traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dissabte, 1 de novembre de 2014

Article 180) UN MOCITO BARBERO

Capçalera de POEMES AL NAS DE LA LUNA, basada
en la obra que ens va obsequiar, el poeta visual
EDU BARBERO
 "Y la niña que yo quiero, ay, preferirá casarse, con un mocito barbero"
                        (El tren)  Antonio Machado

Sembla ser, que, Leonor, que acabaria casant-se amb Antonio Machado, era rondada per un jove barber, de Segovia. 

També sabem que els oficis han donat lloc als cognoms. És molt probable doncs, que Edu Barbero sigui descendent, d'un barber, més casual seria que aquest barber fos precisament, aquell que rondava a la Leonor de Machado, però, això sí que no ho sabem.

El que sí és cert, és que, quan jo vaig conèixer a Edu Barbero, d'això ja fa uns anys, ell era, encara, un mocito, no barbero, però si un jove i ja bon dibuixant, pintor i fotògraf.., i, en aquell moment, començava a endinsar-se en el que, finalment. seria la seva dedicació principal: la POESIA VISUAL.

Vàrem coincidir sent els dos, alumnes del poeta visual Gustavo Vega. Eduardo Barbero, destacava ampliament en aquelles classes que ens feia el mestre Vega.   Edu, generosament, va regalar-me l'obra que encapçala aquest blog, una de les seves primeres produccions de poesia visual, i de la que jo em vaig enamorar immediatament.

Han passat els anys, però jo sempre segueixo veient en Edu Barbero, aquell jove, mocito,  humil i generós, ple d'idees, i, encara millor, d'ideals. Idees i ideals, que es donen la ma en la seva obra, que ja és considerable i reconeguda.


Amb la seva paraula, que és imatge, Edu Barbero, segueix fent el seu camí, a la manera de Machado:

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

                  (Antonio Machado)

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.


2 comentaris:

Edu ha dit...

Moltes gràcies, Maica. Tot un detall que em dediquis aquest post ni més ni menys que amb paraules de Machado. Crec que no coneixes aquests poemes visuals meus sobre el poeta: una abraçada

https://www.flickr.com/photos/poemasparalosojos/sets/72157632197789983/

Maica Duaigües ha dit...

Preciós, Edu! Moltíssimes gràcies!