Article 280) LES CARTES DEL JOAN - XVIII - PERÚ, LA GUINDA DEL PASTÍS.

El Candelabro 

15.09.15. PERÚ, LA GUINDA DEL PASTÍS. (18)

Benvolguts,

Al nord-est del Perú. es troba Iquitos. Sembla què és la ciutat més gran del món (uns 400.000 habitants) que no té accés per terra. Només s'hi arriba per aire o bé pel riu Amazonas. 

Però no. Jo faig l'entrada al país, per l'altra banda, pel noroest. Hi ha un poblet tipus Altafulla que es diu Máncora, molt adient per fer el primer contacte amb aquesta gent, els seus costums, la seva cuina,  i la seva moneda. Tot un relax abans de dirigir-me a la capital.

Cada barri de Lima es gairebé tant gran com una Barcelona. La ciutat té uns 8.000.000 habitants ! Des de ben bé el nord del país, fins molt més avall d'Atacama a Xile, existeix una franja al costat del mar, d'uns 40 km. d'amplada, què és tot desert. No fa massa temps van descobrir al mig de la ciutat, una zona de l'era del cristianisme en la qual hi havien diverses piràmides. Tot i que moltes s'han perdut, es conserva segurament la que va ser la més gran de totes. Eren construïdes totalment amb fang i posant les llambordes dretes, una al costat de l'altre, com si fossin llibres en una biblioteca. S'hi realitzaven sacrificis i es van trobar algunes mòmies. És prou interessant.

Recordeu l'Anahí, la noia amb la qui varem fer el tour de tres dies pel Salar d'Uyuni, a Bolívia, juntament amb la Lina i el Joan, de Mallorca ? Doncs bé, ella encara què és de Cusco, viu aquí a la capital. Ens hem trobat i hem estat fent el turista per la ciutat, gaudint de l'arquitectura i la gastronomia. És super agradable l'Anahí... , bé... Lima, tampoc està malament !

En un dels punts més desèrtics de la costa peruana, van crear la Reserva Nacional de Paracas. És una gran extensió plena de dunes i penya-segats a tocar del mar. Faig una excursió en un 4x4,   per, on fa milions i milions d'anys, era un oceà.

Encara que moltíssim més petites que les Ílles Galápagos, les Ílles Ballestas, a tocar de Paracas, molt aprop de Pisco, són un mar de natura. Fas un tour en barqueta,  pels voltants,  i observes la gran quantitat de cormorans, lleons marins, pingüins, no sé quants tipus d'ocells i, de tant en tant, t'acompanyen alguns dofins. Hi ha moltes coves formant arcades. D'aquí el nom de "Ballestas", perquè recorden l'arma de fletxes. El nom de Paracas, significa en llengua quetxua, pluja de sorra, i li ho van posar, perque, a la seva primavera; setembre-octubre-novembre, fa molt de vent en aquesta zona i s'endú molta sorra del desert deixant-la caure com si fos pluja. A la part de les dunes, des de fa uns 2500 anys, hi ha gravat un canalobre, El Candelabro. Té una llargada de 180 metres i, encara avui en dia no se sap massa bé, el perquè el van construïr. Es creu que està relacionat amb les línies de Nazca. Uns diuen què era un far per guiar als navegants, altres què era un motiu religiós, i altres què era un senyal pels extraterrestres.

Línies de Nazca

Per veure les famoses línies de Nazca, has de fer-ho en una avioneta. Per a que puguis reconèixer els dibuixos, l'avioneta s'inclina gairebé 90 graus i...bé... impressiona una mica! 

Una avioneta de quatre passatgers, i quasi... cap per avall! L'astronauta, el mico, la balena, el més famós, el colibrí, i unes quantes més, són els que es distingeixen millor. 

Després del primer ensurt, gaudeixes, d'aquests geroglifics, fets alguns d'ells, fa més de 2.500 anys. Tots aquests gravats, estan esculpits a la muntanya, i tenen una profunditat d'uns 25 cm. L'aire es el que fa que aquestes cavitats estiguin sempre més o menys netes de la sorra del desert, i es puguin veure des de lluny, i per sempre.

La ciutat de Puno no té rés més que el llac Titicaca als seus peus. En aquest immens bassal a 3.800 metres sobre el nivell del mar, i de 180 quilòmetres de llargada per uns 60 d'amplada, ja fa molt de temps, què els Uros es varen instal·lar en unes illes construïdes per ells mateixos, sempre. amb una mena de canya que creix en aquest llac. Actualment, encara que petites, hi ha unes 90 illetes, en les que hi viuen unes deu famílies en cadascuna. Tot s'ha convertit una mica en un muntatge turístic del qual treuen profit, tant, els uros, com els barquers, i les agències de viatge. És curiós de veure'ho, però rés més.

Cusco és una altra cosa. Segurament és la ciutat més autèntica de tot Perú. Es conserven gran quantitat de construccions, tant dins com als voltants, de l'època dels, mal anomenats, incas. La paraula "inca", significa "fill del sol", i només li corresponia al dirigent del poble. O sigui, era el títol personal de l'emperador, el gobernant de torn.

Els més importants varen ser:  l'Inca, Manco Cápac, que va ser el primer, l'Inca Pachacútec que va construir Machu Picchu, i el darrer, l'Inca Atahualpa. Des de fa només uns 100 anys cap aquí, la veu del poble, les males descripcions i el màrqueting, varen adjudicar la paraula inca a tots els súbdits quechuas, encara que aquests no manessin ni a casa seva. Així doncs, l'imperi dels inca, s'hauria de dir, imperi dels quechuas. Els incas, només eren els reis.

Machu Picchu

Cap allà l'any 1450, l'Inca Pachacútec va decidir construir un refugi per a l'aristocràcia, lluny de Cusco, que era la ciutat més gran i més important, i en un lloc desconegut, fins i tot per als quechuas de carrer. Aprofitant què era un espai privilegiat per a l'observació del sol i els estels, es va convertir en un centre cerimonial.

Com que la idea era que fos un lloc desconegut per a tothom, no es varen fer mapes, ni deixaren senyals de cap mena que facilitaren el recorregut fins allà. Es creu que aquest va ser el motiu principal; que els conqueridors espanyols, no arribessin fins el Machu Picchu. Ningú, ni tant sols els quechuas, sabien que existia aquesta ciutat.

Ara, 100 anys després de retrobar-la, i on encara hi vivien dues famílies, que treballaven la terra, Machu Picchu ha recuperat l'explendor per al que probablement es va construir.

No cal que m'enrotlli, explicant tot el què es pot gaudir quan arribes al Parc Arqueològic, un cop superades les dificultats, fins arribar a Aguas Calientes, què és el poblet més a prop, i ara es vol dir Machu Picchu Pueblo, que queda més comercial.

Tot ha canviat molt des de què vaig venir l'altre vegada. Tot està enfocat, ara, al turisme,  i ni tan sols pots arribar-hi des de Cusco en tren. Aquest privilegi només és pels nacionals, i a preus més o menys raonables. El turista, només té l'opció de fer el recorregut en una combinació de bus (dues hores fins a una altra població) + tren (tres hores), o bé, bus (6 hores fins a un punt a 30 minuts en tren des d'Aguas Calientes) i, si vols estalviar-te els 28 dolars d'aquest tren, pots fer el trajecte caminant, i gaudint del paisatge durant gairebé tres horetes. Després encara et quedarà el bus que puja fins el Parc Arqueològic, que costa 12 dolars més, si no vols fer-ho per les escales en un temps aproximat de 60/80 minuts. No, encara no he acabat. El tíquet d'entrada al recinte, què abans et permetia disfrutar-ho durant tres dies, ara és per només un dia. I el preu és per què aprofitis bé el temps: quasi 50 dolars ! Total, aquesta escapadeta, no et surt per menys de 200 dolars anant d'estalviador. Molt més, si t'ho pots permetre i no t'indigna la falta de respecte econòmic cap al turista, què ha empleat el seu temps i els seus diners, per arribar fins a aquesta "ciutat perduda", què és Patrimoni de la Humanitat, o sigui, de tota la població mundial.

No us creieu però, que no m'ha agradat la guinda del pastís. M'ha agradat, i molt ! A més, jo crec què, per sort, no ha fet un dia assolellat. Les boires que durant tot el dia anaven amunt i avall i d'una banda a l'altra, li han donat un aire màgic i misteriós. que, en els moments més clars, deixaven a la vista l'espectacularitat arqueològica.

Machu Picchu seguirà sent per sempre, meravella de les meravelles.

A reveure!

Joan


Resposta:

Quina delícia de viatge hem tingut, i gratis!, i sense els ensurts d'anar en una avioneta capgirada...!
això si que és saber viatjar, i no tu, que et gastes els calés, i a sobre has d'anar cap per avall, com un ocell, però sense ales...

Mira, quan més et llegeixo més m'adono de la importància de tenir amics, vull dir, amics que facin coses interessants i que després les comparteixin amb nosaltres.

I, és que, a la vida s'ha de tenir sentit pràctic, com el que tenia aquella noia a qui li van preguntar en un concurs:  Si tingués que passar un any en una illa deserta, que s'emportaria: un gos?, un llibre?, o un amic?  I la noia va respondre: M'enportaria un amic que hagués escrit un llibre, sobre els gossos.
No cal dir que aquesta noia, va guanyar el concurs.

Nosaltres. no podem viatjar, però tenim un amic que escriu cartes sobre viatges, què més volem?

Joan, amic, restem a l'espera de més saboroses rutes, que les gaudeixis, que ens les expliquis, així, com ho saps fer tu.

Una abraçada ben gran,

Maica

------------------------------------------------------------------------------
Una poetessa peruana:   ROSSELLA DI PAOLO

LAS ALTAS DISTANCIAS

Rossella di Paolo (Lima, 1960)

Si yo escribo tu nombre en la arena
y tú escribes mi nombre en la arena
pero en otra playa
es que hemos descuidado las cosas;
hemos dejado que crezca el mar como hierba mala
y habrá que ir arrancándolo con cuidado
hasta alisar la arena de esa playa
donde puedas escribir mi nombre rozando el dedo
que está escribiendo el tuyo despacito.