola de Valparaiso
me golpea en el pecho
con un ruido quebrado
como si allí tuviera
mi corazón una ventana rota.
El mes de octubre ha llegado hace
tan poco tiempo del pasado octubre
que cuando éste llegó fue como si
me estuviera mirando el tiempo inmóvil.
Aquí es otoño. Cruzo
la estepa siberiana.
Día tras día todo es amarillo,
el árbol y la usina,
la tierra y lo que en ella el hombre nuevo crea:
hay oro y llama roja,
mañana inmensidad, nieve, pureza.
En mi país la primavera
viene de norte a sur con su fragancia.
Es como una muchacha
que por las piedras negras de Coquimbo,
por la orilla solemne de la espuma
vuela con pies desnudos
hasta los archipiélagos heridos.
No sólo territorio, primavera,
llenándome, me ofreces.
No soy un hombre solo.
Nací en el sur. De la frontera
traje las soledades y el galope
del último caudillo.
Pero el Partido me bajó del caballo
y me hice hombre, y anduve
los arenales y las cordilleras
amando y descubriendo.
Pueblo mío, verdad que en primavera
suena mi nombre en tus oídos
y tú me reconoces
como si fuera un río
que pasa por tu puerta?
Soy un río. Si escuchas
pausadamente bajo los salares
de Antofagasta, o bien
al sur, de Osorno
o hacia la cordillera, en Melipilla,
o en Temuco, en la noche
de astros mojados y laurel sonoro,
pones sobre la tierra tus oídos,
escucharás que corro
sumergido, cantando.
Octubre, oh primavera,
devuélveme a mi pueblo.
Qué haré sin ver mil hombres,
mil muchachas,
qué haré sin conducir sobre mis hombros
una parte de la esperanza?
Qué haré sin caminar con la bandera
que de mano en mano en la fila
de nuestra larga lucha
llegó a las manos mías?
Ay Patria, Patria,
ay Patria, cuándo
ay cuándo y cuándo
cuándo
me encontraré contigo?
Lejos de ti
mitad de tierra tuya y hombre tuyo
he continuado siendo,
y otra vez hoy la primavera pasa.
Pero yo con tus flores me he llenado,
con tu victoria voy sobre la frente
y en ti siguen viviendo mis raíces.
Ay cuándo
encontraré tu primavera dura,
y entre todos tus hijos
andaré por tus campos y tus calles
con mis zapatos viejos.
Ay cuándo
iré con Elías Lafferte
por toda la pampa dorada.
Ay cuándo a ti te apretaré la boca,
chilena que me esperas,
con mis labios errantes?
Ay cuándo
podré entrar en la sala del Partido
a sentarme con Pedro Fogonero,
con el que no conozco y sin embargo
es más hermano mío que mi hermano.
Ay cuándo
me sacará del sueño un trueno verde
de tu manto marino.
Ay cuándo, Patria, en las elecciones
iré de casa en casa recogiendo
la libertad temerosa
para que grite en medio de la calle.
Ay cuándo, Patria,
te casarás conmigo
con ojos verdemar y vestido de nieve
y tendremos millones de hijos nuevos
que entregarán la tierra a los hambrientos.
Ay Patria, sin harapos,
ay primavera mía,
ay cuándo
ay cuándo y cuándo
despertaré en tus brazos
empapado de mar y de rocío.
Ay cuando yo esté cerca
de ti, te tomaré de la cintura,
nadie podrá tocarte,
yo podré defenderte
cantando,
cuando
vaya contigo, cuando
vayas conmigo, cuándo
ay cuándo.
Poema procedent de: http://www.poemas-del-alma.com/pablo-neruda-cuando-de-chile.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada