traductor

dissabte, 10 de gener del 2015

Article 210) NECESSITO UN CAFÈ!

Avui parlaré del CAFÈ; aquest amic que, a molts, ens ajuda a obrir els ulls cada matí. Som bastants els qui ens sentim incapaços d'arrencar la jornada, si abans no ens prenem un cafè.

Per a mi ha de ser, ben negre, ben calent i sense sucre. M'agrada prendre'l al sol, i tenir a la vora el diari, un llibre, quadern de notes i bolígraf, i disposar de temps!

Però ja sabem que els somnis no sempre s'acompleixen en la crua realitat, i moltes vegades acabem prenent un cafè soluble, tancats en el lloc de treball, amb llum artificial, davant d'un ordinador, amb el mòbil a l'esquerra i l'agenda a la dreta. Aquest cafè no us l'aconsello pas!, llevat que sigui així com us agradi... o com us obliguin les circumstàncies!

Per això us demano: Cóm us agrada prendre el cafè a vosaltres? Com sempre us ofereixo la possibilitat de posar les vostres opinions en els Comentaris, al final de l'article.

10101010101010101010101


Per cert, m'oblidava, el cafè també forma part de "las ocho Ces de la felicidad", un dia em van donar la recepta. Us pot agradar o no, però aquí us la deixo, tal i com me la van passar:

Las 8 "Ces" de la felicidad:  Café, Caliente, Corto, Cargado,  Copa, Cigarro, Compañía, y Cama.
101010101010


També hi ha cafès tristos, com aquest que ens descriu Jacques Prévert.


Déjeuner du matin
      Jacques Prévert

Il a mis le café 
dans la tasse 
Il a mis le lait 
dans la tasse de café 
Il a mis le sucre 
dans le café au lait 
Avec la petite cuiller 
il a tourné 
Il a bu le café au lait 
et il a reposé la tasse 
Sans me parler

Il a allumé 
une cigarette 
Il a fait des ronds 
avec la fumée 
Il a mis les cendres 
dans le cendrier 
Sans me parler 
Sans me regarder

Il s'est levé 
Il a mis 
son chapeau sur sa tête 
Il a mis son manteau de pluie 
parce qu'il pleuvait 
Et il est parti 
Sous la pluie 
Sans une parole 
Sans me regarder

Et moi j'ai pris 
ma tête dans ma main 
Et j'ai pleuré.

101010101010101010101


Molt diferent és el poema de Nicomedes Santa Cruz (Lima 1925- Madrid 1992)

EL CAFÉ
       (Nicomedes Santa Cruz)

Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia.
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor.
Tú viajaste a Nueva York
Con visa en Bab-el-Mandeb,
Yo mi Trópico crucé
De Abisinia a las Antillas.
Soy como ustedes semillas.
Son un grano de café.

En los tiempos coloniales
Tú me viste en la espesura
Con mi liana a la cintura
Y mis abóreos timbales.
Compañero de mis males,
Yo mismo te trasplanté.
Surgiste y yo progresé:
En los mejores hoteles
Te dijeron ¡qué bien hueles!
Y yo asentí “¡uí, mesié!”.

Tú: de porcelana fina,
Cigarro puro y cognac.
Yo de smoking, yo de frac,
Yo recibiendo propina.
Tú a la Bolsa, yo a la ruina;
Tú subiste, yo bajé...
En los muelles te encontré,
Vi que te echaban al mar
Y ni lo pude evitar
Ni a las aguas me arrojé.

Y conocimos al Peón
Con su “café carretero”,
Y hablando con el Obrero
Recorrimos la nación.
Se habló de revolución
Entre sorbos de café:
Cogí el machete... dudé,
¡Tú me infundiste valor
Y a sangre y fuego y sudor
Mi libertad conquisté...!

Después vimos al Poeta:
Lejano, meditabundo,
Queriendo arreglar el mundo
Con una sola cuarteta.
Yo, convertido en peseta,
Hasta sus plantas rodé:
¡Qué ojos los que iluminé,
Que trilogía formamos
Los pobres que limosneamos
El Poeta y su café...!

Tengo tu mismo color
Y tu misma procedencia,
Somos aroma y esencia
Y amargo es nuestro sabor...
¡Vamos hermanos, valor,
El café nos pide fe;
Y Changó y Ochún y Agué
Piden un grito que vibre
Por nuestra América Libre,
Libre como su café!

10101010101010101010101010

Una cançó de 1958; MOLIENDO CAFÉ, no he trobat les versions que jo escoltava en aquells temps, i aquesta versió no la coneixia, però es la que més s'assembla a les que jo escoltava,  tot i que no és ben bé igual. Canten "Les Guaranis"