traductor

Breus

POEMES AL NAS DE LA LLUNA, Grup de poesia de Calafell, té, des de fa un temps, Delegació a Barcelona, i un blog propi amb el títol: Nas Poètic de la Lluna C66, i continguts diferents, que completen el tradicional blog de PNLL. Us convidem a conèixer-lo: http://nasllunacalabria66.blogspot.com.es/

dissabte, 15 d’agost de 2015

Article 272) LES CARTES DEL JOAN - XVI - COLOMBIA. MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR

Santa Marta (Colombia) 
05.08.15.   COLÒMBIA.  MÉS ENLLÀ DE PABLO ESCOBAR.   (16)

Benvolguts,

Quin canvi, quan entres a Colòmbia des de Veneçuela!  Sents un alleugeriment intern que et diu... aquí tenen llet!  aquí tenen paper higiènic! aquí tenen recanvis!  Tot i què saps que no és cert... 

Tot i que sembli que aquí no hi ha delinqüència, no pots baixar la guàrdia, i encara menys a la nit.  De dia però, tot és "normal". La gent comenta què el President Uribe va fer una bona neteja omplint els carrers de policies controlant què no hi hagués problemes, i fent grans millores socials. Ara, des de fa un temps, des de que hi ha el Santos, no ha empitjorat, però...la cosa està estancada.

La primera ciutat que trepitjo quan arribo a un país, procuro que sigui una gran ciutat. La prefereixo més aviat petita, per acoblar-me millor als costums i al canvi de moneda.  Així doncs, en arribar a Colòmbia, m'instal·lo a Santa Marta,  què és molt coquetona i té molt a prop el Parc Nacional Tayrona, on hi ha unes platges molt caribenyes. 

Em vaig allotjar a "El Espectador"
Més cap enllà, Cartagena de Indias.  Té fama de ser la ciutat més maca de tot Colòmbia.  Jo diferencio tres "ciutats" dins de Cartagena:  la zona nova, molt moderna, plena de gratacels i tot molt ianqui;  la zona anterior a la moderna i fins fa dos o tres-cents anys enrrere, carrers estrets, no gaire nets i sense cap encant;  i la zona de la part històrica que és molt gran i està molt ben conservada. Et pots transportar a l'època dels conquistadors.  Qualsevol dels molts carrers, semblen expressament preparats per a una postaleta. És molt maco. Vaig estar allotjat a un lloc que es diu "El Espectador", decorat, el vestíbul, amb un bust d'un menda. Pregunto el perquè del nom i la història és que, aquesta casona, no fa pas massa anys, era la impremta d'un diari que duia aquest nom.  El director, un tal: Cano, el del bust al vestíbul, va publicar unes quantes veritats sobre el rei de la droga, el Pablo Escobar, i aquest, "lo baleó" !  O sigui..... que se'l va carregar !  Des de llavors van tancar la impremta i la van reformar com hotelet.

El senyor Escobar, que va neixer, viure i morir, a la zona de Medellín, estava instal·lat al barri d'Envigado, i els seus veïns l'apreciaven  molt perquè els hi construïa escoles, llocs esportius, asfaltava carrers, ajudava a pagar el lloguer a les famílies que no podien...... però..... tot això tenia un preu,  és clar!  Tot el barri es va convertir amb còmplice seu,  i molts, també en sicaris, per cert, molt ben pagats:  per cada policia assassinat, 1.000 dòlars !  Estem parlant de fa uns 30 anys!  Va fer tants diners amb la droga, que fins i tot es va atrevir a presentar-se com a candidat a l'alcaldia de Medellín i va oferir a liquidar tot el deute extern, que, en aquell temps, pujava uns 25.000 milions de dòlars !!!  Per descomptat que la policia, al barri, no hi entrava. Bé, de fet, encara ara, és com si aquest lloc no existís !

La ciutat de Medellín queda en una vall, i, quan estàs arribant, ho fas per les muntanyetes que l'envolten. El recorregut et recorda aquells reportatges que fan de tant en tant, tocant el tema de la droga, i, aquesta ciutat, ja sabeu que constitueix La Meca. Et vas acostant per les muntanyes a la part habitada, i t'imagines els motoristes en marxa, apropant-se a tu i disparant-te,  per  robar-te la bossa.  

Hi ha ciutats, en que les casetes son de colors,  en altres, totes són blanques, i aquí, són, totes, de color totxo.  La majoria de les construccions estan acabades a totxo pelat.  També les noves, de fa poc; tota la ciutat és d'aquest color. La veritat és què en general et trobes prou segur allà on vagis, de dia!  A la nit t'has de limitar als llocs en els que hi ha més moviment. 

Imponent escultura de Fernando Botero
Al casc antic hi ha una plaça dedicada a l'artista  Fernando Botero,  que va neixer aquí, a Medellín.  A Barcelona tenim aquella escultura seva, d'un gat gegant, a la Rambla del Raval. 

Medellín, és l'única ciutat, de tot el país,  que disposa de servei de metro, i també, com a La Paz, tenen unes línies que funcionen en sistema telefèric, amb unes cistelletes què remunten els desnivells, i et porten fins la part més alta, que, com sempre, en aquests paisos, és on viu la gent més pobre. 

 
L'alegria dels sòcols de Guatapé
Molt a prop, a uns 60 km hi ha un poblet que es diu Guatapé, i és molt maco, perquè,  en el seu dia, es va acordar que totes les cases pintarien uns sòcols a les seves façanes per evitar la brutícia quan plovia. Va quedar tant maco, que, poc més tard, van aprovar que totes les cases fossin decorades amb un estil semblant.  Ara ha quedat un poblet espectacular. És molt maco. 

Tot i que ara, aquí, som a l'hivern, als països a prop de l'equador sempre fa calor, però, Bogotá, la capital de Colombia, està a més de 2.600 metres sobre el nivell del mar, i en aquests moments estem a 10° de temperatura!  Al Perú han sofert una onada de fred, i han arribat a 20° sota zero!

Señor Caído de Monserrate
Bogotá és immens. Té, tants habitants com  tota Catalunya!  El casc històric es conserva molt bé amb els seus carrers empedrats, i moltes cases amb patis interiors. El més important que tenen és el Santuario del Señor de Monserrate.  Quan van arribar els conquistadors, portaven una imatge de la verge de Montserrat i la van oferir al clero d'aquí,  però ells volien crear un sant que representés la seva ciutat, i no els hi semblava bé, ni que fos una verge, ni que fos negra. Van encarregar a un escultor què fes una imatge del Crist caigut de la creu, i el van convertir en el Señor de Monserrate, afegint-hi una e al final de Montserrat, per tal de masculinitzar la cosa.  

A uns 50 quilòmetres, hi ha, el que ells consideren la meravella del país:  La Catedral de Sal. Fa
Catedral de la Sal
molts i molts anys, molt abans de que els espanyols vinguessin per aquí a endur-se l'or d'aquesta gent, el bé més preuat era la sal.  Al poblet, que es diu Zipaquirá, els natius muiscas varen descobrir unes grans salines què treballaren per  treure aquest mineral. En aquell temps, els treballadors cobraven per la seva feina, un grapat de sal cada dia.  L'utilitzaven per fer trueque per a tot allò que necessitaven.  L'or i les pedres precioses no tenien cap valor per a ells. El més valuós era la sal.  Així doncs, ells cobraven un grapat de "sal a diario", què amb el temps s'ha arribat a dir  "salario", paraula molt preuada avui en dia.  Les mines de sal són hípergrans i la catedral és espectacular.  Arribes fins a 180 metres de profunditat.  Hi ha un munt de passadissos i moltes creus i imatges fetes de sal.  Bé, de fet,  tot és de sal.  Tenen raó, és una meravella.

El Café de Colombia té fama mundial i, com que encara no he pres un bon cafè des de que he arribat al país, em dirigeixo a la zona cafetal més important, i m'instal·lo a la ciutat d'Armènia.  M'apunto a un tour, en el que t'ensenyen tot el procés i acabes prenen-te un cafè... que tampoc és res de l'altre món.  Després participo en un tast, i, a més de ser molt interessant, per fí! un bon barista, em prepara el millor cafè que he pres fins ara a Colòmbia.  Des d'Armènia m'escapo fins a Salento i el Valle de Cocora, que et sembla transportar a les valls de Suïssa.

Ja camí d'Equador, faig parada a Popayán; molt bé,  molt colonial, i,  a Pasto; res a destacar.

Colombia m'ha sorprés molt agradablement. Va molt més enllà de Pablo Escobar. Ara, aquest, ja és un país normal.  Que té el tema de les drogues; sí.  Que té el tema de les FARC; sí. Però... si tú no hi tens res a veure amb tot això, no hi ha motiu per preocupar-te.  Aquí, tot funciona i tot va bé.  No has de vigilar més que si estiguessis a Barcelona.  Les drogues seguiran mentres hi hagi compradors, i aquest és el país rei, com a exportador. Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias Colombianas) estan en aquests moments negociant "la pau" amb el govern, encara què, per pressionar, de tant en tant, donen senyals de que hi són. No hi ha res per tenir por.  És un país molt maco, i amb uns preus molts competitius per a nosaltres. Val la pena de conèixer-lo. 

Per cert... hi ha dues preguntes que més d'un de vosaltres m'ha fet.  La primera:  Portaves tú la moto en el full day a la Gran Sabàna?;  Nooooo!, que vaaa!  si l'hagués portat jo, potser estaria a l'hospital!,  el conductor i guia, era el Yonatan, un indígena de la tribu dels Pemán.  Un nano molt responsable i  servicial. La segona pregunta:  Quan penses tornar?; Doncs, el viatget estava programat per a deu mesos que es compliran el proper 17 setembre. O sigui, que,  si no hi ha cap canvi important, aquesta serà la data de sortida des de La Paz, que és a tocar del llac Titicaca, i arribaré a Barcelona, a l'endemà, si no hi ha cap contratemps...  Ja només queden sis setmanes  !!!  
Joan

Resposta:
Benvolgut Joan,
Quina carta més interessant, aquesta!, totes m'agraden,i molt, però aquesta inclou unes informacions de les que no en sabia res.
Saps una cosa?, tinc ganes de que tornis, però, a l'hora, em sap molt de greu pensar que ja no tindré els teus magnífics reportatges, dignes del millor programa de televisió.
Que siguin molt felices les teves últimes sis setmanes de viatge, però, encara seguirem a l'espera del proper reportatge, eh?
Una abraçada,
Maica

---------------------------------------------------------------------

I, el poema d'un poeta colombià: Àlvaro Mutis (1923-2013):



AMÉN

Que te acoja la muerte
con todos tus sueños intactos.
Al retorno de una furiosa adolescencia,
al comienzo de las vacaciones que nunca te dieron,
te distinguirá la muerte con su primer aviso.
Te abrirá los ojos a sus grandes aguas,
te iniciará en su constante brisa de otro mundo.
La muerte se confundirá con tus sueños
y en ellos reconocerá los signos
que antaño fuera dejando,
como un cazador que a su regreso

reconoce sus marcas en la brecha.