 |
| Julian Marias (1914-2005) |
"La muerte nos asusta, la vida nos duele" Si no recordo malament, son paraules del filòsof Julian Marias.
Paraules que vaig recordar fa unes setmanes, quan la meva amiga Mònica, va convidar els amics a una festa, per celebrar el seu aniversari.
Mònica acabava de fer 70 anys, i tots la vam notar absolutament trasbalsada.
Però va ser quan va finalitzar la festa i la resta dels amics van marxar, mentre que jo em vaig quedar per ajudar-la a recollir una mica, quan es va desmuntar.
Segurament el cava va tenir alguna cosa a veure, el cert és que va esclatar amb un plor que jo no sabia com consolar.
La Mònica es sentia desesperada davant la realitat d'haver-se convertit en una setentona.
- Cóm ho pots suportar, tu? - em va preguntar.
- Dona, jo encara no els tinc - vaig intentar despistar.
- Com que no?, que no ets del 46?
- Si, però... encara no els he fet - vaig haver de confessar
- Ba!, qüestió de setmanes... Es veu que no t'adones que hem començat el compte enrrere.
- Què?
- Això!, que no ho veus que tenim els dies comptats?
- Els dies comptats?
- O els anys, no sé, el que si sé, es que, com a màxim, i això tirant llarg, només ens queden 30 anys de vida.
- Creus que viuràs fins els cent anys?
- Tant de bo!..., i encara pitjor si no hi arribo, però ja és ben trist saber, tenir la certesa, de que només em queden 30 anys de vida!. He començat el compte enrrere.
- Però, si el compte enrrere el comencem en el moment mateix de néixer! Sempre estem pendents d'un fil. No sabem el dia ni l'hora; ja ens ho diu la Bíblia!
- És diferent. La vida és, certament, un repte per sobreviure des que venim al món, però aquest repte està ple d'il·lusions, d'esperances, de conquestes; aprenem, ens perfeccionem, ens enriquim, en tots els aspectes... Però, ara... ara no hi ha res d'aixo. Ara...saps que ens passarà ara?
- Que ens passarà?, i mentre ho dic m'omplo la copa amb un xic de cava que quedava en una ampolla, i me l'empasso de cop, per aguantar millor la resposta.
- Doncs, Maica, el que passarà és que anirem perdent facultats, memòria, agilitat,..., la línia...,
Jo me la miro i penso que ella ja fa temps que l'ha perduda la línia, però no li dic res, no sigui cas que es torni a posar a plorar. En canvi, la intento alegrar.
-Vinga, anima't, saps que? un dia d'aquests hem d'anar al teatre, estan fent una molt bona de l'Agatha Cristie
- Ja!, el teatre! No filla, no, amb això no m'arregles res. Deixa'm acabar!; un dia ens agafarà un telele, o ens passarà alguna cosa horrible, i patirem, i farem patir als qui ens estimen, o veurem patir i morir als qui estimem...
La Mònica parla entre singlots, i jo estic impressionada. De sobte es refà, i s'aixeca, seriosa, del sofà: - Una circumstància tan crucial com aquesta necessita una estratègia especial. Vine!
La segueixo plena de curiositat, preguntant-me què em vol ensenyar, se m'acudeix que potser em vol proposar un suïcidi a duo. Em penso negar rotundament!
Obre la porta del seu estudi, un petit despatxet on dibuixa quan te algun encàrrec, cada vegada menys des que va fer els 65, segons la seva queixa habitual.
Però el que m'ensenya no és un dibuix, sinó un enorme paper que desplega, entre la taula i el respatller de la cadira de tan gran com és. Sorprenent!; allí estan tots els anys, des del 27 de març del 2016 fins el 27 de març de 2046, amb indicació dels 12 mesos de cadascun d'ells, i les 53 setmanes de cada any.
- I, això..., un calendari...?
- Això és la vida que em queda, nena, i, repeteixo, tirant llarg.
- Però... per què et mortifiques...?
- No em mortifico!, però tampoc vull morir-me en vida, si haig de viure 30 anys... o el que sigui, vull que siguin 30 anys sonats!
- No entenc res.
-He pensat que els anys que em resten de vida els vull gaudir fent coses que no he fet mai, vull viure una existència nova, com si tornes a néixer, saps?, així repetiré el repte de l'adolescència, quan volia fer-me un lloc a la vida.
- I això com ho faràs?
- De primer, sortint d'aquest país que ja em conec massa. Després aprendré a pilotar vaixells, llogaré un iot, i navegaré per aquests mars de Déu.
- Però si tu et marejaves a les Golondrines del moll de Barcelona!
- Bé..., doncs..., aprendré a pilotar elicòpters, i m'allunyaré cel enllà (el "cel enllà" l'acompanya d'un gest que no l'hauria fet millor ni la Núria Espert)
- Però, Mònica, si tu tens vertigen a partir d'un segon pis!
- Oblides el què t'he dit abans?
- M'has dit tantes coses..., a que et refereixes?
- Que ara seré una dona nova, amb nous reptes, i vull fer coses que mai no he fet, i les anotaré aquí, en aquest macrocalendari, viatjaré pel món fins que la peti, o em cansi i torni.
- Però, si marxes, aniràs trucant?, m'escriuràs, oi?
- Ni un mal watsap; trenco amb tot i amb tots, ni una trucada espereu de mi!
- I els teus fills?
- Si els tres tenen més de quaranta anys... ja s'ho faran!
- I el teu ex?
- Aquell que em va posar unes banyes d'aqui a la Puerta del Sol?; que el bombin!
- Però ell et segueix estimant...
- Que el bombin!
Quan la Mònica treu la seva agressivitat i intransigència és inútil raonar amb ella. Es veu que ha decidit que hi estic de més, perquè agafa la meva jaqueta i la bossa i me'ls fa prendre.
- Té.
Em fa una abraçada i em dona un últim consell:
- I tu, hauries de fer el mateix i canviar de vida, deixa d'escriure i de recitar poemes, això ja ho saps fer prou bé, hauries d'aprendre alguna cosa nova, alguna cosa per la que tu pensis que estàs negada; un repte!
- Com què...?
-No sé, cantar òpera, per exemple, sempre has dit que desentones, no?
- I fer-li la competència a la Montserrat Caballé?
- Això, i ella hauria de dedicar-se a l'esquí aquàtic.
- Estàs ben sonada, Mònica...
- Son els 70 anys, que m'han obert els ulls!
....................................
Han passat varies setmanes des que varem celebrar aquella festa i vam tenir la conversa que he reconstruït, i de la Mònica no n'he sabut res més, ni jo, ni els amics, ni la família, llevat d'unes trucades que va fer, dient que marxava a fer un viatge per tot el món, i que no volia que l'emprenyessin, que, en tot cas, ja es posaria ella amb contacte amb nosaltres, si li venia de gust.
Per cert, es diu Mónica S.L., no dic el nom complert per discreció, perquè, si no la coneixeu, és igual, i, si la coneixeu, ja sabreu qui és. Si algú sap on para una tal Mónica S.L., digue-ho-m'ho per favor, només volem saber que està bé.
Ah!, i una altra cosa, en aquestes setmanes jo també he arribat a l'edat temuda, i, seguint els consells de la Mònica us demano: Coneixeu alguna bona professora de cant?
...........................................
NO VOLVERÉ A SER JOVEN
Jaime Gil de Biedma (1929-1990)
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
(Jaime Gil de Biedma - Poemas Póstumos, 1968)
(Jaime Gil de Biedma - Poemas Póstumos, 1968)
....................................................................................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada