Avui parlaré del CAFÈ; aquest amic que, a molts, ens ajuda a obrir els ulls cada matí. Som bastants els qui ens sentim incapaços d'arrencar la jornada, si abans no ens prenem un cafè.
Per a mi ha de ser, ben negre, ben calent i sense sucre. M'agrada prendre'l al sol, i tenir a la vora el diari, un llibre, quadern de notes i bolígraf, i disposar de temps!
Però ja sabem que els somnis no sempre s'acompleixen en la crua realitat, i moltes vegades acabem prenent un cafè soluble, tancats en el lloc de treball, amb llum artificial, davant d'un ordinador, amb el mòbil a l'esquerra i l'agenda a la dreta. Aquest cafè no us l'aconsello pas!, llevat que sigui així com us agradi... o com us obliguin les circumstàncies!
Per això us demano: Cóm us agrada prendre el cafè a vosaltres? Com sempre us ofereixo la possibilitat de posar les vostres opinions en els Comentaris, al final de l'article.
10101010101010101010101
Per cert, m'oblidava, el cafè també forma part de "las ocho Ces de la felicidad", un dia em van donar la recepta. Us pot agradar o no, però aquí us la deixo, tal i com me la van passar:
Las 8 "Ces" de la felicidad: Café, Caliente, Corto, Cargado, Copa, Cigarro, Compañía, y Cama.
101010101010
També hi ha cafès tristos, com aquest que ens descriu Jacques Prévert.
Déjeuner du matin
Jacques Prévert
Il a mis le café
dans la tasse
Il a mis le lait
dans la tasse de café
Il a mis le sucre
dans le café au lait
Avec la petite cuiller
il a tourné
Il a bu le café au lait
et il a reposé la tasse
Sans me parler
Il a allumé
une cigarette
Il a fait des ronds
avec la fumée
Il a mis les cendres
dans le cendrier
Sans me parler
Sans me regarder
Il s'est levé
Il a mis
son chapeau sur sa tête
Il a mis son manteau de pluie
parce qu'il pleuvait
Et il est parti
Sous la pluie
Sans une parole
Sans me regarder
Et moi j'ai pris
ma tête dans ma main
Et j'ai pleuré.
101010101010101010101
Molt diferent és el poema de Nicomedes Santa Cruz (Lima 1925- Madrid 1992)
EL CAFÉ
Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia.
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor.
Tú viajaste a Nueva York
Con visa en Bab-el-Mandeb,
Yo mi Trópico crucé
De Abisinia a las Antillas.
Soy como ustedes semillas.
Son un grano de café.
En los tiempos coloniales
Tú me viste en la espesura
Con mi liana a la cintura
Y mis abóreos timbales.
Compañero de mis males,
Yo mismo te trasplanté.
Surgiste y yo progresé:
En los mejores hoteles
Te dijeron ¡qué bien hueles!
Y yo asentí “¡uí, mesié!”.
Tú: de porcelana fina,
Cigarro puro y cognac.
Yo de smoking, yo de frac,
Yo recibiendo propina.
Tú a la Bolsa, yo a la ruina;
Tú subiste, yo bajé...
En los muelles te encontré,
Vi que te echaban al mar
Y ni lo pude evitar
Ni a las aguas me arrojé.
Y conocimos al Peón
Con su “café carretero”,
Y hablando con el Obrero
Recorrimos la nación.
Se habló de revolución
Entre sorbos de café:
Cogí el machete... dudé,
¡Tú me infundiste valor
Y a sangre y fuego y sudor
Mi libertad conquisté...!
Después vimos al Poeta:
Lejano, meditabundo,
Queriendo arreglar el mundo
Con una sola cuarteta.
Yo, convertido en peseta,
Hasta sus plantas rodé:
¡Qué ojos los que iluminé,
Que trilogía formamos
Los pobres que limosneamos
El Poeta y su café...!
Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia,
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor...
¡Vamos hermanos, valor,
El café nos pide fe;
Y Changó y Ochún y Agué
Piden un grito que vibre
Por nuestra América Libre,
Libre como su café!
10101010101010101010101010
Una cançó de 1958; MOLIENDO CAFÉ, no he trobat les versions que jo escoltava en aquells temps, i aquesta versió no la coneixia, però es la que més s'assembla a les que jo escoltava, tot i que no és ben bé igual. Canten "Les Guaranis"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada