11 de Gener 2019
Primer dia de la Festa Major del barri de Sant Antoni de Barcelona.
POEMES AL NAS DE LA LLUNA fa la seva primera actuació
d'un seguit de 8 hores de poesia repartides en 8 dies.
Avui toca AMOR I EROTISME A TRAVÉS DE LA POESIA.
Som a COTXERES BORRELL, 21:15 hores
Rosa Tintoré: Composició musical i piano de 3 poemes
Montse Idrach: Cant
Rapsodes:
Montserrat Castellvell
Maica Duaigües
Josep Francesc Lluís
Lluís Franquesa
També intervenen en la actuació: Rosa Tintoré i Montse Idrach
Idea i direcció general: Maica Duaigües
Poetes recitats:
Joan Salvat Papasseit
Vicent Andres Estellés
Mario Benedetti
Pablo Neruda
Carlos Barral
Teresa Moral
Ariel Canzani
Rafael Alberti
Maria Mercè Marçal
Maica Duaigües
Gemma Gorga
Oliverio Girondo
Marta Clarós
Carme Cabús
Joan Margarit
Josep Palau i Fabre
traductor
dissabte, 12 de gener del 2019
diumenge, 30 de desembre del 2018
Article 440) AMIC INVISIBLE
Vam celebrar L'AMIC INVISIBLE
El poema a mi dedicat, li va tocar escriure'l a l'Agustí, em va agradar tant que li vaig demanar permís per posar-lo en el blog, aquí el tenim. Gràcies, Agustí!
MAICA (27-12-2018)
d'Agustí Mercadó
No et conec encara, Maica, però de tu et vull parlar
tot just per algun poema que he intentat interpretar,
que, si ahir no ens coneixiem, avui de tu et vull parlar
només demano, companya, si em volguèssis escoltar,
que no deixis mai d'escriure. Avui de tu et vull parlar.
Perquè si no t'imagines absent del record d'algú,
i altres imatges evoques, de tu ara et vull parlar
perquè tens la casa buida i passejes vora el mar,
perquè pots sentir les ones. També per això et vull parlar
si saps acceptar el regal que algú al palmell et deixava,
si el cargol de mar t'és vida, de tu jo avui et vull parlar.
No et volia dir res més que tot el que dit està,
si els teus poemes m'inspiren, de tu t'he volgut parlar.
----------------------------------------------------------------------------------
També jo, vaig ser el Poeta Invisible d'algú, de quí?, us ho dic: de Laura López Granell, i, el poema que li vaig escriure, és aquest:
A na Laura
de Maica Duaigües - 27-12-2018
Llorers a tu, Oh, Laura! que reflexes
espigues en tos cabells d'or fi
i amb tos llavis escampes les paraules
que los estels t'encomanen de dir.
Extens lo vers més enllà de les aules
i nos empenys a la cacera fins
dur-te sencera la presa més preuada
de lo poema forjat dins nostre pit.
Llorers a tu, Oh, Laura! per complida,
per discreta, per dama de raó,
per musa de Petrarca
i per eterna portadora de tots
eixos llorers que adornen ta bellesa,
eixos llorers trenats entre les lletres
que escriuen el teu nom.
________________________________________________________________
El poema a mi dedicat, li va tocar escriure'l a l'Agustí, em va agradar tant que li vaig demanar permís per posar-lo en el blog, aquí el tenim. Gràcies, Agustí!
MAICA (27-12-2018)
d'Agustí Mercadó
No et conec encara, Maica, però de tu et vull parlar
tot just per algun poema que he intentat interpretar,
que, si ahir no ens coneixiem, avui de tu et vull parlar
només demano, companya, si em volguèssis escoltar,
que no deixis mai d'escriure. Avui de tu et vull parlar.
Perquè si no t'imagines absent del record d'algú,
i altres imatges evoques, de tu ara et vull parlar
perquè tens la casa buida i passejes vora el mar,
perquè pots sentir les ones. També per això et vull parlar
si saps acceptar el regal que algú al palmell et deixava,
si el cargol de mar t'és vida, de tu jo avui et vull parlar.
No et volia dir res més que tot el que dit està,
si els teus poemes m'inspiren, de tu t'he volgut parlar.
----------------------------------------------------------------------------------
També jo, vaig ser el Poeta Invisible d'algú, de quí?, us ho dic: de Laura López Granell, i, el poema que li vaig escriure, és aquest:
A na Laura
de Maica Duaigües - 27-12-2018
Llorers a tu, Oh, Laura! que reflexes
espigues en tos cabells d'or fi
i amb tos llavis escampes les paraules
que los estels t'encomanen de dir.
Extens lo vers més enllà de les aules
i nos empenys a la cacera fins
dur-te sencera la presa més preuada
de lo poema forjat dins nostre pit.
Llorers a tu, Oh, Laura! per complida,
per discreta, per dama de raó,
per musa de Petrarca
i per eterna portadora de tots
eixos llorers que adornen ta bellesa,
eixos llorers trenats entre les lletres
que escriuen el teu nom.
________________________________________________________________
dijous, 20 de desembre del 2018
Article 439) UN BREVIARIO DE LARGO ALCANCE
No se engañe nadie, no, pensando que ha de ser breve un breviario... (Disculpa, Berceo, no voy a seguir, de ninguna manera quisiera malversificar tus maravillosas coplas).
En cambio, sí seguiré con el tema del breviario; un breviario, no-breve. No me refiero a la cantidad de páginas, ni a la longitud de los textos, me refiero al alcance de los pensamientos que sustentan cada uno de los poemas del poemario "Breviario para un tiempo de espera", de Carmen Plaza.
Hace muy pocas semanas, nos deleitábamos con la lectura -triste lectura- de "Prohibido respirar", de la misma autora, y, todavía conmovidos por aquella tragedia que flagela a nuestra sociedad y que Carmen ha querido hacernos bien presente, hoy deposita ante nuestra mirada atónita otra maravilla surgida de sí misma. Un breviario que huele a ciprés, por su vocación hacia la altura.
Lo he comenzado esta misma tarde, pero no he podido pasar de la página 19, ya que has llegado tu, Carmen, y el acto de presentación del libro ha dado comienzo, así pues, he vuelto a oir algunos de los poemas que acababa de leer, y he escuchado otros que aún me eran desconocidos. Tengo que leerlos con calma, todos, para paladearlos, para volar contigo, para atrapar ese hálito poético que se esconde tras una mujer, aparentemente normal y corriente, esa poeta que eres tu, Carmen.
Diecinueve páginas de versos, más los versos que he escuchado, me llevan a asistir a ese diálogo que tienes tu, Carmen, con las cosas, con ese Hacedor, con..., no sé, tengo que volver al libro, continuarlo, luego volver atrás y releerlo, descubrirlo...
Pero hoy, Carmen, estabas tan bien acompañada, eran tan versados tus mentores, era tan respetuosa la audiencia (podríamos decir aquello de que el silencio se podía cortar), que la velada pudiera haver continuado durante horas, porque todo cuanto Carlos Duarte, ese buenísimo amigo que jamás falla, manifestava, nos remitia a conocerte y reconocerte en sus acertadas palabras.
Y, en cuanto a Josep Antón Vidal...!, ha sido ex-tra-or-di-na-ria la lección magistral que nos ha regalado, en varias vertientes; la de experto en poesía, literato, filólogo, y también filósofo, porqué el análisis exhaustivo que ha realizado de tus poemas no hubiese resultado tan profundo sin su mirada llena de sabia filosofía.
En fin, que esta sencilla e íntima (aunque nutrida, en cuanto a asistencia) velada, ha resultado maravillosa.
Aquí unas fotos de recuerdo:
En cambio, sí seguiré con el tema del breviario; un breviario, no-breve. No me refiero a la cantidad de páginas, ni a la longitud de los textos, me refiero al alcance de los pensamientos que sustentan cada uno de los poemas del poemario "Breviario para un tiempo de espera", de Carmen Plaza.
Hace muy pocas semanas, nos deleitábamos con la lectura -triste lectura- de "Prohibido respirar", de la misma autora, y, todavía conmovidos por aquella tragedia que flagela a nuestra sociedad y que Carmen ha querido hacernos bien presente, hoy deposita ante nuestra mirada atónita otra maravilla surgida de sí misma. Un breviario que huele a ciprés, por su vocación hacia la altura.
Lo he comenzado esta misma tarde, pero no he podido pasar de la página 19, ya que has llegado tu, Carmen, y el acto de presentación del libro ha dado comienzo, así pues, he vuelto a oir algunos de los poemas que acababa de leer, y he escuchado otros que aún me eran desconocidos. Tengo que leerlos con calma, todos, para paladearlos, para volar contigo, para atrapar ese hálito poético que se esconde tras una mujer, aparentemente normal y corriente, esa poeta que eres tu, Carmen.
Diecinueve páginas de versos, más los versos que he escuchado, me llevan a asistir a ese diálogo que tienes tu, Carmen, con las cosas, con ese Hacedor, con..., no sé, tengo que volver al libro, continuarlo, luego volver atrás y releerlo, descubrirlo...
Pero hoy, Carmen, estabas tan bien acompañada, eran tan versados tus mentores, era tan respetuosa la audiencia (podríamos decir aquello de que el silencio se podía cortar), que la velada pudiera haver continuado durante horas, porque todo cuanto Carlos Duarte, ese buenísimo amigo que jamás falla, manifestava, nos remitia a conocerte y reconocerte en sus acertadas palabras.
Y, en cuanto a Josep Antón Vidal...!, ha sido ex-tra-or-di-na-ria la lección magistral que nos ha regalado, en varias vertientes; la de experto en poesía, literato, filólogo, y también filósofo, porqué el análisis exhaustivo que ha realizado de tus poemas no hubiese resultado tan profundo sin su mirada llena de sabia filosofía.
En fin, que esta sencilla e íntima (aunque nutrida, en cuanto a asistencia) velada, ha resultado maravillosa.
Aquí unas fotos de recuerdo:
![]() |
| Montse Serrano presenta el acto |
![]() |
| Josep-Antón Vidal nos deja maravillados con su magnífica i magistral exposición sobre la poesia en general y su inmersión y comprensión en la poesia de Carmen Plaza |
![]() |
| Josep-Antón Vidal, aunque lleno de apuntes, no leyó, sinó que creo un discurso poético lleno de contenido. |
Etiquetes de comentaris:
POETES DE BARCELONA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







