traductor

diumenge, 11 de gener del 2015

Article 211) EL GUIÓ

Considerada com a guió mestre
per molts dels guionistes entrevistats




Ahir vaig veure un interessant reportatge a BTV.cat sobre els guionistes:
Punt de mira: WRITING HEADS: HABLAN LOS GUIONISTAS





Aquí teniu el tràiler del reportatge: 

https://www.youtube.com/watch?   v=Cvv9hHZYCz8&feature=youtu.be


El guió!; el nucli per explicar una història..., el punt de partida. Molt interessant, crec, per a tots aquells que vulguin  endinsar-se en l'escriptura de guions; opinions de molts professionals del guió, algunes coincidents, altres, divergents. Títols de pel·lícules que consideren amb millor guió, igualment, coincideixen en algunes, no en totes. Maneres que tenen d'enfrontar-se a la pàgina en blanc..., Fragments de pel·lícules sobre el tema d'escriure guions, i moltes i moltes idees que ens vindran fantàsticament per conèixer, entendre, i valorar la feina del guionista.

1111111111111111111


Sobre el tema del guió, vaig escriure un poema fa un temps, aquí el teniu:

EL GUIÓ
         Maica Duaigües 

No tenim el guió,
tot retallat i a dosi,
sobtat o lentament,
va apareixent,
el guió de la vida.

Esperançats, tractem
d'inventar-nos un rol,
el que voldríem;
res a fer... ja és escrit,
allí, en algun arxiu
inconegut, espera
aquell relat anònim,
nostra actuació.

Ignorem qui el pensà...
Potser va ésser Déu,
l'atzar o la fortuna,
i els personatges
representem la vida,
creient-nos directors,
signant i rubricant
tot jorn que passa.

O, enduts pel desencís,
marxem de l'escenari
i trenquem el paper
que ens assignaren.

Això és el que creiem,
però el guió total
encara no el tenim.

Sols un instant,
el darrer instant,
veurem -complet-
tot l'argument,
just al moment,
d'abaixar-se el teló.

(Del llibre: Tretze veus experimentals)

Però, el poema, no tracta de qualsevol guió, sinó del més important; el de la nostra pròpia vida!


11111111111111




dissabte, 10 de gener del 2015

Article 210) NECESSITO UN CAFÈ!

Avui parlaré del CAFÈ; aquest amic que, a molts, ens ajuda a obrir els ulls cada matí. Som bastants els qui ens sentim incapaços d'arrencar la jornada, si abans no ens prenem un cafè.

Per a mi ha de ser, ben negre, ben calent i sense sucre. M'agrada prendre'l al sol, i tenir a la vora el diari, un llibre, quadern de notes i bolígraf, i disposar de temps!

Però ja sabem que els somnis no sempre s'acompleixen en la crua realitat, i moltes vegades acabem prenent un cafè soluble, tancats en el lloc de treball, amb llum artificial, davant d'un ordinador, amb el mòbil a l'esquerra i l'agenda a la dreta. Aquest cafè no us l'aconsello pas!, llevat que sigui així com us agradi... o com us obliguin les circumstàncies!

Per això us demano: Cóm us agrada prendre el cafè a vosaltres? Com sempre us ofereixo la possibilitat de posar les vostres opinions en els Comentaris, al final de l'article.

10101010101010101010101


Per cert, m'oblidava, el cafè també forma part de "las ocho Ces de la felicidad", un dia em van donar la recepta. Us pot agradar o no, però aquí us la deixo, tal i com me la van passar:

Las 8 "Ces" de la felicidad:  Café, Caliente, Corto, Cargado,  Copa, Cigarro, Compañía, y Cama.
101010101010


També hi ha cafès tristos, com aquest que ens descriu Jacques Prévert.


Déjeuner du matin
      Jacques Prévert

Il a mis le café 
dans la tasse 
Il a mis le lait 
dans la tasse de café 
Il a mis le sucre 
dans le café au lait 
Avec la petite cuiller 
il a tourné 
Il a bu le café au lait 
et il a reposé la tasse 
Sans me parler

Il a allumé 
une cigarette 
Il a fait des ronds 
avec la fumée 
Il a mis les cendres 
dans le cendrier 
Sans me parler 
Sans me regarder

Il s'est levé 
Il a mis 
son chapeau sur sa tête 
Il a mis son manteau de pluie 
parce qu'il pleuvait 
Et il est parti 
Sous la pluie 
Sans une parole 
Sans me regarder

Et moi j'ai pris 
ma tête dans ma main 
Et j'ai pleuré.

101010101010101010101


Molt diferent és el poema de Nicomedes Santa Cruz (Lima 1925- Madrid 1992)

EL CAFÉ
       (Nicomedes Santa Cruz)

Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia.
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor.
Tú viajaste a Nueva York
Con visa en Bab-el-Mandeb,
Yo mi Trópico crucé
De Abisinia a las Antillas.
Soy como ustedes semillas.
Son un grano de café.

En los tiempos coloniales
Tú me viste en la espesura
Con mi liana a la cintura
Y mis abóreos timbales.
Compañero de mis males,
Yo mismo te trasplanté.
Surgiste y yo progresé:
En los mejores hoteles
Te dijeron ¡qué bien hueles!
Y yo asentí “¡uí, mesié!”.

Tú: de porcelana fina,
Cigarro puro y cognac.
Yo de smoking, yo de frac,
Yo recibiendo propina.
Tú a la Bolsa, yo a la ruina;
Tú subiste, yo bajé...
En los muelles te encontré,
Vi que te echaban al mar
Y ni lo pude evitar
Ni a las aguas me arrojé.

Y conocimos al Peón
Con su “café carretero”,
Y hablando con el Obrero
Recorrimos la nación.
Se habló de revolución
Entre sorbos de café:
Cogí el machete... dudé,
¡Tú me infundiste valor
Y a sangre y fuego y sudor
Mi libertad conquisté...!

Después vimos al Poeta:
Lejano, meditabundo,
Queriendo arreglar el mundo
Con una sola cuarteta.
Yo, convertido en peseta,
Hasta sus plantas rodé:
¡Qué ojos los que iluminé,
Que trilogía formamos
Los pobres que limosneamos
El Poeta y su café...!

Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia,
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor...
¡Vamos hermanos, valor,
El café nos pide fe;
Y Changó y Ochún y Agué
Piden un grito que vibre
Por nuestra América Libre,
Libre como su café!

10101010101010101010101010

Una cançó de 1958; MOLIENDO CAFÉ, no he trobat les versions que jo escoltava en aquells temps, i aquesta versió no la coneixia, però es la que més s'assembla a les que jo escoltava,  tot i que no és ben bé igual. Canten "Les Guaranis"




dijous, 8 de gener del 2015

Article 209) APROXIMACIÓ AL MÓN EDITORIAL

Montserrat Tolosa, fundadora y directora
de TRIVIUM - Gestió Cultural
Per a mi sempre constitueix un orgull parlar de dones que assoleixen l'excel·lència.
I avui estic especialment alegre al constatar la trajectòria reeixida d'aquesta dona que conec des de fa ja un bon grapat d'anys: Montserrat Tolosa.

Va començar la seva imparable carrera de gestora cultural al servei d'una petita empresa que no va continuar, però, en aquell moment, ella ja era suficient per emprendre la seva pròpia aventura empresarial, i va crear Trivium Gestió Cultural 

Les condicions per a que una empresa funcioni, són moltes, però n'hi ha una que és fonamental, i, sense la qual, ni les millors idees progressen, i aquesta condició és, la personalitat de qui la dirigeix.

Montserrat Tolosa té, en ella, totes les caracteristiques idònies per triomfar en les seves empreneduries. En primer lloc, ella és el que, en llenguatge planer  en diem, una bellíssima persona, és a dir, una persona legal, responsable, íntegra, constant, que ofereix el millor i s'esforça perquè aquest millor, sigui, més-millor cada vegada. i ho aconsegueix perquè l'acompanyen la intel·ligència i la sensibilitat. Propera, senzilla, i entregada a la seva tasca (sense oblidar-se de ser mare, esposa, mestressa de casa, i tot el que calgui).

I aquí acabo el perfil de la directora de Trivium, perquè, modesta com és, sé que deu estar absolutament incòmoda amb el que estic explicant. Però algun dia s'havia de dir. 

Fa doncs, molts anys que conec les activitats de Trivium Gestió Cultural, i m'he inscrit en diversos dels cursos que Trivium va organitzant continuament. Tots m'han aportat alguna cosa, en tots he aprés quelcom, en tots he gaudit.

Avui, i pensant en molts dels lectors i lectores del blog que estan interessats en el món editorial, els recomano un d'aquests cursos que jo vaig fer, i que va resultar força interessant:

"Com neix un llibre", enguany, ja és l'edició disset!, us poso l'enllaç per més amplia informació:

Aquest curs, és com la obra d'Agatha Christie, 10 Negritos, la qual s'ha representat a Londres durant més de cinquanta anys, doncs, aquest, porta el mateix camí, ja que, any rere any, es repeteix, però, amb l'al·licient, que mai no és igual, les persones que l'imparteixen, sempre primeres figures del món literari i editorial, van canviant, amb el resultat que, el curs, té molts alumnes repetidors (per pròpia voluntat, que no per obligació) els quals no es volen perdre ni una d'aquestes personalitats de les lletres.

Aquest curs no requereix estudis previs, no contempla cap examen d'aprofitament (molts dels alumnes prenen apunts, perquè els agrada fer-ho, però no estan obligats), i no te límits d'edat.

Per tant, poden apuntar-se des d'estudiants a persones jubilades, o qui sigui que tingui interès en la literatura i en la cuina literària, es a dir, en el que es cou darrere les bambolines que oculten tot un món de correctors, traductors, editors, distribuïdors, i, naturalment, escriptors. L'horari, si no ha canviat era a les set de la tarda, és apte per persones que facin altres activitats.

Tot això, d'una manera senzilla, fàcil, i prestigiosa, ens ho ofereix Trivium Gestió Cultural, que compta amb la confiança de El Corte Inglés, empresa que assumeix aquest servei de cultura dintre del seu departament "Ambit Cultural". 

(Si cliqueu els enllaços trobareu mes informació i, inclús us en podreu inscriure online),

A fer el curs i... bona sort, futurs escriptors!

8888888888888888888888888888

Poemas de los dones
               Jorge Luis Borges


Nadie rebaje a lágrima o reproche 
esta declaración de la maestría 
de Dios, que con magnífica ironía 
me dio a la vez los libros y la noche. 

De esta ciudad de libros hizo dueños 
a unos ojos sin luz, que sólo pueden 
leer en las bibliotecas de los sueños 
los insensatos párrafos que ceden 

las albas a su afán. En vano el día 
les prodiga sus libros infinitos, 
arduos como los arduos manuscritos 
que perecieron en Alejandría. 

De hambre y de sed (narra una historia griega) 
muere un rey entre fuentes y jardines; 
yo fatigo sin rumbo los confines 
de esta alta y honda biblioteca ciega. 

Enciclopedias, atlas, el Oriente 
y el Occidente, siglos, dinastías, 
símbolos, cosmos y cosmogonías 
brindan los muros, pero inútilmente. 

Lento en mi sombra, la penumbra hueca 
exploro con el báculo indeciso, 
yo, que me figuraba el Paraíso 
bajo la especie de una biblioteca. 

Algo, que ciertamente no se nombra 
con la palabra azar, rige estas cosas; 
otro ya recibió en otras borrosas 
tardes los muchos libros y la sombra. 

Al errar por las lentas galerías 
suelo sentir con vago horror sagrado 
que soy el otro, el muerto, que habrá dado 
los mismos pasos en los mismos días. 

¿Cuál de los dos escribe este poema 
de un yo plural y de una sola sombra? 
¿Qué importa la palabra que me nombra 
si es indiviso y uno el anatema? 

Groussac o Borges, miro este querido 
mundo que se deforma y que se apaga 
en una pálida ceniza vaga 
que se parece al sueño y al olvido.

888888888888888888888888888