És difícil trobar fotografies de Maria S. Farell, jo, en la meva recerca d'avui no n'he trobat, tot i que havia publicat molts llibres de poesia, articles, col·laboracions en revistes, havia fet nombrosos actes de poesia, recitals de piano, havia estat jurat de molts premis de poesia...
Però no li agradava que la fotografiessin, i, quan no podia evitar-ho, intentava que l'agafessin de lluny... Inclús en la seva obra literària, era esmunyedissa, i intentava passar desapercebuda, tant és així, que, sovint, utilitzava un pseudònim: Sorellmar, tot i que, els qui l'envoltàvem coneixíem la seva identitat.
Jo la recordo perfectament, no ara, doncs ja fa anys que no la veia, però, temps enrrere, puc dir que era alta, ben formada, cabellera negra en melena perfectament cuidada, com cuidada anava tota ella, jersei blanc de coll alt, americana blau marí, i ulleres fosques. Aquesta era una de les seves imatges més habituals en l'època que jo la vaig tractar, Els seus moviments eren decidits, i àgils, anava per feina i no perdia temps en converses més enllà del necessari, a menys que fossin temes de poesia o literatura, llavors s'esplaiava. Em donava la imatge d'una periodista d'alt nivell, sempre disposada a agafar l'avió.
De fet, uns dels seus llibres de poemes l'havia escrit durant un vol, i es titula: A nou mil metres d'altura.
Educadìssima, veu baixa, com si parlés per a ella, la qual cosa no li impedia fer i participar activament, recitant, en actes de poesia.
Era una dama; la dama de la poesia, segons la meva percepció.
També era concomitant al seu viure, la seva condició de vídua, llavors, jove, d'un metge que la mort s'endugué massa d'hora, deixant-li uns fills dels que se sentia ben orgullosa, i una tristesa per sempre, que va canalitzar a través de la poesia i de la música.
Fa una estona he rebut la notícia del seu traspàs.
María Farell, avui fas realitat el títol del teu llibre de poemes, i, del gris de la nostra terra, te'n vas al blau, on, de ben segur, t'espera aquell que no vas oblidar mai.
PREGÀRIA A LA MORT
III
"Si Déu no existís, hauriem d'inventar-lo"
Voltaire
Oh Mort: obscura amiga, litúrgica, serena.
Que sols et deixes veure tenint els ulls tancats
i oberts als clars silencis dels cants d'eternitats.
La carn no entén l'abstracte. La vida és una bena.
Oh Mort, si ets la frontera, crepuscle incomprensible,
la porta del silenci badant el més enllà,
no esborris l'esperança del mític somniar,
no siguis mos de tomba, ni ullal de por inflexible.
No cremis les estrelles, la llum de les tenebres,
la fe dels cors que imploren un hàlit d'infinit...
No siguis tan goluda: no et mengis l'esperit!
I em bull un crit a l'ànima i al moll de les palpebres.
Oh Mort, si en tu m'enterro, si en tu s'enfonsa un Déu,
jo el penso i el dibuixo i el creo a dintre teu!
(Del llibre DEL GRIS AL BLAU, de Maria S. Farell, imprés a l'Estudi d'en Llop - Barcelona 1992)
5 comentaris:
Hola amics, amigues,
Encara que molts de nosaltres no ens coneixem personalment, jo em sento al costat vostra ja que en sóc aprenent de poeta. Juntament amb la Carme Raich qui em va iniciar a la poesia.
M'agradat molt el que has publicat Maica de la Maria S Farell. Jo també m'addereixo al vostre condol.
Rosa Maria Marquès
Moltes gràcies, Rosa Maria, tant per la valoració que fas, com pel fet d'expressar el teu comentari. Passa-li el meu afectuós record a la Carme Raich, amb qui tinc amistat des que vàrem coincidir en el Seminari de Poesia d'en Josep Colet. En quant a tu, espero que et consideris a casa teva en aquest blog, i que hi participis tant com et vingui de gust.
Moltes grcies per aquest article Sra. Duaigües. Ha estat un goig i un honor haver-lo trobat.
A la nostra mare li hagués encantat!!!
Anna i Neus
Gràcies a vosaltres Anna i Neus, per la vostra bona acollida a l'article, rebeu la més afectuosa abraçada,
Maica
A quina vila era nascuda la Sra. Farell?
Publica un comentari a l'entrada