Un bon amic contesta la meva invitació a recitar, dolgut, perquè he posat que les lectures serien en català. I tampoc no vol que traduim els seus poemes, perquè diu que tothom els enten.
"Yo quiero mucho esta lengua" diu el meu amic, però no enten que el que per ell és "esta" lengua, per mi és la "meva" llengua, aquesta és la diferència.
Diu que no enten ni entendrà mai que una lectura sigui exclusivament en català. Davant de la seva voluntad decidida a no entendre-ho, desisteixo de donar-li explicacions.
Però vull escriure sobre això, no escric per els qui ho tenen tan clar com ell, escric pels qui encara no ho tenen clar, però estan disposats a entrendre-ho; que comprenguin, fins a quin punt ens fan mal amb aquestes presions.
No sabeu com ens fereix, als catalans, quan ens dieu que no hauriem de fer un recital només en català; nosaltres, que constantment ens estem obrin a totes les llengües, que canviem de llengua espontàniament quan hi ha algú que no ens enten, que ho traduim tot fins l'esgotament, que fem milers i milers d'actes en castellà i català simmultàniament, i moltísssims només en castellà!, que estimem la cultura castellana -que també considerem nostra-... resulta que ofenem algú, si un dia, de tant en tant...! volem fer una lectura sols en català?
Està prohibit fer una lectura sols en català?, això és el que jo li he preguntat en la meva resposta. Em contesta que, naturalment que no està prohibit.
Doncs, si no està prohibit -encara- opinions com la seva m'omplen de por que un dia pugui estar-ho, i jo no pugui fer un recital de poesia catalana, i no pugui parlar amb els meus amb la meva pròpia llengua.
Greu error aquest de no deixar-nos desenvolupar lliurement en català, dins de la nostra terra, trist i greu error...
Potser és un moment adequat per refugiar-nos en l'Indesinenter:
Potser és un moment adequat per refugiar-nos en l'Indesinenter:
Indesinenter
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs, per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
Espriu, Salvador. Les cançons d´Ariadna, llibres d´abril, 3, editat per la Diputació de
Barcelona, Barcelona, 1995, p. 161
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada