traductor

dimecres, 4 de juny del 2014

Article 133) LA MEVA LLENGUA

Un bon amic contesta  la meva invitació a recitar, dolgut, perquè he posat que les lectures serien en català. I tampoc no vol que traduim els seus poemes, perquè diu que tothom els enten.

"Yo quiero mucho esta lengua" diu el meu amic, però no enten que el que per ell és "esta" lengua, per mi és la "meva" llengua, aquesta és la diferència.

Diu que no enten ni entendrà mai que una lectura sigui exclusivament en català. Davant de la seva voluntad decidida a no entendre-ho, desisteixo de donar-li explicacions. 

Però vull escriure sobre això, no escric per els qui ho tenen tan clar com ell, escric pels qui encara no ho tenen clar, però  estan disposats a entrendre-ho; que comprenguin, fins a quin punt ens fan mal amb aquestes presions.

No sabeu com ens fereix,  als catalans, quan ens dieu que no hauriem de fer un recital només en català; nosaltres, que constantment ens estem obrin a totes les llengües, que canviem de llengua espontàniament quan hi ha algú que no ens enten, que ho traduim tot fins l'esgotament, que fem milers i milers d'actes en castellà i català simmultàniament, i moltísssims només en castellà!, que estimem la cultura castellana -que també considerem nostra-...  resulta que ofenem algú, si un dia, de tant en tant...! volem fer una lectura sols en català?

Està prohibit fer una lectura sols en català?, això és el que jo li he preguntat en la meva resposta. Em contesta que, naturalment que no està prohibit. 

Doncs, si no està prohibit  -encara-  opinions com la seva m'omplen de por que un dia pugui estar-ho, i jo no pugui fer un recital de poesia catalana, i no pugui parlar amb els meus amb la meva pròpia llengua.

Greu error aquest de no deixar-nos desenvolupar lliurement en català, dins de la nostra terra, trist i greu error...

Potser és un moment adequat per refugiar-nos en l'Indesinenter:


                                                                 

Indesinenter 

Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
aquest trist 
número de baratilli, 
saldo al circ 
de la mort, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

Espriu, Salvador. Les cançons d´Ariadna, llibres d´abril, 3, editat per la Diputació de 
Barcelona, Barcelona, 1995, p. 161