Poesia Viva, va ser fundada, com ja informa el seu logo, l'any 1977, jo m'hi vaig incorporar quan aquest grup ja portava vint i tants anys. Des de llavors, mai no m'hi he pogut allunyar gaire.
Amb ells vaig perdre la por a llegir en públic, amb ells vaig poder compartir una afició en la que m'hi trobava sola; la poesia.
Recordo la meva tímida i tremolosa arribada a la Cova del Drac del carrer de Vallmajor, tocant la Plaça Adrià, crec que era un dimarts d'hivern.
Era ple de gom a gom; mitja llum, petites tauletes rodones, amb els seus seients còmodes. El Sr. Tordera em va cobrar la mòdica entrada, que duia inclosa una consumició, i em va fer esperar al llindar de la sala on estaven recitant, per a poder cercar seient en el moment dels aplaudiments.
I recordo el Fredi! que omplia els entreactes amb els seus acudits i presumia d'estar com un xaval, als seus....no-se-quants-anys.
Després d'aquell dia vaig continuar anant-hi, de seguida em va parlar la presentadora, cofundadora, secretària, relacions públiques... Carme Catà, volia saber si jo escrivia poesia i recitava, li vaig dir que sí, i li vaig ensenyar un paperet amb un vers, però li vaig pregar que el llegís ella; ells ho feien tan bé!
Vaig continuar anant-hi, ara ben d'hora, per ser de les primeres. Situar-se era tot un ritual, les tauletes del davant tenien cadascuna la seva pròpia colla d'amigues; Antònia Abante, Jordina Nadal, Teresa Grau, Rosa Galceran, Esther Martínez, al fons de tot o als laterals, solien seure's els senyors, (alguns una mica rondinaires), però la immensa majoria molt bons poetes; Jaume Rocosa, Pere Feliu, Antoni Prat, Ernest Torra, Josep Fontseré, l'irònic Vicens Montoro...
I, sempre, la Carme Catà, amunt i avall, avall i amunt, gestionant, convencent, demanant, agraint, entrevistant, presentant, renyant, lloant...
Recordo l'educadíssim Pere Carpena, passant discretament entre les taules, en els espais de descans, per tal de fer el cobrament de la continguda quota dels socis.
I després estaven els convidats, sempre de luxe: Núria Feliu, Luky Guri, recordo que un dia, va venir qui havia estat un íntim amic d'en Josep Plá, i ens va parlar dels trets menys coneguts de l'escriptor, Antonia Vilàs i el seu grup d'acordionistes, ens va visitar moltes vegades, venien il·lusionistes, grups musicals, cantants de gospel, cantautors... allí vaig conèixer a qui arribaria a ser una bona amiga que també em va ajudar més endavant, quan jo ja començava a muntar recitals: Adriana Ferran.
Però tornem als primers anys. Durant un temps, els meus poemes els va llegir Carme Catà, alguna vegada, també, Rosa Trian. Sentir els meus versos en llavis d'elles era un veritable plaer per a mi. Però la Carme Catá no deixava d'insistir en que era jo qui havia de llegir els meus versos, i, al final, un dia, em vaig decidir, recordo que vaig pujar a l'escenari més morta que viva, i la mà que sostenia el paper em tremolava com si tingués el mal de sant Vito.
Al baixar de l'escenari, Josep Colet es va acostar a dir-me, amb la seva tendresa, tant coneguda dels seus amics: molt bé!, i, que el mestre Josep Colet em digués aquelles paraules va ser per mi com si m'aguessin concedit el premi Nobel, en aquell instant, tota la meva inseguretat va desaparèixer per sempre, i vaig comprendre que podria escriure més poemes, i que seria capaç de recitar-los.
I així va ser, ja no vaig demanar mai mes a ningú que els llegís per mi, i la mà, cada cop em tremolava menys. Escoltant aquelles persones de veu i dicció meravellosa, vaig anar aprenent. Faltava encara millorar l'escriptura, i molt!, per això va ser un goig, quan el mestre Colet em va admetre en el seu SIP (Seminari d'Investigació Poètica).
Però en el SIP, una altra vegada em vaig sentir com una ordinària granota entre elegants dofins, que fosc em semblava tot allò de la mètrica!, jo que escrivia lo primer que em venia al pensament!, què era allò d'anar contant les síl·labes...?, a més, en aquella època, el Seminari era ple de poetes amb majúscula; Geordina Nadal, Esther Martínez Pastor, Rosa Galceran, Josefina Peraire, Glòria Simón, Carme Raich, Anna Maria Fontanals, Carme Violant, Núria Orriols, Pepita Planas..., jo, més que res, escoltava, escoltava...
Amb el temps, vaig comprendre el miracle que feia la mètrica en el ritme del poema, la cosa curiosa es que, intuïtivament, jo ja els posava mètrica, però clar, uns versos en tenien i altres no. Vaig anar entenent quan un vers és bo, i quan no ho és.
Encara hi vaig al Seminari, i encara segueixo aprenent coses cada vegada que hi vaig.
Aquest article no s'ha acabat, aniré afegint documentació memorialística a mesura que recordi.
Si el lector o la lectora han viscut moments d'aquella època, poden posar-ho en els comentaris, si tenen fotografies o retalls de diaris, poden enviar-me'ls i els penjaré aquí.
