traductor

Breus

¿Cuál es la aspiración de la poesía? Hacerse voz. (Ana Calvo Revilla)

diumenge, 26 de juliol de 2015

Article 268) LES CARTES DEL JOAN - XIV i XV - Resultats d'audiència, i, Veneçuela; Chaves, vive !!!

Foto extreta del blog:
vidalectora.blogspot.com.es
De la carta número 14 del Joan, només us en posaré un fragment. Val a dir que quan la va escriure, estava trist, la seva petició (i la meva, en l'article 262), no han produït respostes.
És curiós com, moltes persones, tan afeccionades avui dia en comunicar-se per Facebook i per Twitter, són, en canvi, summament reticents a participar en els blogs.
La carta 14 del Joan, diu, entre altres coses:

La veritat... he quedat una mica decebut !   Ningú no ha deixat cap comentari, és que ningú no llegeix aquestes cartes?

 Quan ets tant de temps fora de casa i a tants quilòmetres de distància, és molt d'agraïr el rebre opinions de la gent que et llegeix. Tant sols una salutació, o bé un comentari sobre el que jo he explicat, o sobre la pròpia experiència viatgera del lector..., són molt valuosos en aquesta situació!

És veritat alló que diuen que el que més es troba a faltar, és la família i els amics, encara que... també un bon pa amb tomàquet... una bona paella... una obra de teatre en català...
------------------------------------------------------------------

I, passem ara, a la carta número 15, del Joan:


14.07.15.  VENEÇUELA.  CHAVES VIVE !!!   (15)

Benvolguts,

Tothom, sense excepció, em remarca el mateix:  Molt en compte arreu del país!  I molt en compte al registres de la policia, sobretot a la frontera i rodalies!  Si et troben dòlars o euros, és possible que se'ls quedin ! 

Tenia molta por d'arribar a la frontera d'entrada a Veneçuela, i, que en un dels registres, pogués perdre els euros que duia en efectiu. De cap manera em puc permetre quedar-me sense ells!  Hauria de sortir del país al dia següent.  Es tant cara la vida "legal" que no podria estar-m'hi ni un sol dia!   Patia per trobar el lloc segur on amagar-los fins que vaig veure quin seria l'amagatall perfecte!  La guia turística que porto està folrada amb paper perquè no es faci tant malbé durant els deu mesos del viatge. Doncs bé, vaig amagar tots els euros dins del "folrament" del llibre !  Segur que el trobarien, i potser el fullegerien i tot, però... sospitar d'un llibre....? sospitar d'una guia turística...? no ho crec!  De totes formes, a l'arribar a la frontera i en cada un dels registres, era qüestió de creuar els dits !   No sé pas quina verge deu haver-hi en aquests indrets però, ni una sola vegada van tocar el meu equipatge !

El canvi oficial és molt desfavorable: 1 euro = 8 bolívars. Un hotelet difícilment baixa de 1.000 bolívars, i un dinar por arribar, tranquil·lament, a aquesta quantitat.  Necessitaria un mínim de 200 euros diaris per sobreviure! però... feta la llei...!   És il·legal, i et poden dur a la presó, però... existeix el mercat negre de moneda! i és molt i molt favorable a qui pugui vendre dòlars o euros: 1 euro = 420 bolívars !!!  O sigui, una habitació per a dues persones, en un hotelet, amb bany a l'interior, aigua calenta, TV per cable, aire condicionat, nevera, i, de vegades, esmorçar, em surt per... 4 euros !!!   si, si.... quatre euros: 4,  four!!!, i un bon dinar pot sortir-te per 2, 3 ó 4 eurillos !,  i el transport també surt molt bé de preu.  Encara que és il.legal, tothom que pot en gaudeix, però, moltes vegades no serveix de res tenir més diners perquè no pots comprar les coses imprescindibles, per falta de gènere;  no hi ha sucre, no hi ha llet, no hi ha pasta de dents, no hi ha paper higiènic, no hi ha xampú... no hi ha recanvis de rentadores, no hi ha recanvis de televisors, no hi ha recanvis de peces d'automòbils..., no hi ha recanvis de moltes coses... i... no hi ha vergonya !

La majoria de cotxes són d'aquells dels anys 50, dels EE.UU. El 100 % segur   no passaria la ITV, i, el 80 % d'aquest, a Catalunya no els voldrien ni per ferralla!  Un país tant ric en petroli i en mines d'or i diamants, i la gent patint! Això si, el preu de la gasolina és un bé de Déu;  a Catalunya amb un euro no compres ni un sol litre, aquí amb un euro -canviat al mercat negre,-compres 5.000 litres de gasolina!!!   si, si.... cinco mil !!!  Ells arriben a la gasolinera i diuen: lleno, i pagan sempre amb un bitllet de 2 bolívars amb propina inclosa!  El govern ha expropiat la majoria d'empreses extranjeras perquè al·lega que no treballen prou bé i no paguen prou imposts, però... ara les empreses són del govern i la seva mala gestió fa que acabin abandonades i no produeixin tot allò que abans servia al poble!  Les empreses que no son de l'estat, el govern posa els preus de venda del producte al carrer per a tenir al poble content però, aquest és tan baix, que l'empresa perd diners, i acaba tancant! Cada dia, davant els supermercats, hi ha  cues de gent des de les cinc del matí, esperant que obrin, sense saber que hi trobaran! Potser necessiten comprar bolquers, i acaben comprant farina de galeta, què era l'única cosa que hi havia!  Hi ha gent que s'aprofita d'aixó i, la compra que ha fet, la revèn a algú altre per deu vegades el seu preu !  També es porta molt el trueque.  "Et donc espaguettis i tu em dónes toronjes" (per exemple). 

Moltíssima gent sense feina, i, els que en tenen, guanyen tant poc que no poden viure dignament.  El salari mínim ronda els 7.000 bolìvars  (uns 16 euros al mercat negre).  És legal comprar fins a 3000 dólars l'any, però, segons per a què necessitis. Hi ha gent "enchufada", del partit del Maduro, que poden comprar els dòlars que vulguin sense haver de declarar res. Els dòlars ells els compren a uns 250 bolívars, i després els revenen al mercat negre a uns 380 bolívars, o sigui que el sou el fan créixer una mica. Això, però, la gent "normal" no té opció de fer-ho 

S'ha d'anar molt en compte, sobre tot els pocs turistes que es veuen per aquí,  per a que no et robin allò que portis. La seva creènça és que el turista és ric, i, de qualsevol cosa que portin, se'n pot treure un valor. De "guante fino", o amb violència.  El 25 % de la gent, va armada, i per un mal esternut pots rebre una bona ràfega. Moltes botigues o centres comercials, tenen a l'entrada, un senyal com els que nosaltres tenim de "Prohibido Fumar", amb un cigarret dibuixat, però que indica "Prohibido llevar Armas", amb una pistola dibuixada! Bè... una pena!  Només a Caracas, i en el que portem d'any, 31 taxistes han mort assassinats !  En tot el país, el promig en un cap de setmana normal, es de 90 persones assassinades!

Muntanyes rocoses de la Gran Sabàna
La primera cosa interessant que trobo a l'entrar al país per Santa Elena, és La Gran Sabàna. És una extensió molt gran que et porta a unes muntanyes rocoses, però necessites sis dies per fer el recorregut, i caminar uns 130 quilòmetres.  Obto per fer un full day i visitar unes quantes cascades i indrets molt macos, sobre tot, la Quebrada de Aspe. Per cert; en moto! Tot i que jo no soc massa de motos, reconec que fer un tour d'aquesta manera, es viu i gaudeix molt més que anant en un 4x4.

Més endavant faig parada a Puerto Ordaz, què és un dels llocs de sortida per visitar el més important de Veneçuela:  El Salto del Àngel.  A Guyana vaig coneixer una noia d'aquesta ciutat, la Mariela, i juntament amb una amiga seva, la Sol, ens hem vist durant tots els dies que jo he estat per aqui. M'han ajudat molt i ens ho hem passat molt bé.  Des d'ara reveran també els meus relats, ja que han insistit i s'han compromès a traduïrlos del català. 
Foto procedent de:http://www.alboradavenezuela.com/

El Salto del Angel és en plena selva i l'única manera d'arribar-hi és en una avioneta. Són tres dies: el primer arribem fins a Canaima -que és l'únic  poblet prop de la destinació- per aire. En una piragua anem fins a  El Salto del Sapo, i fem un parell de paradetes per descansar, i, si vols, banyar-te. La nit la passem en un campament sense cap luxe però tot molt bé. El segon dia, quatre hores de piragua i quasi dues hores caminant, per arribar per fí a la cascada més alta del món:  El Salto del Àngel; meravella de la natura. Les quatre hores del recorregut pel riu, jo les afegeixo a la mateixa cascada perquè de veritat, són dignes de destacar. Hi ha troços que l'aigua del riu és de color vermell, degut a unes plantes subterrànees i és molt, molt maco! La cascada... pues eso, són quasi bé 1.000 metres de caiguda d'un sol raig d'aigua!  

També visito el  Delta del Orinoco, observant cacatues, i diferents ocells, i micos. Desprès d'un passeig pel mig de la selva,  descobrint el servei que en pots treure de segons quins arbres, anem una estoneta a pescar...piranyes!  S'ha d'anar molt en compte amb unes que son vermelles i que,  si arriben a mossegar-te, en un no res, et quedes, fins i tot, sense ossos!
Conversa d'enamorats?, o una reprimenda?


Anem amb les meves noves amigues a passar el dia a Ciudad Bolivar, i, tret de que visitem les 1001 botigues de roba, que estan més bé de preu que a Puerto Ordaz, fem una volta pel casc històric i el malecón.  La sensació de seguretat, igual que arreu. O sigui, de nit... ni t'acostis !

A Caracas, la capital, de nit es summament perillosa per anar-hi sol pel carrer, des que es fa fosc. Sempre has d'anar en taxi, però tampoc pots fiar-te dels taxistes. Sempre has de demanar un taxi per telèfon, i a una companyia de confiança. 

El centre de la ciutat bull de paradetes, de tot el que et puguis imaginar, i, como no!; els seus venedors criden el producte que ofereixen.  Destaquen edificis oficials i poca cosa mes. Un mausoleu per Mr. Simón Bolívar, pare i Deu d'aquestes terres, ple de luxes, en contrast amb el carrer que l'envolta.  També hi ha un parc tipus Collserola, al que hi arribes en un telefèric, com el que tenim a Montjuic. No está malament; Un dia "a Les Planes"!

El trayecte des de Maracay fins a uns poblets que hi ha a la platja, Choroní i Chuau, es realitza per una carretera amb 1.000 revolts pel mig d'un parc natural d'alló més maco. Continuament estàs envoltat de canyes de bambú gegantes, que, de vegades, cobreixen del tot la ruta. És molt maco.

Ja camí de Colòmbia faig parada a Bucaramanga i Maracaibo.  Els controls de la policia. Cap problema.

A tot el país, la gent amb la que parles, tothom, esta en contra de Chavez i de Maduro pero, també tothom creu que Chavez va ser un bon home i que, de mica a mica va  entrar en la corrupció, enfonsant al poble. Encara avui, per a tots els indrets, trobes anuncis als carrers, de la seva època amb la seva foto, com: " Impulsaré las tranformaciones democráticas!", "Ser rico es malo, es inhumano!",   "Venezuela es libre y soberana!"   "Toda mi vida por amor a un pueblo! "... peró la que mes arriba al poble, encara ara, es..." Chavez vive!!!"

Salutacions a totes i a tots,

Joan
----------------------------------------------------------------------------------------

Resposta:

Buafff!!!, Joan!!!, quina carta més plena de coses...!, i de riscos!  Afortunadament, sembla que te n'has sortit força bé de tot!, no podia ser menys!

Vull donar les gràcies a les noves amigues teves -ara també nostres- Mariela i Sol, a les quals agraïm de cor, tot l'ajut que t'han donat. Passa-les l'enllaç del blog perquè també elles puguin seguir els teus itineraris, vegin les fotos que hi afegeixo, i participin en els comentaris, ja que els lectors d'aquí, sembla que no ho fan. 

Tot el que expliques sembla surrealista, com si estiguessis atrapat entre la bellesa de la natura, i, a l'hora, d'un perillós malson.

I ara, una mica de poesia:

Poema de: LAURA ANTILLANO                                

Madre
esconde
al fondo
del
escaparate
un universo de
cajas
de tamaños y colores imprevisibles,

tesoros
de inestimable valor,
entre
su diario
de antigua
soltera
soñadora,
y cuentos de Calleja,
al aduanero Rousseau
y Modigliani,
cancioneros,
dientes
de leche,
la máquina singer para remendar
el alma,
cajas de música,
fotografías
de la
historia,
                                  punas,
                peonías
y azabaches,

el anillo de bodas de Padre (ya no le sirve),
y un sin fin
de
avalorios
innombrables
abigarrados e imprecisos,
tejidos
en perfecta
ubicación
por su memoria
de maga
agrimensora
y poderosa.                                                                                  
Foto procedent de:  http://www.escueladecinesergioantillano.com/portfolio/laura-antillano/ 

1 comentari:

Antoni Freixes ha dit...

Estic sempre pendent de llegir les cartes de viatge del Joan, sempre valentes i en català.Em sento com si jo mateix estès viatjant i aprenc moltíssim sobre païssos i costums. moltes gràcies, Joan.